31 oct. Ostatges
Darrerament no he estat bé i ho haig de reconèixer. No compartir l’anàlisi del que s’ha de fer per arribar a la independència no converteix ningú en traïdor de res si no simplement en algú que sent independentista igual que jo, la vol amb un pas i camí diferents.
No hi han botiflers ni autonomistes dins l’independentisme, ni en aquells que han obert els ulls de fa poc, ni en els que fa 90 anys d’història que la lluiten. No hi han enemics entre els qui volem la República, solament gent que erra i encerta a parts iguals en un camí tortuós, difícil i llarg, exilats i ostatges per una mateixa causa.
Sóc massa visceral a vegades i em deixo portar per emocions poc raonades, fins i tot potser escampades arreu de manera poc innocent per aquells que tenim al davant amb projectes excloents i enfrontats als nostres, no hi ha lloc per el dubte en les intencions d’els que per fer el Primer d’Octubre, estan sofrint una condemna de 13 anys, quan algú se l’ha jugada per una idea i les conseqüències son aquestes, de mi només hauria d’haver tingut admiració, respecte i reconeixement.
El debat sobre l’opció de marxar o quedar-se després d’haver declarat la República el 27 d’Octubre de ara fa dos anys, quedarà damunt la taula, però haig de ser conscient que optar per una o l’altra, al marge del que jo pugui pensar, és una qüestió personal que cap de nosaltres, jo el primer, hauríem de qüestionar en cap cas. La feina i la visibilitat que aconsegueixen els exilats no seria el mateix sense els presos, element imprescindible pel relat.
I ara l’esperança ens torna a abraçar, en l’il·lusió de veure’ls tots lliures construint des de la discrepància la nostra República.
Us demano perdó, companys!
No Comments