31 ag. Ells hi tornen
La dicotomia mai resolta del socialisme català ha resorgit amb força aquest estiu, sota un sol de justícia, entre el carrisquejar de les cigales i el grinyolar dels grills l’ànima forta del PSOEísme s’ha atrevit a dir, per boca del segon de la barca, Balmón, que en el PSC hi sobra gent. La confrontació interna mai resolta definitivament ni amb el ‘coup de force’ dels Montillistes que va acabar amb Pasqual Maragall fora del partit, ha dut l’arraconament definitiu de l’ànima catalanista, a un paper residual que porta al partit cap una deriva comparable històricament a la que va consumir UCD.
La manca d’un lideratge fort i generós i el perillós encorsetament d’una estructura política d’on s’exclou tot intent de diàleg i discrepància amb les minories, els fa cada cop més petits, més febles i emmalaltits. Un partit en què els aprenents de rasputins campen pels lavabos de Nicaragua obsesionats per a garantir-se el seu futur personal, mentre dissenyen amb una ma estratègies, llistes electorals i programes de govern i amb l’altra conxorxes d’espies a la Camarga, filtracions interessades als mitjans afins i intrigues internes, no pot acabar bé mai de la vida.
L’obcecació malaltissa amb la negació del dret a decidir, la follia federalista irrealitzable, l’abandó interessat en clau espanyola de la catalanitat d’un partit en el que el seu nord l’havia de mantenir catalanista i d’esquerres, l’acabat convertint en una mena d’híbrid entre el PPc i C’s, la caricatura d’uns valors en els que tanta gent hi va creure, ja fa molt de temps! És cert en el PSC hi sobra gent, però no els que ells es pensen.
I mentre tant la Karma a fer de mestre a Miami, Déu meu que l’Obama ens declarà la guerra!
En parlen d’això:
– PSC: El fràgil trencaclosques de Pere Navarro (ara.cat)
Il·lustració d’edp.cat
No Comments