13 abr. Smoking I wait for…
El Senyor va voler fer coincidir en la mort tres personatges que molt poc o quasi be res varen tenir en comú en vida, potser per allò de compensar va cridar de cop Bigas Luna, Sara Montiel i va cloure la terna amb la Margaret Thatcher, la Dama de Ferro. Els milers de seguidors del director català i de l’actriu manxega ploren la seva pèrdua els cadells neoliberals d’inspiració thatcheriana de la seva ideologia Aznar, Bush, Sarkozy, Merkel, etc. m’hi jugaria un euro a que no. Els pebrots de ferro de la Thatcher van posar de moda el Thatcherisme i així tenim el món com el tenim avui, agafat tot ell amb pinces.
Li reconec el mèrit d’haver-se fet lloc en una activitat i un país reservat als homes si li reconeixem també la intransigència genética de les seves conviccions polítiques, la crueltat extrema amb la que va governar, l’indissimulat anti europeisme i la inexistent ma esquerra en el tractament de punts molt foscos de la història de UK en la lluita anti terrorista o en la guerra de les Malvines. De la Thatcher en varen acabar fins els collons fins i tot els de l’ala més conservadora del seu partit als qui va sobre passar per la dreta, va perdre els papers i es va quedar tan sola en la política com al final en la seva mort.
Quan una persona la palma tenim la propensió de cantar-li virtuts que mai li havíem vist en vida, no ho faré pas jo amb qui de bracet amb el cap de xai del Ronald Reagan, pèsim actor i pitjor president, va plantar la llavor de la crisi que ens ha crescut ara. Si la Thatcher hagués estat guapa, esbelta, de veu seductora i amb un look amb menys concesions a la aerodinàmica que el que tenia segur que no s’hagués dedicat a la política i potser hagués estat ella la que s’hagués fet famosa cantant alló del “Smoking, I Wait for ….” i no pel que ho ha acabat essent. Que descansi en pau que nosaltres també ho farem.
No Comments