Ser guanyador perdent

03 març Ser guanyador perdent

Possiblement en política l’amnèsia més absoluta s’apodera dels seus protagonistes en el precís instant en que veuen a prop tocar cuixa, l’accés al poder. Fins i tot està permès fer el que recurrentment se li retreu a l’altre com si fos un pecat capital, per exemple pactar amb el PP.

A Euskadi la lluita tradicional entre conservadors i progressistes, qui son els uns i els altres?, entre l’esquerra i la dreta més tradicional, repetició de les cruentes lluites que es duen a terme en el Congrés de Madrid, és torna en una pugna entre nacionalistes i constitucionalistes, com si els primers no fossin també el segon i a la inversa. La més que possible aliança entre el PSE i el PP per a fer fora Ibarretxe del govern, una aberració més de les que darrerament ens tenen acostumats els socialistes.

La rara habilitat per a mostrar-se com a guanyadors sense ésser-ho, els ha dut com en el cas de Catalunya, de les Balears o de Galícia en la legislatura passada, a justificar una legitimitat democràtica que molts, entre els que jo m’incloc, definim com a burla a les majories o com un camí alternatiu, amagat i fosc simplement per a que no manin els altres i punt. Si més no que facin públiques les seves intencions de pacte en campanya electoral, seria el més honest per a tots.

Sentir el diumenge passat a Patxi López autoproclamar-se candidat a Lehendakari després de saber-se uns resultats que els deixen com a perdedors a 6 diputats i un 8% dels vots, per darrera del PNV és com a mínim grotesc, fins i tot treure pit sabent que aquests mediocres resultats han estat possibles principalment perquè des de Madrid han furtat l’expressió a més de cent mil ciutadans que son dels que n’anomenen nacionalistes i comptant que hauran de tenir el suport del PP, quins collons !!!.

Serà bo tenir present a Catalunya que quan cal, el PSOE sempre va de la ma del PP, un bona lliçó per Esquerra i els seus dirigents.