Acostumar-se a la mort
700
post-template-default,single,single-post,postid-700,single-format-standard,bridge-core-3.1.1,qi-blocks-1.2.6,qodef-gutenberg--no-touch,qodef-qi--no-touch,qi-addons-for-elementor-1.6.9,qode-page-transition-enabled,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-30.0.1,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,elementor-beta,wpb-js-composer js-comp-ver-7.1,vc_responsive,elementor-default,elementor-kit-21231

Acostumar-se a la mort

Acostumar-se a la mort

Sempre és trist i feixuc entomar la tragèdia de la mort i a més si aquesta ve de cop i en quantitats de vides humanes difícilment assimilables. Ho és perquè la pressió mediàtica, de la premsa, dels comentaris a la feina amb els amics, ens porta inevitablement al record de les imatges i a la imaginació del que sentiríem davant de un cas així. La tragèdia al ser col·lectiva fa més mal, però no deixa de ser un munt de tragèdies individuals aplegades en un mateix instant.

És més horrorosa la mort dels 154 passatgers d’ahir a Barajas, o el degoteig dels centenars que cada any deixen la seva vida a la carretera? Quina fa més mal la tragèdia del Tsunami a Indonèsia o totes i cada una de les dones que moren per causa de la violència de gènere?, és més inhumà l’assassinat en massa perpetrat el 11M o els milers que de manera singular alimenten durant anys els telenotícies?. Possiblement l’impacte visual sigui diferent i ens serveixi per adonar-nos de que la mort és a vegades sobtada i cruel, però una per una les famílies i els amics dels qui ens han deixat experimentaran el mateix dolor íntim sigui la mort a soles o en companyia.

La crònica diària a l’Irak, les masacres perpetrades a Geòrgia, o en els conflictes tribals de l’Àfrica negre aporten al recompte de les víctimes números de quatre xifres sense parar i ves per on, hem de reconèixer que ens hem acostumat a rebre-les mentre estem dinant o prenent una copa en el bar. Ja son rutina, a força de ser repetitives és tornen habituals i en comptes de desfer-nos l’ànima les veiem normals.

Fins i tot en aquests casos l’espectacle de la tragèdia perverteix el sentiments.

3 Comments
  • Pingback:Observatori de ciberpolítica de Joselito » Política general » El efectismo mediático de las catástrofes
    Posted at 13:13h, 25 agost Respon

    […] con la que socialmente vivimos unas muertes y otras. Una parte de esta reflexión ya la hace Eduard Díaz en su […]

  • edp
    Posted at 18:49h, 24 agost Respon

    Hola Rosa.

    A voltes dona la impressió de que les teles i especialment els programes del cor, han de vire d’aquestes coses. Això ho va començar A3 amb la tòtila aquella (ara no recordo com es deia) que va muntar aquel circ amb l’assassinat de les nenes d’Alcàsser i el més trist de tot és que nosaltres hi cotribuim mirant-ho.

    I encare hi ha gent que critica a TV3 perquè es va limitar a informar-ne en els seus telenotícies i prou !!

    Salut i €

  • rosa
    Posted at 22:20h, 23 agost Respon

    Tienes toda la razon lo he comentado en otro blog, es horrible lo ocurrido pero es morbo, mucho morbo por parte de la prensa, miles de personas mueren en las carreteras al año , es normal que si en un avion viajan 170 personas, segun sea el accidente mueran todas ¿pero cuantas veces ocurre? en cambio en la carretera,¿cuantas mueren? ¿habeis contado al año? es asqueroso el numerito que montan, de todas formas ¿es cierto lo del tornillo del aire acondicionado? de todas formas si creemos en el efecto mariposa.
    “Si una mariposa agita hoy con su aleteo el aire de Beijing, puede modificar los sistemas climáticos de Nueva York el mes que viene.” un abrazo espero que estes mejor hace dias que no hablamos un besazo. ya te enviare un correo para que me expliques como te encuentras

Post A Reply to edp Cancel Reply