Per la vall de la depressió

19 març Per la vall de la depressió

La situació econòmica dels EE.UU. és ja tan greu, tan irrecuperable sense deixar passar el cicle per la vall de la depressió, que sobran comentaris al respecte. El grans nombres dels dèficits comercial i pressupostari que arrossega, degut en gran part per l’errònia decissió d’intervenir a Irak, és una llosa massa important com per a resoldre una situació que els va esclatar el passat estiu amb les subprime i que va posar en evidència la falta de capacitat per a reaccionar de l’equip econòmic de Bush.

L’economia més important del mon ha entrat en recessió, i amb ella la resta del mon s’hi ha vist implicat. Els uns com la UE, perquè el diferencial de canvi entre les dues divises és tan important que el que de una part beneficia a l’indústria, els preus de les matèries primeres estan en $, per l’altra significa la descompensació comercial en favor dels EE.UU. i els altres, el emergents perquè de facto se’ls han assecat els mercats a on tradicionalment van a vendre i occident no compra per falta de liquiditat.

La decisió d’abaixar els tipus de forma tant brusca que ahir va formalitzar la Feed és la constatació més evident que el control se’ls ha escapat de les mans. Potser sí que ens uns dies les borses reflectiran l’extraordinari i inesperat de la mesura amb pujades espectaculars, però la línia de la tendència apunta cap avall, sense albirar el sol des de on parar-se i començar a créixer. En una situació com aquesta que és el millor, retardar l’inevitable o accelerar-ho?.

A nivell mundial el problema que tots estem patint és que els bens, sense distincions, estan molt cars, caríssims. A vegades el creixement sense control pot ser tant dolent com una crisi, ens hem saltat els clàssics cicles de quatre anys i la corresponent correcció que les consolidava i des de mitjans del 2000 no hem parat de créixer, és com aquell esportista d’elit que la falta de descans el porta a l’esgotament físic però el que és més important, el psíquic també.

Potser sigui això i que a l’economia li convingui estirar-se una estona en el divà d’algún psiquiatra i escupir els traumes de un creixement massa accelerat i artificial, el problema de voler acabar amb la malaltia amb cataplasmes és que poden allargar l’agonia durant massa temps i això no hi ha ningú que ho aguanti, ni tan sols els EE.UU.