21 març L’Alzheimer
Aquest lladre maleït que et visita cada dia i s’emporta un per un tots els records fins a assecar-nos la consciència del que som o varem ésser i de un bufarell esborra el nostre futur i l’esvaeix com el munt de sorra fina de la platja en un dia de tramuntana.
Aquesta mirada perduda, esma i immòbil vers l’horitzò mentre es merseix el prim fil de vida que ens connecta al passat i la regressió constant a la protecció de l’infantessa més feliç quan al mig del carrer saltàvem a la corda sent uns marrecs, tot esperant que la mare ens recordés que havíem de sopar.
La desintegració de les cares dels qui mes estimem i ens estimen, l’abandó involuntari de l’abraçada, del petó i de l’amor dels qui ens envolten quan els convertim en estranys, el dolç somriure de qui sent però no escolta, del qui vol però no entén, el plor sord que surt de dins i clama per acabar el patiment, per morir ja de una puta vegada i descansar.
admin
Posted at 12:35h, 25 marçÉs molt trist tot plegat
trina
Posted at 19:48h, 22 marçEduard,
pel, Delta genial!….escrius tan bé que per això es veu clarament el que comentes i la tristesa infinita que traspua el que comentes…una mica de Delta dés d’aquà per a tu..
salut
admin
Posted at 08:42h, 22 marçHola Marali.
No sé si és una reacció de revelia cap a la malatia de la marÃa (la meva sogra es diu aixÃ) o és que realment no s’en vol fer cà rrec del que li passa, a la fi el problema el tenim tots plegats ja que la relació també se’n resent.
Que hi farem, paciència i a lluitar, en aquests moments és el que cal.
Grà cies pel comentari i benvinguda al meu bloc Marali. Ah! i no et preocupis gens per les faltes, jo també en faig !!!
Salut i €
admin
Posted at 08:39h, 22 marçHola Ferran.
Donç perquè sempre he admirat a les persones que com tú epliquen la quotidianitat de una forma que t’engresca a llegir-la, i tingues per segur que si jo tingues aquesta habilitat saltaria per un peu.
l’Alzheimer és potser la malaltia mes cruel perqué enmalalteix el qui ho pateix i els que l’envolten. És una mort dolça i poc a poc que per eemple a la meva dona, l’està consumint. Se l’estima molt a la seva mare, és molt fort, molt.
Marali
Posted at 08:18h, 22 marçEduard, crec que hi ha alguna falta ortogrà fica en el meu comentari, perdonem però és que tinc algunes dificultats amb els accents. (es va esvahint, es sense accent) i (encare, no, encara)
Salutacions
Marali
Posted at 08:13h, 22 marçEduard, molt bon post, grà cies per escriure’l, jo tinc a casa al meu sogre que cada vegada és va esvahint més. Ara està en la fase de la memòria de la infantesa, dels amics i dels veins de quan era petit fins el punt de que arriba a enfadar-se amb nosaltres perqué ens considera coetà nis seus. De vegades alguna paraula ja no la troba i el control a l’hora de menjar (ganivet, forquilla) és cada cop menys. El meu marit encare no se’n adona del tot i acostuma a posar-se nerviós. Pel comentà ri que has fet a la Trina, veig que segurament el teu sogre tampoc se’n fa cà rrec i més havent estat un home a quà tot li feia la dona. Vas fer molt ben fet de cantar-li les “40” Si no ha fan els fills un o altre ho ha de fer.
Paciència,
Salut i diners
Ferran
Posted at 07:58h, 22 marçDues coses:
No se perque m’has comentat en el meu bloc que t’agradaria saber escriure millor, si ho fas molt bé i aquest post n’és un exemple: clar, entranyable, senzill i contundent al mateix temps.
La segona: els qui em tingut algun familiar proper en estat de demència total, com és el meu cas, no podem sino identificar-nos absolutament amb el que dius.
admin
Posted at 19:26h, 21 marçHola Trina.
la meva sogra és la bondat feta persona, sempre ha estat pendent dels altres i ara esta passant per aquest calvari amb l’afegit del seu home que li està fent la vida impossible.
Fa mal al cor veure-la com li ha dedicat TOTA la santa vida i ara, per uns pocs anys que li deuen quedar l’altre no esta d’acors en ajudar-la ni tant sols tenint la paciència que s’hauria de tenir.
Ahir al vespre ns les varem tenir molt fortes i li vaig dir quatre coses ben dites que li haurien d’haver dits els seus fills, ja fa uns quants anys, no m’agrada barallar-me, odio discutir, però ahir em vaig quedar ben tranquil, tot i que sabent com és aquest cony d’home, només haurà servit perque la nostra relació s’hagi fet impossible, ho sento per la Jordina, la meva dona.
Com t’ha anat pel Delta?
trina
Posted at 18:38h, 21 marçEduard,
ells ja no són la persona que estimem, ells són un clon buit del que eren; i això només nosaltres ho podem saber. Et felicito pel post, i perquè s’ha de ser contundent…i perquè no m’ha agradat el documental del fill d’en Solé Tura, impossible documental…
salut amic