03 març Vots ocults
Un fet que no s’ha destacat massa aquest cap de setmana indica que el Partit Popular està perdent la carrera per a la presidència. Que un JMª Aznar més extrem i agressiu que mai hagi d’acudir en ajuda d’un suposat “moderat” com Rajoy, evidencia que els números no els estan sortint massa rodons als populars i jo que me’n alegro.
Les enquestes internes, les que fan servir els partits, indiquen ben a les clares que des de dilluns passat, dia del primer cara a cara, Rajoy s’ha quedat clavat i ha vist com sense haver perdut la comfrontació, una diferència de 1,5 punts s’engrandia fins els 5,5 que es donaven de mitjana en la premsa d’aquest cap de setmana. Avui tenen la seva segona oportunitat i del grau d’agressivitat amb que s’empri Mariano es podrà endevinar fins que punt són certes aquestes previsions.
El PP s’ha llançat a una carrera de “autos locos” intentant gripar el motor del rival, sense donar-se compta que ells interpreten el paper de Pierre Nodoyuna i els seus satèl·lits el del seu fidel amic Patán, més interessats en que no guanyin els altres abans que intentar guanyar ells.
Avui el meu amic Marc publica un article amb el qual estic comletamente d’acord en el fons no obstant això discrepo un poc de l’anàlisi, la millor manera de desmovilizar a l’electorat és donar a entendre que es va sobrat i que un a un, el vot no és imprescindible ja que és evident que es guanyarà. A l’endemà que el PP, els bisbes o l’AVT critiquen a Zapatero i la seva gestió l’avantatge del PSOE sobre el PP creix.
La clau de la porta de Moncloa la tindran aquests 3 milions de votants el vot dels quals no és clientelar, aquesta gran massa oculta rera del no sap no contesta de les enquestes, d’aquesta gent que sí que analitza el sentit del seu vot i que tant poden votar a PSOE, PP, CIU o PNB, els que en el 2004 van castigar la barra del PP amb la gestió de l’atemptat del 11M o els que en el 2000 es van quedar a casa i van donar la victòria a Aznar. Aquests que es resisteixen a ser comptabilitzats en vermell o blau, esquerra o dreta, progressista o conservador.
El seu vot es paga car, molt car, ja que no s’aconsegueix amb un simple eslógan estrident llençat amb mala traça en mig de un míting de partit o en qualsevol sortida de tó feta des de la desesperació sectària, es paga convencent a tota aquesta gent no dels errors que en el passat van cometre els altres sinó de que l’opció pròpia és la millor.
No Comments