23F

24 febr. 23F

Ostres, doncs és veritat!, ahir es varen complir 27 anys, ni més ni menys, d’aquell 23F en el que el Tent. Coronel Tejero ens va tenir a Espanya sencera clavats davant el televisor, visionant pel·lícules de Bob Hope i Virginia Mayo amb l’orella enganxada a la ràdio. Si l’ex guàrdia civil no té ocupació, que el fitxi qualsevol cadena de TV, segur que farà meravelles amb els ratings d’audiència, només cal que li donin una vintena d’eixelabrats amb tricorni i unes tanquetes.

¡Todo el mundo al suelo!, ¡Se sienten, coño!, frases per a l’antologia hispànica, gravades en el record dels qui ho varem viure en directe, si això hagués passat avui, als cinc minuts s’haurien convertit el politons per a mòbil, fent-se la competència amb el “Prou, prou, prou” del Cuní, com canvien els temps, Antonio.

Feien por i encara en fan, tot i que no tant, els uniformes caqui, els tricornis negres i els alçacolls blancs almenys els d’aquells que encara es creuen amb el dret d’erigir-se en salvadors de les essències de la patia, del deure cristià o de l’honor. Serà per això que se m’estarrufa el borrissol a l’escoltar als Generals Blas Piñar i José Mena, en veure als de les sotanes desfilar amb pancartes per la Gran Via madrilenya?. Espanya té aquest regust ranci, a irreflexió, a por, a himne de la legió i a encens.

No seria hora ja d’inaugurar també l’Espanya 2.0?