28 gen. Caiguda del cel
Abans que la modernització ens portés la comoditat de l’aigua canalitzada fins a les nostres llars, cada família se les empescava per a emmagatzemar la pluja caiguda per a ser reutilitzada per a consum, higiene personal i els demés usos que se’ns ocorrin, uns gestionant el seu propi pou, uns altres recollint el que es podia en dipòsits casolans i els que més fent ús d’aquestes fonts que rajaven sense parar en cada barri.
Als meus 47 anys recordo quan de petit, em feien anar amb una galleda de llautó a buscar aigua a la mina, una font que rajava hivern i estiu, a una distància considerable de casa que almenys a mi, em va fer prendre consciència ecològica sobre el líquid element, sobretot de tornada i amb la galleda ben plena.
El progrés va acabar per fer desaparèixer aquesta consciència i la percepció de la importància del líquid element, l’ús de l’aigua s’ha tornat irracional, abusiu i així estem avui, sense aigua en els embassaments, amb les lleres dels rius secs i amb l’espasa de damocles de les restriccions de l’estiu sobre els nostres caps a la que apareix Maig pel nostre calendari i a l’abril no ha plogut el que devia.
Els sistemes d’aprofitament de l’aigua de la pluja existents, permeten recuperar per a la seva utilització el 80% de les precipitacions que es produeixen. El consum d’aigua es xifra per persona i dia en uns 175 litres. Fent una simple operació aritmètica posant com exemple a Girona, la ciutat on resideixo on ultimament tenim precipitacions d’uns 450 l/m²/any i una superfície d’un total de 40.Km² podriem perfectament recuperar cada any 14 milions de litres d’aquests 16 milions que ens són necessaris per al consum, als gairebé 92.000 gironins, quasi bé res!.
L’única cosa que fa falta és tenir la consciència ecològica necessària, la determinació de voler-ho fer i finalment posar-s’hi de una vegada.
Pingback:En veu alta » Matar mosques a “canonades”
Posted at 10:37h, 28 març[…] Quan una cosa no “costa” ni diners ni esforços, no es valora. Ho fem els ciutadans però també les administracions que en situacions d’escassetat tenen sempre la tendència a propugnar mesures accessories per a no entrar en el nus del problema, la concepció en l’us d’aquest bé, ara tant escà s. Es persegueix per exemple, rentar el cotxe, regar les plantes del jardà o omplir les piscines quan es segueix emprant més del 70% de l’aigua disponible, per a usos agrÃcoles sense incidir en el fet de que aquà a Catalunya, ningú s’ha preocupat per a reconvertir sistemes de regadiu que depassen el mig segle en d’altres mes eficients i racionals. Matar mosques a canonades. […]
admin
Posted at 00:26h, 29 generHo he llegit, et tinc posat en l’apartat dels blocs que llegeixo amb la foto corresponent, per aixó et vaig coneixer i normalment quan apareix un article nou a qualsevol dels blocs, li dono una ullada.
Ets uns dels blocaires joves que endevino amb més futur en aixó de la Web 2.0, segueix aixà que vas per bon camÃ.
Salut i € Xalfi.
XALFI
Posted at 00:16h, 29 generAhir no, volia dir a les jornades
XALFI
Posted at 00:14h, 29 generHola,m’ha estic molt content de m’hagis posa’t entre els “Grans mites actuals de l’entorn 2.0”, ahir em va sobtar que em reconeguessis a la primera, em va fer molta il·lusió veure’t. Estava a les jornades una mica desorientat, per mi allò va ser massa, va estar molt bé.A veure si ens tornem a veure en la propera trobada.Per Cert en l’enllaç torbarà s el que he escrit referent a les jornades.
edp
Posted at 16:58h, 28 generTu lo has dicho Jon, cuando algo escasea, se agudiza el ingenio, quizás ese progreso, además de comodidades nos está conviertiendo en demasiado descuidados y holgazanes, un problema para el que la técnica no aporta soluciones.
Salut i €
Jon Kepa
Posted at 16:56h, 28 generMe viene al pelo este comentario para comentarte una anécdota. Como sabes, soy marino. En una ocasión nos encontrábamos en Matadi (antiguo Zaire, hoy República Democrática del Congo). Nuestro buque tenÃa unos depósitos para agua dulce (agua potable) de poca capacidad. Al encontrarnos en aguas del rio Zaire, no podÃamos hacer uso de las desalinizadoras del buque y sus aguas no las podÃamos tratar para hacerlas potables. Asà que tuvimos que recurrir al ingenio porque tampoco tenÃan suministros de agua potable. En la toldilla de Popa montamos un artefacto en forma de embudo con lonas de abordo y cuando llovÃa ( lo hacÃa con frecuencia por ser zona tropical y estar en época de lluvias) recogÃamos esta agua y entraba directamente a los tanques. Luego se potabilizaba y tenÃamos reservas para el uso diario y las necesidades de abordo. Estuvimos bastante tiempo en ese puerto y ese ingenio nos salvó de tener que recurrir a las restricciones.