Duros a quatre pessetes

23 gen. Duros a quatre pessetes

Un impost és per definició el vehicle de redistribució de renda per excel·lència i la pressió fiscal, la suma de tots els impostos suportats en relació al PIB. Com a dada i perquè ens serveixi d’ubicació, Espanya ocupa dintre de la UE el lloc núm 13 dintre del ránking de països amb major pressió fiscal, clarament per sota de la mitjana europea.

Suècia (50,2%), Dinamarca (49%), Bèlgica (45%), França (44%), Finlàndia (44%), Itàlia (43%), Àustria (42%), Eslovènia (39,8%), Alemanya (39%), Holanda (38,5%) i Regne Unit (38%) es situen clarament per sobre. Per contra els països amb menor fiscalitat dintre de la UE són Eslovàquia (29%), seguida de Lituània (29,6%), Letònia (30%), Irlanda (30,5%) i Estònia (31,1%). En l’entorn del 33% citar a països com Grècia, Malta i Polònia. Espanya en aquests moments se situa sobre el 37%.

És massa habitual que en campanya electoral als candidats a la presidència se’ls escalfi la boca prometent rebaixes fiscals buscant per una banda augmentar el recolçament dels possibles votants i per altra intentar activar l’activitat econòmica, no obstant això en el mateix discurs cap d’ells diu com compatibilitzarà aquesta promesa amb el manteniment de la despesa social i inversió, i aquí és per on apareix el concepte de l’eficiència, se’ns venen com els millors gestors.

Dels impostos es deriva directament el nostre nivell de benestar o dit d’una altra manera, la grandària de l’Estat que considerem necessari per a abastir-nos d’aquests serveis que reclamarem diàriament, sanitat, educació, carreteres, transport, etc. així com més gran sigui la nostra demanda i la qualitat dels serveis, més recursos es precisaran per a la seva millora i manteniment, o això o optar per un model liberal pur i privatitzar els serveis, com està fent l’amiga del Gallardón a la Comunitat de Madrid, qui ens vengui altra cosa, menteix.

El que si s’hauria de millorar de manera evident és la simplificació de la tributació, la progressivitat (que pagui més qui mes té) i vetllar per l’honestedat i la transparència dels qui ens administren, és mes preocupant veure’ns al capdavant del rànquing relatiu a corrupció, a nivell europeu, o sigui, de qui fica mes la mà a la caixa a on van a parar aquests impostos, que la càrrega fiscal en si.

Queda molt bonic prometre reduir els impostos i que després ens passi com en les legislatures de l’amic Aznar, en les que es va reduir tant la despesa pública i la inversió, que recuperar el nivell de nou ens ha costat Déu i ajuda, curiosament augmentant els recursos disponibles via augment dels impostos i tranquils que fins que no arribem a els nivells del 40%-42%, la pressió fiscal a Espanya, no pararà de créixer.

Il·lustració “Promises, promises” de Wysocki