Aquelles petites tradicions

01 gen. Aquelles petites tradicions

Avui m’he sorprès a mi mateix mirant el concert d’any nou de Viena a la TVE sense adonar-me’n de que ho faig cada any. Ja ho feia el meu avi, possiblement el millor fiscornaire de la història de la cobla, (tocava a la Principal de la Bisbal i era conegut com “el Moreno“) i també el meu pare tot i que a ell la mùsica clàssica no és que li agradi massa.

Com una litúrgia, el primer dia de l’any m’aixeco d’hora, em planto davant el televisor i vinga. Quan acabi el concert miraré els salts de trampolí de Garmisch-Partenkirchen també, ja veus de que em ve a mi aquest esport, no hi entenc ben res!.

I és que com un registre mental ocult, hi han coses que és repeteixen per tradició una i altra vegada, paral·lelament a les celebracions oficials i en aquestes dates en tenim unes quantes. La cantarella dels nens de San Ildefonso cantant la grossa,  ¡Qué bello és vivir! del James Steward (no sé quantes vegades l’he vista!), el programa de TV de les campanades que cada anys és pitjor, el concert d’any nou, el torneig de salts d’esquí. I pasen de generació en generació, son com el gest de passar el testimoni de una cursa de relleus però en aquesta ocasió, entre avis, pares i fills. De ben segur que a cada casa ni han un munt.

Potser perquè son dies d’enyorança, de records, em venen al cap un munt de vivències mentre miro i escolto l’excel·lent concert tot sol,  això si, ja que aquesta tradició a casa meva no tindrà continuació, que hi farem l’aniré continuant jo fins que les forces aguantin.

Que tots tinguem un magnífic 2008!.