La democràcia i els Franco
106
post-template-default,single,single-post,postid-106,single-format-standard,bridge-core-3.1.1,qi-blocks-1.2.6,qodef-gutenberg--no-touch,qodef-qi--no-touch,qi-addons-for-elementor-1.6.9,qode-page-transition-enabled,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-30.0.1,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,elementor-beta,wpb-js-composer js-comp-ver-7.1,vc_responsive,elementor-default,elementor-kit-21231

La democràcia i els Franco

La democràcia i els Franco

A la família dels Franco, la democràcia els va fenomenal. Si deixem de banda a “la nietísima” Carme, la vida de la qual ha transcorregut en el paper couchée, a l’altra néta, malcasada amb un arrambla fortunes cognomenat de segon com el “comte” que ha sabut esprémer com ningú ser “maritdelaneta” del Caudillo en programes del cor, al “amic” Francis i els seus problemes econòmics airejats fa temps en els mitjans i al tronat de la motxilla “pocholeando” un dia per hotel glamour i a l’altre per la Sexta, el seu esdevenir en els dies post-franquistes ha estat més aviat plàcid i anònim però sobretot, productiu.

Jo suposava que quan agafaven un delinqüent, el botí confiscat havia de retornar als seus legítims amos però segons sembla, això aplica unicament als “xoriços habituals” i no als refinats d’alt standing o als dictadors i familiars i ni el Pazo de Meirás ni la resta de propietats incorporades al patrimoni familiar ni tampoc els interessos “adquirits” en alguna empresa cotitzada encara en borsa i que els seus rendiments anuals superen els 100 milions de €, seràn, segons sembla, objecte de reclamació.

A Espanya, la història té el seu pes en la memòria col·lectiva, encara que s’hagi escrit amb la sang de milers d’executats, o damunt dels centenars de boreres on descansen encara els seus cossos. El dret de conquesta, com va citar el reputat acadèmic salmantí, Gonzalo Torrente Ballester (qui el va entabanar pobre home!), de facto es reconeix, amb decisions com la d’ahir en el Congrés o amb l’espectacle esperpèntic de la Llei de Memória Històrica a la que els partits, els majoritaris, ens estan sotmetent.

El nostre error va ser no aplicar JUSTÍCIA en el seu moment (Marlaska a on collons ets ara?) i optar per una transició “tranquila” deixant que els qui havien d’asseure’s en les banquetes per ésser jutjats es definissin ahir i avui com demòcrates dels de tota la vida, 30 anys després, ja podem passar a reclamar a l’era de can Carbó!

Comentaris a xarop

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.