L’any 1985 en ple govern socialista de Felipe González el seu super ministre d’Economia un tal Miguel Boyer ara renegat de la progressia i les esquerres, va fer evident la incapacitat de l’Estat per a evitar la fuga de capitals en direcció a paradisos fiscals com Suïssa i la importància que en aquest país tenia l’economia submergida, creant diferents productes de baixa rendibilitat com els pagarés opacs per fer aflorar el caler negre, la possibilitat d’inversió legal de baixa fiscalitat i a més una amnistia fiscal. Així va ser com varen néixer entre d’altres coses, unes societats anomenades SICAV, una eina d’inversió i de formació de capital.
Com que calia desterrar la idea generalitzada entre els contribuents que defraudar sortia de franc i amb la intenció de provocar que les fortunes que s’escapaven per la Jonquera es quedessin en territori nacional, a més d’empresonar a alguna folklòrica reconeguda, van acceptar que els rendiments d’aquestes societats tributessin al 1% a diferència del 18% actual dels rendiments del capitals o el 30% de l’impost de societats, un chollo a l’abast només de les grans fortunes ja que les condicions per a constituir una SICAV, un mínim de 100 accionistes i de 2.400.000€ de capital, el converteixen en un producte d’inversió per l’èlit econòmica d’aquest país, vaja per els rics.
Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès “fast” ens envaeix és comprensible l’èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament amb els casos del Millet i de Santa Coloma la tendència dels mitjans ha anat per aquí buscant desafeccions i canvis de tendència en els vots, que no vol dir que els resultats acabin reflectint el futur o simplement l’emprenyament que portem a sobre per aquests fets.
Som curiosos de mena i volem saber-ho tot amb tanta anticipació que les agències de demoscòpia tenen amb nosaltres un filó. Des d’opinar sobre el futur d’un entrenador de futbol o les possibilitats que té Madrid com a seu olímpica el 2020, fins i tot s’atreveixen a pronosticar quin partit serà el guanyador de les properes eleccions autonòmiques, extrapolant l’opinió d’uns quants ciutadans, la “mostra”, a la ciutadania sencera, si més no arriscat i segons la lectura, perillós.
Un cicle és, en una de les seves definicions un període de temps determinat en la que es succeeixen un nombre de fases temporals que completen un fenomen periòdic (bufff!). Si els haguéssim demanat una definició pel mateix mot a Madrid la setmana passada abans de que el seu Reial palmés en tres dels quatre darrers partits, en haguessin fet saber que un cicle era el que estava a punt de finalitzar el nostre Barça de les cinc copes (de moment), il·lusos!!.
En economia la definició tradicional d’un cicle és el període complert en el que es consumeixen les quatre fases que el conformen, l’expansió, la crisi, la contracció i la recuperació,la nostra situació actual la ubicaríem entre aquesta crisi que no s’acaba mai i la contracció, la fase més dura de la travessia. Però heus aquí que aquesta explicació tant simple no encaixa amb el que ens està passant, si tot fos tant senzill com això només caldria esperar assegut a que arribessin els bons temps i ja està.
No em va agradar la resposta que el president Pujol va donar ahir en el programa Àgora de TV3 en relació amb les donacions que el Millet, en nom de la fundació de l’Orfeó Català, va fer a la Trias Fargas, ho sento però m’esperava alguna cosa més. I ho esperava perquè en un moment en el que barregem en el discurs conceptes tan diferents com legalitat i legitimitat no em serveix l’amenaça recurrent d’estirar de la manta. Crec que els militants del CDC volíem escoltar algun argument, si més no que ens permetés poder mantenir la mirada quan ens parlen d’ètica.
Em va saber greu perquè Jordi Pujol és des de fa molt de temps, el meu referent polític per ideologia i convicció catalanista i l’argument difícilment justificable de que els altres també ho han fet, fent referència a una de les seves frases més conegudes, avui no toca. Quan estem veient que en el nostre país patim els mateixos problemes que pateixen arreu i que les corrupteles no respecten ni les institucions més nostrades, el que caldria en aquests moments és la ferma convicció i la complicitat per a regenerar la política i fer-ho ben evident, pel be de tots plegats.
Colom pel que sembla s’ha demostrat, parlava en català, ves per on que qui va fer possible el concepte d’Hispanitat era el que ara es coneix com un nacionalista perifèric que inundava els seus escrits amb catalanades de l’estil de la cançó de la Trinca o encare més grans. És normal que per els guardians de les essències hispanes fos primordial amagar el fet i suportar que la teoria de Genovès era veritat, només faltaria!
Amb el que no contaven aquests poca penes és que a part dels historiadors catalans que ja fa temps que ho deien, se’ls afegirien en la creuada altres de fora com el peruà Luís Ulloa, o el nord americà Charles Merrill, que no son ni de bon tros, catalanistes interessats. Ja només faltava que també l’Estelle Irizarry, prestigiosa i reputada hispanista i col·lega de l’Aznar a la Universitat de Georgetown, reforcés les teories de que la llengua de Cristòfol Colom era el català.
La majoria d’especialistes i organismes econòmics a nivell mundial ens alerten de que en el 2010 a Espanya, els efectes de la crisis s’agreujaran i malauradament les dades que cada dia anem coneixent van indiscutiblement cap a aquest camí. La darrera ens diu que més d’un 60% de les famílies d’aquest país no arriben a final de mes i que quasi bé un mil·lió de llars han hagut de renegociar o aplaçar les quotes de les hipoteques.
La crisi s’està filtrant des de la macroeconomia que tots veiem com a molt llunyana i poc comprensible fins a la domèstica, la microeconomia, que és quan realment fa mal i quan el problema és no poder pagar la factura del banc, del telèfon o de l’electricitat tots aprenem en un moment en un màster avançat de supervivència en que ens afecta la baixada sistemàtica del PIB, una deflació no acceptada o el que ens expliquen alguns del dèficit públic, del deute desproporcionat o el desequilibri comercial que ens afecta des de fa temps.
Les inclinacions de Fèlix Millet, lo de senyor ens ho estalviarem si us sembla, a fer-se seu el que era dels altres en totes aquelles organitzacions que varen cometre l’imperdonable error de facilitar-li l’accés de la caixa, ha tingut la virtut de posar altra vegada damunt la taula el debat del finançament dels partits i el funcionament d’institucions com les Fundacions de les que fins ara en sabíem ben poca cosa.
Aprofitant que d’aquí uns quants mesos els catalans serem cridats a les urnes i veient el resultat d’algunes enquestes no massa engrescadores, el PSC ha aprofitat l’avinentesa per facilitar els titulars d’alguns dels mitjans que no son de la crosta, acusant d’irregularitats no demostrades la fundació Trias Fargas de l’òrbita del CDC, procurant confondre a la opinió pública amb els conceptes de legalitat, legitimitat i ètica.