Inici

No et preguntis mai si ets feliç si no vols deixar de ser-ho, no et qüestionis d'on et neixen les il·lusions i els somnis, perquè s'esvaeixen. Arrenca i no paris de córrer, amb el cor ajupit fins que t'esgotis i sense alè, atura't, per construir un instant nou i no miris enrere.

En Quim, un amic meu de caminades, em va fer notar ja fa molts anys, la poca traça que teníem els independentistes quan ens volíem referir als causants dels greuges que patim durant tants anys i tenia raó. Amb extrema frivolitat els definíem a tots com a "espanyols" quan havíem de dir l'Estat, perquè d'espanyols n'hi han de tota mena, igual que de catalans.

Hi ha moments en els que et sents vell, sense forces i quasi vençut. Anys enllà de les ganes i l’empenta dels vint anys, amb masses confrontacions a l’esquena i la mandra de lluitar-ne de noves, es barreja entre les olors d’una crisi que ofega i el crit dels qui la ploren, la recança d’una esperança tant obligada com impostora. Si no fos així que ens quedaria?

#NOésNO, ni sí, ni potser, ni cap altra cosa, és NO, ho hauria d'entendre fins i tot un primer de Barrio Sésamo d'aquests que a vegades vesteixen de jutges! El Patriarcat, fet sociocultural creat pels homes, s'ha mantingut en la història pretenent la inferioritat de les dones impedint la normalitat, per una simple qüestió de força física i d'apropiació del poder. La manca de voluntat per a redreçar-ho ha fet del masclisme un problema greu, molt greu.

I te n'adones de cop, quan una veu recent et remou la vida, passant de puntetes pel teu costat, sense fer soroll, com si no hi fos. I fa que se t'obrin els ulls buscant-la i què els batecs del cor s'accelerin, adolescents i folls.

I al final s'ha fet evident el que ja sabíem, l'EspaÑa actual té poques diferències amb la del segle XVè, la que cremava en les fogueres dones sàvies a qui anomenava bruixes. O amb els conqueridors que en nom de la grandesa d'un imperi, arrencaven de soca arrel civilitzacions senceres arreu, a Amèrica se'n varen fer un tip de matar gent invocant Espanya i Déu.

Ho haig de confessar, veure Soraya fent una roda de premsa m'espanta. Té aquell mirar foll del Jack Nicholson en "el resplandor", quan empaita destral en mà,  dona i fill per l'hotel de les muntanyes de Colorado. I el canvi de look que li han plantat no ha fet més que empitjorar-ho, sembla una vicepresidenta en liquidació.