La situació econòmica actual s’assembla a la d’aquelles famílies benestants en la que el pare gestiona un negoci i la mare i els fills, aliens totalment a la seva gestió es dediquen a gastar els diners, a viure bé i a no preocupar-se per el seu futur perquè tot ho tenen fet. Mentre estan conduint el seu Porsche descapotable i la senyora li fot una esbroncada a la criada filipina per qualsevol imbecil·litat, els arriba la fatal notícia, el pare ha mort de sobte, el cor se l’hi ha aturat.
En la lectura del testament és quan se’n adonen que la fàbrica està en fallida, no hi ha ni un duro al banc, les propietats empenyorades com a garantia dels préstecs que no es poden pagar i a sobre es destapa que el pare tenia una amant, tot son deutes i el que és pitjor, ningú té la capacitat de tirar endavant si no és fent servir les targetes de crèdit del pare en el restaurant de la seu social del club de golf, tot un drama familiar.
En una pel·lícula dels anys d’or del cinema de western nord americà, “Horizontes de grandeza” el Charlton Heston li deia a Gregory Peck després de una baralla a cops de puny en disputa per l’escultural Carroll Baker, “Noi, trigues molt a acomiadar-te” referint-se que encaixava molt bé els cops. Quan una persona dedica massa temps i esforç per a dir que se’n va de un lloc i justificar la seva decisió, tinc l’experiència de que el que no vol precisament és marxar, si no que li manyaguin el llom. Aleshores perquè disfressar la situació?.
I després ens preguntaran amb cara de no creure-s’ho, en què està fallant la política a l’hora d’engrescar i motivar als ciutadans a participar-hi activament. Si repassem el curt històric espanyol ens n’adonarem que les rígides, tancades, inaccessibles i encarcarades estructures dels partits polítics han anat derivant cap una mena de casta que està present arreu, impossibilita la renovació i impedix la participació de la ciutadania o simplement dels votants.
Com molt be deia la cançó de The Buggles, “video killed the radio star” o el que és el mateix, la tradició mor a peus de la modernitat. Com va passar amb les cigarretes de “caldo” front els empaquetats de filtre, definitivament la Nespresso ha matat l’hora del cafè. Aquell ritual quasi ve sagrat, de parsimonia oriental en la que el temps s’aturava, se’n ha anat a la merda en nom de la modernitat. No ens ha deixat ni la feina d’anar a comprar un bon gra, torrat al punt òptim que ens agrada ni el plaer un cop morrat, tot olorant el penetrant aroma, infussionar-lo amb l’aigua bullenta mentre els vapors que desprèn la cafetera barrejats amb el soroll del líquid sortint ens avisen de que la consumació del moment, és a punt. Quina passada!.
Els recentment celebrats Jocs Olímpics de Beijing han tingut entre d’altres coses la virtut d’imbuir-nos a tots plegats en un estat catatònic del que només ens despertaven les fites de les grans estrelles de l’esport mundial. Els Phelps, Usain Bolt, Nadal i companyia han eclipsat una realitat plena de problemes que amb l’apagada del peveter ha tornat al primer pla de l’actualitat.
Sempre és trist i feixuc entomar la tragèdia de la mort i a més si aquesta ve de cop i en quantitats de vides humanes difícilment assimilables. Ho és perquè la pressió mediàtica, de la premsa, dels comentaris a la feina amb els amics, ens porta inevitablement al record de les imatges i a la imaginació del que sentiríem davant de un cas així. La tragèdia al ser col·lectiva fa més mal, però no deixa de ser un munt de tragèdies individuals aplegades en un mateix instant.
Als nostres governants els ha entrat una obsessió malaltissa per a revestir amb paper de plata i llacet les expressions que afecten a situacions compromeses que per algú que es defineix d’esquerres semblen ésser difícils d’assumir. S’han acostumats a fer servir definicions políticament correctes per expresions que estaven inventades des de sempre, fent perillar la feina als guionistes dels diàlegs del absurd.