2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.

3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.

4. Ja té collons!, aquells que volen compartir els seus punt de vista amb nosaltres mai volen compartir els teus amb tú.

5. Una bombolla immobiliària és el que es produeix quan tots volem estirar més el braç que la màniga.

7. No llepis mai un ganivet de tallar carn per el tall de serra, evident, no?, doncs encare hi ha algun gamarús que en té la temptació de fer-ho! (uff quin mal que fan els punts quan miro de parlar!)

8. Les armes de destrucció massiva més potents que hi han son els rumors i els programes del cor de la Esteban a telecinco.

9. No fiquis mai els dits dins els forats d’un endoll! (et fotràs una enrampada de la hòstia!).

10. Si vols comprendre millor la teva dona prova de resistir una temporada sencera de “Sexe a Nova York”, seguiràs igual de confós que abans, però hauràs rigut una bona estona (i si ets capaç de fer-ho en V.O. practicaràs una mica d’anglès i tot).

11. Oficialment som persones adultes en el moment en el que tenim la temptació d’amagar el dia que fem els anys.

12. Les coses s’han de fer com les faig jo!, al menys fins que en més del 99,99% de les vegades algú m’explica com fer-les millor.

13. Qui no estima a les persones mai pot estimar els animals (o era al revés això? ja ho aprendre bé ens els propers 50 anys)

14. La pura llana verge és la que s’obté dels xais que corren més que el seus pastors.

15. Si algú mai t’explica que els diners no donen la felicitat, engega’l a la merda, o és un inspector d’Hisenda o director de sucursal de banc.

Fins i tot en els darrers instants  quan s’apropava el moment del traspàs se’ns feia difícil d’acceptar. No estem preparats per afrontar la mort quan ens visita i un fet que hauria de ser una part més de la vida i per tant afrontat amb tota normalitat, es converteix en un episodi traumàtic, obscur i engoixant.

Potser hi ajudaria el fet de privar a la persona que estimes d’una agonia innecessària i cruel que difícilment es pot justificar. Si els que en vida han procurat per la salut del malalt en aquest últim acte estesin predisposats a ajudar i a no fer-ho encare més difícil del que ja és, potser el tràngol per a tots seria molt més fàcil d’acceptar.

No he entès mai el perquè, sota un concepte de Déu estrany, se li nega a un moribund una pau que tant ell com la família necessita, com per sobre del deure de privar del sofriment a qui agonitza i el desig de no veure patir a una persona que t’estimes, massa sovint preval una suposada ètica del metge al bon morir d’un malalt.

La Maria va morir després de cinc llargs dies de patiment, en mig de la impotència de tots nosaltres i la manca de caritat d’un doctor al que en vida la Maria idolatrava i que li va imposar, perquè li va donar la gana, la fi d’una mort indigne per un ésser humà.

Coses així no haurien de passar mai.

Que ens ho diguin als que treballem mentre ens cusen a impostos cada any, als que hem de fer qualsevol gestió des de la finestreta d’unes administracions que no paren de créixer, o als que ens estiraran l’edat de jubilació un parell d’anys per a rebre el final una pensió de merda, mentre que els que estan allà dalt per a servir-nos marxaran a casa amb les butxaques plenes i una jubilació del carall per vuit anys (de feina??).

Si senyor, Spain is different, i tant que ho és!

Em va saber greu perquè Jordi Pujol és des de fa molt de temps, el meu referent polític per ideologia i convicció catalanista i l’argument difícilment justificable de que els altres també ho han fet, fent referència a una de les  seves frases més conegudes, avui no toca. Quan estem veient que en el nostre país patim els mateixos problemes que pateixen arreu i que les corrupteles no respecten ni les institucions més nostrades, el que caldria en aquests moments és la ferma convicció i la complicitat per a regenerar la política i fer-ho ben evident, pel be de tots plegats.

Ahir va ser el Millet, avui la intervenció de la unitat anti corrupció dirigida pel jutge Garzón en els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet, Badalona o Sant Andreu de Llavaneres i la detenció del Lluís Prenafeta o de Macià Alavedra, demà serà una altra cosa, aquests son els nostres Malaies i Gürtels particulars que converteixen l’oasi català en un miratge. Des del carrer és té la sensació que la merda esquitxa a tothom i que el que s’ha perdut son valors tant importants com l’honestedat, la integritat i el bon govern. Sembla com si ens haguéssim oblidat del que ens van ensenyar a l’escola o a casa i que una folla ambició de diners ho hagués podrit tot. Val la pena anar-nos dessagnant gota a gota sense posar-hi remei?.

L’opció política que tingui l’encert de poder-se presentar davant de la gent fent creïble el missatge de netedat i decència, s’emportarà les eleccions de carrer, només faltarà que després el discurs articulat no es quedi solament com un eslògan electoral i es percebi veritablement el canvi que des de fa temps tots necessitem.

Sincerament, avui si que toca president i ja van sent hora!.

La modernitat suposo que ho demanava, ja que si ens estem gastant els pocs diners que ens queden, després que els responsables d’administrar-los els dediquin en part pel finançament dels grups polítics als que pertanyen i de passada per arreglar-se el xalet , en qüestions com l’allargament de la percepció d’un subsidi d’atur que desincentiva la cerca d’ocupació per part dels qui el reben o amb la pastanaga electoral dels quatre-cents euros del IRPF que ens han tret un cop han accedit al govern, perquè no continuar per aquí?.

Des de l’addició d’un parell de punts al nostre carnet de conduir si ens comportem segons les normes de circulació vigent i no posem en perill els altres, passant per la remuneració variable que paguem als jutges per a dictar un nombre de sentències  mínimes encara que tinguin els calaixos plens d’expedients per encetar o la perversa adopció dels sistemes de bonus tant populars darrerament en l’entorn financer, veiem com en qualsevol àmbit paguem com a extres el que hauria de ser obligació.

Quan el sentit que té l’obligació, es perd, es perd també l’auto disciplina i els valors associats. Quan ens escandalitzem per les evidències de la desintegració moral i ètica que ens afecta a tots els nivells, ens qüestionem si tot això no estem provocant nosaltres motivant aquests comportaments i fent-ho girar tot al voltant dels premis i dels diners?. Ens estem passejant perillosament pel tall i potser quan ens adonem ja serà massa tard.

El sorprenent però és que els aconteixements invertien la lògica més evident i en la primera tacada es quedava fora el màxim pretendent, la Chicago dels Obama i en la següent la repetidora Tokyo, deixant l’elecció de la Seu entre Madrid i Rio de Janeiro. En aquest moment la correcció, el “savoir faire” l’exquisidesa del saber estar i l’esperit olímpic va desaparèixer i el “a por ellos” va començar a sonar insistentment fins i tot en l’hotel de Compenaghen a on la representació de Madrid hi tenia la seu.

Per la tele ens ensenyaven com la Plaça de Oriente, es vestia amb les banderes “rojigualdas” rememorant altres temps en el mateix indret i milers de ciutadans saltaven, ballaven i cridaven com si ja estés tot fet, lo del blat quan és al sac i ben lligat no tocava, això normalment ho fem només els catalans. En aquest moment una suor freda em va córrer per l’espinada preveient el tsunami espanyolista que se’ns vindria a sobre si Madrid acabés vencent però va durar poc temps. Quan l’eufòria desbordava la cautela i la insensatesa s’avançava el moment, el president del COI, amb l’habitual majestuositat d’aquests esdeveniments girava la cartulina amb el nom de Rio de Janeiro i de sobta tot es transformà en silenci, plors, cares llargues i decepció més tard en retrets, mal perdre i mala llet.

I és una llàstima perquè en el moment en el que estem un impuls d’aquestes característiques ens hagués anat d’allò més bé per a sortir d’aquesta crisis que ens ofega cada cop més. Per davant queden quatre anys més per a recapacitar, fer balanç i intentar millorar una ja molt bona proposta, segons els quiehi entenen la millor,  i optar per l’esdeveniment del 2020 i si pot ésser desterrar aquestes manifestacions d’espanyolisme, tot i que ens neguin la seva existència. Segurament Madrid acabarà per ésser Olímpica i tant de bo que jo ho pugui veure des d’una Catalunya independent, l’únic que ens cal és paciència i deixar passar el temps. Me’n alegraré d’allò més us ho juro, dubto que ells facin el mateix.

L’important no és guanyar si no participar, no defallir i això ho podem fer uns i altres, cada cert temps.

La Teresa de cal Llauner m’ha aconsellat que en comptes d’un informe, que solen ser molt ximples i esquifits, quatre retalls de premsa subratllats amb retolador fluorescent de color groc i al peu quatre notes mal escrites, faci una auditoria dietètica preventiva per saber exactament quin pot ésser l’impacte real pel meu organisme i de passada conèixer també si la imatge que la meva dona en té de mi, variaria a partir d’aquell moment, sobretot si me les menjo totes i no li deixo ni les engrunes.

M’ha fet enrera quan la noia de l’agència de detectius que m’ha atès per telèfon, Mari Pili m’ha dit que es deia, m’ha explicat amb un to de veu com si tingués el bolígraf dins de la boca, que els informes em sortirien per uns 12.000,00€ i l’auditoria per una mica més, uns 56.000,00€. Saps que? em sembla que no me les menjaré i ja està, o potser si que ho faré, ben mirat un cop decidida la malifeta  només fa falta articular un discurs convincent que la justifiqui, una crisi de golafreria, una baixada de sucre sobtada, no sé, potser que els demani consell al Puigcercós o a l’Oliver a veure què n’opinen ells de tot això!!.

Tot plegat un bon merder ja us ho explicaré i a més parlant, parlant m’he fotut la caixa sencera sense tenir cap coartada convincent !!. Ai, quantes vegades la pairé !!!.

Il·lustració de 4bp.blogspot.com

Decebut, perquè el Palau, una institució que fins la recuperació de la nostra institució de govern, la Generalitat, era l’estendard d’una catalanitat latent que havia fet dels seu himne el cant nacional d’aquest país, s’ha vist esquitxada per la cobdícia d’uns lladres que durant trenta anys o més, han estat utilitzant els diners que entre tots els aportàvem via subvencions públiques, pel seu enriquiment personal, teixint entre les entranyes de la teranyina pública les complicitats que ho han fet possible a més de comprar els silencis corresponents o simplement de mirar cap a l’altra banda en el moment oportú.

Cabrejat, perquè a can Barça som especialistes en buscar-nos els merders quan tot ens va bé, quan no és en la part esportiva en l’executiva, posant-nos en evidència i facilitant la munició a la brunete mediàtica que de ben segur utilitzaran per a buscar en els mitjans el que no poden aconseguir en els terrenys de joc, desestabilitzar-nos i passar al davant. Fa ben poc entre tots ens varem carregar un equip que portat d’una altra manera ens hagués donat una pila de títols i ara anem pel mateix camí.

I finalment neguitós perquè hem vist com el mateix tripartit que va apel·lar en la necessitat de la regeneració política el pacte antinatura que els va portar al poder, practica tot allò que va denunciar  dels governs de Jordi Pujol i que ens explicaven havia de deixar entrar l’aire fresc, a saber, augmentant  desproporcionadament el planter funcionarial quan no calia, promocionant amics i pagant favors nomenant assessors amb sous espaterrants i elaborant una pila d’informes pagats a preu d’or difícilment justificables.

A Espanya en general i en aquest país també, el problema ja no és l’honestedat dels qui ens governen si no el discurs que s’ha anat elaborant amb el pas del temps que justifica que el que robi ho faci perquè abans els altres també ho han fet. Quan la imatge de tot un país està tant malmesa internacionalment, jo esperava al menys que a casa nostra poguéssim presumir d’ésser diferents, però em fa l’efecte pel que estem veient, que aquí som com arreu, que trist!!.

La dificultat per a trobar l’encaix dels diferents pobles o nacions que la composen és com la sol·lució de un d’aquells trencaclosques gegantins que ens regalen pel nostre aniversari i que som incapaços de reconstruir, de tant en tant reprenem la tasca sense éxit i a força que passa el temps arribem al convenciment de que ens falta una peça o una altra.

 La potent, (prepotent) maquinària de l’Estat espanyol ha dificultat enormement la normalització d’una realitat imposada des de la particular lògica de la relació entre el vençut i el vencedor. Es fa molt difícil percebre pel qui viu en el sentiment espanyol això que dic però els fets, quan els analitzem no solament ens diuen això si no moltes altres coses, Espanya no tracta gens be els seus pobles i s’entossudeix en menystenir-los, enfrontar-los i enganyar-los en benefici d’una inèrcia centralitzant a on en el centre s’hi troba Madrid, la gran capital.

Els fets i els resultats de tan maldestre estratègia son el manteniment del conflicte violent a Euskadi, tant real com la incapacitat evident per arreglar-lo sigui quin sigui el color polític de govern i l’escanyament econòmic de Catalunya en benefici d’un model centralista i centralitzador que crea recels  i ineficiències que estem pagant tots, però alhora proveeix d’uns excel·lents resultats electorals per el qui el promou.

I a sobre de tot això es manté la certesa de que som tant diferents dels espanyols que ja no val ni la pena fer l’esforç per apropar-nos, les nostres energies haurien d’anar ja cap a un altre cantó.

Il·lustració obtinguda de Darabuc – Literatura infantil i il·lustració

Tracten d’això:

• Bloc de Joan Ballana – Catalunya Espanya, la pel·lícula 
• Olla de grills – Cap a on camina l’independentisme català?
• Tertúlia Torrenca – Causa de divorci !!!

Durant mesos, en Jordi va venir a casa tres cops per setmana, dues hores per sessió per ajudar-me i no només en l’aspecte físic si no donant-me ànims, fent petar la xerrada, parlant una mica de fútbol, ell era tant del Barça com jo, de Política, (combragàvem quasi bé en tot) i de Catalunya i tot el que l’envolta, l’estatut, el català, de l’article que havia escrit en el meu bloc…… Va ser curiós constatar com entre un jove de vint i pocs anys i una persona com jo que li doblava l’edat es pogués establir una communicació tant fluida, tant franca. Amb ell vaig poder parlar per primera vegada de la por que tenia de no poder tornar a caminar, de les imatges de l’accident que em venien al cap en clucar els ulls,  de tantes i tantes coses que ja no les puc ni recordar,  pel mateix preu a més de fisio també em va fer una mica de psicòleg i comfessor….  Em va ajudar tant !!!.

Recordo com se li va il·luminar la cara quan li vaig regalar una camiseta del Barça amb el seu nom gravat a l’esquena en senyal de l’agraïment que li tenia per tot el que estava fent per a mi, les converses de sobretaula quan a vegades forçava els seu planning de treball per a deixar-me com a l’últim pacient i poder-se quedar a dinar a casa  amb la meva dona i amb mi.  Se’l veia tant feliç, tan engrescat amb la vida que portava. Tenia la il·lusió de continuar estudiant, -”si no ho faig ara després quan tingui mainada serà massa tard...”- em deia i es possava a riure, en Jordi sempre somreia i contagiava la seva alegria a tothom al seu voltant.

Quan a la fi ja vaig poder caminar i l’assignació d’hores de la rehabilitació a casa va finalitzar, en Jordi va continuar venint a veure’m, acompanyant-me en aquelles passaejades que feiem junts sota la calor insuportable d’aquell estiu del 2007, parlant d’en Ronaldinho dels collons i del Deco, del Rikjard i del Barça, dels seus plans de futur, dels estudis d’acupuntura que feia els caps de setmana, del pis que barrinava comprar, com abans en les sessions interminables de rehabilitació, una mica de tot. Fins i tot quan guanyava el barça ens feiem una “perdi” que en diuen els joves d’ara, no cal ni dir que aquesta temporada en tenia el mòbil plè, com xal·lava amb el Messi i el Barça !!!

Ahir un amic comú dels dos em va comunicar que el passat 6 de Març en Jordi va morir en un accident a l’Eix transversal, el maleït eix transversal dels collons. Es va enclestar sota d’un camió quan tornava de l’universitat de Vic a on estava fent una segona carrera, la de preparador físic. De cop vaig entendre el silenci després del 2-6 i la seva absència la setmana boja de les cel·lebracions, fins i tot li vaig fer el comentari a la meva dona de que no m’estranyaria veure’l per la tele, enfilat en algún fanal de la plaça de Catalunya de Girona onejant la bufanda del Barça o l’estelada i cridant com un boig de content. A pesar de tot, segur que hi era.

En Jordi companys era una d’aquelles persones que sempre porta en l’interior tot lo bo de l’infant, una persona que valia la pena de veritat. i que feia una mica millor a tots els qui l’envoltaven  Em sento un privilegiat per haver-lo conegut i tractat.

El seu pare ha obert un bloc que fa servir una mica com a teràpia del dol. Si voleu conèixer a en Jordi us el convido a visitar. Bloc d’en Jordi Masachs

En nom d’una modernitat mal entesa ens hem abandonat a una folla cursa cap a una destrucció que podria ser la inspiració de qualsevol profeta del desastre. Hem permès que la gent mori de fam mentre especulem amb els cereals, hem jugat a ser déus modificant estructures genètiques i hem sigut incapaços de veure el camí sense retorn de una errònia política energètica creant una marginació sense precedents que ha aconseguit el major efecte migratori que es recorda i si no hi posem remei, el conflicte social més gran que la historia hagi vist mai i tot per l’afany desmesurat per a guanyar diners.

Tots nosaltres en som responsables en tant en quant ens hem arraulit en una existència que ha girat la cara a la justícia a canvi d’un excés de comoditats que han justificat agressions irrecuperables a la humanitat i a la natura, oblidant que no podem apostar per seguir destruint el mitjà que ens suporta, no es pot beure si no hi ha aigua, ni respirar sense aire ni caminar sense sòl.

Avui ens despertem dins d’un mal somni que ha provocat la major recessió econòmica coneguda, convivint amb l’amenaça de l’inevitable canvi climàtic que provoca desastres naturals sense precedents i els perills d’epidèmies d’origen desconegut que ens assolen, potser és hora de canviar tarannà i lideratges que ens permetin a tots plegats retrobar les esperances perdudes.

Entrar ja de ple dins la dinàmica de treball de una xarxa de vendes després d’una llarga absència, requereix de molt de temps, dedicació i energia i afegir a tot això l’activitat que comporta la meva rehabilitació i la necessitat de dissenyar un nou dia a dia per a tirar endavant sense atabalar-se, un ordre i una programació que no tenia. L’edició del meu bloc, se’n havia de ressentir fins el punt de que el que abans era un plaer havia esdevingut una rutina i feia fins i tot mandra.

Tampoc és que l’actualitat econòmica i política aportés masses al·licients, ni les baralles artificials i constants per a desgastar el rival, ni els incompliments dels mentiders, ni els mortadelos madrilenys o els regidors i consellers de ma llarga em despertaven de la recança. Tampoc la manca de perícia del ministre caçador de perdius que ha acabat per dimitir o les inclinacions exhibicionistes  de l’integrant de un tercer poder que fa vaga, decidint convertir-se en l’home aranya cada dos per tres, em varen donar massa motius per a engegar l’ordinador, accedir al meu bloc i posar-me a escriure en tornar de una llarga jornada de treball.

Després de un mes, de molt pensar i valorar si valia la pena, he anat veient com retornaven les ganes i que l’esforç havia de ser, en comptes per  a publicar, per mantenir-me fidel a la idea inicial de respectar un Febrer sabàtic que em tornés a injectar el desig de començar de nou.

Ahir es varen complir dos anys del meu segon naixement, 24 mesos des del greu accident de moto que m’ha canviat radicalment la vida i la manera de veure-la. Les seqüeles encare hi son per molt de temps i amb elles la tossudesa per a superar-les. De la mateixa manera que aquest bloc em va ajudar en aquells mals moments de convalescència , de ben segur també ho farà ara.

Ahir, en tornar de Saragossa d’una reunió de treball, me’n vaig adonar que el meu bloc no funcionava, tot plegat per un canvi de servidor que ja tocava des de feia temps i que m’ha tingut neguitós i intranquil tota la nit i bona part del dia d’avui. Tot i que encare no està del tot operatiu, falten quatre coses dels arxius i reinstal·lar la versió castellana, gràcies a l’interès del Lluís, ja puc tornar a una activitat quasi bé normal.

I és que la tecnologia ens supera cada vegada més fins i tot quan ens impedeix comunicar-nos de la manera que ens és habitual, mai m’hagués pensat que estar un parell de dies sense “En veu alta” fos tant estressant, ara que ben mirat, igual que estar-se sense servei a l’ADSL o tenir la Nespresso espatllada, a les coses bones hom si acostuma massa depressa !!!.

La simplificació dels termes en les religions és perillosa i la monopolització que se’n fa de Déu, també ho és, perquè en el fons del que estan parlant els uns i els altres és del mateix, l’essència de la vida. A mi personalment m’atrau més el concepte ateu del terme com a força impulsora, com a font d’energia provocadora dels canvis que pot ser utilitzada per els homes en un sentit no escrit ni pre-establert que la idea repressora, punitiva, controladora i massa sovint violenta que tradicionalment ha fet servir l’església. Veig més proper el concepte de Déu en les teories d’Einstein que en qualsevol lider religiós del passat o del present.

Això tan difícil d’explicar per a mi s’ha fet evident aquests dies al conèixer la inciativa d’un col·lectiu ateu anglès que va decidir contractar tanques publicitàries en els autobusos de Londres i properament també a Barcelona i Madrid.  L’eslogan “Probablement Déu no existeix…”,  mostra l’interès per a portar a la reflexió de la gent i defineix perfectament el respecte vers el qui creu el contrari, no sona a veritat absoluta, no té ganes de d’imposar res.

Sembla que un col·lectiu cristià evangelista que s’ha sentit ofès per la iniciativa, promourà l’eslogan “Déu SI existeix…”, i la pregunta que ve després hauria d’ésser, i com cony ho saben ells?. Visca la reflexió, la llibertat i el lliure pensament !!!.

Trobo a faltar a molta d’aquella gent que ajudava a fer aquells instants inolvidables i diferents, pares, avis, germans i tiets de qui encare veig el somriure d’abans dibuixat en les seves cares, mentre ajudaven a vèncer la timidesa de l’infant en recitar la poesia de Nadal i la tendra innocència del nen que des de la imaginació feia possible que els Reis d’Orient vinguessin un cop l’any a repartir joguines o que un tros de tronc o una caixa  de fusta acabés cagant regals.

Hi han moltes coses que trobo a faltar per Nadal i d’altres de noves que hi he anat incorporant mica en mica mentre m’he anat fent gran i que fan passar les enyorances i les nostàlgies amb la certesa de un futur renovat, la companyia de la meva dona, la il·lusió de la meva filla i compartir amb la família del meu germà i amb els pares unes festes que tot i que han canviat massa, encare trobo entranyables.

D’aquí uns anys fins i tot, potser algú ens trobarà a faltar a nosaltres, qui sap…

Us desitjo a tots molt bones festes i una bona sortida i entrada d’any, Salut i € companys !!!

En la lectura del testament és quan se’n adonen que la fàbrica està en fallida, no hi ha ni un duro al banc, les propietats empenyorades com a garantia dels préstecs que no es poden pagar i a sobre es destapa que el pare tenia una amant, tot son deutes i el que és pitjor, ningú té la capacitat de tirar endavant si no és fent servir les targetes de crèdit del pare en el restaurant de la seu social del club de golf, tot un drama familiar.

A molts el pare se’ls va morir en aquest darrer any i mig, aquest pare que anava tirant tapant el que es devia i pagant els nombrosos deutes recorrent als usurers i amb xanxullos de tota mena i  estafant amics i companys, fins que de tant viure en el tall el cor li va petar. Dels cotxes, abrics de pell i joies se n’han fet carreg les financeres i els bancs que son els únics que en moments com aquests en treuen alguna cosa, la resta, els empleats de la fàbrica, el servei domèstic ja poden anar-se buscant feina, els que se’ls devia alguna cosa a resar a la Mare de Déu i els sants i a la dona quan se li acabi la vergonya a treballar de dependenta en alguna de les boutiques en les que solia anar a comprar i els fills a justificar les carreres de deu anys que es varen treure copiant i intentar tirar endavant com es pugui.

Amb la musiqueta dels nens de Sant Ildefons al darrera, aniran repassant mentalment a on s’han equivocat i el perquè en el seu moment no varen estar aprenent el negoci familiar o guanyant-se la vida lluny del pare en un despatx d’economistes o advocats, però la realitat, la crua i dura realitat que els ha tocat viure és que el pare ha marxat i mentre el cor li petava, es fotia de riure del merder en el que els ha deixat. I a sobre de la loteria d’aquest any, ni un euro com a la majoria de la resta dels mortals.

Les relacions personals solen ésser complexes i ho son no per culpa dels altres si no per que nosaltres mateixos les compliquem, a vegades sense saber ni a on ni com, pel camí es perden les afinitats, les simpaties transmuten en manies i les complicitats en una llosa difícil de carregar.

Si a això hi afegim que un espai tan poc personal com poden ésser un foro o un bloc, a on al darrera de una pantalla no et veus la cara amb el teu interlocutor, l’atreviment pot resultat molest, groller, ofensiu i empipador més si el que hi intervé el que busca no és la trifulca ni la desqualificació, si no l’intercanvi d’idees i l’enriquiment personal, cosa que a vegades no tothom entèn.

Va molt be treure la bilis de tant en tant, purifica per dins, però quan l’únic que supura per la boqueta de pinyó quan s’obra és precisament això, el qui té el problema no és mai l’interlocutor si no nosaltres, val més la pena parar per a reflexionar i treure’n els ensenyaments que el nostre senderi ens doni a entendre i mirar d’aprofitar-los.

En la vida ens topem amb tot tipus de persones, unes valen la pena i d’altres no, em quedo amb aquelles que m’aporten coses que em fan crèixer i m’ensenyen, sigui de pròpia collita o de la d’altres que hi entenen més que jo i que en definitiva ens fan ésser a tots millor. Però fins i tot les dolentes ens fan de mestre si ets prou humil per aprendre de segons quines situacions.

Dir la darrera paraula no ens dona la raò ho fa el no entrar en conflicte entre els nostres pensaments i els nostres actes, posar d’acord el cap i el cor, arrenglerar el que fas amb el que penses i actuar en conseqüència amb això i a vegades també, quan la situació esdevé massa tensa, saber comptar fins a deu perquè no sorgeixi de dintre l’homenot barroer que mossega i digui coses que ja no tenen volta enrere, potser callar seria molt millor (o potser no).

Fins i tot els registres personals de les nostres vivències ens poden fer llegir una amenaça a on no n’hi ha cap o un retret en paraules que no el contenen o tenir la predisposició a la baralla quan l’altre no en té cap intenció (quan un no vol ….). A la fi aquí hi estem per quatre dies i tots som de carn i ós tot i que a vegades ens refugiem en l ’Olimp dels déus pagans , convivint amb criatures i faunes de difícil definició, tot s’hi escau a la vinya del senyor.

No sigui que ens despertem un bon dia al matí per a comprovar que ni el pas de la vida ni els anys no ens han fet més savis, solament més grans.

Des dels ajuntaments,  diputacions, governs autonòmics, governs nacionals, instàncies europees varies, etc.  s’acomoden com un castell de nou amb folre i manilles al damunt de l’entremat opac dels partits polítics. I no contents amb això, la perversió arriba fins i tot al moll de l’Estat de Dret i el que haurien d’ésser poders separats, independents i equilibrants entre ells, estan sotmesos a l’arbitrarietat, altra vegada dels partits, es evident que això així no pot funcionar.

En José Antº Donaire reflexionava fa ben poc des del seu bloc sobre la necessitat de canviar la forma de fer política i fins i tot el concepte mateix de política i haig de dir que amb molt d’encert, és evident que cada persona tindrà a nivell individual uns valors, creences i formes de pensar diferents que l’acostaran cap a una ideologia política o una altra en funció del percentatge major de coincidència però ningú amb un mínim de tendència cap a la crítica com a forma de millorar podria estar d’acord al 100% amb qualsevol doctrina partidista, si això és donés seria fanatisme, integrisme polític o papanatisme.

Faig la reflexió en veure com per damunt del que ens convé a tots, els partits polítics majoritaris han demorat durant dos anys la renovació dels òrgans del màxim nivell del poder judicial  simplement per una estratègia ideològica. Quan avui a la fi s’han posat d’acord ho han fet repartint-se les quotes de poder segons la representació que els han donat les darreres eleccions, en comptes de deixar que els qui conformen l’estructura judicial, jutges, advocats, procuradors etc triïn els qui millor defensaran els seus interessos, per prestigi, trajectòria i vàlua professional. Per a fer-ho altre cop malament no calia cap canvi.

És evident que la transformació ha de venir de baix, gent que empenyi i faci força per a renovar unes estructures que en trenta anys ja demanen a crits un canvi en profunditat, fins que no es treballi de ferm per això la gent continuarà allunant-se de la política i mantenint l’opinió que els polítics només miren per ells, encare que moltes vegades aquesta percepció no pugui estar més equivocada.

Ara, si vols un Ristretto, un Roma o qualsevol descafeinat només caldrà prémer l’interruptor, posar la pastilleta a dintre i ja està, quan un plaer és tant asequible, tant quotidià que es pot repetir tant sovint com es vulgui, al final deixa de ser un plaer i passa a ser un vici, però està tant bo!.

Ja ho deia el meu amic George, si home, el Clooney, Nespresso, what else!

Ni la economia mundial ha millorat ans el contrari, ni el desgavell de Orient Mitjà s’ha solucionat us ho explico per si no ho sabeu i mentre en els telenotícies tornen a ser portada les desgràcies de costum, tots anem aterrant altre cop i començant a tocar de peus al terra.

I no us preocupeu, si l’equip espanyol no ha tret el resultat en medalles que tothom vaticinava abans de començar, perquè en la classificació dels desastres i les patacades ens emportarem la medalla d’or sense cap mena de dubte. Si no heu sigut els afortunats de un ple de la 6/49 o de la primitiva, o us ha tocat la grossa a la loteria nacional, l’especial dels cecs, l’euromillón o una herència de una tieta soltera forrada de calers i patrimoni fins a dalt, haureu de pensar com arribar a final de més, en la puta hipoteca i en que cada dilluns, com sempre hem fet, a les sis del matí s’ha d’anar a treballar.

És en aquests moments quan fent vista cap enrere lamento sincerament no haver “aprofitat” més el temps de petit jugant a fùtbol com un boig pels carrers o entrenant en qualsevol disciplina d’aquestes en les que ser una estrella és un capital al banc. En comptes d’això a perdre el temps estudiant com a burros, qui els ho havia de dir als nostres pares!!.

És més horrorosa la mort dels 154 passatgers d’ahir a Barajas, o el degoteig dels centenars que cada any deixen la seva vida a la carretera? Quina fa més mal la tragèdia del Tsunami a Indonèsia o totes i cada una de les dones que moren per causa de la violència de gènere?, és més inhumà l’assassinat en massa perpetrat el 11M o els milers que de manera singular alimenten durant anys els telenotícies?. Possiblement l’impacte visual sigui diferent i ens serveixi per adonar-nos de que la mort és a vegades sobtada i cruel, però una per una les famílies i els amics dels qui ens han deixat experimentaran el mateix dolor íntim sigui la mort a soles o en companyia.

La crònica diària a l’Irak, les masacres perpetrades a Geòrgia, o en els conflictes tribals de l’Àfrica negre aporten al recompte de les víctimes números de quatre xifres sense parar i ves per on, hem de reconèixer que ens hem acostumat a rebre-les mentre estem dinant o prenent una copa en el bar. Ja son rutina, a força de ser repetitives és tornen habituals i en comptes de desfer-nos l’ànima les veiem normals.

Fins i tot en aquests casos l’espectacle de la tragèdia perverteix el sentiments.

A  la tornada a la realitat esperaran dins de la bústia els estractes del banc i els càrrecs de la Visa que portaran a més d’un a la crua realitat de la que els grans ídols del fútbol en restaran al marge, que per alguna cosa son cracks !.

Tal com va reflectir el company Donaire en el meu bloc, els polítics fan servir un argot propi que amb el temps hem pogut descodificar, així segons ens parlin de una cosa o altra el resultat final és realment diferent del que ens estan dient.

Però el que està passant ara és que la ideologia els ha fet esmolar l’enginy i així trobem que per a definir el nyap en el que han convertit el tractament de la sequera que gràcies a Deu la natura ens ha solucionat, ens diuen captació temporal d’aigua del que sempre se’n ha dit transvasament o defineixen com a Mòdul d’Educació Provisional, el que no fa massa en deien sorneguerament barracó. i fins i tot atrevint-se amb els termes econòmics a la crisi galopant que pateix la nostra economía n’anomenen desacceleració accelerada, quin mareig.

Un eufemisme és per definició, l’expressió suavitzada d’idees o situacions que dites tal i com ragen, ens resultarien massa fortes o malsonants, és com si volessin mantenir-nos al marge i no fer-nos patir amb la realitat o perquè ens prenen per a ximples, directament.

Jo personalment prefereixo que si m’han de fotre ho noti que m’ho estan fent perquè si no a més de passar per l’adreçadora, encare els tindré de donar les gràcies pensant que m’estan fent un favor, no et fot !!!.

La notícia mostra varies coses i cap de bona al meu entendre:

• La primera una manca de previsió a l’hora de planificar les necessitats de nous professionals sanitaris a casa nostra alarmant, ja va passar anys enrere amb la deserció dels professionals d’infermeria cap al Regne Unit, a on se’ls dona la consideració que aquí els manca, tant en prestigi professional com en el sous que cobren.
• La segona, la superficialitat de la homologació dels títols, ja que es posa en evidència la inutilitat d’una mesura totalment burocràtica ja que en situació d’emergència, pel que sembla, pot saltar-se sense problemes.
• La tercera i al meu entendre la mare dels ous, la baixa percepció salarial per uns professionals que en el menors des casos han tingut que estudiar durant més de 6 anys i s’han de reciclar permanentment amb l’afegit que no es poden permetre el més mínim error.

A Catalunya la mesura significarà d’entrada una rebaixa de la qualitat assistencial enorme, que convida a no posar-se malalt en els propers mesos, suposant que això depengués de nosaltres i la segona, a aquests professionals que arribaran amb caràcter d’urgència, se’ls exigirà parlar en català o tan sols que l’entenguin?.

La imprevisió ens porta un munt de problemàtiques afegides que evidencien que la gestió d’aquest govern davant de diferents problemes prioritza sempre qualsevol altre al de la llengua i això podria ésser fàcilment evitable amb una bona planificació i no remenant la cua per la tele en quant ens donen l’oportunitat per a fer-ho.

Diuen els professionals d’això de la justícia, que n’hi hauria prou en aplicar les lleis actualment en vigor, que per acotar els efectes dels qui tenen en la violència masclista l’única solució a qualsevol conflicte de convivència només cal aplicar en tot el seu rigor el codi penal i tenir cura de que les sentències es duguin a terme.

Aplicant només la discriminació positiva a aquest tema estem donant peu a que la perversió en l’aplicació s’utilitzi com ja està passant, en la proliferació de denúncies falses, en un mal ús de la llei, que haurien d’ésser perseguides amb tot el rigor, però si l’inici del que ha originat tot això, és la incidència de la violència de gènere i aquesta només fa que augmentar, no seria ja el clímax de l’estupidesa buscar ser eficient amb la perversió mentre que amb el que l’origina no?.

Crec que l’origen de la violència de gènere és eminentment cultural i la modificació d’això no es pot plantejar en el curt plaç, mentre tant en tindríem prou amb una decidida restructuració del sistema judicial, dotant-lo de la inversió necessària en mitjans, personal i formació. És tot un contrasentit omplir-nos la boca de llibertat quan el poder que l’ha de garantir, està a nivells de tercer món.

O ens prenem d’una vegada seriosament la justícia o no arribarem enlloc

• 270.000 sentències per executar – el País (6/5/08)
• Violència contra les dones