reflexions

No et preguntis mai si ets feliç si no vols deixar de ser-ho, no et qüestionis d'on et neixen les il·lusions i els somnis, perquè s'esvaeixen. Arrenca i no paris de córrer, amb el cor ajupit fins que t'esgotis i sense alè, atura't, per construir un instant nou i no miris enrere.

Hi ha moments en els que et sents vell, sense forces i quasi vençut. Anys enllà de les ganes i l’empenta dels vint anys, amb masses confrontacions a l’esquena i la mandra de lluitar-ne de noves, es barreja entre les olors d’una crisi que ofega i el crit dels qui la ploren, la recança d’una esperança tant obligada com impostora. Si no fos així que ens quedaria?

I te n'adones de cop, quan una veu recent et remou la vida, passant de puntetes pel teu costat, sense fer soroll, com si no hi fos. I fa que se t'obrin els ulls buscant-la i què els batecs del cor s'accelerin, adolescents i folls.

Mira lluny, més, molt més ….. fins el lloc a on les imatges s’esborren i els olors es difuminen en un de sol. Fins a on els sorolls es confonen amb músiques que estiren el record, fins allà a on el blanc és negre i el negre, blanc ….. i els verds, grocs i vermells es fonen.

Qui ho diu que els reis son els pares? ni els meus companys d'escola primer, els d'EGB desprès i més tard els de BUP, COU i Universitat em varen poder convèncer. Fins hi tot els grapalluts de la mili, els molts capullos se'n enfotien entre imaginària i guàrdia i els descreguts de l'oficina ho varen intentar sense aconseguir-ho, 56 anys porto resistint les andanades que cada 5 de gener em volen fer trontollar quan la màgia d'aquests dies comença en entregar la carta al patge negre, anant-los a esperar sota un fred de justícia fanalet, estelat o no, en mà, sopar aviat per anar a dormir d'hora però abans omplir el balcó amb menjar menjar pels camells, la nit de son induida avui pel Lorozepam i la il·lusió de l'endemà per obrir els regals és tot una gran mentida, au và!!

Sé que de vegades no ens entenem, que no ens mirem amb els mateixos ulls i fins i tot el que pensem ens separa. No voldria ser groller, ni cridar ni emprenyar-me. Ni ser tampoc massa futil, superficial o pallús. Cada cop valoro més estar tranquil, no saps quant em fa falta fer-me absent de mi mateix, respirar profund amb els ulls tancats i mirar-me per dins. He après a estar sol, a comptar les hores mentre passen, a sentir la foscor i la llum sense necessitat d'explicar-les ....... a ser jo.

Raimon no és independentista. Ens ho ha dit sense necessitat de titllar-nos als que sí que ho som de NaZis o feixistes. Ens ho ha dit sense recórrer al trencament social inventat. Ens ho ha dit contra el desig de la por dels que invoquen la violència. Ens ho ha dit des de la calma, serenor, coherència de qui ens ha cantat des d'un llarg silenci amb la frescor i la força del vent nortat.

El nostre pare va ser un home bó, noble, recte i honest. Un home tendre, generós, comprensiu i pacient, molt pacient. Un home de profondes conviccions i creences des de les que es permeté, fins i tot en els moments més durs de la llarga malaltia que ha patit, afrontar-la cara a cara, amb un somriure i sense queixa.

Em tenen fins els pebrots, els que es posen a la boca el NaZisme només per a desprestigiar a l'adversari i guanyar quatre vots. La casualitat fa que els que haurien de callar son els que més parlen. En un món en el que del debat i el raonament n'hauríem de fer arma, surten aquests imbècils banalitzant les accions d'assassins genocides per una simple manca d'arguments. Comparar els promotors dels camps d'extermini amb qualsevol polític actual és una broma de mal gust que em fa fàstic, m'irrita!

Aquesta nit he tingut un malson que m'ha fet despertar a quarts de quatre i ja no he pogut cluclar l'ull fins a les deu tocades, la Caballé, si la nostra, bé la seva, tant se val la de tothom, em perseguia pel menjador de casa completament nua amb pentinat de Geisha, la cara emmascarada de color blanc, amb aquelles xancletes de fusta que porten les Geishes amb mitjonets blancs fotent clec, cataclec i taralajant-me l'himne d'España amb un dècim de loteria de Nadal a la boca.

És mirar el televisor i que t'entri la depressió i les neures. L'altra dia sense anar més lluny en l'intermedi publicitari d'una de les poques pel·licules que aguanto seguides sense adormir-me, una bateria de fer por em va desfilar pel davant. Quan algú com jo ha passat dels 50 i se li acut mirar els anuncis que fan se li posa com a mínim la pell de gallina amb el futur que ens presenten. Entre l'avi de la dentadura postissa que es fot les txutxes del seu net de tres en tres sense por de recollir les dents pel terra, el Julio Salinas amb aquella melena de lleó que conserva el bandarra explicant-nos que qui perd el cabell és perquè vol , els anuncis trempadors de Viagra i per a rematar la sessió el d'una parella asseguda a dalt d'un l'arbre, ja em diràs que hi foten els dos allà, per culpa dels problemes d'erecció. Hòstia tu quina mandra! cap a la nevera a menjar un iogurt, mira que ens arribem a espatllar amb el pas del temps!

Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès “fast” ens envaeix és comprensible l’èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament la línia dels mitjans ha anat per aquí i per allà buscant desafeccions i mutacions en el sentit dels vots pel desgast del governant o evolució de la radicalitat ideològica o simplement l’emprenyament que portem a sobre per la crisi econòmica, la corrupció i la ineptitud política.

Per a mi és tot un misteri com la Llanos de Luna va venir a lluir roba de marques cares per aquí des de la seva Sevilla natal. Potser una mala nota en la oposició que la convertí en funcionària de l'Estat i va haver de triar de les últimes o un escalfament de joventut fruit d'un estiu d'aquells d'abans a la Costa Brava ens la va portar al Principat. El fet és que s'hi ha arrapat com en Pepitu a la grenya i d'aquí no en marxà ni amb aigua calenta, a veure si amb la independència tenim sort!. Per una nena amb currículum justet, més aviat escàs, arribar fins a on ha arribat la virreina deu ésser el "més Súper-Súper", parlant clar i ras, mola mazo i el més normal és que et pugin el fums al cap.

Massa sovint tinc la sensació de que les coses passen al nostre voltant sense que siguem capaços de veure-les, de notar-les o intuir-les. Relacionar fets de vint anys enrera amb esdeveniments d'ara és un exercici reservat a un nivell d'observació fi, a l'anàlisi acurat i rigorós dels punts que marquen els fets i a un temps del que per desgràcia nostra a la majoria ens manca.

Hi ha moments en els que et sents vell, sense forces i quasi vençut. Anys enllà de les ganes i l'empenta dels vint anys, amb masses confrontacions a l'esquena i la mandra de lluitar-ne de noves, es barreja entre les olors d'una crisi que ofega i el crit dels qui la ploren, la recança d'una esperança tant obligada com impostora. Si no fos així que ens quedaria?

Trenta cinc anys després d'haver perdut de vista el malson de la dictadura feixista entenc que en converses de la gent del carrer s'expressi enyor d'una època fins i tot no viscuda a on el preu que tots pagàvem era la llibertat.

Aquesta matinada sense poder aclucar l'ull he coincidit en el menjador de casa amb el Cheewby, l'amo del castell, un gat negre que ens va regalar la Núria companya de treball, ja fa una pila d'anys. Segons els càlculs que fa la Jordina la meva dona, no sé de on les treu aquestes coses, cada any d'un gat equival a set dels nostres i per tant en Cheewby deu passar folgadament del segle ja que en té més de setze, és més vell que l'anar a peu!.

Ja he acabat la paciència, em declaro sobirà i independent tot a la vegada. Perquè matar el garrí a pessigades fent-lo patir podent-ho fer d'un sol cop? te molts més avantatges i és molt més efectiu. Declaro formalment no tenir ni rei ni amo i estableixo els límits de la meva parcel·la com república independent, fins que es proclami la catalana, moment en la que amb molt de gust li transferiré totes les meves autoritats i competències. Si tenen pebrots ara que vingui l'estirada de la Llanos de Luna amb les hòsties de la bandera que soc capaç de declarar-los la guerra. Per anar a partir d'ara a la feina, el súper, els cinemes o els restaurants, hauré de portar el passaport a la butxaca o infiltrar-me en territori hostil amb vestit de camuflatge i cara emmascarada a l'estil Steven Segal [Esteve Sigala pels amics] en les incursions que realitza per territori enemig en qualsevol de les seves pel·lícules, ja ho veurem!

Si no es pren una mesura exemplificant amb tant de mangant que corre deixat anar n'acabarà passant una de grossa. Mentre els nostres governs retallen en sous, drets socials i la gent cau en cascada en la teranyina de l'atur, els casos de corrupció dels qui integren l'aparell de l'Estat, polítics i d'altres animalots de mena no paren d'arribar a les portades amb xifres milionàries. Ara és el PP que és veu implicat en el cas Bárcenas, que està cantant com un canari per salvar el cul, en una estafa d'incalculables proporcions polítiques pels comptes a Suïssa, per la quantitat de milions robats i no declarats, pels pagaments en negre als alts càrrecs i ministres del seu partit i tot això des de 1988, molt més que uns simples esborranys prefabricats de pressa i corrents com els del Mas o els Pujols.

Una de les variables que feia oscil·lar més el resultat de les enquestes que es varen fer abans del 25N entre els favorables o contraris a la independència, era, si al final de tot aquest procés, Catalunya quedaria dins o fora d'Europa, bé millor dit, dins o fora de l'UE que no és el mateix. La manifestació del 11S2012 ens va fer encetar un debat tant necessari com incert, a on s'hi mesclen a parts iguals fal·làcies interessades i optimismes desmesurats que han fet difícil de situar la realitat d'un tema realment complexe a on a més dels sentiments s'hi barregen la política, la economia i la legalitat internacional i això no ho fa de per si gens senzill d'explicar i d'entendre.

Srs Artur Mas i Oriol Junqueras;

Per decidir el futur del nostre poble no calen tantes converses si realment estem per temes de país i no per altres punyetes. No em vingueu amb negociacions eternes que ja ens coneixem fa estona. Passades les primeres escalfors d'orelles, els primers fogots i fal·leres ara els toca als dos ser valents i decidir quan ho podrem fer nosaltres.