reflexions
Les 15 coses més importants que he après en 50 anys
On 05, jun 2010 | 11 Comments | In humor, reflexions | By admin
1. No t’has de prendre mai, un somnífer i un laxant la mateixa nit, si ho fas cagada l’has (mai millor dit).
2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.
3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.
La Maria
On 13, mai 2010 | 2 Comments | In reflexions | By edp
El passat febrer la Maria ens va deixar després d’una llarga malaltia de molts anys. L’Alzheimer li va recluir una ment d’infant en un cos envellit i gastat que a la fi no va poder resistir-se més al que es preveia com inevitable desenllaç i va col·lapsar.
Fins i tot en els darrers instants quan s’apropava el moment del traspàs se’ns feia difícil d’acceptar. No estem preparats per afrontar la mort quan ens visita i un fet que hauria de ser una part més de la vida i per tant afrontat amb tota normalitat, es converteix en un episodi traumàtic, obscur i engoixant.
Potser hi ajudaria el fet de privar a la persona que estimes d’una agonia innecessària i cruel que difícilment es pot justificar. Si els que en vida han procurat per la salut del malalt en aquest últim acte estesin predisposats a ajudar i a no fer-ho encare més difícil del que ja és, potser el tràngol per a tots seria molt més fàcil d’acceptar.
No he entès mai el perquè, sota un concepte de Déu estrany, se li nega a un moribund una pau que tant ell com la família necessita, com per sobre del deure de privar del sofriment a qui agonitza i el desig de no veure patir a una persona que t’estimes, massa sovint preval una suposada ètica del metge al bon morir d’un malalt.
La Maria va morir després de cinc llargs dies de patiment, en mig de la impotència de tots nosaltres i la manca de caritat d’un doctor al que en vida la Maria idolatrava i que li va imposar, perquè li va donar la gana, la fi d’una mort indigne per un ésser humà.
Coses així no haurien de passar mai.
Spain is different
On 17, abr 2010 | 3 Comments | In reflexions | By edp
Spain is different, i tant que ho és que li ho preguntin als magistrats del constitucional, o els jutges que s’entesten en ignorar lleis com les dels crims contra la humanitat o a la patrulla de polítics que s’intuien per sobre del bé i del mal i no han parat de posar la ma a la caixa. Que li ho diguin als 5 mil·lions d’aturats, als mil·lers d’empreses que tanquen per manca de crèdit, als que s’han sentit estafats pels bancs a qui a més els han de pagar les festes.
Que ens ho diguin als que treballem mentre ens cusen a impostos cada any, als que hem de fer qualsevol gestió des de la finestreta d’unes administracions que no paren de créixer, o als que ens estiraran l’edat de jubilació un parell d’anys per a rebre el final una pensió de merda, mentre que els que estan allà dalt per a servir-nos marxaran a casa amb les butxaques plenes i una jubilació del carall per vuit anys (de feina??).
Si senyor, Spain is different, i tant que ho és!
Ja n’hi ha prou!.
On 27, oct 2009 | 22 Comments | In actualitat, reflexions | By edp
No em va agradar la resposta que el president Pujol va donar ahir en el programa Àgora de TV3 en relació amb les donacions que el Millet, en nom de la fundació de l’Orfeó Català, va fer a la Trias Fargas, ho sento però m’esperava alguna cosa més. I ho esperava perquè en un moment en el que barregem en el discurs conceptes tan diferents com legalitat i legitimitat no em serveix l’amenaça recurrent d’estirar de la manta. Crec que els militants del CDC volíem escoltar algun argument, si més no que ens permetés poder mantenir la mirada quan ens parlen d’ètica.
Em va saber greu perquè Jordi Pujol és des de fa molt de temps, el meu referent polític per ideologia i convicció catalanista i l’argument difícilment justificable de que els altres també ho han fet, fent referència a una de les seves frases més conegudes, avui no toca. Quan estem veient que en el nostre país patim els mateixos problemes que pateixen arreu i que les corrupteles no respecten ni les institucions més nostrades, el que caldria en aquests moments és la ferma convicció i la complicitat per a regenerar la política i fer-ho ben evident, pel be de tots plegats.
Deures pagats
On 06, oct 2009 | One Comment | In actualitat, reflexions | By edp
Pagar per fer el que s’ha de fer. Així és com estem incentivant els adolescents a que assumeixin les responsabilitats que per l’edat els toquen. Anar a escola, sense anar més lluny, a França acabarà sent una qüestió de mèrit que generarà, si s’acompleixen els objectius marcats d’assistència a les aules, un premi a final de curs d’uns 10.000,00€ per emprar-los en activitats del grup, viatges, etc.
La modernitat suposo que ho demanava, ja que si ens estem gastant els pocs diners que ens queden, després que els responsables d’administrar-los els dediquin en part pel finançament dels grups polítics als que pertanyen i de passada per arreglar-se el xalet , en qüestions com l’allargament de la percepció d’un subsidi d’atur que desincentiva la cerca d’ocupació per part dels qui el reben o amb la pastanaga electoral dels quatre-cents euros del IRPF que ens han tret un cop han accedit al govern, perquè no continuar per aquí?.
A la Ville de, Rio de Janeiro
On 04, oct 2009 | 2 Comments | In esport, reflexions | By edp
En el moment en que vaig connectar la tele de l’hospital veient tot el que havien preparat des de la Plaça de Oriente de la capital, vaig tenir el clar pressentiment, de que Madrid no seria l’escollida per a organitzar els jocs del 2016. En mig de raons lògiques com que els jocs del 2012 es celebren a Londres i per tant les següents sempre canvien de continent, altres menys tangibles menys explicables m’ho feien evident, allò que des de la capital es coneix com a “pálpito”.
El sorprenent però és que els aconteixements invertien la lògica més evident i en la primera tacada es quedava fora el màxim pretendent, la Chicago dels Obama i en la següent la repetidora Tokyo, deixant l’elecció de la Seu entre Madrid i Rio de Janeiro. En aquest moment la correcció, el “savoir faire” l’exquisidesa del saber estar i l’esperit olímpic va desaparèixer i el “a por ellos” va començar a sonar insistentment fins i tot en l’hotel de Compenaghen a on la representació de Madrid hi tenia la seu.
Informes, auditories i les galetas de can Trias
On 29, set 2009 | No Comments | In reflexions | By edp
Estic passejant pel menjador de casa, barrinant la necessitat de demanar un informe sobre la idoneïtat o no d’obrir aquella capsa de galetes de can Trias de Santa Coloma que la meva dona va deixar dins l’armari de la cuina. Al final de tant pensar-hi sembla com si me l’hagués cruspit tres vegades i m’agradaria saber si l’aport calòric de tot això també s’ha de multiplicar per tres. També i ja posats, saber quines hauria de menjar primer, les embolicades, les teules o els neulets de xocolata i si les hauria de sucar en un got de llet o en una mica de moscatell, com feia la meva àvia. Això li pertoca a un professional.
La Teresa de cal Llauner m’ha aconsellat que en comptes d’un informe, que solen ser molt ximples i esquifits, quatre retalls de premsa subratllats amb retolador fluorescent de color groc i al peu quatre notes mal escrites, faci una auditoria dietètica preventiva per saber exactament quin pot ésser l’impacte real pel meu organisme i de passada conèixer també si la imatge que la meva dona en té de mi, variaria a partir d’aquell moment, sobretot si me les menjo totes i no li deixo ni les engrunes.
Robagallines
On 25, set 2009 | No Comments | In politica catalana, politica espanyola, reflexions | By edp
M’emprenya que em prenguin el pèl, i que ho facin amb un somriure als llavis, encara més. Si a tot això hi afegim que no suporto que em facin saltar de la cartera uns quants dels pocs euros que tinc entendreu que aquests dies estigui especialment decebut, cabrejat i neguitós.
Decebut, perquè el Palau, una institució que fins la recuperació de la nostra institució de govern, la Generalitat, era l’estendard d’una catalanitat latent que havia fet dels seu himne el cant nacional d’aquest país, s’ha vist esquitxada per la cobdícia d’uns lladres que durant trenta anys o més, han estat utilitzant els diners que entre tots els aportàvem via subvencions públiques, pel seu enriquiment personal, teixint entre les entranyes de la teranyina pública les complicitats que ho han fet possible a més de comprar els silencis corresponents o simplement de mirar cap a l’altra banda en el moment oportú.






Comentaris recents