Quan algú te l’ocurrència de titllar a Montilla d’excés verbal, no se si possar-me a riure o a plorar. La situació és tant ridícula com apel·lar l’honestetat de Zapatero o la catalanitat de Rajoy, son dos conceptes que mai poden anar junts, un oxímoron clamorós.

De La Vega segurament en no saber que dir front l’incompliment de l’Estatut per part del seu govern, va sortir per peteneres, la millor defensa és un bon atac, diuen. Si davant de una situació tant greu com aquesta, la posició dels polítics espanyols és la de censurar les queixes dels perjudicats, ho tenim clar.

(més…)

En un moment en el que la unitat de tots els partits catalans és imprescindible, l’amic Zaragoza, el recurrent rasputin del PSC, ens surt amb unes desafortunades manifestacions en contra dels governs de Pujol fent evident que la fixació d’aquest senyor amb el passat és un fet, declarant que mai cap altre govern de Catalunya havia estat tan exigent amb el govern de l’Estat, obviant que mai abans tampoc, en cap govern de CiU, la segona força en el parlament, o sia el PSC, els havia fet costat com ara ho esta fent CiU, en unes negociacions amb el govern espanyol.

També fora bo recordar-li a Zaragoza, que mai ningú, ni des de les files del PP, havia impulsat les iniciatives legislatives estatals amb més clara intencionalitat de rebaixar el nostre autogovern que el PSOE amb el suport inqüestionable del PSC durant 35 anys i mai abans tampoc cap govern havia estat tant bel·ligerant i persistent en el temps que els socialistes i de passada fer memòria del perquè Catalunya no te a dia d’avui el concert econòmic que si tenen per exemple Euskadi i Navarra, i que si a dia d’avui estem discutint el nou finançament és gràcies a tots, però especialment al suport explícit de CiU, si no de què “morena”.

I tot això, en el moment en el que les declaracions, excesos verbals els anomenen altres, son l’únic que han fet des de el PSC, ja veurem si més endavant quan els toqui concretar-les segueixen amb ma ferma o se’ls arrugarà com sol ésser habitual.

I demà, 9 d’agost, la data màgica que disposa en el nostre estatut l’entrega de un nou model de finançament per a Catalunya, es suposa més just i solidari amb nosaltres mateixos. De moment avui s’inauguren els jocs, a on Catalunya contribueix solidàriament a l’expedició espanyola amb el 36% dels seus atletes, com sempre en escreix, però del compliment del 9 d’agost, res de res.

A l’espera que l’acord PSOE/PP posi fi a les especulacions estatutàries en el Constitucional retallant el ja malmès text ribotat pel fuster Guerra, el govern ha decidit passar-se pel folre dels collons la Llei, res de nou sigui aquest d’esquerres o de dretes. I ara que? perquè el president Montilla tindrà prou clar que fer en la nova situació que es planteja, o potser era el que des de el PSC s’estava esperant, l’excusa perfecte del TC per a no tirar endavant les advertències?.

Molta fressa i poca endreça i mentre tant en Carod coordinant els seus assessors …..

Se’m va fer estrany quan ara fa uns anys, el jutge estrella de l’Audiència Nacional, el mediàtic Garzón, va declarar-se competent per a jutjar l’ex dictador Augusto Pinochet per els crims comesos contra ciutadans espanyols durant el seu mandat tirànic a Xile, tal i com està el pati internacional, ho vaig trobar un gest molt valent. Avui llegeixo a la premsa que altre cop la mateixa institució decideix, en contra del criteri del COI i de les seves sucursals nacionals, COE inclòs, imputar alts càrrecs xinesos pels actes genocides perpetrats al Tíbet.

La pregunta que suposo que ens fem tots, és, perquè des de l’Audiència els és tan senzill actuar en contra els dictadors de fora i en canvi amb els actes criminals que es varen dur a terme durant la dictadura franquista i els seus responsables se’ls estreny el cul?. Una bona pregunta que hauria de tenir una bona resposta.

L’esport en ple segle XXI continua essent, forçant l’afirmació de Karl Marx sobre la funció de la religió, l’opi del poble i ho és perquè de manera volguda o no, amb intenció o sense en cada esdeveniment esportiu de seleccions es fa més evident que el recurs “nacionalista” des de on millor es vehicula és des de l’esport d’elit.

Les celebracions d’ahir amb les samarretes vermelles, les banderes espanyoles de totes les mides, l’exhibició marquetiniana del “toro” d’osborne, les galtes pintades de groc i vermell i els crits exaltats evocant l’èpica del Cid, varen fer oblidar fins i tot, aquesta crisi no reconeguda que tots patirem amb el mateix excés que la xerinola i la disbauxa d’ahir, a partir d’aquest dilluns. No hi haurà fútbol de competició fins a finals d’Agost.

(més…)

Rajoy, en el cap de setmana que culminà el tour de force al que el varen sotmetre els pseudo falangistes del seu partit i que la brunete mediàtica s’encarregà d’esbombar arreu en un va intent de fer-lo fora de la presidència del PP, ha aconseguit de una tacada fer fora els ultra-liberals d’enyors inconfessables, centrar el partit en l’entorn polític nacional i quedar davant de tothom, com un líder sòlid i ferm que transmet la sensació d’autoritat que li ha mancat durant els darrers 4 anys.

Però potser el més important de tot és que després de la gegantina catarsi col·lectiva a la que es varen sotmetre els populars, per fi el govern del PSOE ha comprovat que no està sol, que ha de governar filant molt prim perquè les argumentacions econòmiques i el mal govern el poden jugar una mala passada. Com el corredor de fons que s’allibera del pes sobrant, Rajoy i el PP corren més lleugers i encaren una legislatura amb el rerefons de la crisi econòmica, que a poc que facin segur que els lluirà.

(més…)

La manipulació a que el PP va sotmetre al poder judicial en la passada legislatura, amb la complicitat com no podia ser d’altra forma dels mateixos mitjans mediàtics que avui volen fer fora de la trona conservadora a Rajoy, va esdevenir una excel·lent tàctica per demorar, congelar i entorpir quantes iniciatives es plantegessin des de l’entorn del govern. El que perdien en les votacions en el Congrés, per la incapacitat d’arribar a acords amb els altres grups, pretenien guanyar-ho d’aquesta forma.

(més…)

La trobada que mantindran demà a Moncloa Zapatero i Ibarretxe, plantejarà la qüestió altra vegada de algú que vol un diàleg entre les forces vasques per a resoldre un problema enquistat de fa dècades i de l’altre que tant punt obri la boca, li fotrà la Constitució pels morros i li dirà que no.

En el context constitucional SÍ que hi cap el fet de una consulta com la que planteja el Lehendakari, sols és necessari que la convoqui el president del Govern, Zapatero i s’institueixi el marc favorable per a saber de una vegada que n’opina la gent d’Euskadi del plantejament del seu president. És tant senzill com això.

(més…)