Us el reprodueixo…

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

S’han adherit a l’editorial Rac1, Catalunya Ràdio i Com Ràdio.

Dónen suport a l’editorial el PSC, CiU, ERC i ICV, així com l’UGT la CONC i l’USOC.

El Jose Rodríguez i el Rubén Noboa han iniciat aquesta matinada una crida als blocaires a adherir-se al contingut de l’editorial, reproduint-lo, amb els #tags #estatut i #dignitat, creant-se en poques hores una veritable campanya.

S’han adherit a la campanya #Estatut, #dignitat, els següents blocaires (llistat cortesia de Jessica Fillol):

Miquel Iceta, Ernest Benach, Joan Herrera, Jose Rodríguez, Carlos Guadian, Cristian Alcázar, Joan Ramon Bernabé, Jonatan Márquez Cervantes, Roger Senserrich, Arnau Ramírez, Manuel Cáceres, Enric Llorens, Jordina Freixanet, Carme Sánchez, Joan Calzado, Silvia Castaño, Àlex Masllorens, Pablo Fernández Magrazo, Josep Maria Àlvarez, Antoni Sabaté, Pep Molsosa, Jordi Perales, Paco Aranda, Pia Bosch, Lourdes Muñoz, Montse Capdevila, Magda Casamitjana, Jordi Tort, Edgar Rovira, Bernardo Muñoz, Albert Medran, Xavier Peytibi, Trina Milan, Marc Pallarés, Àngels Castells, Martí Cabré, Jordi Riera, Jordi Benplantat, Mònica Capell, Carles Oriach, Eduard Batlle, Roc Fernández, Miquel Quinta, Roger Mestre, Joan Gavaldà, Toni Ibáñez, Jaume Moreno, Josep Maria Rosell, Neus Serra, Carles Puicgdemont,  David Hernández Llonch, Alejandro Ribó, Iñaki Escudero, Joan Güell, Josep Maria Goig, Marga Puig Ventura, Guillem López Bonafont, Gemma Urgell, Carles Banús, Salva Grifell, Rafel Lujan, Ivan Aranda, Manel Escribà, Joan Anton Sànchez, Marc Planagumà, Sònia Díaz, Marta Carreras, Marc Fargas, Javier Maján, César Calderón, José Luis Salgado, Evaristo (el rey de la baraja), Borja Aitor Arriaga, Miguel Ángel Vázquez, Yago Abascal, Iban Rabasa, David Egea, Jordi Torrents,, ferranbdn, la ramera escarlata, quotidianitat, el que no volen veure, las malas lenguas i Jessica Fillol.

Joan Mansito critica la reacció de determinada premsa a l’editorial unitària de la premsa catalana.

Toño Fraguas fa una lectura crítica de l’editorial.

L’e-notícies se’n fa ressò, de la que tenim liada a la blocsfera!

En Jose Rodríguez (aka @trinitro), entre d’altres, està fent seguiment pel twitter de les adhesions blocaires.

Twitter bull!!

També hi ha creada una causa al Facebook per donar-ne suport.

El Show Bussines amb el que varen regalar d’imatges a go-go els telenotícies d’aquest cap de setmana contrasta amb una mena de “focs de camp” sense corbates que ens organitza l’altra partit estatal que jo personalment agraeixo, no em vull ni imaginar el Rajoy marcant-se una cùmbia amb la Soraya o el rei del pinyó fix, el sr. Pizarro, intentant acompassar-se amb un rock and roll, el que no pot ésser no pot ésser i a més és impossible!!.

La interpretació que han fet els dos grans partits de la necessitat de canvi ha estat si més no original, el que ens falta per saber és si a més d’organitzar el “Mira quien baila” particular, al darrera de les parafernàlies, speakers i saltirons de les ministres s’han ficat tots plegats a fer feina per a sol·lucionar-nos els problemes.  Tinc unes ganes boges de saber que és això de l’economia sostenible…..

Per els que ho veiem des de la barrera la impressió que ens queda és que els responsables de comunicació es preocupen més per els convençuts que per augmentar la clientela, organitzar un espectacle hollywoodià amb fafàrries, serpentines i confetis, canapès i coca-coles, sempre serà més fàcil que oferir nous arguments per a convèncer a una nova base de votants.

I després es preguntaran el perquè la gent no va a votar, la visió del Bono ballant precisament no hi engresca.

Decebut, perquè el Palau, una institució que fins la recuperació de la nostra institució de govern, la Generalitat, era l’estendard d’una catalanitat latent que havia fet dels seu himne el cant nacional d’aquest país, s’ha vist esquitxada per la cobdícia d’uns lladres que durant trenta anys o més, han estat utilitzant els diners que entre tots els aportàvem via subvencions públiques, pel seu enriquiment personal, teixint entre les entranyes de la teranyina pública les complicitats que ho han fet possible a més de comprar els silencis corresponents o simplement de mirar cap a l’altra banda en el moment oportú.

Cabrejat, perquè a can Barça som especialistes en buscar-nos els merders quan tot ens va bé, quan no és en la part esportiva en l’executiva, posant-nos en evidència i facilitant la munició a la brunete mediàtica que de ben segur utilitzaran per a buscar en els mitjans el que no poden aconseguir en els terrenys de joc, desestabilitzar-nos i passar al davant. Fa ben poc entre tots ens varem carregar un equip que portat d’una altra manera ens hagués donat una pila de títols i ara anem pel mateix camí.

I finalment neguitós perquè hem vist com el mateix tripartit que va apel·lar en la necessitat de la regeneració política el pacte antinatura que els va portar al poder, practica tot allò que va denunciar  dels governs de Jordi Pujol i que ens explicaven havia de deixar entrar l’aire fresc, a saber, augmentant  desproporcionadament el planter funcionarial quan no calia, promocionant amics i pagant favors nomenant assessors amb sous espaterrants i elaborant una pila d’informes pagats a preu d’or difícilment justificables.

A Espanya en general i en aquest país també, el problema ja no és l’honestedat dels qui ens governen si no el discurs que s’ha anat elaborant amb el pas del temps que justifica que el que robi ho faci perquè abans els altres també ho han fet. Quan la imatge de tot un país està tant malmesa internacionalment, jo esperava al menys que a casa nostra poguéssim presumir d’ésser diferents, però em fa l’efecte pel que estem veient, que aquí som com arreu, que trist!!.

Avui és l’FMI, l’altra dia l’OCDE i demà el sum sum corda el que ens dirà el que ja sabem des de fa temps, que el decreixement econòmic aquest any s’enfilarà al  5%, que ens menjarem els raïms de les dotze campanades amb una xifra al voltant del 20% d’aturats i que com a conseqüència dels plans de salvament, haurem incorregut en un dèficit brutal equivalent al 10% del nostre PIB que ho acabarem pagant nosaltres i els nostres hereus, ves tu ara, més o menys com sempre.

Mentre els multimilionaris hispanics van minvant i va creixent exponencialment el nombre d’indigents sense subsidi, les administracions i els governs per tal de contribuir a fer escampar la crisi, en comptes d’abaixar-se els sous, reduir la nòmina de consellers i assessors adossats al govern, ens expliquen que per aquest any i molt probablement per el vinent no es cobriran les places vacants de metges, infermeres, mestres i policies, ben fet !!!. I a més donant un nou significat al mot Incompetent ens ha pujat els impostos al consum com els del tabac i la benzina i per la tardor vinent l’IRPF. No saben de on treure els diners per a pagar les festes !!!

Per a fer quadrar unes xifres que fan figa el que faci falta.

Potser en comptes de perdre tant de temps en collonades haurien de preguntar al Florentino Pérez com s’ho esta fent per a fitxar els Kakà i Cristiano Ronaldo amb el deute que té, o millor encara que el facin directament Ministre d’economia o President del govern i així mataran dos ocells d’un tret, arreglar l’economia i que el R.Madrid guanyi la lliga l’any vinent!!! (perquè amb aquest Barça del triplet, jugant a futbol ho tenen molt magre!!!).

Il·lustració obtinguda de Iker Ayestarán

Parlen d’això també:

• Europapress - Els brots vers es panseixen passades les eleccions 
• Visions Personals – Brots verds
• El bloc d’Albert Baranguer – Brots verds?
  

Potser per això ens recorden cada moment, sobretot campanya electoral darrera campanya, que votar al PP és com obrir les portes dels inferns per a on s’escolaràn tots el dimonis encapçalats per a Lucifer, o el que fa ja molts anys varen fer els malparits de CiU, pactar amb ells en un hotel de Barcelona el que avui, tretze anys després, ha possibilitat la inauguració de la nova terminal de l’aeroport del Prat i d’aquí poc temps, la de la dessalinitzadora més important d’Occident. Això si, ells hi seran com sempre, per a la foto de la inauguració, faltaria més.

Què és pitjor que qui pacti amb el PP sigui CiU o sigui el PSC via el germà gran el PSOE?. Segurament i vistos els esdeveniments que han passat recentment a Euskadi, els pactes entre PSOE i PP el que busquen principalment és fer fora els del PNV (que han guanyat les eleccions) del govern i de la presidència del parlament. Els altres en canvi ens han dut coses que la gent si que veu i entén, noves infraestructures i en el seu moment un augment important del finançament.

I si el pacte fos entre socialistes i convergents?, doncs home veient com va l’acord pel finançament, jo crec que el millor que podríem fer és pactar amb un peix, a la fí un rap té infinitament més memòria que el ZP.

I menys intenció de mentir, també.

Parlen d’això també

• El blog de Toni Bosch – Estrategia del PSC-PSOE en las europeas 
• El Blog de Jordi Casals – Cartells electorals apel·lant la por
• Higini herrero.cat – Campanya socialista: Que ve el llop!
  

De petita m’imagino a la Aguirre asseguda al terra del menjador, davant del televisor en blanc i negre, llepant una piruleta i devorant àvidament les estratagemes servides per entregues i teixides per la perversa Jane Wyman, primera esposa de un mal actor i un pitjor president, per aconseguir el poder absolut que necessitava per a viure més que el respirar, fent la vida impossible al Chase Gioberti,  nebot ximple que va venir de San Francisco per a viure a Tuscany Valley, donant falses esperances d’enamorament al seu advocat o pervertint sense miraments al Lance, el seu malcriat nét.

L’Espe segur que va pendre nota del capítol aquell en que l’Àngela comprava els vots de dos elements corruptes per a controlar el Consell del Valley, o de l’altre en el que en col·laboració amb el Lance, espiava les maniobres del seu fill l’inquietant Richard Channing, tant dolent com ella  o més.

De cert que tampoc no es va perdre l’episodi en el que es feia amb les rendes de l’associació de vinaters fent servir un dossier amb molta mala baba contra el seu president i fins i tot m’atreviria a dir que li va quedar gravat en la ment aquell altre en el que es va fer amb el control del banc de crèdit local, per apoderar-se sense miraments de les terres dels seus veïns i quedar-se sense competència.

No recordo com va acabar la sèrie, possiblement va tenir la mateixa fi que han tingut les comissions d’investigació engegades per la Comunitat i el PP pels casos d’espionatge recents però la vida de la presidenta madrilenya s’assembla cada cop més a la de l’Àngela Channing i aquesta segur que no va acabar massa be, cada cop hi han menys Chao-lins rient-li les gràcies.

Cada cop que llegeixo o sento a qualsevol component del nostre govern, ja sigui l’inútil del Corbacho, l’il·luminat amb tendències proteccionistes del Sebastián, a la vice fashion de la Vega o l’aspirant a ex-vicepresident Solbes, sé que en qüestió d’hores  l’organisme de torn desmentirà les previsions que ens han estat dient, la darrera la Funcas amb el dèficit públic que ha situat pel damunt del 10% més del doble que la del govern o del nombre d’aturats, un milió més que els vaticinis del flamant ministre de treball per el desembre proper. Si fa un temps cabia la possibilitat que estesin evitant esvalotar el galliner ara tinc la seguretat de que simplement és per pura incapacitat, per a res més.

Els pedaços amb els que estan  cosint els forats del nostre model econòmic hauran servit per a repetir en el govern 4 anys més per a desgràcia nostra i duraran el que duri arreglar quatre carrers, posar el solfa l’enllumenat municipal o dissimular quatre pintades a les parets tot mesures puntuals i ineficients i el malbaratament dels recursos que han anat fent una oportunitat perduda novament per a començar a fer les coses ben fetes. De totes maneres no sé de que em sorprenc quan en els darrers vint anys ni els uns ni els altres ho han volgut fer.

Si a la meva feina tingués un percentatge d’errors la desena part de la que llueix el president Zapatero en les previsions que ell o el seu govern fan, ja faria temps que estaria engruixint les llistes d’aturats de l’INEM. Si la dinàmica desbocada de mentir en temes tan transcendents com els que estem vivint s’acostés a una petita part del que el president acostuma, potser estaria imputat en alguna causa judicial o fins i tot entre reixes ja. Si algú vol saber quina és la situació real que ens afecta que faci la inversa al que ens diu ZP i ho tindrà arreglat.

A Euskadi la lluita tradicional entre conservadors i progressistes, qui son els uns i els altres?, entre l’esquerra i la dreta més tradicional, repetició de les cruentes lluites que es duen a terme en el Congrés de Madrid, és torna en una pugna entre nacionalistes i constitucionalistes, com si els primers no fossin també el segon i a la inversa. La més que possible aliança entre el PSE i el PP per a fer fora Ibarretxe del govern, una aberració més de les que darrerament ens tenen acostumats els socialistes.

La rara habilitat per a mostrar-se com a guanyadors sense ésser-ho, els ha dut com en el cas de Catalunya, de les Balears o de Galícia en la legislatura passada, a justificar una legitimitat democràtica que molts, entre els que jo m’incloc, definim com a burla a les majories o com un camí alternatiu, amagat i fosc simplement per a que no manin els altres i punt. Si més no que facin públiques les seves intencions de pacte en campanya electoral, seria el més honest per a tots.

Sentir el diumenge passat a Patxi López autoproclamar-se candidat a Lehendakari després de saber-se uns resultats que els deixen com a perdedors a 6 diputats i un 8% dels vots, per darrera del PNV és com a mínim grotesc, fins i tot treure pit sabent que aquests mediocres resultats han estat possibles principalment perquè des de Madrid han furtat l’expressió a més de cent mil ciutadans que son dels que n’anomenen nacionalistes i comptant que hauran de tenir el suport del PP, quins collons !!!.

Serà bo tenir present a Catalunya que quan cal, el PSOE sempre va de la ma del PP, un bona lliçó per Esquerra i els seus dirigents.

Des de que l’Aznar, el “puto amo”, va marxar de la presidència del govern, tot se’ls ha acabat girant. La finalització de l’època del negoci del totxo ha coincidit amb el col·lapse d’un model de fer política a base d’endeutament que ha portat els dos governs principals, el de l’ajuntament i el de la comunitat, a una lluita sense precedents pel control de la 4ª entitat financera nacional, Caixa Madrid o el que és el mateix, pel control dels seus diners.

L’ambició desmesurada pel poder, ja sigui econòmic o polític, els ha portat a un carreró del que no s’en podrà sortir sense alguna dimissió o cessament, en el club de fútbol, escenari en el que la creme de la creme feia els seus multimilionaris negocis  ja hi ha deixat la pell el seu president, ves tu a saber si aquest cas acabarà per a ser un precedent del destí de l’Aguirre, a qui Rajoy ja ha deixat sola a la seva sort i al resultat de la investigació que tant internament com des de la fiscalia, estan fent.

I el més trist per ells és que s’estan barallant en el pitjor moment, quan el govern del PSOE  és més impopular i a quatre dies d’unes eleccions autonòmiques a Galícia i Euskadi, si no poden anar plegats en aquests moment, ja em direu quan ho faran.

Vint i cinc estaquirots, entre ells dos ministres, que només serveixen per a recolzar les mesures que afavoreixen d’altres comunitats mentre en la que varen ésser elegits ha augmentat el dèficit fiscal de manera bestial amb la seva complacència i a més han afavorit dos incompliments flagrants, el primer el dèficit de la inversió promesa per ZP durant 7 anys ajustat al PIB català i el segon la manca del finançament necessari per a donar resposta a les necessitats actuals dels catalans (llei de dependència, sanitat, educació, infraestructures, etc.) i això ens afecta a tots, els qui els varen votar inclosos. Per que collons hi son allà?

Possiblement Solbes i Montilla, escenificaran abans de finalitzar l’any un principi d’acord que estarà a anys llum de poder-se considerar com a suficient, ja ho va dir clarament el conseller Castells que a ell de gripaus ni un i caldrà llavors calibrar si Esquerra decideix ésser còmplice d’aquest fet o pel contrari s’hi mostra en desacord. Si el PSC vota en contra del presupost per l’any que bé, petarà el govern de ZP i si ho fa a favor el que ho hauria de fer és el d’aquí.

La política és il·lògica “per se” i els polítics una raça apart a qui cada quatre anys se’ls escalfa la boca i poca cosa més, si més no els del PSC. Qui va ser el que va dir allò de “Catalunya primer”?.

Si repassem les hemeroteques recents veurem com un dia enxampen al Bono titllant de fills de puta els diputats del seu partit, al Rajoy queixant-se del “coñazo” de la desfilada militar del 12-O, al Vidal Quadras vomitant veritables barbaritats en el programa “el Gato” de “el Mundo TV” o a l’ex president Aznar explicant la seva teoria entre l’Espanya que no existia i l’ocupació dels musulmans, parlant en el seu anglès  tant particular a  les aules de Georgetown. No és per tant una característica aïllada que afecti solament a partits minoritaris o a nacionalistes perifèrics, com ens solen anomenar a Madrid.

Per a tothom és conegut que a Esquerra des de les espanyes li tenen una estimació molt especial i que a la mínima que algú dels seus components treu els peus del test se li tiren immediatament a la jugular per a qualificar a tota la organització de batasuneros o proetarres i de rebot carregar de munició contra el catalanisme que de normal sempre ha estat moderat, potser fins i tot massa.

A alguns components d’Esquerra, formar part del govern català i en la primera part de la legislatura espanyola, ésser soci indispensable del PSOE, els ha descolocat. En el partit hi conviuen persones ponderades en la parla i en els fets com el president Benach o el Ridao amb d’altres tan poc assenyades com el Tardà, el Vendrell i l’ara reciclat a Secretari General Joan Puigcercós, dues cares de la mateixa moneda que evidencien clarament la dicotomia de un partit que no se sent còmode ni en el poder ni en l’oposició.

El crit de “Mori el borbó” del Tardà, a part de fer trempar als quatre caps calents de sempre que s’expressen amb una caixa de mistos a la ma, ha proporcionat molta més munició a tots aquells que estan aprofitant qualsevol mal pas per escometre contra Catalunya i els catalans. Jo puc estar en contra de la monarquia i la constitució i fer-ho evident en cada moment que calgui, però el que hauria de fer Esquerra amb individus com aquests, és deixar-los fora de circulació perquè no els fan cap bé ni a ells com a partit ni als que defensem la condició nacional de Catalunya.

El Tardà és una criatura de l’època de les cavernes o tal i com li va dir un altre que el comprèn molt bé perquè és com ell, un primari en el que fa i en el que pensa.

Sigui per la penúria econòmica per la que travessem o senzillament per una manca de previsió tant el govern català com l’espanyol s’han convertit en una màquina d’incompliments d’expectatives dels ciutadans que més necessiten d’aquestes mesures, seria molt lloable parir una Llei per a garantir l’autonomia personal, si al cap de quasi tres anys de posar-se en marxa  no tinguéssim a més de la meitat dels seus beneficiaris esperant la primera comunicació i els que han estat ja tractats hagin vist com els ajuts que reben son tant ridículs que fins i tot a vegades hi surten perdent.

Casos com els de la violència de gènere clamen al cel, aquí el que falla escadalosament son els recursos destinats a la prevenció i al tractament de les denúncies, jutjats colapsats mentre les víctimes esperen les ordres d’allunyament o simplement quan aquestes arriben no hi ha la dotació policial per a vetllar per el seu compliment. O l’ensenyament a on s’ha començat la casa per la teulada augmentant l’horari lectiu sense tenir el professorat que ho faria possible, o l’augment del nombre dels barracons prefabricats, més de 900 aquest any a Catalunya, o les actuacions encaminades a solucionar el problema de l’habitatge que abans d’entrar en vigor els promotors i els bancs ja veien difícilment assumible …

Quan d’aquí a un parell d’anys, si la coyuntura no força a fer-ho abans, ens demanin a tot plegats el nostre vot ens faran veure el seu esforç vers l’acció social, però els que ‘haurien de ser el beneficiaris de tot això, els ciutadans, per desgràcia ja sabem com funciona tot això, molta lletra i pocs resultats.

Il·lustració d’Isidro Ferrer

Que estrany que ningú no titlli als gallecs i els vascos d’interessats i anti-solidaris. Ells es quedaràn amb les transferències i les contraprestacions i nosaltres, els catalans, amb la fama de garrepes i de voler-ho tot, fins hi tot el que se’ns emporten in mai torna i que entre d’altres coses serveix per a pagar aquests favors, quins collons !!

Abans d’ahir, CiU sense deixar esgotar el plaç, va presentar al·legacions a la totalitat com a resposta a l’actitud poc col·laboradora del govern amb el finançament català. El PSC, que en boca del president Montilla i el seu conseller Castells, va amenaçar amb no votar-los si no es sol·lucionava el finançament, ha callat, abaixant el cap i ha dit “si senyor”, algú ho dubtava?. Mentre tant el gamarús den Saura encare està per demostrar-nos que la concessió d’aquell nou plaç de tres mesos, ens hagi servit d’alguna cosa. Deu estar més ocupat tractant de reinvindicar Companys al marge del que fora el seu partit, ERC.

Però el gran error dels socialistes, tant del PSOE com del PSC, és que els primers no s’han assegurat l’estabilitat necessària per a governar els propers anys i els segons tenen compromesa la seva credibilitat enfront els votants catalans per haver fet el contrari del que deien recordeu, Catalunya primer.

Ara ens quedarà esperar a veure el desenllaç de la negociació per el finançament i la reacció dels partits de casa front a la prevista retallada de l’estatut per part dels del TC, com diu en Puyal, algú s’hi juga un pèssol que tot continuarà igual?.

Els dotze homes sense pietat (ara onze), atrapats per el passat recent que havia gravat en els col·legis i en les casernes, “Una, Grande y Libre”, segueix inexorablement el guió previst per la por espanyolista de la desintegració d’un Estat patètic que en comptes de donar aire als diferents pobles que el conformen, ens encotilla i estreny fins als límits de la paciència de Job.

Si les coses al final acaben sient tal i com apunten les contínues filtracions que de la sala del tribunal s’estan escapant cada dia a més de ser la constatació de que Catalunya com a Catalunya a Espanya no hi té lloc, hauria d’ésser el detonant per a l’opció de dir nosaltres també que NO al esperpent en que quedarà reduït un text sense ànima, mutilat per el Congrés dels Diputats, menystingut per el govern en la seva aplicació i triturat al final per un tribunal desprestigiat per la politització dels seus integrants més preocupats en pagar favors que per a impartir justícia.

La classe política i civil catalana en ple hauria de tenir com a objectiu clar anar a defensar el que volem, en les institucions internacionals, però no quedar-nos ja en el mig camí d’un text de compromís perquè la resta de l’Estat, l’Espanya que tremola i ens ofega,  s’hi pugui sentir més o menys en comoditat, si no anar a per totes de veritat i buscar de una vegada el nostre camí a banda d’ells.

Jo em pregunto, des de quan és anticonstitucional en un règim -suposadament democràtic- com el nostre que el poble expressi la seva opinió?, a qui pot fer mal que a Euskadi, sigui quin sigui el resultat de la consulta, els bascos tinguin el dret d’escollir de quina manera es vol continuar funcionant?, què és el que tant els espanta a Espanya per a posar sistemàticament pals a les rodes de la llibertat d’expressió?.

Si es fa servir la violència no val i si el que s’utilitza és l’opinió, tampoc és legal. Potser tard o d’hora se’n adonaran els espanyols que alguna sortida hauran de donar a aquestes aspiracions i no com fins ara negar-se a tot, fins i tot a escoltar. I no em val tampoc l’argument de que en una decisió com aquesta tothom hi té dret a opinar, aquí s’està parlant de una aspiració legítima que sense anar més lluny s’ha plantejat per el futur inmediat a Escòcia, Quebec o Flandes només als seus ciutadans i que ha modificat ja en el passat recent les fronteres de una Europa que no para de mutar.

El que és indigne és pretendre que dotze individus (actualment  només 11) que recentment han protagonitzat l’espectacle més groller de sotmetiment polític i de absoluta manca d’independència, tinguin a les seves mans el poder de decidir sobre la constitucionalitat de mesures aprovades per els parlaments com aquesta o la que ara els vindrà amb l’estatut català.

Catalans i bascos hauríem de passar llargament del tribunal constitucional i anar plegats a plantejar en els escenaris internacionals les nostres aspiracions nacionals i lluitar seriosament per buscar a fora la cobertura legal per a exercir en total llibertat el nostre dret democràtic a opinar.

Que avui en Saura, ningú sap ben bé en qualitat de què, permet prorrogar la solució definitiva del finançament en tres mesos quan a setmana passada va fer creuada per obligar a comparèixer ZP al Congrés, és una altra animalada del calibre de la gestió del Baltasar amb la sequera, de les incongruències en la direcció del mossos o de l’esperpent de la Imma, els antisistemes i el cotxe oficial.

Cada cop tinc més clar que a on millor està ICV és a l’oposició i amb quants menys diputats millor, només cal veure sient quatre gats els merders en els que ens estan ficant. Si us plau Puigcercòs, podries evitar-nos espectacles com aquests? fins a on arriba la vergonya de permetre al govern l’incompliment del estatut sense que aquí passi res?.

De La Vega segurament en no saber que dir front l’incompliment de l’Estatut per part del seu govern, va sortir per peteneres, la millor defensa és un bon atac, diuen. Si davant de una situació tant greu com aquesta, la posició dels polítics espanyols és la de censurar les queixes dels perjudicats, ho tenim clar.

Cada cop és més evident que des de l’inici mai s’ha tingut el propòsit de solucionar definitivament la sagnia solidària que deriva en un dèficit fiscal descomunal que impedeix que a Catalunya no podem tenir per exemple, les mateixes prestacions en sanitat, educació i protecció social que en altres llocs a on aquests serveis els sufraguem nosaltres i això també és un atemptat a la igualtat de la que en som víctimes els catalans.

Mentre les regions que s’anomenen pobres i que ara es queixen per les exigències catalanes, siguin els caladors de vots que mantenen en el govern a uns, els socialistes i en els que interessa omplir les xarxes als altres, els del PP, per fer fora els primers, ho tenim realment fotut, per això és tant important l’esperat i anunciat gest de rebel·lió del PSC. Millor que ens tinguin per uns malparits que pel “pitu del sereno”.

També fora bo recordar-li a Zaragoza, que mai ningú, ni des de les files del PP, havia impulsat les iniciatives legislatives estatals amb més clara intencionalitat de rebaixar el nostre autogovern que el PSOE amb el suport inqüestionable del PSC durant 35 anys i mai abans tampoc cap govern havia estat tant bel·ligerant i persistent en el temps que els socialistes i de passada fer memòria del perquè Catalunya no te a dia d’avui el concert econòmic que si tenen per exemple Euskadi i Navarra, i que si a dia d’avui estem discutint el nou finançament és gràcies a tots, però especialment al suport explícit de CiU, si no de què “morena”.

I tot això, en el moment en el que les declaracions, excesos verbals els anomenen altres, son l’únic que han fet des de el PSC, ja veurem si més endavant quan els toqui concretar-les segueixen amb ma ferma o se’ls arrugarà com sol ésser habitual.

A l’espera que l’acord PSOE/PP posi fi a les especulacions estatutàries en el Constitucional retallant el ja malmès text ribotat pel fuster Guerra, el govern ha decidit passar-se pel folre dels collons la Llei, res de nou sigui aquest d’esquerres o de dretes. I ara que? perquè el president Montilla tindrà prou clar que fer en la nova situació que es planteja, o potser era el que des de el PSC s’estava esperant, l’excusa perfecte del TC per a no tirar endavant les advertències?.

Molta fressa i poca endreça i mentre tant en Carod coordinant els seus assessors …..

La pregunta que suposo que ens fem tots, és, perquè des de l’Audiència els és tan senzill actuar en contra els dictadors de fora i en canvi amb els actes criminals que es varen dur a terme durant la dictadura franquista i els seus responsables se’ls estreny el cul?. Una bona pregunta que hauria de tenir una bona resposta.

Les celebracions d’ahir amb les samarretes vermelles, les banderes espanyoles de totes les mides, l’exhibició marquetiniana del “toro” d’osborne, les galtes pintades de groc i vermell i els crits exaltats evocant l’èpica del Cid, varen fer oblidar fins i tot, aquesta crisi no reconeguda que tots patirem amb el mateix excés que la xerinola i la disbauxa d’ahir, a partir d’aquest dilluns. No hi haurà fútbol de competició fins a finals d’Agost.

El govern socialista hauria de fer un monument als esportistes que a força de victòries, tant individuals com col·lectives, els regala cada cap setmana amb les seves actuacions la dosi diària per l’exaltació ciutadana i l’amnèsia grupal. Si els Nadal, Gasol, la Roja, Corredor, Alonso, etc. haguéssin existit en l’època del Generalísimo, no ens haguessim desfet de la dictadura ni amb aigua bullenta, aquesta és la trista realitat.

El recel, que l’expressió desbordada, violenta quasi bé, en l’esclat d’aquesta joia, desperta per exemple a Catalunya ens hauria de fer reflexionar, què haguéssim fet els catalans si en comptes de “la Roja” ahir hagués guanyat l’eurocopa la Quatribarrada?. Elucubracions apart, ens ho haurem de seguir imaginant, perquè avui per avui les seleccions catalanes només poden disputar amistosos, a vegades ni això.

Però potser el més important de tot és que després de la gegantina catarsi col·lectiva a la que es varen sotmetre els populars, per fi el govern del PSOE ha comprovat que no està sol, que ha de governar filant molt prim perquè les argumentacions econòmiques i el mal govern el poden jugar una mala passada. Com el corredor de fons que s’allibera del pes sobrant, Rajoy i el PP corren més lleugers i encaren una legislatura amb el rerefons de la crisi econòmica, que a poc que facin segur que els lluirà.

Va ser impagable veure per les pantalles del televisor com els Aznar, Esperanza, Oreja, Acebes, Zaplana, Costa i companyia se la tenien que embeinar fent aflorar que en el PP, el sector que ells representaven està en minoria i que després de 4 anys absents de la política, els centristes o moderats, amb l’alcalde de Madrid al davant, per fi treuen el cap. Esperarem que la tradició centrista de la UCD també torni.

Caldrà estar atents al propers moviments dels sectors derrotats, no seria gens estrany que d’aquest girigai n’acabés sortint una divisió en dues formacions polítiques i el mapa polític de la primera època democràtica recuperés la normalitat que es va perdre amb la desaparició del CDS i la UCD, amb l’excepció del PC que després de tanta transformació, ja no el coneix ni la mare que el va parir!!.

El càlcul pervers pretenia que el tercer poder, a on hi havien instal·lat durant l’època d’Aznar l’anomenada judicatura conservadora supervivent en les seves funcions d’èpoques passades, bloquegés iniciatives legislatives com la Llei dels matrimonis homosexuals, la Llei d’igualtat de gènere, el Procés de Pau o l’Estatut de Catalunya, entre d’altres. Per a fer-ho només havien d’entorpir l’acord per a la renovació d’organismes com el CGPJ o del TC, a on fins i tot a base de recusar magistrats més afins a ideologies progressistes, es pretenia assolir el que en tràmit parlamentari, no havia estat possible.

Tot i buscar també canal directe amb Déu a base de aliances amb la Conferència Episcopal, la naturalesa finita del ésser humà els ha jugat una mala passada, una variable que no havien contemplat i que els ha girat la tàctica en la seva contra, la mort del magistrat ultra conservador Garcia-Calvo els ha deixat amb el cul enlaire, amb minoría en el Constitucional a on s’estan dirimint els recursos contra l’Estatut i amb l’impossibilitat de substituir-lo per un altre, per obra i gràcia de les manipulacions de l’Aznar.

Mentre les filtracions interessades sobre la resolució del recurs de l’Estatut sortien per totes les escletxes possibles, la negociació bi-multi-arxi-lateral del finançament autonòmic està fent el pre-escalfament i en Carod conspirava per una aliança catalana-portuguesa en contra de l’Espanya opressora, la intervenció “divina” els ha destirotat el guió.

Algú els hauria de fer veure que Déu tampoc vota al PP.

• A la mort del magistrat – Tertúlia
• D’hipòcrites i franquistes – Bloc de Miquel Gil

En el context constitucional SÍ que hi cap el fet de una consulta com la que planteja el Lehendakari, sols és necessari que la convoqui el president del Govern, Zapatero i s’institueixi el marc favorable per a saber de una vegada que n’opina la gent d’Euskadi del plantejament del seu president. És tant senzill com això.

Si fos tant cert i tinguessin tanta seguretat des de les files pro Espanyolistes que el recolzament cap un plantejament d’independència d’Euskadi i Catalunya no superaria el 30%, la pregunta és evident, perquè no celebrem ja de una vegada la consulta i matem la qüestió per sempre?.

El fet sobiranista ja excedeix de l’àmbit purament ideològic i nacionalista ja que també s’hauria de comptar que des de l’entorn dels ciutadans que avui no es declaren com a independentistes per raons de identitat nacional, si que estarien d’acord en començar a caminar a part d’Espanya per l’espoli econòmic al que ens sotmeten, ja que aquests, siguin catalanistes o no, parlin català o no, afecta de manera evident el nostre dia a dia i el benestar dels seus fills i és en aquest context que des d’Espanya no tenen gens clar el resultat de la consulta, els ballen els suports.

Per últim i com a recordatori, en el nostre nou estatut, vigent des de fa dos anys , si que es contempla la cel·lebració de una consulta d’aquest tipus per iniciativa del Govern de la Generalitat, solament per això encare se’m fa més difícil entendre el perquè Esquerra va votar que no.

Més informació sobre el tema:

• Les converses de Loyola en la reunió de demà – escaño 351
• El bloc del Lehendakari - Ibarretxe.com

Aquest important moviment uniformador que pretén presentar als electors en bipolar, és també el causant del que per exemple està passant en el PP, la diversitat i la dispersió ideològica i la lluita per el control de l’organització fa que, davant de uns mals resultats els uns i els altres creguin que el seu model és el més vàlid per a superar la situació de crisi.

Rajoy, a qui jo veig molt proper al centre i per tant més pròxim a la frontera política amb el PSOE que amb la extrema dreta que campa dins del seu partit, és curiosament el candidat conservador predilecte per aquells que no votem al PP, donant la raó a l’apreciació que va fer en el seu dia l’Espe. L’home es va guanyant les simpaties de molta gent, a mesura que va executant la idea de partit centrista i a més ha tingut la valentia d’enfrontar-se a l’entorn que va recolzar a l’Aznar en el passat i que ara propugna el seu relleu en la direcció.

La COPE, el Mundo, TeleMadrid, La Razón, són un lobby poderós que avui s’entesta en presentar a Rajoy com a un líder caducat i sense suport, quan la realitat els contradiu. Possiblement la gent que ha votat al PP sigui més de centre del que aquests mitjans creuen i recuperar aquesta posició els portarà a perdre vots més conservadors però també a recuperar-ne d’altres que ara voten PSOE o senzillament, no voten.

Com que no tinc la bola de cristall no puc predir si el projecte que impulsa Rajoy sortirà elegit el proper congrés popular del mes de Juny, el que si ens dirà el resultat és si l’aposta que ell fa enfront del continuisme de l’estratègia de crispació que els va caracteritzar en la passada legislatura, és un projecte guanyador.

Més informació sobre el tema:

• La COPE se une al boicot a Rajoy – Vicent Vercher Garrigós
• Continuan los desplantes en el PP – El blog de Rubén
• Sangría – La columna de Miguel Angel
• El coraje de Rajoy – Enric Juliana