I demà, 9 d’agost, la data màgica que disposa en el nostre estatut l’entrega de un nou model de finançament per a Catalunya, es suposa més just i solidari amb nosaltres mateixos. De moment avui s’inauguren els jocs, a on Catalunya contribueix solidàriament a l’expedició espanyola amb el 36% dels seus atletes, com sempre en escreix, però del compliment del 9 d’agost, res de res.

A l’espera que l’acord PSOE/PP posi fi a les especulacions estatutàries en el Constitucional retallant el ja malmès text ribotat pel fuster Guerra, el govern ha decidit passar-se pel folre dels collons la Llei, res de nou sigui aquest d’esquerres o de dretes. I ara que? perquè el president Montilla tindrà prou clar que fer en la nova situació que es planteja, o potser era el que des de el PSC s’estava esperant, l’excusa perfecte del TC per a no tirar endavant les advertències?.

Molta fressa i poca endreça i mentre tant en Carod coordinant els seus assessors …..

Aquest cap de setmana el PSC ha celebrat el seu congrés i com a convidat estrella han tingut a ZP. L’home de les mil cares i de les promeses incomplertes ha aparegut per Catalunya amb el mateix guió estudiat dels darrers quatre anys prometen-nos un finançament de collons, ja el coneixem tots, llàstima que els dies anteriors el seu vicepresident Solbes s’encarregués de tirar l’aigua al vi, en les dosis habituals que ens tenen acostumats.

En la sessió el president Montilla li va voler deixar ben clar que les fidelitats del PSC son amb Catalunya abans que amb ell i que estan disposats a arribar fins al trencament si de la negociació, que hauria de finalitzar el proper 9 d’Agost per mandat estatutari, no en surt un acord acceptable i beneficiós per a Catalunya, quant m’agradaria que fos cert això. Suposo que a l’home de les celles punxegudes, aquestes paraules li varen entrar per la mateixa orella que en sortiren i és que en el PSOE no estan gens acostumats a que els del PSC treguin els peus de la cistella, potser és el moment d’ensenyar-los quant n’estan d’equivocats.

(més…)

L’altre dia en la seu del parlament, Felip Puig va fer una reflexió en veu alta d’aquestes que couen, el president de Catalunya, José Montilla, no parla bé el català. A alguns pseudo puristes de la progressia tripartitària els ha faltat temps per alçar la veu i com han fet amb tantes altres coses, per exemple amb el tema de la immigració, s’han quedat en la part fàcil, la que permet acusar els altres de xenòfobs, en comptes de posar remei a una mancança tant evident, perquè diem-ho ben clar, seria possible que el president espanyol demostrés la mateixa competència en la llengua de Cervantes i Machado que el president Montilla exhibeix del català?, m’agradaria veure-ho.

(més…)

Sovint la incoherència s’agermana amb la política fins al punt de veure-les com a dues coses indisolubles, decisions que ens afecten de ple negativament provocades en part per actuacions poc meditades estan a l’ordre del dia i en podríem citar un munt, llei de l’autonomia personal, reforma del sistema escolar, decisions en infraestructures… em centraré amb l’escassetat de metges que patim a Catalunya, perquè el fet que en part ho provoca, és tant greu que hauria de comportar alguna cosa més que debat parlamentari, m’explico.

Aquests dies s’ha conegut la resolució del TSJC sobre la reclamació presentada per un col·lectiu de metges als que la inefable Marina Geli va obligar a prejubilar-se als 65 anys, ara ja en fa quatre, amb la intencionalitat pretesa de organitzar la professió mèdica en el sector públic i crear les bases que permetrien fer les previsions a futur de manera més acurada i eficient.

(més…)

Fer públiques les balances fiscals era un exercici necessari, democràtic i esclaridor per a tots aquells que tant s’han omplert la boca parlant interessadament de la insolidaritat dels catalans respecte de la resta dels territoris espanyols. També és cert que un cop publicades contribuiran indefectiblement al debat profilàctic i esclaridor de un model fiscal injust i perillós. Tot i el retard, un reconeixement per el govern del PSOE que ha fet realitat el que va prometre, ja n’hi havia prou de secretisme i de una necessitat d’amagar les dades que mai havia entés.

(més…)

El meu pas per l’institut Vicens Vives de Girona va coincidir amb esdeveniments molts importants per a la recuperació de trocets de la nostra llibertat, la mort del Generalísimo Franco, les vagues i manifestacions durament reprimides del sector de la construcció i la revolta per la llibertat d’expressió que em varen portar en una acció política participativa en la que tots decidíem sobre tot, o aquesta era la impressió que en teníem.

L’assemblearisme, però no és la panacea que pot semblar per a moltes raons. L’experiència em diu que habitualment aquest sistema de decisió, premia a qui crida més i pot arribar a fer qualsevol organització ingovernable. En què és diferencia per exemple amb un sistema d’elecció per compromissaris? senzillament en que en el primer hi pot participar tothom que sigui militant de la formació, cosa que difícilment passa, (en el darrer congrés d’Esquerra 2000 sobre 10000), mentre en el segon les assemblees locals escullen els seus representants i els deleguen el seu vot afavorint realment la participació de tothom. És per això el primer més democràtic que el segon?, jo crec que no.

(més…)

Esquerra és a hores d’ara, la constatació de les divisions internes amb les que varen accedir a les “primàries” del cap de setmana passada. La realitat, un cop poc més de 2000 dels 10.000 militants d’esquerra, varen dipositar la papereta en les urnes, és que la divisió que abans s’intuïa avui s’ha fet realitat. El partit és un juguet trencat i el més greu de tot, no per diferències ideològiques, sinó per desavinences personals.

(més…)

El diputat del PSC, Joan Ferran, foragitador de les “crostes nacionalistes” de la Corporació, ens té ja prou acostumats a cercar amb unes declaracions pretesament iròniques, passar de puntetes per sobre dels problemes d’entesa entre els tres socis del tripartit, PSC, Esquerra i ICV. Ahir va voler caricaturitzar en el seu bloc, en el que curiosament i com a bon demòcrata que és no admet les rèpliques, a l’Oriol Pujol per que va titllar el desgavell imperant en el govern, de “casa de barrets“.

Ja és curiós que, aprofitant el llenguatge col·loquial de l’Oriol, un dels portaveus del grup que ha fet el més espantós dels ridiculs engegant la batalla dialèctica per anomenar com a captació temporal un transvasament o per titllar com a mòdul d’educació el que quan estaven a l’oposició anomenaven barracó, es permeti ara a donar lliçons de quina és l’accepció que s’hauria d’aplicar a l’expresió “casa de barrets“. Amb el que si té raó en Ferran és en que per a centrar més la intenció de la seva definició, l’Oriol hi hauria d’haver afegit al final aquestes dues paraules, -”sense amo“-, i així li hagués quedat més rodó i entenidor, per dir-ho més planer, allò és Can Pixa.

(més…)