politica catalana

Lligats de mans fent via per un corriol ja abans traçat, seguint en groc la senda, País petit, de dalt a baix.   Camí del Nord fins a l'Ebre cadena d'ànimes i sang, marea de senyeres, estelats vermells i blancs.   Abraçats per l'esperança retronant el nostre cant, avancem fent via groga, fem camí de llibertat  ...

La dicotomia mai resolta del socialisme català ha resorgit amb força aquest estiu, sota un sol de justícia, entre el carrisquejar de les cigales i el grinyolar dels grills l'ànima forta del PSOEísme s'ha atrevit a dir, per boca del segon de la barca, Balmón, que en el PSC hi sobra gent. La confrontació interna mai resolta definitivament ni amb el 'coup de force' dels Montillistes que va acabar amb Pasqual Maragall fora del partit, ha dut l'arraconament definitiu de l'ànima catalanista, a un paper residual que porta al partit cap una deriva comparable històricament a la que va consumir UCD.

Catalunya és un país pacífic, treballador i petit a on la gent s'aixeca al matí, treballa i conviu en català, castellà, anglès, francès, hebreu, swahili, àrab, bantú, xinès, paixtu, rus .... dia darrera altra, a totes hores, amb total i plena normalitat. L'educació, el civisme i la convivència presideixen una societat oberta, moderna i tolerant a on s'acull al forà com en pocs altres indrets, a on es practica la solidaritat i l'associacionisme. És terra erma per la llavor d'imposicions i de totalitarismes.

Després de fer-se grans amics a Espanya demanant públicament l'abdicació del Rei i la supressió dels concerts econòmics d'Euskadi i Navarra i no se quantes coses més, el líderflauta del Navarro se'n va anar a Granà a convèncer als del PSOE que la solució federal és la hòstia en patinet. Amb aquesta prèvia no podíem anar be i el pacte que s'anuncià històric entre el PSC i el PSOE, perdó primer el que mana, PSOE i PSC  s'ha quedat en un no res. Si no és ni històric ni reformista ni federal ja ens explicareu que hi va anar a fer al Comité Territorial en Pere, de showman per amenitzar-los el sopar amb acudits dolents com el del federalisme? El saben aquel que diu .......

Que el Duran faci les declaracions que fa sobre la consulta als partidaris de la independència de Catalunya ens haurien d'omplir de joia, son el fet més que evident que el procés rutlla, és l'únic conillet que pot treure's del barret. Quantes més vegades surti el cap de pixa del Josep Anton amb el raca-raca d'ERC millor, senyal inequívoca que Mas i Junqueras no el tenen gairebé per a res més que un florer xinés i això és molt bona notícia. Tant de bo que el Navarro i la Camacho se'l rifin cada setmana com a soci preferent, això és la prova de que l'espanyolisme a casa nostra fa figa i que no s'aturi!

Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès “fast” ens envaeix és comprensible l’èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament la línia dels mitjans ha anat per aquí i per allà buscant desafeccions i mutacions en el sentit dels vots pel desgast del governant o evolució de la radicalitat ideològica o simplement l’emprenyament que portem a sobre per la crisi econòmica, la corrupció i la ineptitud política.

Mentre Anne Hathaway assitia a la cerimònia d'entrega dels Òscars amb aquell vestit rosa de Prada, de tela lleu i suggerent que convertí els seus mugrons punxeguts en portada de la premsa de mig món, "la Karma" amb el dentat profident, blanc i lluent buscava titulars i fotos marcant paquet en el Congreso i abstenint-se d'una votació pel dret a decidir presentada per CiU a la que el seu partit havia decidit donar suport. A la primera, l'acadèmia de Holywood la va premiar amb un Òscar per a la seva excepcional interpretació en els Miserables, a la segona el grup parlamentari del que cobra, amb 600€ de multa per la miserable actuació de la cagadubtes major del regne! Si, ja sé que la Karma surt malparada en la comparació amb la Hathaway, però em podríeu dir amb qui no hi surt malament?.

Tinc molts amics i coneguts que son socialistes i la majoria d'ells son també independentistes, uns poquets no ho son. No en conec cap però que estigui en contra d'exercir el dret d'autodeterminació en general i en el cas de Catalunya en particular menys. Deu ésser cosa dels gironins perquè a ells i a mi ens costa d'entendre com la direcció del partit que els representa, hagi triat que el proper dimecres faran front comú amb el PPC i C's votant en contra del manifest sobiranista en el Parlament. El principi de legalitat que reclamen es podria donar si la consulta, no referèndum, es realitzés d'acord a la Llei de Consultes que s'ha de formular des de Catalunya, això seria prou per ells?, o dubto molt.

A can PSC no han dormit massa aquesta nit decidint el discurs per explicar a la gent el que ahir els van dir els seus col·legues d'Espanya i aguantar la mirada. L'exercici de funambulisme que s'havien proposat fer era impossible i les tesis que el seu primer secretari va portar com a gran aposta al Comité Federal del PSOE varen ser rebutjades una darrera l'altra, el que els ha convertit ja per mèrits propis en els caganers de Catalunya. Ni una sola vegada, ni una puta vegada en la seva història que ja és dir, al PSC se li ha passat pel cap discutir la decisió del germà gran d'Espanya res realment important, ni quan entrava en conflicte amb el que s'entén hauria de ser prioritat i posicionar-se en defensa de Catalunya. Què es pot esperar de gent com el Navarro, Montilla o la Chacón si ni Reventós, Obiols o Maragall o varen fer?.

Srs Artur Mas i Oriol Junqueras;

Per decidir el futur del nostre poble no calen tantes converses si realment estem per temes de país i no per altres punyetes. No em vingueu amb negociacions eternes que ja ens coneixem fa estona. Passades les primeres escalfors d'orelles, els primers fogots i fal·leres ara els toca als dos ser valents i decidir quan ho podrem fer nosaltres.

L'homenet del bigoti dibuixat i abdominals de Geyperman ha tornat a la vida pública, bé ho ha fet evident sense dir-ho perquè no n'havia marxat mai. El president més dotat per les llengües que ha donat Espanya, capaç de parlar en català mentre follava, (era això el que va voler dir amb lo de la intimitat, no?) i al cap de poc en mexicà amb el superdotat intel·lectual del Bush bebent whisky i menjant galetes a una, vol tornar a la primera línia política o aquesta impressió em fa. Després d'una temporada exercint de Sàuron a la terra fosca de la FAES ens ha enviat el Wert, fidel Golum particular, a preparar-li el camí de tornada.

Si un tiu que hagués viscut els darrers 10 anys dins d'un ou Kinder gegant n'hagués sortit el 26N hauria tingut la sensació de que el PPc i C's eren els vencedors de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, però mirant els resultats de les dues formacions la pregunta que es faria és, i per què estan tant contents aquests?. Les dues opcions que es presentaren amb un programa unionista a sota del braç, només han aconseguit ser la representació del 20,7% dels catalans, i el PPc a més ha passat de ser la tercera a la quarta força política i tot això amb el discurs de l'home del sac, la guerra bruta de "El Mundo" i tot plegat. Voleu dir que n'hi ha per tant, companys?.

La Camacho s'ha cobert de glòria en el debat i ha ensenyat a tota Catalunya que no sap sumar. Mentre argumentava els milions que trauria de les ambaixades i de les subvencions al català i es preocupava per l'estat de nervis del candidat del PSC el Pere Navarro, va la tia i ens ensenya un cartell amb una simple suma, mal feta, el que sumava 1.318M€ a ella n'hi donava 1.218M€!. Coneixent com fan els números els dos ministres del PP del ram econòmic d'Espanya, el de Guindos i el Montoro, un servidor no s'ha sobre excitat amb la cagada, a la fi que cony son 100M€ de més o de menys quan per Bankia la diferència comptable ens ha costat a tots plegats 35.000M€?.

Els calaixos del Ministeri de l'Interior no paren quiets buscant l'esborrany  que ha omplert les darreres portades de "El Mundo" sense èxit. Ningú de la brigada de delictes econòmics en té constància de que alguna vegada un informe així hagi existit, segurament al haver-lo redactat agents d'intel·ligència, tal i com passa en les pelis del 007, s'ha autodestruït als cinc segons d'haver-se publicat, el cos del delicte, l'esborrany que havia de posar en evidència que el president Mas, la família Pujol sencera i fins i tot el Conseller Felip Puig eren part de l'entramat del cas Palau a benefici particular, s'ha fet fonedís. Cada cop és més evident que s'han conjugat els tres elements per bastir la conxorxa que pretenia influir sobre el resultat del proper diumenge, 1) La por al procés sobiranista engegat a casa nostra, 2) Un suposat periodista capaç de menjar el que li donin sense preguntar l'Eduardo Inda, la puta del Rei del amo de El Mundo que serveix per tot allò que interessi fer 3) La Col·laboració necessaria de l'Estat i del Govern d'Espanya, en part o en la seva totalitat, per intentar destruir a l'Artur Mas amb males arts.

Ahir, en homenatge al gran pallasso Miliki, referent infantil de millers de nens d'aquest país els anys 70 i 80, a TV3, la nostra, varem assistir a la funció d'un espectacle de circ que em va fer posar els pèls de punta pensant quina classe de dirigents tenim. No tots es varen comportar com si estesin fent un monòleg del Club de la Comèdia, però uns quants d'ells s'hi podrien ben dedicar, altra cosa es si farien prou gràcia a l'auditori per a guanyar-se la vida amb aquestes coses que ja serien figues d'una altra panera.

I a la fi ha aparegut!. De la lluita mediàtica que des de fa temps es porta a terme a la capital de les Espanyes per erigir-se com l'abanderat contra les pretensions catalanes d'independència davant la renúncia que segons ells fa el govern, el Mundo, ha aixecat la ma i ha acusat al president Mas i a tota la família Pujol de corruptes, no s'hi posa per poc aquest. Us faré una petita confidència, feia molt de temps que ho esperava. Ha aparegut el bufó del regne!.

Hauré de maleir al pare del cap de bou que assigna el repartiment de zona d'enganxada de cartells electorals en el meu barri, cada any em fan el mateix, collons!. Obro la persiana quan encara no ha sortit el sol i em trobo amb l'Albert Rivera de C's al davant, retocat de dalt a baix amb Photoshop, quina mata de cabell que li han posat! i amb l'eslògan que ben podria ser d'una cançó de la Paloma San Basílio,- que se'n haurà fet d'aquesta dona-,  Mejor unidos. Com diu el meu amic Narcís, almenys aquest cop s'hi ha posat vestit i no ensenyant el cul!.

La Soraya, la primera portaveu del govern espanyol que fa servir un coixí sota el cul en les rodes de premsa, va fer el ridícul més evident i ja van no sé quantes vegades, argumentant l'exclusió d'una Catalunya independent de la UE i del euro llegint el pronunciament que va emetre el col·legi de comissaris de la CEE el 2004 sobre l'independència d'Argèlia de França el 1962. Ja és curiós, no ens volen equiparar amb els processos d'independència de Kossovo, Escòcia, Flandes, Eslovàquia i Txèquia o Quebec però en canvi amb el del país nord africà ja els hi va bé. El 1962 entre d'altres coses, ni existia la UE, ni l'euro havia nascut, els Estats Membres eren 6 no els vint-i-set que som ara, ni ens regia el Tractat de Lisboa ni s'havia celebrat la Convenció de Viena, Argèlia, si no ho tinc mal entès no està al continent i a l'España del Franco no la volien veure ni en pintura per Europa, bàsicament per ser un règim dictatorial d'aquells de referèndums del Montilla i això als europeus no els agrada ni en el 1962 ni ara.

Definitivament no hi ha res més semblant a un espanyolista de dretes que un d'esquerres. Faig aquesta afirmació en veure el que ha durat el miratge de la tercera vía impulsada pel PSC, en el moment en el que la seva líder, "La Karma", l'ex president ara reconvertit en senador José Montilla o el que ha d'ajudar a portar tot aquest projecte endavant a Espanya, el cap visible del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba han decidit obrir la boca per parlar de l'Estat Federal o del dret d'autodeterminar-se. Poca broma, puntada al cul de la proposta federalista, del referèndum i la resta d'hòsties. Per ells, igual que pels del PP Espanya és una i fora conyes.

Amamos Cataluña, la queremos tanto que nos duele en el alma, hasta reventar. Queremos a sus gentes y su cultura, es por eso que no cejamos en nuestro empeño por joder a todo lo que huela a catalán. A pesar de los planes españolizadores de niños del Ministro Wert, de los esfuerzos por ningunear su lengua y perseguirla en las escuelas, administración y sistema judicial, la queremos, no lo podemos evitar.

L'Agnès vella lluitadora antifranquista, veu estorada com el seu partit abans catalanista, trampeja en l'actualitat política sense rumb, com un boxejador sonat esperant la campana salvadora que li permeti parar una estona, agafar aire i descansar. Li cal més que l'aigua, perquè es mou pesant, sense reflexes i amb la guàrdia baixa, rep un cop darrera l'altra sense capaçitat per a reaccionar.

Mentre a Espanya li plouen hòsties per tots cantons i el president Rajoy fa l'estàtua, els ministres del seu govern tenen com a única obsessió espanyolitzar Catalunya com si la prima de risc, el rescat, el 25% d'atur, Bankia, el cas Gürtel o el deute acollonant no existissin. Està vist que des de la manifestació del 11S2012 tenen l'ocasió de plantejar el que sempre li funciona al nacionalisme espanyol, tapar amb el llençol català els problemes econòmics i socials que pateixen i reunificar la tropa ja sigui de dretes o d'esquerres. ¡Ataca Tizona, arremete Colada!.

En Narcís, el meu metge de capçalera al CAP, em diu que sap quan algún responsable del PP ha sortit explicant-ne alguna de grossa per TV perquè se li omple la consulta de pensionistes amb la tensió disparada i el marca passos a punt d'explotar per les taquicàrdies que els agafen. Acte seguit els veu per la finestra cames ajudeu-me, cap a la Caixa a esborrar la banda magnètica de la llibreta de tant passar-la per verificar que aquest més els hagin ingressat la pensió, fent parada abans a la farmàcia per a comprar les píndoles que els ha receptat i a on els espera una altra dosi d'emocions fortes amb el co pagament i l'euro sanitàri. A aquest ritme ens carreguarem a la meitat dels jubilats a base d'espants, o potser és el que volen?, aquests fills del Fraga en saben un niu d'això de reduïr despesses.

El xiuxiuejador, intrigador i glutural Alejo, l'ha tornat a liar, l'home li ha agafat gust a això de viure en un país de llibertats com el nostre, a pesar de que els seus avantpassats més recents ho van voler d'altra forma durant més de quaranta anys. A ell això de la democràcia i la llibertat, coses de rojos i de diables, li ha vingut de collons.

Aquest cap de setmana el meu amic Alberto José Borja de Madrid, m'ha trucat més tensionat que un filferro perquè havia sentit en el Gato al agua, programa de TV, de culte a Espanya per enyorats del règim reconvertits en demòcrates de centre, que Pujol, l'ex-president Pujol s'havia afluixat el cinturó i el nus de la corbata i havia dit no se què d'unes putes romaneses en una entrevista publicada al setmanari Presència.