Us el reprodueixo…

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

S’han adherit a l’editorial Rac1, Catalunya Ràdio i Com Ràdio.

Dónen suport a l’editorial el PSC, CiU, ERC i ICV, així com l’UGT la CONC i l’USOC.

El Jose Rodríguez i el Rubén Noboa han iniciat aquesta matinada una crida als blocaires a adherir-se al contingut de l’editorial, reproduint-lo, amb els #tags #estatut i #dignitat, creant-se en poques hores una veritable campanya.

S’han adherit a la campanya #Estatut, #dignitat, els següents blocaires (llistat cortesia de Jessica Fillol):

Miquel Iceta, Ernest Benach, Joan Herrera, Jose Rodríguez, Carlos Guadian, Cristian Alcázar, Joan Ramon Bernabé, Jonatan Márquez Cervantes, Roger Senserrich, Arnau Ramírez, Manuel Cáceres, Enric Llorens, Jordina Freixanet, Carme Sánchez, Joan Calzado, Silvia Castaño, Àlex Masllorens, Pablo Fernández Magrazo, Josep Maria Àlvarez, Antoni Sabaté, Pep Molsosa, Jordi Perales, Paco Aranda, Pia Bosch, Lourdes Muñoz, Montse Capdevila, Magda Casamitjana, Jordi Tort, Edgar Rovira, Bernardo Muñoz, Albert Medran, Xavier Peytibi, Trina Milan, Marc Pallarés, Àngels Castells, Martí Cabré, Jordi Riera, Jordi Benplantat, Mònica Capell, Carles Oriach, Eduard Batlle, Roc Fernández, Miquel Quinta, Roger Mestre, Joan Gavaldà, Toni Ibáñez, Jaume Moreno, Josep Maria Rosell, Neus Serra, Carles Puicgdemont,  David Hernández Llonch, Alejandro Ribó, Iñaki Escudero, Joan Güell, Josep Maria Goig, Marga Puig Ventura, Guillem López Bonafont, Gemma Urgell, Carles Banús, Salva Grifell, Rafel Lujan, Ivan Aranda, Manel Escribà, Joan Anton Sànchez, Marc Planagumà, Sònia Díaz, Marta Carreras, Marc Fargas, Javier Maján, César Calderón, José Luis Salgado, Evaristo (el rey de la baraja), Borja Aitor Arriaga, Miguel Ángel Vázquez, Yago Abascal, Iban Rabasa, David Egea, Jordi Torrents,, ferranbdn, la ramera escarlata, quotidianitat, el que no volen veure, las malas lenguas i Jessica Fillol.

Joan Mansito critica la reacció de determinada premsa a l’editorial unitària de la premsa catalana.

Toño Fraguas fa una lectura crítica de l’editorial.

L’e-notícies se’n fa ressò, de la que tenim liada a la blocsfera!

En Jose Rodríguez (aka @trinitro), entre d’altres, està fent seguiment pel twitter de les adhesions blocaires.

Twitter bull!!

També hi ha creada una causa al Facebook per donar-ne suport.

Aprofitant que d’aquí uns quants mesos els catalans serem cridats a les urnes i veient el resultat d’algunes enquestes no massa engrescadores, el PSC ha aprofitat l’avinentesa per facilitar els titulars d’alguns dels mitjans que no son de la crosta, acusant d’irregularitats no demostrades la fundació Trias Fargas de l’òrbita del CDC, procurant confondre a la opinió pública amb els conceptes de legalitat, legitimitat i ètica.

És legítim que una fundació acabi rebent d’una altra fundació privada uns diners per el foment de l’activitat que justifica la creació de la que els dona? òbviament que ho és i com a tal, aquests diners han hagut d’ésser justificats amb els corresponents convenis davant, entre d’altres, el ministeri d’Hisenda i el departament de Justícia de la Generalitat. Com que això és així per llei i aquesta s’ha complert escrupolosament, perquè s’insisteix des de l’àmbit socialista en reclamar uns justificants que les administracions ja tenen?.

A partir d’aquí és quan entrem en el debat, en el sublim debat de la legitimitat o de l’ètica i mira per on es demana que la fundació del CDC torni els quasi bé 600.000€ que va rebre de la fundació del Palau perquè ens diuen que això no és ètic sense recordar que al PSC li varen condonar més de set mil·lions d’euros  (7.000.000€) d’interessos d’un crèdit l’entitat d’estalvi que li va concedir. Si algú de nosaltres provés de fer el mateix el mínim que ens pot passar és que , el director, l’interventor i els caixers de la sucursal tots a una, es petin el cul del riure que els hi entra.

Alguns potser creuran que espanyolitzant el debat de la política catalana ens estan fent alguna mena de favor, que invocant legitimitat i ètica mirant solament cap a una direcció és el correcte, però el que ens ajudaria de veritat és que ens expliquessin perquè uns financien les seves fundacions , la Trias Fargas posem pel cas, amb aportacions majoritàriament privades i d’altres, la Josep Campalans per exemple, el 83% en el 2008, amb aportacions públiques, amb diners que surten dels nostres impostos i del nostre esforç.

Això seria fer un favor a la legitimitat i a l’ètica tot l’altre una tocada de collons, amb perdó.

Entendria que el Conseller Saura o el parlamentari Sirera s’emprenyessin si algú es dediqués a interceptar missatges realitzats amb el seu propi mòbil, però quan el que s’està utilitzant és la BlackBerry últim model que tots els paguem per imbecil·litats com les destapades, que voleu que us digui, crec que hi tenim tot el dret.

Soc del parer que de l’activitat d’un parlamentari, hauriem de conèixer si el seu comportament està a l’alçada de la responsabilitat i seriositat que se’ls suposa i ells el deure de donar-nos-en comptes quan els hi demanem. Si jo fes ús de l’ordinador de la meva feina per accedir a segons quines xarxes socials en hores de treball o el mòbil per les xorrades que els solen emprar algunes de ses senyories, ja m’haurien fet fora faria temps.

És trist que mentre els escàndols per corrupteles estan farcint les pàgines dels diaris en forma d’informes pagats a preu d’or que no serveixen per res, trames de corrupció organitzades  al voltant de pagaments per favors i vinculades al sector del totxo o de la manca de control sobre la destinació de les subvencions que s’atorguen a Fundacions privades, avui els polítics de tots els partits representats en el Parlament, es facin solidaris amb els ofesos perquè els han enxampats passant-se missatges SMS en actitud més pròpia d’adolescents en cel que d’un representant del poble.

Quina barra que tenen tots plegats, cony!!!

A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.

Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.

I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix. Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!

En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.

Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’una Esquerra que ha errat el tret, els catalanistes hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.

Decebut, perquè el Palau, una institució que fins la recuperació de la nostra institució de govern, la Generalitat, era l’estendard d’una catalanitat latent que havia fet dels seu himne el cant nacional d’aquest país, s’ha vist esquitxada per la cobdícia d’uns lladres que durant trenta anys o més, han estat utilitzant els diners que entre tots els aportàvem via subvencions públiques, pel seu enriquiment personal, teixint entre les entranyes de la teranyina pública les complicitats que ho han fet possible a més de comprar els silencis corresponents o simplement de mirar cap a l’altra banda en el moment oportú.

Cabrejat, perquè a can Barça som especialistes en buscar-nos els merders quan tot ens va bé, quan no és en la part esportiva en l’executiva, posant-nos en evidència i facilitant la munició a la brunete mediàtica que de ben segur utilitzaran per a buscar en els mitjans el que no poden aconseguir en els terrenys de joc, desestabilitzar-nos i passar al davant. Fa ben poc entre tots ens varem carregar un equip que portat d’una altra manera ens hagués donat una pila de títols i ara anem pel mateix camí.

I finalment neguitós perquè hem vist com el mateix tripartit que va apel·lar en la necessitat de la regeneració política el pacte antinatura que els va portar al poder, practica tot allò que va denunciar  dels governs de Jordi Pujol i que ens explicaven havia de deixar entrar l’aire fresc, a saber, augmentant  desproporcionadament el planter funcionarial quan no calia, promocionant amics i pagant favors nomenant assessors amb sous espaterrants i elaborant una pila d’informes pagats a preu d’or difícilment justificables.

A Espanya en general i en aquest país també, el problema ja no és l’honestedat dels qui ens governen si no el discurs que s’ha anat elaborant amb el pas del temps que justifica que el que robi ho faci perquè abans els altres també ho han fet. Quan la imatge de tot un país està tant malmesa internacionalment, jo esperava al menys que a casa nostra poguéssim presumir d’ésser diferents, però em fa l’efecte pel que estem veient, que aquí som com arreu, que trist!!.

 És trist que, qui ha estat tot en consideració i prestigi personal, el sr. Millet, utilitzés una institució com la que presidia per al seu enriquiment i el dels seus més, desviant uns quants milions de les ajudes que rebien, públiques les més i privades les menys, cap als seus comptes personalitzats, encriptats i opacs d’algun paradís fiscal proper, però encara ho és més que les institucions que ho avalaven, Generalitat, Diputació i Ajuntament de Barcelona miressin cap a altra part davant l’informe més que preocupant que els va servir en el 2002 la Sindicatura.

Li ha faltat temps al Zaragoza, Rasputín emèrit del PSC, per a intentar escabar en el pati de darrere de CIU a la recerca de cadàvers putrefactes oblidant que en el seu barri queden encara restes humanes en els de la Diputació de Barcelona i en l’Ajuntament de llarga tradició socialista. Quan un corre aquest risc el millor seria callar o millor quan es veuen pringats en el fangar integrants del propi partit als quals tots paguem i molt bé pel treball que no fan, en lloc d’ocupar primers plànols en el telenotícies, posant perduts de verí als de la primera fila, seria netejar la merda acumulada en les catifes del menjador de la seva casa abans de posar-se a criticar els llantiols que es veuen en el del seu veí i aquests ocupar-se en fer el mateix.

Aquesta forma de política, encara que serveixi per a ficar el pal en el vesper mediàtic i perjudicar l’oponent no m’agrada, seria bo que polítics de tendències diverses visualitzessin els lliuraments de “el Mundo” sobre la transició espanyola i la fundació d’una tal UCD sota el comandament d’un Alfonso Suarez al que l’Alzheimer li ha menjat l’ànima. Es troba tant a faltar el prestigi personal i professional en la vida política!!!.

Potser per això ens recorden cada moment, sobretot campanya electoral darrera campanya, que votar al PP és com obrir les portes dels inferns per a on s’escolaràn tots el dimonis encapçalats per a Lucifer, o el que fa ja molts anys varen fer els malparits de CiU, pactar amb ells en un hotel de Barcelona el que avui, tretze anys després, ha possibilitat la inauguració de la nova terminal de l’aeroport del Prat i d’aquí poc temps, la de la dessalinitzadora més important d’Occident. Això si, ells hi seran com sempre, per a la foto de la inauguració, faltaria més.

Què és pitjor que qui pacti amb el PP sigui CiU o sigui el PSC via el germà gran el PSOE?. Segurament i vistos els esdeveniments que han passat recentment a Euskadi, els pactes entre PSOE i PP el que busquen principalment és fer fora els del PNV (que han guanyat les eleccions) del govern i de la presidència del parlament. Els altres en canvi ens han dut coses que la gent si que veu i entén, noves infraestructures i en el seu moment un augment important del finançament.

I si el pacte fos entre socialistes i convergents?, doncs home veient com va l’acord pel finançament, jo crec que el millor que podríem fer és pactar amb un peix, a la fí un rap té infinitament més memòria que el ZP.

I menys intenció de mentir, també.

Parlen d’això també

• El blog de Toni Bosch – Estrategia del PSC-PSOE en las europeas 
• El Blog de Jordi Casals – Cartells electorals apel·lant la por
• Higini herrero.cat – Campanya socialista: Que ve el llop!
  

La dificultat per a trobar l’encaix dels diferents pobles o nacions que la composen és com la sol·lució de un d’aquells trencaclosques gegantins que ens regalen pel nostre aniversari i que som incapaços de reconstruir, de tant en tant reprenem la tasca sense éxit i a força que passa el temps arribem al convenciment de que ens falta una peça o una altra.

 La potent, (prepotent) maquinària de l’Estat espanyol ha dificultat enormement la normalització d’una realitat imposada des de la particular lògica de la relació entre el vençut i el vencedor. Es fa molt difícil percebre pel qui viu en el sentiment espanyol això que dic però els fets, quan els analitzem no solament ens diuen això si no moltes altres coses, Espanya no tracta gens be els seus pobles i s’entossudeix en menystenir-los, enfrontar-los i enganyar-los en benefici d’una inèrcia centralitzant a on en el centre s’hi troba Madrid, la gran capital.

Els fets i els resultats de tan maldestre estratègia son el manteniment del conflicte violent a Euskadi, tant real com la incapacitat evident per arreglar-lo sigui quin sigui el color polític de govern i l’escanyament econòmic de Catalunya en benefici d’un model centralista i centralitzador que crea recels  i ineficiències que estem pagant tots, però alhora proveeix d’uns excel·lents resultats electorals per el qui el promou.

I a sobre de tot això es manté la certesa de que som tant diferents dels espanyols que ja no val ni la pena fer l’esforç per apropar-nos, les nostres energies haurien d’anar ja cap a un altre cantó.

Il·lustració obtinguda de Darabuc – Literatura infantil i il·lustració

Tracten d’això:

• Bloc de Joan Ballana – Catalunya Espanya, la pel·lícula 
• Olla de grills – Cap a on camina l’independentisme català?
• Tertúlia Torrenca – Causa de divorci !!!

Adossat en la vicepresidència de un govern de la Generalitat per allò de les necessitats aritmètiques i la voluntat de uns quants de fer fora als que ja hi eren, s’ha entestat en practicar en política, l’impossible do de la ubiqüitat fent a l’hora de governant i de la seva pròpia oposició, una serp amb dues cues o dos caps, com ho voleu veure. I això que no passaria d’ésser un argument per un dels gags del Polònia, esdevé en un perillós exercici de desprestigi permanent de l’autoritat d’un poble que lluita per ser reconegut com a nació, devaluant les seves institucions. Que no sap el sr. Saura que és el conseller d’Interior?.

A força d’actuacions perverses i d’incapacitats manifestes per a dur a terme la tasca que li han encomenat, l’amic Joan s’està carregant en el que porta de legislatura el que tants anys ha costat desplegar i prestigiar, el nostre cos policial. Entenc el recel de la consellera Tura el dia del seu nomenament o l’emprenyament de uns Mossos d’Esquadra que veuen estorats com dia darrera l’altra qui els hauria de defensar els posa al peu dels cavalls mentre te el cor amb els que duen les pancartes o amb els delinqüents.

És possible que una formació mutant com la d’ICV no hagi trobat encara el camí des de que l’esfondrament del mur de Berlín els va deixar sense coherència ideològica, fins i tot entenc que en el lent caminar  des del marxisme que els va donar de mamar fins al recolliment inevitable en el si del partit socialista que els devora inexorablement, s’entestin en demostrar-nos a tots que encara existeixen. Un sol prec president Montilla, pel be de tots plegats, perquè no el fot a fora del govern de una vegada ja? perquè dimitir és clar, ni t’ho planteges, oi Joan?.

Ja ho deia el personatge interpretat per Tom Hanks, en l’excel·lent film, Forrest Gump, “ximple és qui diu ximpleries” i jo hi afegiria, ” i el que les fa, també“.

Vint i cinc estaquirots, entre ells dos ministres, que només serveixen per a recolzar les mesures que afavoreixen d’altres comunitats mentre en la que varen ésser elegits ha augmentat el dèficit fiscal de manera bestial amb la seva complacència i a més han afavorit dos incompliments flagrants, el primer el dèficit de la inversió promesa per ZP durant 7 anys ajustat al PIB català i el segon la manca del finançament necessari per a donar resposta a les necessitats actuals dels catalans (llei de dependència, sanitat, educació, infraestructures, etc.) i això ens afecta a tots, els qui els varen votar inclosos. Per que collons hi son allà?

Possiblement Solbes i Montilla, escenificaran abans de finalitzar l’any un principi d’acord que estarà a anys llum de poder-se considerar com a suficient, ja ho va dir clarament el conseller Castells que a ell de gripaus ni un i caldrà llavors calibrar si Esquerra decideix ésser còmplice d’aquest fet o pel contrari s’hi mostra en desacord. Si el PSC vota en contra del presupost per l’any que bé, petarà el govern de ZP i si ho fa a favor el que ho hauria de fer és el d’aquí.

La política és il·lògica “per se” i els polítics una raça apart a qui cada quatre anys se’ls escalfa la boca i poca cosa més, si més no els del PSC. Qui va ser el que va dir allò de “Catalunya primer”?.

Si repassem les hemeroteques recents veurem com un dia enxampen al Bono titllant de fills de puta els diputats del seu partit, al Rajoy queixant-se del “coñazo” de la desfilada militar del 12-O, al Vidal Quadras vomitant veritables barbaritats en el programa “el Gato” de “el Mundo TV” o a l’ex president Aznar explicant la seva teoria entre l’Espanya que no existia i l’ocupació dels musulmans, parlant en el seu anglès  tant particular a  les aules de Georgetown. No és per tant una característica aïllada que afecti solament a partits minoritaris o a nacionalistes perifèrics, com ens solen anomenar a Madrid.

Per a tothom és conegut que a Esquerra des de les espanyes li tenen una estimació molt especial i que a la mínima que algú dels seus components treu els peus del test se li tiren immediatament a la jugular per a qualificar a tota la organització de batasuneros o proetarres i de rebot carregar de munició contra el catalanisme que de normal sempre ha estat moderat, potser fins i tot massa.

A alguns components d’Esquerra, formar part del govern català i en la primera part de la legislatura espanyola, ésser soci indispensable del PSOE, els ha descolocat. En el partit hi conviuen persones ponderades en la parla i en els fets com el president Benach o el Ridao amb d’altres tan poc assenyades com el Tardà, el Vendrell i l’ara reciclat a Secretari General Joan Puigcercós, dues cares de la mateixa moneda que evidencien clarament la dicotomia de un partit que no se sent còmode ni en el poder ni en l’oposició.

El crit de “Mori el borbó” del Tardà, a part de fer trempar als quatre caps calents de sempre que s’expressen amb una caixa de mistos a la ma, ha proporcionat molta més munició a tots aquells que estan aprofitant qualsevol mal pas per escometre contra Catalunya i els catalans. Jo puc estar en contra de la monarquia i la constitució i fer-ho evident en cada moment que calgui, però el que hauria de fer Esquerra amb individus com aquests, és deixar-los fora de circulació perquè no els fan cap bé ni a ells com a partit ni als que defensem la condició nacional de Catalunya.

El Tardà és una criatura de l’època de les cavernes o tal i com li va dir un altre que el comprèn molt bé perquè és com ell, un primari en el que fa i en el que pensa.

De tant sentir com la valoració que li dona el CICS s’enfila als nivells dels líders d’altres formacions amb aspiracions de governar al Duran li han pujat els fums al cap i tot i que el seu missatge no és nou, més aviat fa pudor a resclosit i naftalina i tampoc és de pell bruna com el senador d’Illinois, s’ha entregat a una orgia mediàtica per a fer-se la foto amb qui estigui disposat i de passada marcar-se un pols amb Mas i el CDC.

A què esperem doncs?, la meva opinió és que els vots que es perdrien per presentar-nos sols, els recuperaríem en escreix d’aquells que abans de votar a Unió o es queden a casa o voten Esquerra, ampliaríem el nostre vot en la direcció correcte, cap el centre-esquerra i això a la llarga ens seria molt bo. A un parell d’anys de les autonòmiques, la veritable pedra de toc de l’Artur Mas, seria el millor moment per a fer-ho i no crec que en aquesta apreciació hi estigui sol.

Si l’efecte que ha perseguit el Duran és el de proposar un pols d’Unió a la federació, siguem valents i prenem-lo a la fi el que representa Unió és a la gent que vota la ideologia del PP, i una veritable rèmora per una opció sobiranista que està frenant des de fa molt de temps. Masses ocellets al cap tenen….

Parlen d’això:

• Duran i Montilla – Xavier Serrat
• Unió Popular de Catalunya? – El bloc de Marc Vidal

Sigui per la penúria econòmica per la que travessem o senzillament per una manca de previsió tant el govern català com l’espanyol s’han convertit en una màquina d’incompliments d’expectatives dels ciutadans que més necessiten d’aquestes mesures, seria molt lloable parir una Llei per a garantir l’autonomia personal, si al cap de quasi tres anys de posar-se en marxa  no tinguéssim a més de la meitat dels seus beneficiaris esperant la primera comunicació i els que han estat ja tractats hagin vist com els ajuts que reben son tant ridículs que fins i tot a vegades hi surten perdent.

Casos com els de la violència de gènere clamen al cel, aquí el que falla escadalosament son els recursos destinats a la prevenció i al tractament de les denúncies, jutjats colapsats mentre les víctimes esperen les ordres d’allunyament o simplement quan aquestes arriben no hi ha la dotació policial per a vetllar per el seu compliment. O l’ensenyament a on s’ha començat la casa per la teulada augmentant l’horari lectiu sense tenir el professorat que ho faria possible, o l’augment del nombre dels barracons prefabricats, més de 900 aquest any a Catalunya, o les actuacions encaminades a solucionar el problema de l’habitatge que abans d’entrar en vigor els promotors i els bancs ja veien difícilment assumible …

Quan d’aquí a un parell d’anys, si la coyuntura no força a fer-ho abans, ens demanin a tot plegats el nostre vot ens faran veure el seu esforç vers l’acció social, però els que ‘haurien de ser el beneficiaris de tot això, els ciutadans, per desgràcia ja sabem com funciona tot això, molta lletra i pocs resultats.

Il·lustració d’Isidro Ferrer

Els dotze homes sense pietat (ara onze), atrapats per el passat recent que havia gravat en els col·legis i en les casernes, “Una, Grande y Libre”, segueix inexorablement el guió previst per la por espanyolista de la desintegració d’un Estat patètic que en comptes de donar aire als diferents pobles que el conformen, ens encotilla i estreny fins als límits de la paciència de Job.

Si les coses al final acaben sient tal i com apunten les contínues filtracions que de la sala del tribunal s’estan escapant cada dia a més de ser la constatació de que Catalunya com a Catalunya a Espanya no hi té lloc, hauria d’ésser el detonant per a l’opció de dir nosaltres també que NO al esperpent en que quedarà reduït un text sense ànima, mutilat per el Congrés dels Diputats, menystingut per el govern en la seva aplicació i triturat al final per un tribunal desprestigiat per la politització dels seus integrants més preocupats en pagar favors que per a impartir justícia.

La classe política i civil catalana en ple hauria de tenir com a objectiu clar anar a defensar el que volem, en les institucions internacionals, però no quedar-nos ja en el mig camí d’un text de compromís perquè la resta de l’Estat, l’Espanya que tremola i ens ofega,  s’hi pugui sentir més o menys en comoditat, si no anar a per totes de veritat i buscar de una vegada el nostre camí a banda d’ells.

De La Vega segurament en no saber que dir front l’incompliment de l’Estatut per part del seu govern, va sortir per peteneres, la millor defensa és un bon atac, diuen. Si davant de una situació tant greu com aquesta, la posició dels polítics espanyols és la de censurar les queixes dels perjudicats, ho tenim clar.

Cada cop és més evident que des de l’inici mai s’ha tingut el propòsit de solucionar definitivament la sagnia solidària que deriva en un dèficit fiscal descomunal que impedeix que a Catalunya no podem tenir per exemple, les mateixes prestacions en sanitat, educació i protecció social que en altres llocs a on aquests serveis els sufraguem nosaltres i això també és un atemptat a la igualtat de la que en som víctimes els catalans.

Mentre les regions que s’anomenen pobres i que ara es queixen per les exigències catalanes, siguin els caladors de vots que mantenen en el govern a uns, els socialistes i en els que interessa omplir les xarxes als altres, els del PP, per fer fora els primers, ho tenim realment fotut, per això és tant important l’esperat i anunciat gest de rebel·lió del PSC. Millor que ens tinguin per uns malparits que pel “pitu del sereno”.

També fora bo recordar-li a Zaragoza, que mai ningú, ni des de les files del PP, havia impulsat les iniciatives legislatives estatals amb més clara intencionalitat de rebaixar el nostre autogovern que el PSOE amb el suport inqüestionable del PSC durant 35 anys i mai abans tampoc cap govern havia estat tant bel·ligerant i persistent en el temps que els socialistes i de passada fer memòria del perquè Catalunya no te a dia d’avui el concert econòmic que si tenen per exemple Euskadi i Navarra, i que si a dia d’avui estem discutint el nou finançament és gràcies a tots, però especialment al suport explícit de CiU, si no de què “morena”.

I tot això, en el moment en el que les declaracions, excesos verbals els anomenen altres, son l’únic que han fet des de el PSC, ja veurem si més endavant quan els toqui concretar-les segueixen amb ma ferma o se’ls arrugarà com sol ésser habitual.

A l’espera que l’acord PSOE/PP posi fi a les especulacions estatutàries en el Constitucional retallant el ja malmès text ribotat pel fuster Guerra, el govern ha decidit passar-se pel folre dels collons la Llei, res de nou sigui aquest d’esquerres o de dretes. I ara que? perquè el president Montilla tindrà prou clar que fer en la nova situació que es planteja, o potser era el que des de el PSC s’estava esperant, l’excusa perfecte del TC per a no tirar endavant les advertències?.

Molta fressa i poca endreça i mentre tant en Carod coordinant els seus assessors …..

En la sessió el president Montilla li va voler deixar ben clar que les fidelitats del PSC son amb Catalunya abans que amb ell i que estan disposats a arribar fins al trencament si de la negociació, que hauria de finalitzar el proper 9 d’Agost per mandat estatutari, no en surt un acord acceptable i beneficiós per a Catalunya, quant m’agradaria que fos cert això. Suposo que a l’home de les celles punxegudes, aquestes paraules li varen entrar per la mateixa orella que en sortiren i és que en el PSOE no estan gens acostumats a que els del PSC treguin els peus de la cistella, potser és el moment d’ensenyar-los quant n’estan d’equivocats.

El debat del repartiment dels recursos és reiteratiu i ja cansa, potser seria hora ja de prendre nota de bascos i navarresos que en això del finançament van tots a una, fins i tot amb el PP i demostrar al govern central i a les executives nacionals dels dos partits majoritaris que aquesta vegada la cosa no va de “farol”. De moment CiU ja ha dit que donava suport al govern en la negociació i potser la setmana vinent ho farà el nou PPc de l’Alícia, la del país de les meravelles no, l’altra.

Ara i per evitar l’espectacle que tots varen donar en les jornades posteriors a la negociació estatutària del 30 de setembre famós, fora bo mantenir al calaix les temptacions mediàtiques d’actituds injustificables, ja sigui en l’acord o en la desavinença i remar tots junts en una mateixa direcció sense importar qui condueix la barca. Està en joc el benestar de tots els catalans i això no és cap broma.

Felip Puig, sense cap mena de dubte el millor orador parlamentari actual, va dir el que va voler dir, la llàstima és que no el volessin entendre. El problema no és tant que Montilla parli aquest català tant deficient (montillà alguns l’anomenen) o que ho faci així de malament essent el president de la nació en la que el català n’és la llengua oficial, si no que abans, en els 37 anys llargs d’estada a casa nostra, en José no hagi vist mai la necessitat d’aprendre’l com Déu mana, perquè, si ja parlava el castellà !!.

La reflexió de Felip Puig a més, anava com a retret als socis del PSC, la gent d’Esquerra, que es mostren combatius en escreix amb segons quines collonades, cambreres sud americanes i mestresses de casa vallisoletanes incloses i en canvi deixen les qüestions culturals i de nació aparcades en el calaix a l’espera de que més endavant, potser quan tornin a l’oposició els facin falta per a guanyar algun vot.

El pitjor de tot és la clara mostra de falta d’autoexigència per part del mateix president Montilla per a solucionar aquesta deficiència, si el president de un país té aquest nivell de capacitació en la seva llengua, com volem que els nou vinguts s’integrin via aprenentatge del català?, no em feu riure si us plau.

I Josep Lluís Carod, si haig de triar entre que és parli malament el català o que no es parli em quedo sempre amb la primera opció, però estarem o no d’acord que per al president de una nació com Catalunya hauríem d’ésser tots molt més exigents?

Aquests dies s’ha conegut la resolució del TSJC sobre la reclamació presentada per un col·lectiu de metges als que la inefable Marina Geli va obligar a prejubilar-se als 65 anys, ara ja en fa quatre, amb la intencionalitat pretesa de organitzar la professió mèdica en el sector públic i crear les bases que permetrien fer les previsions a futur de manera més acurada i eficient.

El problema però sorgeix quan a resultes de tota aquesta moguda i d’altres afegides com les baixes remuneracions, les nefastes condicions laborals i la falta de consideració que el sector pateix, ens ha provocat un dèficit brutal de metges, concretament en 576 es calculen les necessitats més properes, que difícilment es podran cobrir des de casa nostra i per tant s’hauran d’anar a buscar a fora, saltant-nos els protocols de homologació establerts, tot per fer les coses mal fetes.

Passa a més, tal i com han denunciat els afectats i els ha reconegut la sentència, que la mesura es va adoptar bàsicament per alleugerir la nòmina fent fora aquells doctors amb molta antiguitat acumulada, amb càrrecs difícilment amortitzables sense preveure, o potser si, les nefastes conseqüències de la mesura. El resultat ha estat que un sistema sanitari exemplar, s’ha anat deteriorant per a no reconèixer que el seu funcionament era bo.

Tots aquells que pateixen les cues, les llistes d’espera fins i tot que el seu especialista tingui dificultats a entendre’ls en castellà, en català més val que no ho intentem, haurien d’ésser més conscients de tot això en el moment d’anar a votar, no val queixar-se per tot i quan es té l’oportunitat seguir votant per la por de que no vinguin els “altres” o simplement quedar-se a casa a veure-les venir.

És ben evident que, un cop analitzades les dades que ens aporten els diferents càlculs, que el nou sistema de finançament que haurà de sorgir de la negociació entre el govern de l’Estat i el de Catalunya, ha de tenir en compte el fet imprescindible de un canvi en els criteris de distribució, si després de més de trenta anys essent receptors dels impostos dels demés i de les generoses aportacions dels pressupostos europeus, les comunitats que avui se’ns presenten en la franja de color blau han estat totalment incapaços de revertir la situació, és que alguna cosa s’ha estat fent malament.

L’Estat del Benestar hauria de contemplar el que tantes vegades s’ha reclamat, un anivellament en les prestacions bàsiques com la sanitat o l’educació i prou i no en peonades en els sous de unes administracions autonòmiques i locals sobre dimensionades en excés per a emmascarar unes taxes d’ocupació ridícules, provocades per un interès més proper a la pilleria que a unes ganes reals de prosperar. Dades n’hi han a pilons que aclareixen el panorama, des de la utilització dels diners rebuts per a cobertures que els que les fem possibles, no gaudim o l’increment de la plantilla funcionarial o el poc control en l’adjudicació de les prestacions de invalidesa, en fi n’hi ha tantes que …

Per força, si el destí ineludible ha d’ésser romandre dins l’Estat espanyol, el debat sobre l’adopció de un model federal ha de presidir a partir d’ara la legislatura, si no fos així el plantejament independentista serà del tot indefugible, fins i tot per un PSC en el que el sector catalanista sembla haver fotut el cop de puny damunt de la taula, que ja era hora!!!.

L’assemblearisme, però no és la panacea que pot semblar per a moltes raons. L’experiència em diu que habitualment aquest sistema de decisió, premia a qui crida més i pot arribar a fer qualsevol organització ingovernable. En què és diferencia per exemple amb un sistema d’elecció per compromissaris? senzillament en que en el primer hi pot participar tothom que sigui militant de la formació, cosa que difícilment passa, (en el darrer congrés d’Esquerra 2000 sobre 10000), mentre en el segon les assemblees locals escullen els seus representants i els deleguen el seu vot afavorint realment la participació de tothom. És per això el primer més democràtic que el segon?, jo crec que no.

Les resolucions en un sistema assembleari depenen massa de l’atzar, de l’assistència a un Congrés, de que les obligacions personals possibilitin quedar-se en el congrés fins el final o de l’hora en que es decideixin votar les propostes i del contingut de les mateixes, quants dels que varen votar el passat cap de setmana coneixien les propostes de tots els sectors? i d’un munt de variables més que permeten la manipulació per aquells grups més actius enfront els que no ho son, fent que la representativitat, tot i que sembli el contrari, no estigui gens garantida. Fins i tot fomenta la divisió interna entre les diferents faccions, perquè els xiulets que es varen dispensar entre els partidaris de les diferents opcions que es presentaven en el congrés, s’oblidaran o simplement es guardaran en un racó a l’espera de passar la factura a la més mínima ocasió que és el que ha passat ara?.

Perquè per exemple Esquerra no va consultar a les bases la constitució dels tripartits enfront de l’opció de constitució de un govern catalanista amb CiU? o les condicions dels pactes que varen signar des de la direcció per a la seva constitució?. Per un partit que vol governar, l’assemblearisme és un llast més que una opció, que atempta contra l’estabilitat i la possibilitat d’arribar a acords a llarg termini perquè obliga a incloure en una mateixa direcció, diferents projectes polítics complicant moltíssim la tasca de govern i el projecte de la formació, fins i tot en el Congrés del 2004 que es va cel·lebrar a Lleida, la direcció d’Esquerra, comandada llavors per Carod va proposar la supressió de l’assambleísme en una clara evidència de que el sistema no es l’idoni per una formació que aspira a ser govern.

I ja per pura lògica, els resultats de les votacions posen en evidència el que és la constatació de l’absurd, l’estabilitat de tot un govern de la Generalitat, de una nació de 7,5 milions, ens mans de que poc més de 2.000 militants decideixin no trencar els acords als que varen arribar la seva direcció.

En un nou entorn 2.0 en el que la implicació, la participació i l’intercanvi d’opinions és el factor comú seria absurd negar que el sistema polític en el que ens movem ha quedat desfasat i necessita una renovació però del que estic convençut plenament és de que la solució per a fer això, no es troba en l’assemblearisme sino en dotar-nos dels mecanismes per a fomentar la participació i enfortir a l’hora l’estabilitat de les opcions.

Parla d’això també

• ERC qüestiona l’assambleisme – El periodico
• Esquerra endevant - Bloc de Josep Huguet

Avui, un cop fet evident la divisió quasi perfecte en porcions triangulars de vint-i-cincs per cents, els quatre perdedors s’afanyen per aconseguir les majories que la militància els ha negat, els pactes son damunt de la taula i rés s’hauria de descartar, ja que Puigcercosistes, Carreterians, Carodistes i Bertranistes tenen a la ma tocar teta, a poc que els comissionats en les negociacions, es posin d’acord.

Un lamentable espectacle que acabarà deixant les coses tal i com estaven abans, amb l’única certesa de que Carod ho té Magre per reeixir dins el partit que va fer gran. El catalanisme en el seu conjunt en serà el gran perjudicat del gran merder d’esquerra.

Valdrà la pena estar atents a les ponències del congrés i al que en surti de tot plegat, perquè després d’aquest i del del Partit Popular del més vinent, la nòmina de cadàvers polítics es pot incrementar de manera espectacular.

Ja és curiós que, aprofitant el llenguatge col·loquial de l’Oriol, un dels portaveus del grup que ha fet el més espantós dels ridiculs engegant la batalla dialèctica per anomenar com a captació temporal un transvasament o per titllar com a mòdul d’educació el que quan estaven a l’oposició anomenaven barracó, es permeti ara a donar lliçons de quina és l’accepció que s’hauria d’aplicar a l’expresió “casa de barrets“. Amb el que si té raó en Ferran és en que per a centrar més la intenció de la seva definició, l’Oriol hi hauria d’haver afegit al final aquestes dues paraules, -”sense amo“-, i així li hagués quedat més rodó i entenidor, per dir-ho més planer, allò és Can Pixa.

En el seu post, en Ferran, també fa esment de l’educació rebuda, per l’origen familiar i la posició social en la que l’Oriol Pujol s’ha fet home, intentant barroerament fer la burla i escometre altre cop, sibil·linament, contra un model de societat que defensa principalment Convergència i Unió i en altres temps, el PSC, abans de perdre la component catalanista del seu ideari.

Potser ell i a d’altres socialistes, els agradaria definir les desavinences constants i les rectificacions que el president Montilla ha de fer continuament als seus consellers, elevant-les com a norma d’actuació de un govern, que ni gestiona ni governa, és senzillament questió de matisos.

Tot això que escric li hauria explicat com a comentari en el seu post, perquè tal i com en Ferran demana, en vol la rèplica. Algú li hauria d’explicar a aquest senyor, que dificilment es pot estabirt un diàleg o discussió en un bloc capat als comentaris, potser desconeix que un espai així té sentit quan s’obre a l’opinió. Els formats “pasquineros” unidireccionals de fa 50 anys amb els que en Ferran s’hi sent com a peix a la bassa, no permeten la discussió i el diàleg en un entorn 2.0, eminentment col·laboratiu, (i de passada que li expliquin també a l’Iceta tot això).

Llegiu l’article en el seu bloc.

• El bloc del Joan Ferran.

I encare ens fan creure que estan interessats en conèixer les causes de la desafecció política de la gent, potser caldria només entendre-la en fets com que el que guanya unes eleccions no governa i qui ho fa, vol ser govern i oposició al mateix temps, “En misa y repicando“, com diu el refrany.

Declaracions d’intencions tant surrealistes com un diàleg de “Tip i Coll” impulsen al conseller Saura, mentre s’ocupa en el desprestigi sistemàtic dels Mossos d’Esquadra, en proposar el desmantellament de la canonada que s’ha de construir per el mini-transvasament i que ens costarà a tots plegats 180 Milions d’€, com si res. O el suport públic per part del delegat del govern a Tarragona i de la cúpula nacional d’Esquerra, a les mobilitzacions anti-transvasament, en contra la decisió presa pel govern del que ells en formen part.

Avui en el Congrés es viurà la tercera part de l’esquizofrènia en la que s’han instaurat les seves formes de fer, i mentre Esquerra, com en el procés de l’Estatut, diu primer que sí, després que no i ara no sé, s’abstén a Espanya en una votació en la que a Catalunya n’és la protagonista, ICV de qui forma part el conseller que ha propossat l’obra , medita si ho farà en contra.

Des de la perplexitat del qui s’ho mira des de fora es fa difícil entendre aquesta situació. No seria més honest abandonar el govern i tenir les mans lliures per a ser conseqüent amb el que es pensa? (si és que realment es té clar el que es pensa, suposant que es pensi, clar).

Parlen també d’això:

• Montilla el feble – Bloc de Josep Bernabeu
• Entre jota i jota .. una baldana!! – Diari de la mar
• L’esquizofrènia del govern - Bloc del Quim