La fascinació que Obama va escampar en el món sencer s’ha vist avui coronada en ser declarar com a guanyador del Premi Nobel de la Pau quan ni tan sols entrava en les travesses i és que com jo, qualsevol podria preguntar quins mèrits l’han portat a rebre’l?. EUA segueix intervenint militarment al Orient Mitjà, no ha aconseguit que la injustícia que pateix el poble palestí de mans dels israelians s’arregli, Guantànamo segueix obert i fins i tot a casa seva, està encarant amb més voluntat que encert la solució d’una crisi econòmica, de la lluita contra el canvi climàtic que els afecta especialment i la proposta d’una sanitat pública està per fer.

No hauria estat millor que quan el president Obama hagués aconseguit algun dels èxits que persegueix, tant a casa com a fora, se li acabés reconeguen amb el Nobel?. Si tan sols acabés fent realitat un vint per cent dels projectes que té pendents d’acabar i que estan relacionats amb la guerra o la violència ja n’hauria fet prou, però això està per confirmar.

Les expectatives que ha generat no justifiquen que hagi passat al davant d’altra gent amb molt més bagatge en aquest camp, una oportunitat perduda per a concedir-lo per exemple al Vicente Ferrer, que va dedicar tota la seva vida a aquesta fita. D’aquí a que li donin també l’Òscar al millor actor principal o que el vaticà el vulgui canonitzar directament només hi ha un pas, no m’estranyaria gens.

Il·lustració  obtinguda a Yad beYad

Aplicant el mateix principi de física, els mateixos milers de milions que estaven especulant amb el petroli, cereals i d’altres bens naturals o que fluien per les venes de un sistema financer malalt de les ànsies de benefici son els mateixos que quan han vingut mal dades s’han atrinxerat darrera comptes codificades, opaques i inaccessibles de qualsevol banc de Suïssa o de les Caiman. Fins i tot i si ens hi posem en un esforç d’imaginació que no ens costarà massa podríem creure’ns que tot aquests merder l’han provocat precisament ells per un tacticisme econòmic ocult o simplement per divertiment.

Des de la posició del que mira sense entendre-hi massa a mi em feia la impressió de que podíem estar injectant diners fins a l’infinit sense arreglar el veritable problema que estem patint, posant una imatge esclaridora és com aquell que vol omplir una piscina amb el desguàs obert, abocar litres i litres d’aigua per a res.

Amb aquesta mesura del G20, tot i la recança que em fa qualsevol actuació destinada al control dels capitals, hem aconseguit de moment para el cercle viciós i que la piscina es comenci a omplir de veritat, no sé amb quina intensitat es voldrà o es podrà lluitar contra el poder real, l’econòmic, que des de l’aposta pel model globalitzat es va convertir en el govern supraestatal de la ma del neo liberalisme més salvatge, però ja era hora de parar i analitzar si això és el que ens cal de veritat.

L’únic que s’havia de buscar és la confiança i aquesta sembla que ha començat a retornar, a veure si son capaços els nostres governants de reconduïr el desastre en el que ells mateixos ens hi han ficat.

L’esperança que ha injectat especialment en els EUA, però també a la resta del món, amb el seu “Yes, we can” s’ha de veure ara referendat en les actuacions del seu mandat i en la linia que adopti el seu govern. En el discurs, Obama no s’en ha anat per les branques i ha agafat el rave de la crisi econòmica per les fulles, ell sap millor que ningú que amb la llosa d’una depressió difícilment podrà acomplir les promeses que en campanya va fer, reforma de la sanitat, lluita contra el canvi climàtic i l’establiment de les noves relacions internacionals que els han de portar altre cop fins el lideratge del món lliure.

L’escenari domèstic i internacional des de que l’ex senador d’Illinois va decidir competir en la cursa presidencial han canviat com en un gir de mitjó, però si una cosa no se li pot discutir a Obama, és precisament la construcció de un nou i sólid lideratge que també estava en crisi en els EUA des de l’atemptat del 11S.

L’anàlisi política ens dirà d’aquí un temps si les expectatives que s’han creat han reeixit i si ho han fet, en quins percentatges, però l’actiu que li representa el suport de tanta i tanta gent el converteix des de ja en el líder mundial, en la figura que ens ha de fer sortir del pou a on el Bush i els seus col·legues ens han ficat, pel que fa a l’economia, al comerç i en la seguretat internacional.

Ell sap i així ho ha expressat en el seu discurs que les aliances que sàpiga teixir l’ajudaran en el seu èxit personal, no és un mal principi esperem que l’acabament sigui tan esperançador també, ho veurem d’aquí uns quants anys.

Parlar d’això en públic implica, si no t’hi declares a favor, que et titllin d’antisemita al cap de cinc minuts, és el peatge que la humanitat sencera hem de pagar als jueus pel condemnable i tristament recordat Holocaust al que el criminal de Hitler els va sotmetre, i l’excusa  bastarda per atorgar-se gràcies a una patent de Cors imaginaria, la potestat d’assassinar palestins impunement. Tenen les mans tan tacades de sang d’innocents que fins i tot es confonen amb les dels nazis que varen pretendre el seu extermini. Fins a quan?

El país amb l’exercit més poderós de la terra després del seu màxim aliat, els EUA, respon a les pedres i als cops de pal dels palestins condemnats, rendits, humiliats i empresonats en la franja de Gaza amb una de les ofensives més cruels, assassines, devastadores i desproporcionades que el món sencer mai havia vist. Son covards fins i tot en això, només ataquen a qui saben que no els pot fer cap mal.

I no em valen les excuses de la resposta preventiva, d’acord Pilar Rahola?, aquesta acció ja estava consensuada i dissenyada en el mateix moment en que els palestins varen escollir Hamas lliure i democràticament. El sionisme, la forma més perversa de nacionalisme radical religiós que mai ha existit, a tot alló que no pot controlar, simplement ho aniquila.

Quan la gent està preocupada en pagar els rebuts i la seva hipoteca, poc temps li queda per a jugar a Fedayin, no hi haurà mai una veritable lliuta contra el terrorisme si al mateix temps no es lluita també contra la pobresa, la fam, la desesperança, la incultura i la marginació … justament tot el contrari del que estan fent ara.

Des d’occident a l’hora de sopar, anirem veient les imatges del genocidi sense fer res, mentre els míssils esclafen les cases, mentre els nens van caient sota la metralla i mentre l’ONU fa com si fes sense fer, tot plegat una merda, ja us ho diré ben clar.

Que Barack Obama no és ni socialista ni d’esquerres és un fet tant evident en els EUA, com la manca de referent d’una esquerra europea a la que des de la retirada de Felipe Gonzàlez s’ha quedat orfe de un lideratge clar i l’han d’anar a buscar a fora. L’única cosa que realment te en comú amb la gent que abraça el pensament socialista és que ambdós son contraris a Bush, però en aquest país en som molts que podem lluir aquest antagonisme amb l’actual president sense ser d’esquerres.

Un dels molts actius de Barack Obama és el fet que tothom te raons i arguments per a sentir-se’l proper, és una mica negre però no tant com per incomodar els blancs, la seva línia política pel que fa al component social és diferent a la de Bush però tampoc tant, la manera amb la que vol gestionar els diferents conflictes internacionals en els que els EUA en son protagonistes van en una línia de potenciar al sentiment nacionalista nord americà igual que el que ha fet Bush, no és ni jove ni gran i a més ha sabut identificar-se amb el canvi necessari en el moment indicat.

Potser el ventall de gent que l’ha votat directament en els EUA o els que en els 5 continents li donàvem suport, és tan i tan gran que el més fàcil és que decebi quasi tothom menys els nortamericans que a la fi son els qui tenen més clar de quina ideologia beu Obama, aquí millor que alguns s’ho facin mirar.

Parlen d’això

• Obama, un cas d’apropiació indeguda – Saül Gordillo
• Obama.cat – Jordi Verdura
• Obama – El cuadern d’Orengo

Obama ha trobat a més a Internet el millor camí per aconseguir que els millions de joves que tradicionalment s’havien allunyat de la política, entressin amb força en una carrera presidencial esgotadora, més de 12 mesos ha durat el show, primer per ésser nominat dins el partit demòcrata que el veia més com una raresa que com altra cosa i després en la fase definitiva, com a candidat demòcrata cap a la presidència. Les dades parlen per si soles quasi el 70% de participació quan la mitjana éra del 40%, brutal !!.

A més i suposo que el seu equip assessor ja ho sap de sobres, tot el suport i la base d’informació que ha captat des de les diferents aplicacions en les que s’han volcat per a recrutar voluntaris, signatures i donacions, romanen ara en la seva BD i amb el que triga en redactar i enviar un e-mail en tenen prou per arribar a millions de persones sense dependre de cap mitjà de comunicació dels anomenats tradicionals que al final és cobren tots el favors.

S’espera molt d’Obama i a mi em fa una mica de por que no respongui a les espectatives que tots en tenim. Quan algú genera aquest estat d’il·lusió i esperança, les icones del missatge que des de fa més de un any ens ha estat enviant, que no arribi fins a on es suposa poc crear una sensació generalitzada de desencís tant perillós com a nociu. Tothom espera molt del nou president perquè aquesta vegada no ha estat cap lobby de pressió qui l’ha finançat si no els milions de simpatitzants que s’han sumat a la seva proposta i internet i els blocaires en aquest cas hi hem tingut tots molt a veure.

Llàstima que en l’anàlisi no es tingui la mateixa prevenció en el suport a les guerres preventives que la presumpte lluita en favor de la pau mundial els ha portat a desgavellar completament l’Orient Mitjà a donar suport a les masacres de l’Estat d’Israel sobre el poble palestí i a mantenir un escalament armamentístic que ens te a tots penjant de un fil en els darrers 50 anys.

Que el president nord americà sigui infidel a la seva esposa no deixa de ser una qüestió d’elecció personal, que arrasi un país justificant-se en mentides una tragèdia de la que tots en patim les conseqüències.

Sempre m’ha fet la impressió que Obama era un producte de màrqueting intel·ligent i molt ben gestionat que ha servit per augmentar els índex d’audiència dels grans canals televisius però quan s’acosta l’hora de la veritat perd pistonada davant la més que evident preferència dels nord americans per el prototipus de president que s’emmarca en els paràmetres, home, blanc i protestant.

Es dona la paradoxa que mentre el demòcrates més “conservadors” si poden votar McCain, dificilment cap republicà ho farà per Obama, si voleu el meu pronostic us diré que jo aposto per McCain i no crec equivocar-me massa.

          Chávez s’està emmerdant de valent

No content amb l’esperpent de l’alliberament dels hostatges de fa unes setmanes, ahir, enmig de l’habitual programa radiofònic del cap de setmana al que sotmet al pacient poble veneçolà, va ordenar al Ministre de Defensa Francisco Rangel enviar deu batallons de tancs a la frontera amb Colòmbia com a conseqüència del raid de l’exèrcit colombià contra les FARC en el que va morir el qual hauria de ser, segons tots els analistes, el successor del comandant Tiro Fijo, Raul Reyes.

Equador i Colòmbia van entrar en crisi davant l’evidència del suport del govern de Correa a les FARC, en l’operació es va envair sol equatorià el que és un acte greu pel qual el president Uribe ja va demanar excuses oficialment a Equador, però en tot això, què cony hi pinta Chávez?.

Quan un dictador com ell, decideix qualificar de narcogovern al servei de Bush a l’executiu del país veí i guarda un minut de silenci en respecte pels narcoterroristes que segresten, assassinen, trafiquen,col·loquen mines anti-persona i sotmeten al seu poble, és que el grau de bogeria al que ha arribat el converteixen ja de manera clara en un perill per a la convivència mundial. I un altre dia parlaré de Putin.

“Barack Obama és un dels aspirants a ser nominats com a candidat a la presidència dels EUA per part del partit Demòcrata. La seva linea estratègia es caracteritza per voler aconsguir un govern per a tots, a on no prevalgui solsament una ideologia, sino aconseguir reunir totes aquelles idees positives que sorgeixin tant del partit Demòcrata com del Republicà.

La lectura del article que comento, “Unir al país ” (publicat en el País per A. Caño), m’ha ajudat força a entendre l’essència de les eleccions nord americanes i alhora m’ha ajudat a mirar la política des d’una altra prespectiva, molt més ensisadora.

Tots sabem molt bé o hauriem de saber, que els extrems mai son bons, ja que sempre tenen carències, però si es pogués aconseguir que tots els governs actuessin buscant el millor per a tots els ciutadans, aconseguiríem disminuir aquesta frustració que mostra la societat davant la política, ja que estem acostumats a que en el moment de voler accedir a la presidència tot son promeses peró més tard l’únic que preval és l’ideologia de cada un i dur a terme allò que mes els beneficia a ells mateixos”.

El poble nord-americà ha identificat en els candidats que es mantenen en la carrera per la nominació presidencial, Obama, Clinton i McAin aquesta capacitat de consens i col·laboració, que pugui dur-los lluny dels sectarismes ideològics més radicals a una divisió interna com la que han tingut durant els mandats de Bush.

Els aparells dels partits han sabut llegir el missatge subliminal i l’estratègia dels diferents equips ha anat encaminada cap a això. No és d’estranyar que proliferin grups Republicans pro-Obama o que personalitats de molt pes de la mateixa tendència ideològica mostrin la seva admiració i fins i tot la seva predisposició al vot, per al senador demòcrata. A pesar que els seus posicionaments són de centre-esquerra, permeten que un republicà pugui sentir-se representat per ell ja que Obama no ha tingut cap objecció a lloar públicament els mandats de Reagan per exemple.

En aquest estat, en el qual les bones noves idees són benvolgudes i reconegudes, és en el que sorgirà qui en el 2009 serà president de la nació més poderosa del món i això és un bon presagi.

Lamentablement el nostre cas domèstic és radicalment diferent. Aquí assistim a la desqualificació sistematizada, a l’apel·lació als missatges de la por, a la conversió de mentides en mitges veritats al mitineig i al eslógan fàcil, sense tenir la valentia i l’honestedat de reconeixer que l’adversari també pot aportar des de la seva posició ideològica distinta, excel·lents idees.

Per exemple si jo hagués de construir un missatge electoral que m’omplís al 100%, segurament optaria pels plantejaments de sostenibilitat en les infraetructuras que propugna ICV, pel programa econòmic de CIU, la bateria social del PSOE, les de sobirania d’ERC i les propostes sobre immigració que expressa el PP. i a més sense que això signifiqui que des d’unes posicions se’m qualifiqui despectivament de progre o demagogicament de fatxa des de les altres.

El que la campanya nord-americana ens ensenya és que ens duen molts anys d’avantatge en això de la democràcia i que mentre l’anàlisi de la participació i la innovació aplicades també a la política , donen els excel·lents resultats que estem veient, aqui fins i tot alguns s’atreveixen a demanar-nos el vot simplement perquè no surti el PP.

La notícia de la renúncia a la presidència i a la comandància de l’exèrcit de Fidel

La transició política a Cuba és impossible amb la figura de Fidel manejant les regnes del règim, però quan arribi no hauria de ser ni per aproximació la lluita de màfies i interessos econòmics que va caracteritzar la conversió de les distintes ex-repúbliques de l’antiga URSS, inclosa la pròpia Rússia de Putin.

La dissidència anticastrista cubana s’ha fet poderosa a Miami i Florida i en no poques ocasions edificada sobre negocis no massa clars vinculats a organitzacions mafioses. És de suposar que el potencial econòmic que representen, pugni pel poder en la illa a modus i manera de l’ocorregut en la Rússia actual.

Cuba és un país de possibilitats infinites gràcia a la imaginació i a l’enginy d’una població que en vida de Castro se les ha enginyat per a sobreviure de l’aire, seria una llàstima que el seu millor capital es fes malbé sucumbint als cants de sirena dels acabalats cubans-neo-yanquis.

Les diferents nacions existents a Europa van ser el resultat de diversos conflictes bèl·lics, aliances per matrimonis pactats etc. que van configurar en alguns casos, unitats territorials, polítiques i culturals que han adaptat els seus usos a la convivència, en altres casos no.

Independentment de la pràctica mes o menys encertada d’ocupació del vencedor sobre el territori del vençut, en algun cas aquest fenomen d’integració no s’ha produït a través dels segles, bé perquè el sentiment identitari ha prevalgut de manera mes o menys latent o per l’error de no saber articular un moviment d’assimilació efectiu del qui ho havia de dur a terme. Ara toca la resolució de tots aquests conflictes, segons siguin els interessos de tot tipus de la U.E. o dels E.U.A..

És en aquest esquema explicat en forma tan simple, en el qual Kosovo és un cas semblant al que s’està produint a Escòcia o al que es va a plantejar a Bèlgica, on els partidaris de la independència són ja percebuts com una part prou important com per a decidir democraticament exercir-la, a Catalunya ara per ara no sabem ni per aproximació, en quina situació estem.

El que no es pot fer és situar el nivell d’anàlisi on ens convingui, apel·lant de vegades a drets històrics mil·lenaris o de territoris que en altres temps fossin regnes, sinó acceptar el desig formal i pacífic de qualsevol poble per decidir sobiranament sobre el seu futur.

El paper d’Espanya, liderant el bloc d’estats que es mostren contraris a la independència, Grècia, Eslovàquia, Xipre, Romania i Bulgària ha estat més aviat trist, ja que no ha sabut deslligar el procés de Kosovo a la por històrica al debat domèstic, en lloc de posicionar-se al costat de Gran Bretanya, Alemanya, França o Itàlia, donant suport la decisió majoritària, moderna i demoraticament exercida a través del vot, pel poble de Kosovo, de la mateixa forma que ens ho està negant aquí.

          Obama no ha pogut concretar aquesta matinada de “Super dimarts” la inèrcia positiva que des de l’inici de campanya

És difícil ja, que la tendència es reverteixi i que aquesta situació de “quasi empat tècnic” dugui al congrés de tancament demòcrata a escollir “establishment”, perquè en el fons, els demòcrates també són conservadors.

En situacions com aquestes en anteriors pugnes presidencials, el partit que després del super dimarts no ha definit al seu candidat i roman en la lluita intestina, sol perdre. Aquesta és l’esperança dels republicans que mentre dividien el vot mes conservador entre Rommey i Huckabee, Mcain el “menys republicà” dels tres, s’ha endut el gat a l’aigua, el pitjor rival possible per als demòcrates.

No oblidem que en els EUA el perfil de poder es defineix com “home, blanc i protestant“. Des d’aquest punt de vista i tenint en compte el conservadorisme de la societat nord-americana, no descartem sorpreses d’aquí fins a gener, ja que mentre cap dels demòcrates compleixen amb el perfil, Mcain, hi encaixa com anell al dit.

          Guanyi qui guanyi les primàries del partit demòcrata

A banda del que puguin donar de si els Caucus i les primàries i sense llevar la vista dels resultats del petit estat de New Hampshire, que tradicionalment el seu guanyador encerta amb el candidat a la presidència dels dos partits, el resultat de Iowa, per ser el primer, tindrà un pes importantísim en la resta del procés. El resultat final i la proclamació el proporcionarà el conegut com a Super-dimarts, del mes de Febrer, on es coneixeran els resultats de les primàries de 10 dels principals estats.

A força de ser ingenu proposaria als demòcrates un tàndem Hilary-Obama, presidenta i vicepresident per aquest ordre, per a donar bona compta del substitut de Bush. Entre el farts que estan els nord-americans del desengany de L’Iraq i de la delicada situació econòmica en la qual ha deixat al país no seria d’estranyar que els republicans sofrissin la major derrota de tota la seva història, Amèrica del Nord ho agrairia i la resta del món també.

Consideracions a part sobre el succés de la cimera i a risc de tornar a rebre altre devessall d’insults del país americà, que tindré el plaer d’esborrar un per un, no l’aguanto. I si això em passa a mí a milers de quilómetres puc començar a entendre el que ha de ser per als propis veneçolans, per als seus veïns colombians i per a sudamérica sencera.

L’actitud de macarra, el discurs mesiánic i la falta d’educació pròpia d’un matón de taverna l’allunyen d’aquest ideal progressista que diu defensar. Quan algú amb la delicadesa d’un ós, la llengua d’un venedor de fira i el cervell d’un bou amb galteres aconsegueix arribar a ser president d’un país amb petroli, qualsevol cosa és possible que passi.

El que està aconseguint Chávez, és tornar a posar al Rei en valor davant els ulls dels espanyols en el moment en que la monarquia estava més qüestionada, no ho sabia aixó sr. Chàvez?, i evidenciar que a la nostra política exterior en aquesta legislatura li fa falta una posada a punt a fons, Qué cony li vol preguntar al govern veneçolà sr. Moratinos?.

I mentre l’amic Chávez, dura i dura i dura…

• Fotografia publicada a “El País”

1. Segons Chávez, Aznar i el cos diplomàtic espanyol van donar suport al cop d’estat del 2002 a Caracas, Chávez va iniciar la seva carrera política protagonitzant-ne un contra el poder establert en 1992 .

2. Els dos protagonitzen el tancament de mitjans de comunicació contraris a la seva linea de pensament, Aznar a Egin, en virtut de la aplicació d’una dubtosament constitucional llei de partits que va implicar en el terrorisme qualsevol organització nacionalista d’Euskadi i Chávez a RCTV adduint que l’emissora induia al colpisme, o sigui per no suportar la crítica.

3. Aznar besa per on trepitja Bush des que aquest li va reservar un lloc a la destra del déu pare al costat de Tony Blair, previ suport a la invasió il·legal de L’Iraq. Van formar el que es coneix “Trio de les Açores”. A Chávez li cau la bava amb Fidel, obsessionat amb la història d’aquest i el Ché insisteix en reencarnar la figura del revolucionari i al costat de Evo Morales van formar el que es va anomenar el “trio de la Habana”.

4. A tots dos els agrada justificar conspiracions on no les hi ha, Aznar amb la autoria del 11M primer i amb la teoria de la conspiració fins i tot després de la recent sentència judicial que la descartava completament i Chávez amb l’enganyifa del suport del Rei juan Carlos I al cop del 2002, oblidant a posta que el nostre monarca no pinta absolutament gens en el disseny de la nostra política exterior (en la interior encara pinta menys).

5. Els dos són també experts en la mentida, Aznar donant les justificacions de l’inici de la guerra de L’Iraq en virtut d’unes ADM que mai apareixeran i mentint sabent que ho estava fent, abans de les eleccions del 14M del 2004 sobre l’autoria de l’atemptat terrorista i Chávez en la declaració sobre les seves intencions de no nacionalizar la indústria petolera i al jurar i perjurar abandonar la presidència als cinc anys.

6. No han dubtat tampoc els dos, utilitzant un ranci nacionalisme, a llançar a la seva opinió pública sobre la base d’un populisme repugnant l’un enfrontant als diferents pobles d’Espanya i criticant sense parar des de l’exterior a les nostres institucions i l’altre buscant el suport popular als seus irreflexius actes en les seves confrontacions amb Perú, Xile, Argentina, EUA i ara amb Espanya i les empreses que van assumir el risc de fer funcionar l’economia del seu país.

Si després d’analitzar tot això, escoltessim a algú cridar “feixista” la veritat és que tindríem seriosos dubtes a reconèixer a qui s’està referint, o no?.

• Aznar i Chavez, una vegada van ser amics!.
• Chavez i la seva reforma constitucional.
• És Aznar un feixista?

Actualització – Per cert què ha volgut dir Chávez amb que a partir d’ara va a “ficar mes ull” a les empreses espanyoles establertes a Veneçuela?que els va a fer la vida impossible?, és una amenaça o alguna cosa semblant?, entén Chávez que auyentando la inversió estrangera li queden dos telediaris?.

Al cap de poc, les notícies que ens anaven arribant confirmaven el que ens resistíem a creure, era el resultat d’un atac terrorista, a partir de llavors, res ha tornat a ser com abans. L’atemptat va servir per a canviar l’ordre mundial, ningú es va qüestionar les mesures adoptades pel govern Bush que van despullar de llibertats i presumpcions d’innocència a qualsevol que transités dintre de les seves fronteres o en l’àmbit de la seva influència, o sigui el món sencer.

Les teorias que contradiuen la versió oficial, no han estat encara rebatudes i passen per la creença del coneixement previ de les autoritats nord-americanes i la seva conseqüent permissivitat davant els fets o a la conspiració més pura i dura, dissenyada i perpetrada pels mateixos estaments de poder governamentals per així tenir l’excusa per a la neteja de OM.

Després del fet, es va intervenir a Afganistan buscant entre les seves muntanyes al suposat ideòleg de l’acció, Bin Landen, es va envair L’Iraq i es va enderrocar al règim es Saddam ajusticiant-l’ho, es va permetre la invasió del Líban i es va centrar en el punt de mira a Iran, es va crear el camp de concentració de Guantánamo i es van restringir les llibertats en el món sencer sense que l’opinió pública, ara sí, haguessim percebut cap millora en la seguretat col·lectiva, ans al contrari, atemptats com el de Londres, Madrid, Polinèsia o Casablanca així ho testifiquen.

El que ha transcendit a l’opinió pública han estat un munt de dades intranquilizadores, inconsistents i dificilment justificables del perquè a 6 anys dels atemptats Bin Laden segueix en llibertat, s’ha provocat la desestabilització de OM i s’ha estès l’amenaça terrorista islamista a tot Occident, l’excusa perfecta per a implementar com Gran Germà la total impunitat amb la qual ens han estat sotmetent tots aquests anys, en els controls dels aeroports, de transaccions electròniques, violacions del secret de les telecomunicacions, etc. etc. etc.

Veient la forma d’actuar dels lobbys dominants dels EUA, qualsevol de les teories de conspiracions inversemblants passen a ser creïbles al 100%, sorprenen les dades que qüestionen per exemple, el col·lapse del WTC, del ponteig de les mesures de seguretat més estrictes que existeixen a nivell mundial de trànsit aeri, de la inexistència de restes de fuselatge d’avió en el Pentàgon o del no aclarit 4º avió segrestat i suposadament abatut per dos caces i que una dotzena de terroristes, fitxats per la CIA, es passegessin sense ser interceptats per les forces de seguretat.

Massa caps per lligar per al major atemptat de la nostra història, aquí sí hi caben teories de l’estil de les conspiratories llançades sobre el procés del 11M que dit sigui de passada sense la CIA, el FBI o agències governamentals d’altíssim pressupost, han posat als culpables entre reixes després d’una investigació i un procés judicial modèlic que ja n’haguessin volgut presumir des dels EUA de la rapidesa i prestesa amb la qual des d’aquí s’han resolt, encara que a l’amic Aznar, després de tot el que ha plogut, li mereixi més credibilitat la seva teoria de la conspiració.

En la xarxa trobem excel·lent informació del 11S, us destaco aquestes sites:

• 11S.net – Cronología y teorías del 11S
• Los misterios del 11S – amics21.com
• 11S 2001 – Red Voltaire
• NY 11S – Las mejores fotos del 11S
• Loose change – Reportaje en vídeo del 11S

Mira, m’és igual que se’l consideri la nova icona de la "dreta" europea

A Sarkozy se li podrà retreure no cenyir-se al que d’un president de república s’espera, que les seves formes, massa tosca de vegades, xoquen amb l’etiqueta diplomàtica mes elemental o que el seu excessiu protagonisme no és massa compaginale amb el treball en equip que hauria d’imperar en un equip governamental, però que vols que et digui, jo a un governant el prefereixo així.

Per posar-li algun pel, m’hagués agradat que Sarkozy sorgís de l’entorn progressista però per la seva decidida lluita en favor de l’ecologia i la conservació mediambiental, ningú diria que no és així. Quines altres sorpreses ens amagues, Nicolás?.

• Mercy, Sarkozy – Los blogs de europa press
• Sarkozy, héroe nacional – Rebuznos y miserias
• Con Z de SarkoZy – Complejidad ciclomática

comentaris a xarop

És molt extrany el que està passant en el Txad

Els governants del Txad, que pot ser que siguin molt africans, però de ximples no tenen un pèl, van descobrir el pastís davant les denúncies d’algun dels progenitors dels nanos, immobilitzant l’avió en l’aeroport de Abéché i imputant als representants de l’ONG i al personal de la linea aèria espanyola contractada per al transport, càrrecs tan greus com els de SEGREST, FALSIFICACIÓ i TRÀFIC DE NENS, el que de no aclarir-se el cas els pot costar fins i tot la pena de mort, déu n’hi do.

Tots els aparells diplomàtics implicats estan removent cel i terra per a aclarir l’assumpte i facilitar la volta dels seus ciutadans, fins i tot el comissionat de ACNUR està intervenint des d’ahir en el tema, no obstant això entre bastidors subjeu el veritable objectiu de l’ONG i la destinació final al que els nens afectats anaven a ser sotmesos.

Que aclareixin primer això i sobretot que ens informin, no és de rebut que en el cas de Madeleine es remoguin fins als inferns i quan els afectats són més de 100 nens, no ens assabentem de gairebé res, potser per que no eren rossos i amb ulls blaus.

Parlen també del tema del Txad:

• 103 niños del Chad, actores secundarios – Im-pulso
• 103 negritos – Rebuzno
• Comercio – Islas Cies Blog
• Web oficial de la ONG Arche de Zoé (Francés e inglés)

Comentar a xarop

Segurament, qui donaria fe de la hiperactivitat de Sarkozy seria la seva mare

La recuperació de valors tradicionalment residents en la veïna nació, treball, orgull nacional i un sens fi de mesures per a atallar “el problema” immigratori, linea contínua de la seva etapa com ministre de l’interior i la seva extremada necessitat de ser primera pàgina l’han dut, des de la formació del seu executiu dissenyat per a dur a la pràctica tot allò que havia promès en campanya, que no és cresta de gall, fins al protagonisme que va adquirir en el desbloqueig de la moribunda Carta Magna europea, el pols que recentment li ha proposat al BCE o l’alliberament de les infermeres búlgares a Líbia la falta de manies enfront del protocol de la comissió de la UE,etc. han convertit al polític francès en un dels que compta amb més suport mundial, amb uns percentatges d’acceptació que freguen en aquests moments el 90%.

Sarkozy aplica el principi “la millor defensa , un bon atac” sense miraments i davant la profusió de propostes ha fet que la depressió s’instal·li en el jardí socialista sumint-los de nou davant una crsis de lideratge que ja veurem com solucionaran, o deixant desmarcats els sindicats que aquest mes han decidit tirar-li el primer pols per les mesures que pensa implementar en l’àmbit educatiu i per l’eliminació dels privilegis adquirits per la classe funcionarial referent a l’edat de juilación, etc.

Té les idees molt clares, massa clares diria jo el que elimina el necesari diàleg tot i que les seves propostes de campanya han calat entre una població famolenca de mà dura enfront de “els problemes” davant els quals l’esquerra tradicionalment, immigració, funció pública, economia, etc. no sol brillar en excés. Veurem com acabarà però de moment Sarkozy s’ha convertit el referent de la nova dreta europea per mèrits propis. Que no se li pugi l’èxit al cap.

Comentaris a xarop

Si em donés per malpensar en la mateixa proporció que al trio calaveres fer ostentació obscena, peus sobre la taula i whisky a la mà, d’un menyspreu total per la vida aliena, fins i tot em podria imaginar autories conspiratories d’alguna mà negra a la que tota la situació desencadenada després de l’atac terrorista no ha fet més que afavorir els seus càlculs i per res ho situaria en una covacha d’Afganistan.

Per si faltés alguna cosa mes aquesta setmana s’han fet públiques les converses entre Bush i els seus associats en la guerra (papers de Crawford), en les quals es descobrien que els veritables objectius de la invasió, al marge de la pueril justificació de les ADM, eren altres i el seu únic desig, ocupar un lloc en la història i vagi si ho han assolit.

Les conseqüències les coneixem tots, des de llavors aquesta paranoia esquizoide que ho ha envaït tot, servint-los d’excusa als de sempre per a retallar drets, tenir-nos a tots sotmesos a vigilància electrònica, sota una hipotètica amenaça terrorista islàmica, que mancant altres enemics, ha vingut com caiguda del cel.

Us annexo els reportatges publicats en el País que parlen d’això:

• La prueba de cargo contra Bush y Aznar (el País 30/09/07)
• Bush y Blair planificaron la campaña (el País 30/09/07)

Comentaria a xarop

La veritat és que Àfrica, Àsia i OM, van viure fins a bé entrada la meitat del SXX sota la dominació d’una o altra potència colonitzadora, basicamente França i Anglaterra, qui des de segles enrere, compartint la pràctica amb espanyols i portuguesos es van encarregar de esquilmar tot el que era comercializable, incloses vides humanes, comerç d’esclaus.

En el moviment anticolonizador que es va iniciar en correspondència en el temps amb la Conferència de Bandung moment en el qual a Àfrica, existien tan sols 4 estats, Etiòpia, Libèria, Egipte i Africa del Sud sorgits com a conseqüència al desmembrament de la Commonwealth , es van definir les divisions dels nous països amb tiralínies i regla, des de qualsevol despatx de Londres, París, Washington o Moscou, atenent simplement a purs interessos econòmics, polítics o estratègics.

Àfrica, segons les investigacions antropològiques recents, el bressol de l’home, veié de cop com les seves regions "naturals" milearias eren estripades, menyspreant cultures i étnias, moltes de les vegades enemigues a mort, que es van veure obligades per qüestions de política moderna, a compartir uns estats artificials en els quals els seus enemics eren majoria i així van començar aquests conflictes bèl·lics tribals, que ens venen com guerres civils i que tant ens costa arribar a comprendre als occidentals.

Una cosa semblant va ocórrer en OM on els problemes derivats del naixement dels nous estats, a més del naixement forçat d’Israel, va convertir la zona en la porció de territori més conflictiva del planeta en amenaça permanent d’explosió, on abans va existir en Imperi Otomà.

Potser la resolució de tots aquests conflictes seria la desaparició d’aquests estats ficticis i la seva refundació natural atenent a criteris precoloniales, no obstant això la mà d’occident ha afectat tant a aquests territoris que la veritat, entenc perfectament la tirria que ens tenen perquè els resultats de tant destarot al meu entendre, són ara ja irreconduiibles.

Parlen d’això al blocoespai:

• 500 y Sobre la partició d’Irak – Reflexions sobre OM Narcís Sastre (en català)
• Colonización, descolonización e independencia en África – El que persevera la alcanza.
• Sólo nos acordamos de África cuando truena – El día

Comentaris a xarop.net

Des que vaig escoltar que la fórmula proposada per l’injustament tractat candidat al "Nobel de la pau", Geroge Bush per a acabar amb els incendis que any si i un altre també, assolen les masses forestals de Califòrnia, era la tala tots els boscos, no em sorprèn gens de l’executiu nord-americà i dels seus assessors i col·laboradors, tipus Paul Wolfowitz l’inventor del concepte de guerra preventiva i expresident del Banc Mundial .

És com si a un malalt de migranyes li guarissin dels seus mals decapitant-lo o per a evitar les aglomeracions en els geriatrics, enverinessin a la població just abans de jubilar-se, o que per a apagar incendis s’utilitzi gasolina, és que aquests republicans són d’una evidència palmaria, d’un simplisme que fa por, cony.

I la veritat, no deixa de tenir la seva lògica argumental la proposta, si armen a àrabs i israelians fins a les celles i s’eliminen entre ells, els solucionarian el problema i sobre contribuirien al desenvolupament i esplendor de la indústria armamentística nord-americana i si  se’ls escapa algún de viu, !els munten una invasió tipus Iraq i llestos, que para això són els amos del món!.

També al·lucinen amn la mesura:

• El Lobby pro-israel y la política en Oriente Medio – El faro del fin del mundo
• Israel, 30.000US$ en ayuda militar – periodista.com
• Bush convoca una conferencia de paz para OM – Las provincias

Comentaris a xarop.net

Des de la batzegada, soferta pel dictador fa ja uns quants mesos, poc o gens, excepte el que ens han filtrat des del departament de comunicacions del govern, hem sabut d’ell i des de la flaquesa, el seu germà Raúl, ha estat movent els fils del govern en el que s’endevina com una suau transició fins al que ha de ser l’època post-castrista.

Si hagués d’aventurar-me a donar una opinió, jo diria que Fidel, està mort, o com mal menor, incapacitat totalment per a governar, no obstant això l’evidència que això pugui ser cert, no és ni remotament tan perillosa com la certesa absoluta, i aplicant l’estratègia que van seguir els seguidors del Cid, fins a mort volen que guanyi batalles.

La normalització democràtica d’un país com Cuba, ha d’escometre’s sense demora més enllà que certs valors que ara gestiona el poble cubà, hagin, al meu entendre que conviure amb les tradicions democràtiques, per la salut mental d’un poble que viu sense massa complicacions, ni luxes ni per descomptat llibertats, però viu.

El que passa amb els Salvadors que esdevenen en dictadors i que quan els tocaria retornar el poder a aquest poble que han “alliberat” s’aferren a les seves butaques com si estiguessin clavats a elles, és com el de l’artista que no ha sabut retirar-se en plenitud i ha de fer-lo en el seu pitjor moment, quan tota l’opinió pública li és adversa i fins i tot el seu públic li ha perdut l’estima.

El Comandant, segurament va complir el seu destí, no ho sé, i va allotjar al seu poble en un règim polític de manual, per a uns encertadament per a uns altres, gairebé tots a Miami o en les presons cubanes o morts, no. Del que si tinc la certesa és que el seu temps ja va passar fa molt temps i que la seva llegenda, al costat de la del seu revolucionari amic el “Ché”, perdurarà en la història de Cuba i en la ment d’aquells que han vist a la Cuba dels últims 50 anys, el reflex més evident del anti-americanisme i anti capitalisme i una pregunta surarà eternament en l’aire sense resposta, Què hauria estat de Cuba i de Fidel sense el bloqueig nord-americà?.