No fotem, Pep!
Sempre m’ha resultat estrany la predisposició dels esportistes catalans en formar part de les seleccions espanyoles de qualsevol especialitat, m’he imaginat en la seva pell rebutjant l’oferiment i aprofitant l’ocasió per a fer pedagogia de la catalanitat. Tipus com l’Oleguer, ara jugador del Ajax, per desgràcia no en trobem masses i competició darrera competició els Gasol, Navarro, Xavi, Pujol, etc. augmentem el palmarès esportiu de un Estat que ens afoga en lo social, econòmic i cultural i a sobre en treu pit d’això.
Son postures personals i les comprenc tot i no compartir-les. Els esportistes d’elit veuen en les seleccions nacionals un aparador internacional que els afecta el seu caché per be o per mal i ells no deixen d’ésser un professionals, que tot i estar excel·lentment ben pagats en els seus clubs, no volen renunciar als guanys de jugar en la selecció d’Espanya. Després assistim a escenes tan ridícules com veure a un Xavi, entre les rialles dels companys, cridant per televisió un “viva España” tan forçat com postís, que hi farem és el que toca i punt.
L’esport en ple segle XXI continua essent, forçant l’afirmació de Karl Marx sobre la funció de la religió, l’opi del poble i ho és perquè de manera volguda o no, amb intenció o sense en cada esdeveniment esportiu de seleccions es fa més evident que el recurs “nacionalista” des de on millor es vehicula és des de l’esport d’elit.
Ahir varem assistir davant del televisor al desintegrament oficial i públic del projecte esportiu del Barça de l’era Laporta. El cercle virtuós va morir amb un equip sense cor, en la gespa del Bernabeu, golejat sense pietat per l’etern rival amb l’ajut inqüestionable de un arbitre desastrós. És curiós, quan el Madrid ens pot fer mal, ens en fa sense compassió, en canvi nosaltres ….
Costa molt entendre com un col·lectiu d’èxit, amb integrants en les seves files considerats entre els 10 millors del món en la seva especialitat, passa de la nit al dia a albirar el futur més esplendorós al més absolut dels fracassos, pel simple fet de no ficar un simple gol.
La il·lusió d’un nen val tot els diners del món. De marrec, si algú m’hagués preguntat que volia ser de gran, els hagués respost sense dubtar-lo, “jugador de futbol” i a més del Barça, i qui no!.
