Som el Consell 2.0 de la pre-candidatura d’en Sandro Rosell per a les properes eleccions a Can Barça.

Participes?

Qui és en Sandro Rosell?

Soci de tota la vida. El seu pare ja va ser Gerent del Barça durant la presidència d’en Montalt. Llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE, ha format part del departament de marketing del Comitè Olimpic de Barcelona.

Més tard, s’incorpora a la multinacional esportiva Nike, on s’encarrega primer del mercat espanyol, després del brasileny, i posteriorment a nivell mundial. Entre altres, va signar el contracte d’esponsorització de la samarreta del FCBarcelona.
Al 2002 crea la seva pròpia empresa de marketing esportiu, BSM.

Al 2003 va guanyar les eleccions al F.C. Barcelona amb l’equip d’en Joan Laporta i va ser proclamat vicepresident, participant decisivament en la construcció d’un nou model esportiu i amb els fitxatges de Ronaldinho, Deco, Marquez, Eto’o…
Per discrepàncies irreconciliables amb el president, va abandonr la junta directiva al 2005, dedicant-se per complert a la seva empresa de marketing esportiu.

Per què ho fem?

Som un grup de persones que hem decidit participar activament en la candidatura de Sandro Rosell. Ho fem a títol personal, sense ànim de lucre, pel barcelonisme i, sobretot, per creença d’un projecte i d’un model de gestió pel nostre club millor que l’actual.
El F.C. Barcelona necessita una junta directiva a l’alçada de l’equip de les 6 copes, i que comparteixi uns valors que creiem que haurien de ser incorruptibles: respecte, humilitat, esforç, sacrifici, professionalitat… i aposta de futur.
Tenim la ferma convicció de la importància que juguen les xarxes socials i els entorns 2.0 en la societat actual, les quals poden aportar un model de gestió totalment participatiu, i aquesta, la d’en Sandro Rosell, és la cadidatura que té l’actitut necessària per aconseguir-ho.

A Facebook hi tenim la nostra pàgina, entreu-hi i participeu

Com que la iniciativa, repetint el que ens va passar amb el tema de les Autonomies, l’han copiada fins a Extremadura, l‘esdeveniment no passava de ser una curiositat més dins el món de l’esport del que se’n parlava prou feines a casa nostra i para de comptar, per resoldre això la Federació Catalana de Futbol va decidir oferir el càrrec de seleccionador a una persona que ho ha estat tot com a jugador i entrenador, el Johan Cruyff i ves per on l’ha acceptat!.

Han sigut moltes les crítiques cap a la federació per oferir el lloc a un senyor que tot i fer una pila d’anys que viu aquí, no ha fet mai l’esforç per a parlar el català, a ell que no parla be ni l’holandès ves per on, però en un país en el que el  seu president el parla com el parla, ja m’explicareu.

Cruyff, polèmiques al marge, aportarà a la selecció dues coses, la primera l’efecte mediàtic que aquest home te i que ja va fer que l’acte de presentació es comentés en les emissores de televissió d’arreu i la segona, no cal oblidar que és un excel·lent entrenador amb un gran prestigi que possiblement farà que cap jugador convocat digui que no a participar en el partit anual el que juntament amb la seva gran capacitat tàctica i motivadora, ens farà molt més forts.

Només per això la tria ja em sembla tot un encert i a mi, que voleu que us digui, m’agrada i molt!.

Pot passar també que quan una primera autoritat autonòmica decideix criticar a un president d’un club de fútbol per haver expressat  les seves conviccions polítiques, algú li faci notar que ell hauria de fer el mateix i ocupar-se dels problemes que té en la seva comunitat per exemple, procurar feina per a la seva gent. Si Fdez Vara es veu en el dret d’envaïr el camp d’actuació de l’altra i criticar-lo obertament en un mitjà espanyol, a mi se m’acudeixen uns quants qualificatius més per a dedicar-li a part del d’imbècil.

És cert que la vehemència en la reacció amb la que ens ha obsequiat darrerament el Laporta als barcelonistes no ens semblen gens bé, però és evident que el que no li perdonen des de les espanyes més extremes és el convenciment que té en la idea d’una Catalunya independent i sobretot que la defensi públicament. Les teories conspiratòries son sempre de mal demostrar, però quan ara el que toca és esbombar fets que han passat mesos enrere hom es pregunta, sense voler ofendre a ningú ni que el tractin d’esquizofrènic, perquè ara i no en el seu moment?.

Qui sap millor les intencions que té per quan deixi la presidència del FC Barcelona és el propi Jan Laporta, però si decideix fer carrera política segur que ho farà en alguna formació d’ideologia coherent amb el pensament que ha tingut sempre, no com d’altres polítics reconvertits a demòcrates, que no fa ni quaranta anys estaven per altres coses.

I perquè consti, jo soc el soci del barça núm 88.585 i fan del Rosell !!

Etimologia del mot “imbècil”

El sorprenent però és que els aconteixements invertien la lògica més evident i en la primera tacada es quedava fora el màxim pretendent, la Chicago dels Obama i en la següent la repetidora Tokyo, deixant l’elecció de la Seu entre Madrid i Rio de Janeiro. En aquest moment la correcció, el “savoir faire” l’exquisidesa del saber estar i l’esperit olímpic va desaparèixer i el “a por ellos” va començar a sonar insistentment fins i tot en l’hotel de Compenaghen a on la representació de Madrid hi tenia la seu.

Per la tele ens ensenyaven com la Plaça de Oriente, es vestia amb les banderes “rojigualdas” rememorant altres temps en el mateix indret i milers de ciutadans saltaven, ballaven i cridaven com si ja estés tot fet, lo del blat quan és al sac i ben lligat no tocava, això normalment ho fem només els catalans. En aquest moment una suor freda em va córrer per l’espinada preveient el tsunami espanyolista que se’ns vindria a sobre si Madrid acabés vencent però va durar poc temps. Quan l’eufòria desbordava la cautela i la insensatesa s’avançava el moment, el president del COI, amb l’habitual majestuositat d’aquests esdeveniments girava la cartulina amb el nom de Rio de Janeiro i de sobta tot es transformà en silenci, plors, cares llargues i decepció més tard en retrets, mal perdre i mala llet.

I és una llàstima perquè en el moment en el que estem un impuls d’aquestes característiques ens hagués anat d’allò més bé per a sortir d’aquesta crisis que ens ofega cada cop més. Per davant queden quatre anys més per a recapacitar, fer balanç i intentar millorar una ja molt bona proposta, segons els quiehi entenen la millor,  i optar per l’esdeveniment del 2020 i si pot ésser desterrar aquestes manifestacions d’espanyolisme, tot i que ens neguin la seva existència. Segurament Madrid acabarà per ésser Olímpica i tant de bo que jo ho pugui veure des d’una Catalunya independent, l’únic que ens cal és paciència i deixar passar el temps. Me’n alegraré d’allò més us ho juro, dubto que ells facin el mateix.

L’important no és guanyar si no participar, no defallir i això ho podem fer uns i altres, cada cert temps.

El Barça d’aquest any esta tenint la virtut d’enganxar-nos a tots per l’espectacular joc que estan desenvolupant  partit darrera partit i de que els culers quan arrib el dilluns fins i tot ens faci molta il·lusió anar a treballar, veure com aquells que tenen per norma gastar massa llengua miren al terra en la màquina del cafè i callen, això no te preu, no en té no.

I ara amb totes les ganes a guanyar el triplet i a fer encara més història dins l’entorn del Barça i del futbol. El projecte Guardiola ha fet que ens tornem a mirar aquest esport com un art i als Messi, Xavi, Henry, Iniesta o Eto’o i companyia com un conjunt de virtuosos que serà pràcticament impossible tornar a aplegar en un mateix equip. Visca el Barça, si senyor !!!

Son postures personals i les comprenc tot i no compartir-les. Els esportistes d’elit veuen en les seleccions nacionals un aparador internacional que els afecta el seu caché per be o per mal i ells no deixen d’ésser un professionals, que tot i estar excel·lentment ben pagats en els seus clubs, no volen renunciar als guanys de jugar en la selecció d’Espanya. Després assistim a escenes tan ridícules com veure a un Xavi, entre les rialles dels companys, cridant per televisió un “viva España” tan forçat com postís, que hi farem és el que toca i punt.

Però el que no accepto de un club del que en soc soci, és que es faci mofa i menyspreu de la màxima competició del fútbol català fent-la jugar a uns juvenils, si aquesta és la forma de fer país, més val plegar abans de començar. M’ha sorprès i m’ha dolgut que algú que sempre ha tingut a gal·la el fet d’ésser català no tingui ni la dignitat d’honorar una competició que podrà ser o no oportuna, però és la única que tenim pròpiament nostra.

M’han sobtat també les excuses d’algú que presumeix als quatre vents d’amic de Martí Pol o de Lluís Llach per a justificar aquest esperpent, o de un president que en els seus començaments es va significar per voler vestir al Barça de un catalanisme que ara sembla ha oblidat. Després es mobilitzaran plegats demanant seleccions catalanes però quan en tenen l’ocasió …….

Tot plegat per l’ùnic que serveix és perquè els de fora el nostres amics de sempre, Telemadrid, la COPE,  el Mundo, el PP s’omplin la boca fent-ne mofa, t’has passat nen, t’has passat i molt Pep!.

Les celebracions d’ahir amb les samarretes vermelles, les banderes espanyoles de totes les mides, l’exhibició marquetiniana del “toro” d’osborne, les galtes pintades de groc i vermell i els crits exaltats evocant l’èpica del Cid, varen fer oblidar fins i tot, aquesta crisi no reconeguda que tots patirem amb el mateix excés que la xerinola i la disbauxa d’ahir, a partir d’aquest dilluns. No hi haurà fútbol de competició fins a finals d’Agost.

El govern socialista hauria de fer un monument als esportistes que a força de victòries, tant individuals com col·lectives, els regala cada cap setmana amb les seves actuacions la dosi diària per l’exaltació ciutadana i l’amnèsia grupal. Si els Nadal, Gasol, la Roja, Corredor, Alonso, etc. haguéssin existit en l’època del Generalísimo, no ens haguessim desfet de la dictadura ni amb aigua bullenta, aquesta és la trista realitat.

El recel, que l’expressió desbordada, violenta quasi bé, en l’esclat d’aquesta joia, desperta per exemple a Catalunya ens hauria de fer reflexionar, què haguéssim fet els catalans si en comptes de “la Roja” ahir hagués guanyat l’eurocopa la Quatribarrada?. Elucubracions apart, ens ho haurem de seguir imaginant, perquè avui per avui les seleccions catalanes només poden disputar amistosos, a vegades ni això.

De l’origen de la descomposició ens en tindran que donar explicacions una junta no massa amiga de donar-ne’n. A Laporta, promotor en altres temps d’elefants de colors, li toca posar en pràctica el que li exigia a Núñez, honestedat i transparència i si no s’hi veu en cor, que plegui. Fa molt mal veure com al pitjor Madrid dels darrers temps els hem fet bons regalant-los dues lligues per no haver sabut redreçar el timó.

Confidential Barça, el reportatge del “Què n’aprenguin !!”, va posar en evidència una nova forma de portar un club del que han anat desapareixent els seus grans valedors, els qui entenien de gestió esportiva i sota el control dels que, en un temps rècord, es va aconseguir un equip guanyador. Ara des de la desesperació de veure un Ronaldinho tocant les maraques per les nits de “Castefa” inhabilitat per a jugar a fútbol, es fa més que evident que amb condescendència i xerinola no es possible governar un club de fútbol.

Guardiola, el Pep, és l’escollit segons apunten tots els indicis, per a reconstruir de nou l’equip de fútbol i tornar l’il·lusió a una afecció que n’està fins els nassos de fer el ridícul per mig mon, el que em sabria greu de veres, coneixent la vàlua den Pep, és que per culpa de la situació en la que s’ha deixat caure el club, els qui demanen el cap del Laporta no li deixin exercir la seva funció amb la tranquil·litat que caldria i cremem entre tots en quatre dies a un excel·lent entrenador.

Potser el millor de tot seria avançar les eleccions a modus de moció de confiança i afrontar el nou cicle amb les garanties de suport suficient per treballar sense pressions, entenent que això a can Barça, pugui ésser alguna vegada possible.

N’estan també fins el cap de munt

• El ocaso de un símbolo – Penya barcelonista de Lisboa
• Crisis en el Barça – El nuevo Herald
• Reflexió madridista – Comentando a Martí Perarnau

L’esport d’elit i més concretament el futbol professional té aquestes coses, inexplicables de no ser per la deixadesa i el ”semenfotisme” dels qui arriben a ser ídols i decideixen per si sols, deixar de ser-ho per comoditat, per la falta de maduresa, la manca de sentit comú per a adonar-se’n de tot el que estan llençant per la borda, de la inexistent ambició per passar d’ésser un bon jugador a l’excel·lència, des d’aquest pedestal daurat en els que entre tots els hem aposentat.

 En el Barça estem vivint aquest procés desintegrador, ja ho haviem vist abans en altres equips, en el que la descomposició fa presa en un grup sa no fa ni uns mesos enrera, en el que uns per deixadesa, els altres per imprevisió i els de més enllà per una falta d’autoritat evident, s’han diluït com un sucre en el cafè. Cal fer llenya i una nova foguera.

Quan els jugadors estrella no volen, l’entrenador no en sap, el director tècnic delega, el Vicepresident esportiu analitza i el president exerceix d’autista, poca cosa més es pot fer. Això sí, l’any que ve a regalar a Ronaldinho, Deco, Edmilson i algun més, per a no perdre el costum. I mentres tant el Madrid a 8 punts !.

Tot el camp és un clam, que marxin tots!!

Aquest va dedicat per en Marc, el meu fisio.

No puc entendre com persones que cobren milions de € l’any, treballen poc més de dues hores diàries i són admirats i venerats per milions de persones diuen no estar motivats, es mostren indolents no implicats en un projecte de vida del que tots en voldriem gaudir. com hauria d’estar el treballador normal, que s’aixeca a les 5 del matí, per a ficar-se una jornada laboral de 8h entre pit i esquena per un salari de riure?.

Edmilson, que sembla que no hi és, quan obre la boca la clava, la setmana passada va posar el dit en la nafra quan ens va exposar en el seu “top manta” particular els mals d’aquest Barça actual per a qui els volgués comprar, els mateixos que van acabar amb el Madrid galàctic de Florentino.

I la culpa la tenim nosaltres, per encastellar fins al cel a mocosos malcriats que no s’ho mereixen, que miren de reüll el seu compte corrent i menyspreen uns colors pels quals la majoria correríem tres dies seguits pel simple premi d’enfundar-nos la seva samarreta.

Reconèixer que la vida útil d’un d’aquests barruts, des de la seva arribada fins a que es fan malbé, sol durar com a molt quatre anys és l’habilitat del bon gestor esportiu i contar amb el màxim nombre de xavals de la pedrera també, almenys aquests de petits somiaven amb ser jugadors de futbol i del Barça i no simples multinacionals.

• Fotografía publicada a “El oasis del relax”

Imaginem-nos per un moment que Bernd Schuster, l’altre dia després del partit davant el Sevilla, hagués justificat la seva derrota perquè l’arbitre fos negre, segurament s’haguessin aixecat tots els estaments haguts i per haver i alçant la veu al cel l’haurian qualificat de racista ……però com era català.

Els catalans que coneixem bé a Schuster per haver-lo acollit entre nosaltres durant 8 anys no l’hi tindrem  en compte i no perquè sigui alemany, sinó perquè ja sabem amb quina mà se senya l’amic Bernd.

L’ esclavaje que tots tenim al culte del físic o al rendiment professional és altíssim i es gradua i modula en diferents intensitats en funció de les necessitats particulars i és en l’esport d’elit on aquests peatges són més alts i evidents. El lema olímpic "Citius, Altius i Fortius" és l’objectiu i el mitjà per a arribar-hi i esborrar els límits físics, la autoestimulación, o dopatge.

En tota pràctica esportiva professional es practica el dopatge, segons els casos amb substàncies admeses per les diferents federacions i en uns altres amb les prohibides i això porta fent-se des que el món és món, o és que algú creu que Merckxx, Indurain o Armstrong van guanyar els Tour que van guanyar a força de fabada i cassoles de cigrons?.

Nosaltres, asseguts davant la patalla del televisor, defenestrem a l’esportista que no arriba a les nostres expectatives, sense adonar-nos que aquestes mateixes exigències, gairebé sempre excessives, són les que duen a un xaval de veintipocs anys, que decideix participar en ple mes de Juliol a temperatures per sobre dels 35º, durant 20 dies en la competició més dura i inhumana que existeix, el Tour, a dopar-se.

De que ens exclamem llavors?, el dopatge desapareixerà quan les exigències que ho motiven també dasapareguin, o sigui el show business i l’espectacle esportiu de masses que ha convertit a l’esport en simple negoci.

Però també diré que des que va fitxar per l’escuderia McLaren, aquesta antipatia que sentia per ell va desapareixent a poc a poc. Crec que Alonso ha crescut com esportista, cosa indubtable després de ser bicampió mundial en l’especialitat esportiva més exigent i com persona, es mostra molt més reflexiu i reposat, tot un Jedi vaja i ara a més el Hamilton.

El xaval és tot un crack en potència però si a més hi afegim que té el millor cotxe i els dos millors evolucionadores de monoplaces de tota la història de la F1, s’entén millor el fenòmen. Els tractes de favor que li estan dispensat, tant en el seu propi equip en detriment de l’asturià, són més que evidents però el del GP d’ahir, ratlla ja l’escàndol.

Hamilton, després de sortir retardat com a conseqüència del piñaco del dissabte, al voler remuntar posicions se surt en la corba al final de la recta principal, ell i set cotxes més en les mateixes condicions i els comissaris li treuen el cotxe amb la grua al paviment del circuit passant olimpicament dels altres sis?.

Sr. Eclestone, GB té en Louis a un futur campió de la F1, però no fan falta tantes ajudes home, què s’us veu l’orella!

També parlen del mateix:

• ¿Quién remolcó a Hamilton? – ¿Surrealista?
• Hamilton y la grúa – F1 al día
• Mercedes saca partido de la rivalidad Alonso, Hamilton – Márketing Weblog

Comentaris a xarop.net

Que el Barça esta en un estat de gràcia, és innegable i que aquest any, degut fonamentalment a un mundial que trastocà els plans de preparació, els Ronaldinho, Deco, Xavi, Iniesta etc. estan sense pretemporada, també. Si a això afegim que les lesions s’han encebat en dues de les peces més importants de l’equip, Eto’o i Messi i que qui hauria de substituir-los, o estan tambien lesionats, cas de Saviola o no estan donant el rendiment que d’ells s’esperava, Guddy, entendrem on vull arribar, estem guanyant sense jugar bé, i això és importantísimo.

La inèrcia d’equip guanyador, la mentalitat de tots els components sense excepció, és aquest plus addicional que fa en molts partits d’aquesta temporada la balança s’hagi inclinat cap als nostres colors. Aquest sentiment d’equip que es respira des de fa ja tres anys, és guanyador, és per exemple el que li manca el garrepa, gasiu escàs de joc, R. Madrid de Capello, encara que hagi aconseguit fins a ara els mateixos objectius que el Barça.

El Barça enamora, només faltava ja la inclusió en la seva samarreta del logotip de UNICEF, que el converteix en un cas únic de l’esport mundial, mentre tots cobren per lluir publicitat, el Barça paga per això, haurà qui encara pensi que no som "més que un club"?.

No se si aquest any guanyarem la Lliga, la Champions, la copa de rei o la intercontinental, però la veritat és que si ningú es torna boig en el club, la inèrcia en la qual s’ha instal·lat, l’edat dels seus jugadors estrella i la més que evident sintonia entre tots els seus components, inclosos el cos tècnic, fa que puguem intuir una època daurada que afermi la nostra posició i consolidi el nostre palmarès.

El Barça pel de UNICEF i un munt de coses més, és un equip compromès socialment, el contra-paradigma de les tendències empresarials esteses avui dia en el món de l’esport i dels negocis, una multinacional solidària, que està pel que està, guanyar títols i per ajudar en el que li envolta i això es mereix el respecte i les simpaties que des de fa un temps, està rebent.