economia

La política fiscal és una de les potes de la política econòmica d'un govern i l'encarregada de dissenyar els impostos amb els que recaptar els ingressos que després revertiràn en obra pública, infraestructures, ajudes socials, etc. resumint el que permetrà assumir més o menys despesa pública i la responsable del superàvit/dèficit pressupostari i de l'estabilitat econòmica d'un país, poca broma. A Espanya el percentatge més important de la suma la generen aquelles activitats que tenen a veure amb la construcció i immobiliària (llicències, IVA, transmissions, IBI, etc.), es calcula que en més d'un 22% i els euros que aporten a les arques públiques, juntament amb els impostos del sector de l'automòbil i el seu entorn (gasolina, matriculació, segurs, etc.) representen gairebé el 40%.

En els debats als que he assistit com espectador o en d'altres que m'he involucrat amb la meva participació sobre el supòsit de la independència de Catalunya de l'Estat espanyol, sempre he escoltat com inconvenients del procés, dos raonaments econòmics fal·laços, que els contraris al mateix estan ansiosos per colar, és com si per a tocar la fibra del català l'única forma factible que saben fora parlar de "la pela" i amics meus hi ha d'altres coses que ens importen tant o més que aixó.

La inversió en borsa té els components propis d'un joc d'atzar no obstant això i a diferència d'aquests, si s'apliquen uns principis lògics i molt de seny, pot convertir-se en un excel·lent mitjà per a obtenir uns ingressos extra que ens ajudin a portar el nostre pressupost familiar i donar-nos...

A la fi dels 60, el filòsof canadenc Marshall McLuhan va encunyar el terme "Llogaret Global" per a descriure la interrelació de l'home a nivell mundial a través dels mitjans electrònics de comunicació. Va néixer la base de la globalització. El concepte, entès com el procés d'equiparació mundial sobre la base...

Ahir el nostre president ens va classificar directament a jugar la Champions, bona notícia, encara que utilitzant el mateix símil futbolístic que ell va emprar, algú hauria de recordar-li que avui, l'amic Calderón, president "okupa" del Reial Madrid, pensa oferir als assistents en l'assemblea anual del club, un superhàbit que sobrepassarà els 50 mill€, ja els explicarà als seus compromisarios com ho ha fet.

És evident que el resultat de qualsevol auditoria depèn i molt de les dades aportades, de la periodificació de despeses i ingressos però sobretot de la integritat dels qui estan al capdavant de la societat auditada, com contrapès sempre hi haurà una oposició obstinada a donar lectura a aquests mateixos numeros de diferent manera i destapar les possibles "trampes" que els seus gestors hagin considerat lícites, la comptabilitat admet moltes variants i més en període pre-electoral.

 El moment econòmic del país, anunciat des de finals del 2005 i obviat per les nostres autoritats econòmiques, ha desembocat en una situació crítica i la punta de l'iceberg és l'explosió de la bombolla immobiliària i del mercat creditici, però seguint una linea lògica, els esdeveniments que ens esperen faran que aquests dos problemes ens semblin insignificants.

En un esforç sintetitzador, he volgut desgranar 7 efectes amb els que ens trobarem a la fi d'aquest any i en el 2008 que com les plagues d'Egipte que ens narrava el llibre d'Èxode ens ho faràn passar molt malament.

A principis dels anys 90 i com a conseqüència de la crisi que va patir el sistema financer de Japó, es van idear uns productes de "inversió" que avui coneixem com Fons de titulització d'actius (Pràctica de crèdit indirecte). El funcionament d'aquest tipus de productes és simple, les entitats financeres exerceixen d'intermediàries entre aquells que volen un crèdit per a adquirir un habitatge principalment i qui estan interessats a invertir en productes, amb un interès més alt al de la mitjana del mercat, però també a assumir mes riscos. De facto, el subscriptor d'aquests fons passa a ser el prestador, quedant l'entitat financera que els comercialitza com puro comisionista o intermediari. És una vàlvula d'escapament per els moments en els quals es preveu un augment de morositat, els bancs, traslladin aquí el risc dels seus portfolis hipotecaris, els crèdits de "menor qualitat", és el que es coneix en EUA com "subprime". En èpoques com les actuals, un no sap ben bé perquè, apareixen en la premsa notícies relacionades amb l'augment de l'impagament de crèdits, de pujada dels tipus hipotecaris, etc. i per efecte domino, els qui són titulars dels fons, els entra el canguelo i com en peregrinació sevillana en Setmana Santa, requereixen la devolució dels seus diners, col·lapsant el sistema per falta de liquiditat.
Els indicadors ho estaven avisant, les diferents institucions econòmiques també, els analistes, pocs al principi, van alertar del problema i mira tu per on, com un lladre en plena nit ja és aquí, el temut credit crunch (estrangulamient del crèdit) ha apuntat les orelles. La tradició inversora en els EUA fa que la varietat de productes en els quals poder invertir l'estalvi sigui extens i una de les mes populars són els Fons de Deute Hipotecari. L'augment de la morositat en aquest mercat, que en els EUA ja fa temps que s'està donant, ha produït un efecte dominó en el qual el pànic ha provocat una petició massiva de recuperació d'estalvis invertits, fins a deixar paralitzats tres dels principals fons hipotecaris nord-americans que administren entre tots ells, mes de 1600 milions de $ de patrimoni. La xifra, per a una economia, la nord-americana, que mou a l'any més de 8 bilions de € no hauria de representar cap problema greu, no obstant això i arrel de la crisi, els tipus van augmentar en més de 30 decimes (tant en EUA com en la UE), van obligar als Bancs Centrals a injectar liquiditat en el mercat (el BCE gairebé de 95.000 mill€ la major intervenció de la seva història) i el president Bush, es va veure obligat a efectuar una intervenció televisiva per a calmar els ànims

L'article 28 de la nostra constitució reconeix l'exercici de la vaga com un dret fonamental i en aquesta època quan la majoria gaudim els escassos 20 dies de merescut descans anual, és quan sol exercir-se per a gaudi i joia de la ciutadania en general. Veure les aglomeracions en els aeroports...

Acostumats com estàvem els espanyols als plors i lamentacions de l'amic José Mª Cuevas, ex-dirigent de la patronal espanyola CEOE, sobre les necessitats de l'economia espanyola i més concretament de la flexibilització del mercat laboral, que se'ns fa estrany el silenci del que disfrutem avui dia. Ja sé que passa, Gerardo Díaz ha de ser mut!.

La notícia difosa abans-d'ahir sobre Intervida, és un cop enorme al colaboracionisme i al món de les ONG en general que pel bé de totes elles, hauria d'esclarir-se el més ràpidament possible i si al final es detectés que s'ha incorregut en algun delicte, caure sobre el/els responsables amb tot...

El procés de OPA sobre Endesa que mantenen obert GN i EON, amenaça amb demorar-se tant en el temps que és difícil predir quan culminarà i cap a quina de les posicions derivarà. A les denúncies plantejades per la pròpia Endesa contra GN, i de EON contra la primera opant, avui...