I era tan clar que qui havia de rebre la garrotada no serien ni els banquers ni financers que son els que ho han emmerdat tot plegat, amb l’ajut i col·laboració necessària d’uns polítics de pega, que ja ni ens estranya.

El que fa més riure de tot plegat és que qui ha pres el paper de defensor dels més febles han estat els sindicats!, unes estructures que viuen del diner públic que els atorga l’estat via els pressupostos generals, uns 21 M€ i de les subvencions que per a diferents conceptes els acaben pagant, principalment per a formació, sense anar més lluny l’any passat quasi be 200 M€ per els dos majoritàris, UGT i CC.OO. Capítol a part mereix el repartiment patrimonial del que fora en època franquista, patrimoni del sindicat vertical.

Sobta també que tot un govern suposadament socialista carregui exclusivament sobre del llom de tots plegats l’esforç de l’ajustament i se’n oblidi que per exemple es podrien recuperar els mateixos recursos no utilitzats del FROP (del Pla de rescat financer els 6.750 M€), de la despesa militar per a diferents conceptes (més de 3.000M€), De les loteries de l’Estat (més de 1.200M€) i d’aquelles partides que s’ajustarien a un veritable Estat laic i que destinem indirectament a l’esglèsia catòlica, 650M€ pels sous dels professors de religió i els 250M€ eliminants la possibilitat d’adjudicar a l’esglèsia en la declaració de la renda o simplement prescindint de la meitat (uns 20.000 dels més de 40.000 actuals), càrrecs d’assessors de confiança que viuen com a reis en les diferents administracions cobrant nòmines de 4.000€ al mes de mitjana, (960M€ més pel cap baix).

Veient això ningú diria que estem en un país governat majoritàriament per les esquerres ….. o potser si?.

]]> http://www.edp.cat/2010/05/el-pais-de-la-puta-miseria/feed/ 5 http://www.edp.cat/2009/12/sobiranisme-pragmatic/ http://www.edp.cat/2009/12/sobiranisme-pragmatic/#comments Mon, 14 Dec 2009 15:21:33 +0000 edp http://www.edp.cat/2009/12/sobiranisme-pragmatic/ La incapacitat amb la que el govern espanyol està responent al llast de la crisi econòmica que ens afecta de tant manifesta i evident con és, espanta. Llegint el deteriorament de les nostres xifres cada vegada que al govern ens les dona, això sí, amagades i revestides de brots de color verd hom té la sensació d’estar dins un forat negre de dimensions inabastables.

S&P una de les tres agències de rating internacional que miraven cap al cel mentre les bombolles especulatives s’inflaven sense parar, va posar sobre la taula l’efecte nefast del cercle viciós en el que uns quants països s’han instal·lat, entre ells Espanya, per culpa del endeutament descomunal, vaticinant que d’aquí més o menys un parell d’anys si no fem res per evitar-ho, estarem fins i tot fora de l’euro, un desastre de conseqüències indesxifrables que no em vull ni imaginar.

El més curiós d’aquesta situació extrema és que la inèrcia que ens porta cap els inferns del nostre Pere Botero particular fa augmentar el sentiment d’independència a casa nostre sense parar, sobiranisme pragmàtic l’anomenen. Ja seria l’hòstia que l’argument de la pèrdua de la condició d’integrant de les economies de l’euro per a una Catalunya independent es girés ara en contra d’aquells que en feien el seu home del sac particular i d’aquí dos anys una Catalunya soberana s’hi mantingués mentre Espanya se’n quedés fora.

Bon cop de falç!

Amb les xifres a la ma tots tenen raó i per a la gent que els escolta serà fàcil creure a cegues amb qualsevol versió per explicar  el que passa, segurament els ajudarà el color de la ideologia amb la que combreguin però si som més o menys neutrals haurem de concloure que decréixer un 0,3% no és una situació per a tirar cohets, tot i que és molt millor que fer-ho en una xifra més grossa, com els equips que juguen contra el Barça pels qui perdre per pocs gols ja és una victòria, qui no es conforma…..

La traducció de tot això quan toquem de peus a terra diu que reculant poc a poc, en aquest trimestre 1.360.000 persones han incrementat les llistes de l’atur que pel que sembla és l’única dada del entorn econòmic que no para de créixer juntament amb la despesa pública i que el consum i la inversió, les claus del creixement, tenen menys força per a remuntar la situació que el pet d’un canari jove.

En aquesta situació no sé el que em fa més por si el que ens costa aixecar el cap o el que ens pot arribar a passar quan a la gent li doni per començar a comprar i els efectes de les milionades d’euros injectats en el sistema ens disparin l’inflació fins a dalt de tot, d’això en diuen l’efecte del pèndul i la millor forma per a reduir a cendres el deute , les xirinoles i els estalvis de tothom.

La impossibilitat dels experts per a controlar els efectes secundaris d’una economia que es descontrola és més o menys com el que ens passa amb la mal·leïda grip i la vacuna aquella que ningú es posa, quan tinguem d’esternudar ens posarem el mocador de paper tapant la boca i el nas.

Mentre el sector financer espanyol en general, s’esgola per explicar-nos que el sistema de provisions que el Banc d’Espanya va fixar després del merder del Mario Conde i el Banesto, és l’enveja del món occidental, els que hi entenen ens diuen que amb els diners acumulats no ens tapem ni un caixal i per reorganitzar aquest girigai l’Estat espanyol, o sigui tots plegats, haurem d’injectar uns 300.000 M€ en el sistema per evitar que se’n vagi a la merda.

Si tot això ens hagués servit per a posar en ordre el galliner, fins i tot podríem estar d’acord amb l’esforç que tots plegats haurem de fer per salvar el cul dels gestors que han apropat els estalvis dels imponents al forat negre de la fallida, però al final després de tancar una pila d’oficines i fer fora uns quants milers de treballadors als qui pagaran amb els milions del FROB, ens trobarem que al capdavant de les institucions hi continuaran estant els de sempre, els partits polítics.

Veure en prime time la baralla de les administracions pel control de la caixa madrilenya entre la Espe o el Rajoy per imposar els seus candidats o l’empeny sense dissimular del president Camps per impedir fusions de les caixes del País Valencià amb d’altres de fora del territori, no auguren massa de bo en els canvis de la gestió i control que després del dineral que ens ha costat a tots plegats, s’haurien d’emprendre.

El que m’ha sorprès de veritat és que els impositors d’aquestes entitats no hagin sortit per potes amb els estalvis a sota del braç per amagar-los directament en el matalàs o a la rajola, serà veritat la frase aquella que diu que el pobles tenen els governants que es mereixen i jo hi afegeixo, els clients d’algunes caixes també.

Parlen d’això també:

• Fusions interessades – Bloc de notes de Josep Romeu
• Camps descarta les fusions de les “seves” caixes amb altres de fora – Valencianisme.com
• Perquè ell? – Avui.cat , Albert Om

Com que calia desterrar la idea generalitzada entre els contribuents que defraudar sortia de franc i amb la intenció de provocar que les fortunes que s’escapaven per la Jonquera es quedessin en territori nacional, a més d’empresonar a alguna folklòrica reconeguda, van acceptar que els rendiments d’aquestes societats tributessin al 1% a diferència del 18% actual dels rendiments del capitals o el 30% de l’impost de societats, un chollo a l’abast només de les grans fortunes ja que les condicions per a constituir una SICAV, un mínim de 100 accionistes i de 2.400.000€ de capital, el converteixen en un producte d’inversió per l’èlit econòmica d’aquest país, vaja per els rics.

Actualment sabem que existeixen 3.350 SICAV, amb un total de 440.000 inversors, la majoria d’ells de “pega”, que gestionen un volum patrimonial de més de 25.000M€ i que estan controlats per la CNMV i no per Hisenda com la resta de mortals, més o menys l’import total dels rendiments del capital mobiliari dels 17 milions de famílies que no tenim per on escapar-nos de que ens apliquem retencions de dos dígits en el  salari mensual.

La justificació de la pujada d’impostos contemplada en els pressupostos del 2010 es fa, per part de l’actual govern d’esquerres, des del discurs ideològic  de sempre, que pagui el que més té, limitant aquesta pujada a l’increment del IVA i als rendiments del capital però deixant al marge a les SICAV  de la reforma fiscal, molt progressista tot plegat.

Mentre tant i per a desviar el focus d’atenció dels ciutadans, s’esbombarà la modificació de l’anomenada llei Beckham, que permetia que els grans craks de l’esport que arribin a partir de l’any que be, tributessin per els mil·lions de guanys anuals que perceben quasi el mateix que qualsevol desgraciat que prou feines arriba a final de mes. Ja veus la pena que em fan tots plegats ells a diferencia nostre sempre tindran l’opció de crear una SICAV.

En economia la definició tradicional d’un cicle és el període complert en el que es consumeixen les quatre fases que el conformen, l’expansió, la crisi, la contracció i la recuperació,la nostra situació actual la ubicaríem entre aquesta crisi que no s’acaba mai i la contracció, la fase més dura de la travessia. Però heus aquí que aquesta explicació tant simple no encaixa amb el que ens està passant, si tot fos tant senzill com això només caldria esperar assegut a que arribessin els bons temps i ja està.

Els teòrics de la ciència econòmica, o sigui els que ens expliquen perquè ens hem fotut l’hòstia quant estem ben nafrats, amb el nas pelat i sense dents, però que han sigut incapaços d’advertir-nos que circulant a aquestes velocitats prendríem mal, ens diuen que cal diferenciar entre els cicles curts (cicle Kitchin) que tenen una durada d’uns 40 mesos i acaben quan s’exhaureixen els stocks de matèries primeres, els mitjans (cicle Juglar) que tenen una durada d’uns 10 anys i que venen provocats per el sector financer, ens sona aquest? i els llargs (cicle Kondratiev) que s’estiren fins el 40 o 50 anys, tenen a veure amb els canvis tecnològics i de model. Tot això sobre el paper.

Avui estem vivint en un moment accelerat, bàsicament com a resultat del fenomen de la globalització i la durada dels cicles també s’ha escurçat. En aquests moments el que ens ha passat és que han coincidit la finalització dels tres cicles, el més semblant al petó de la mort, o encare millor com una tripla morrejada amb llengua i tot!.

Una crisi de sistema, d’esgotament del model econòmic brutal que ens està obligant a ser originals, a innovar fins i tot en l’aplicació de les sol·lucions  que ens permetin escapar de la crisi. Amb tot aquest panorama i amb el repte que tenim al davant, qui no estigui disposat a ajudar, que s’aparti, que no ens faci nosa si us plau.

La crisi s’està filtrant des de la macroeconomia que tots veiem com a molt llunyana i poc comprensible fins a la domèstica, la microeconomia, que és quan realment fa mal i quan el problema és no poder pagar la factura del banc, del telèfon o de l’electricitat tots aprenem en un moment en un màster avançat de supervivència en que ens afecta la baixada sistemàtica del PIB, una deflació no acceptada o el que ens expliquen alguns del dèficit públic, del deute desproporcionat o el desequilibri comercial que ens afecta des de fa temps.

Un país és més social quan els ingressos que genera li serveixen per pagar la sanitat, l’educació dels nostres fills i les prestacions socials de les que ara gaudim, però de la mateixa manera que ens passa a casa, gastar més del que ingressem ens apropa ràpidament al desastre. És inevitable en aquests moments ajustar-nos al que guanyem i l’Estat és qui hauria de donar exemple d’austeritat i enginy.

De la mateixa manera que també l’hauria de donar complint els compromisos que planteja com en el cas de la liquidació mensual de l’IVA a les empreses i no portar 5 mesos de retard. Si no hi han calers per a solventar en part els problemes de liquiditat de les empreses que son si no ha canviat la cosa radicalment, els qui creen riquesa i generen llocs de treball, tampoc n’hi haurien d’haver per a d’altres festes de dubtosa utilitat.

Quan la misèria surt al carrer i ens mossega el cul és quan veiem la mala cara que fa la realitat, llàstima no haver-ho previst molt abans i haver-hi posat remei, al menys en part.

La publicació dels beneficis descomunals que les mateixes entitats que varen fer figa estan presentant, pot fins i tot semblar obscè si no fos perquè ens està amagant un fet evident, ens continuen fent trampes per a tapar cares a la gent la crua realitat. La comptabilitat és una eina que es pot manipular i serveix massa sovint per presentar situacions  empresarials irreals. Les entitats financeres ho estan fent principalment de 6 maneres:

• Embargant immobles sense taxació, donant per bona la que es va fer 2 o 3 anys enrere quan el valor de mercat era superior en un 45%.
• Passant crèdits incobrables a les carteres d’inversió per a no provisionar-los ni comptabilitzar-los com a pèrdues.
• Renovant els crèdits que no havent-se declarat com a incobrables els seus titular tenen dificultats reals per a fer front les mensualitats, passant des del compte “clients probablement incobrables” a “clients”.
• Venent els immobles de la xarxa d’oficines de les entitats tal i com ha fet el BBVA amb 1.300 oficines a un fons alemany per uns 1.200 M€.
• Venent les participacions de les filials com el Santander amb una part de la seva filial barsilenya per un 5.000M€ i les participacions industrials.
• Dissenyant emissions de bons convertibles que adquireixen sota ma els estats incapaços d’arreglar el problema i els fons d’inversió d’entitats que han creat el merder.

El problema ens vindrà perquè aquests tripijocs no es poden mantenir eternament i quan comencin a aflorar ens trobarem amb un augment de la morositat que serà el senyal de que estem entrant en la fase més crítica de l’actual crisi. La realitat és que ni el mateix sector financer pot quantificar el forat que ells mateixos han creat i en conseqüència els governs difícilment el poden dotar.

Lo bo que tenen les fusions que des del govern s’estan promocionant és que farà aflorar la merda que les estitats s’estan guardant sota les catifes, però algú sap a quin preu?.

També ens havien venut que ni l’efecte de les subprime, impagaments, provisionaments massius per pèrdues, etc. s’havien de produïr a casa nostra perquè aquí, ai mare de Déu, no hi havien subprimes !!! i fins i tot algú s’ho va acabar creient.

El Fons de provisionament pel restructurament i rescat (FROB) que recentment s’ha aprovat té un marge de contribució per aquest any d’uns 36.000 milions d’€ inicialment es dotarà amb uns 9.000 milions, -quan es demanava per satisfer Catalunya en les peticions de finançament?-, que s’utilitzaran íntegrament per el sanejament de les entitats emmerdades fins a dalt d’impagats i deutes i per a pagar les indemnitzacions  i les pre jubil·lacions de tot el personal que amb les fusions, fotaran al carrer.

Al final a Madoff l’hauran de fer sant entre tots plegats, perquè amb la seva gosadia i “pocavergonyeria” haurà permès que el causant principal de tota aquest crisi en surti sense ni una senyal i després de la batalla més mediàtica que real, no hi hagin deixat quasi bé ni una ploma.

Però realment que ha fet Madoff? molt fàcil, jugar amb la cobdícia de la gent, dels multimilionaris i titulars de les grans fortunes que pel que es veu no havíem amassat prou diners i vestir la il·lusió òptica del seu imperi financer d’un aura d’exclusivitat que pel que sembla, en això també es valora i de quina manera.

El millor que li ha pogut passar al Bernard és això, que de fet li caigués una perpètua com aquesta, perquè coneixent el perfil dels inversors a qui ha estafat, la veritable condemna hauria estat deixar-lo lliure, pel carrer no hagués durat ni quatre dies.

I és que Madoff, tot i que al final ho va fer indirectament, no estafava els pobres, ell robava els rics, a les grans fortunes amb una classe tan descomunal, que la feina no havia d’ésser la recerca dels inversos disposats a arriscar part del seu capital si no que al crear un club de milionaris d’elit qualsevol fortuna obtinguda a base d’explotar els obrers, extorsionar els governs, especular amb matèries primeres i traficar amb armament, anhel·lava que un pinxo com ell li volgués gestionar la fortuna, les classes dominants l’adoraven.

I si no hagués estat perquè al final com sempre passa acaben rebent le gent del carrer, Madoff seria el meu heroi, el Robin Hood dels nostres temps que roba els rics …. i es queda amb els seus diners. Qui dels que em llegeixen no ha somniat en tenir el talent i l’encert per a fer el mateix alguna vegada?.

Avui és l’FMI, l’altra dia l’OCDE i demà el sum sum corda el que ens dirà el que ja sabem des de fa temps, que el decreixement econòmic aquest any s’enfilarà al  5%, que ens menjarem els raïms de les dotze campanades amb una xifra al voltant del 20% d’aturats i que com a conseqüència dels plans de salvament, haurem incorregut en un dèficit brutal equivalent al 10% del nostre PIB que ho acabarem pagant nosaltres i els nostres hereus, ves tu ara, més o menys com sempre.

Mentre els multimilionaris hispanics van minvant i va creixent exponencialment el nombre d’indigents sense subsidi, les administracions i els governs per tal de contribuir a fer escampar la crisi, en comptes d’abaixar-se els sous, reduir la nòmina de consellers i assessors adossats al govern, ens expliquen que per aquest any i molt probablement per el vinent no es cobriran les places vacants de metges, infermeres, mestres i policies, ben fet !!!. I a més donant un nou significat al mot Incompetent ens ha pujat els impostos al consum com els del tabac i la benzina i per la tardor vinent l’IRPF. No saben de on treure els diners per a pagar les festes !!!

Per a fer quadrar unes xifres que fan figa el que faci falta.

Potser en comptes de perdre tant de temps en collonades haurien de preguntar al Florentino Pérez com s’ho esta fent per a fitxar els Kakà i Cristiano Ronaldo amb el deute que té, o millor encara que el facin directament Ministre d’economia o President del govern i així mataran dos ocells d’un tret, arreglar l’economia i que el R.Madrid guanyi la lliga l’any vinent!!! (perquè amb aquest Barça del triplet, jugant a futbol ho tenen molt magre!!!).

Il·lustració obtinguda de Iker Ayestarán

Parlen d’això també:

• Europapress - Els brots vers es panseixen passades les eleccions 
• Visions Personals – Brots verds
• El bloc d’Albert Baranguer – Brots verds?
  

En nom d’una modernitat mal entesa ens hem abandonat a una folla cursa cap a una destrucció que podria ser la inspiració de qualsevol profeta del desastre. Hem permès que la gent mori de fam mentre especulem amb els cereals, hem jugat a ser déus modificant estructures genètiques i hem sigut incapaços de veure el camí sense retorn de una errònia política energètica creant una marginació sense precedents que ha aconseguit el major efecte migratori que es recorda i si no hi posem remei, el conflicte social més gran que la historia hagi vist mai i tot per l’afany desmesurat per a guanyar diners.

Tots nosaltres en som responsables en tant en quant ens hem arraulit en una existència que ha girat la cara a la justícia a canvi d’un excés de comoditats que han justificat agressions irrecuperables a la humanitat i a la natura, oblidant que no podem apostar per seguir destruint el mitjà que ens suporta, no es pot beure si no hi ha aigua, ni respirar sense aire ni caminar sense sòl.

Avui ens despertem dins d’un mal somni que ha provocat la major recessió econòmica coneguda, convivint amb l’amenaça de l’inevitable canvi climàtic que provoca desastres naturals sense precedents i els perills d’epidèmies d’origen desconegut que ens assolen, potser és hora de canviar tarannà i lideratges que ens permetin a tots plegats retrobar les esperances perdudes.

La resta de comunitats hauríem de començar a demanar responsabilitats de la gestió dels diferents governs que han permès que durant més de trenta anys s’injectés en aquesta comunitat una quantitat inimaginable de diners per estar encare avui per sota de la mitjana europea en renda inclús de països que han acabat d’entrar en la UE, ningú no en te la culpa d’això?, si suposo que com sempre els culpables som els catalans.

Ja és trist que la comunitat més nombrosa de l’Estat, objectiu prioritari de la mal entesa solidaritat dels altres, ocupi els primers llocs dels rànquings en prestacions d’invalidesa, atur,  funcionaris per habitants, ajuts socials, mantenint un nivell de benestar que nosaltres que contribuïm obligatòria i necessàriament a fer-ho realitat, difícilment el podrem trobar a casa nostra, fa la impressió de que abans de treballar i sortir del que ens volen vendre com a misèria, tinguin com a objectiu col·lectiu no superar el 75% del PIB de la UE per a no perdre el fons estructurals que els arriben d’Europa quan hauria d’ésser el contrari.

Un estat modern hauria de procurar tal i com es contempla en el nostre estatut, que les necessitats considerades bàsiques, sanitat, educació i seguretat és repartissin d’igual manera en el territori, però que algú pugui passar tot l’any aguantant la barra de qualsevol bar amb un finitio en una ma i l’oliveta farcida en l’altra, justificant haver treballat només un mes, no pot anomenar-se de cap manera solidaritat si no una aixecada de camisa històrica pel temps que fa que dura.

Aplicant el mateix principi de física, els mateixos milers de milions que estaven especulant amb el petroli, cereals i d’altres bens naturals o que fluien per les venes de un sistema financer malalt de les ànsies de benefici son els mateixos que quan han vingut mal dades s’han atrinxerat darrera comptes codificades, opaques i inaccessibles de qualsevol banc de Suïssa o de les Caiman. Fins i tot i si ens hi posem en un esforç d’imaginació que no ens costarà massa podríem creure’ns que tot aquests merder l’han provocat precisament ells per un tacticisme econòmic ocult o simplement per divertiment.

Des de la posició del que mira sense entendre-hi massa a mi em feia la impressió de que podíem estar injectant diners fins a l’infinit sense arreglar el veritable problema que estem patint, posant una imatge esclaridora és com aquell que vol omplir una piscina amb el desguàs obert, abocar litres i litres d’aigua per a res.

Amb aquesta mesura del G20, tot i la recança que em fa qualsevol actuació destinada al control dels capitals, hem aconseguit de moment para el cercle viciós i que la piscina es comenci a omplir de veritat, no sé amb quina intensitat es voldrà o es podrà lluitar contra el poder real, l’econòmic, que des de l’aposta pel model globalitzat es va convertir en el govern supraestatal de la ma del neo liberalisme més salvatge, però ja era hora de parar i analitzar si això és el que ens cal de veritat.

L’únic que s’havia de buscar és la confiança i aquesta sembla que ha començat a retornar, a veure si son capaços els nostres governants de reconduïr el desastre en el que ells mateixos ens hi han ficat.

Cada cop que llegeixo o sento a qualsevol component del nostre govern, ja sigui l’inútil del Corbacho, l’il·luminat amb tendències proteccionistes del Sebastián, a la vice fashion de la Vega o l’aspirant a ex-vicepresident Solbes, sé que en qüestió d’hores  l’organisme de torn desmentirà les previsions que ens han estat dient, la darrera la Funcas amb el dèficit públic que ha situat pel damunt del 10% més del doble que la del govern o del nombre d’aturats, un milió més que els vaticinis del flamant ministre de treball per el desembre proper. Si fa un temps cabia la possibilitat que estesin evitant esvalotar el galliner ara tinc la seguretat de que simplement és per pura incapacitat, per a res més.

Els pedaços amb els que estan  cosint els forats del nostre model econòmic hauran servit per a repetir en el govern 4 anys més per a desgràcia nostra i duraran el que duri arreglar quatre carrers, posar el solfa l’enllumenat municipal o dissimular quatre pintades a les parets tot mesures puntuals i ineficients i el malbaratament dels recursos que han anat fent una oportunitat perduda novament per a començar a fer les coses ben fetes. De totes maneres no sé de que em sorprenc quan en els darrers vint anys ni els uns ni els altres ho han volgut fer.

Si a la meva feina tingués un percentatge d’errors la desena part de la que llueix el president Zapatero en les previsions que ell o el seu govern fan, ja faria temps que estaria engruixint les llistes d’aturats de l’INEM. Si la dinàmica desbocada de mentir en temes tan transcendents com els que estem vivint s’acostés a una petita part del que el president acostuma, potser estaria imputat en alguna causa judicial o fins i tot entre reixes ja. Si algú vol saber quina és la situació real que ens afecta que faci la inversa al que ens diu ZP i ho tindrà arreglat.

D’aquesta relació de confiança en sorgia la captació dels nous clients que sense sospitar-ne res, cada un dels que ja hi era en portaven altres deu, normalment companys, amics i família que amb els seus diners feien el benefici dels primers, és el negoci més antic de la terra, si aconseguís que cada català m’ingressés 1€ en el meu compte corrent, aquesta tarda ja seria multimilionari.

Per desgràcia el tema no sol ser mai tan evident i en el moment en el que els darrers que hi han entrat esperen guanyar alguna cosa, la bola s’ha fet tant grossa que ja no dona per a res. Per a mantenir la progressió vigent i que generés benefici per a tothom en comptes de deu persones, n’haurien d’aportar 100, els següent 1000 i així anar eixamplant la base de la piràmide.

Segurament si avui mateix a les víctimes  de Madoff se’ls preguntés el que s’hauria de fer amb ell, més d’un proposaria embalsamar-lo, embolicar-lo amb gases de lli i dipositar-lo dins un bon sarcòfag en el fons de un laberint a prova de lladres, seria el final més adient per a qui ha passat per la vida fent l’egipci.

El cercle viciós en el que ens hem instal·lat és una màquina de destruir ma d’obra ben engreixada, especialment aquí a on els dos sectors que ens aguantaven les festes i les xerinoles, a saber, construcció i derivats i el turisme i olé, han fet fallida estrepitosament i a on els molts que viuen ja del subsidi d’atur des de que han pogut comprovar el difícil que és que et toqui la loteria, han deixat de pagar les hipoteques que varen subscriure alegrement i han frenat el consum en sec.

La cançó que més s’escolta és la d’una crisis que fa poc més d’un any ningú preveia i front la que tothom es tapava els ulls amb l’esperança vana de foragitar-la, però heus aquí que ha arribat i amb el pas més ferm que mai. Els qui fa més d’un any proclamàvem el convenciment de que això acabaria passant ja no som malastrucs ni anti patriotes, perquè ara un cop la tenim a sobre, no hi ha ningú que no ho hagués avisat!!!.

I ens continuem enganyant en creure que això passarà ben aviat. En honor a la veritat encare queda tocar fons i començar a aixecar el cap, fet i fotut cap el 2011 essent força optimistes.

Si més no el que triguem a crear una nova normalitat econòmica, en definir les noves regles en les que volem reixir creixements diferents a les bombolles de tota mena creades en base a l’especulació i a les enginyeries financeres ens servirà per a depurar i fer desaparèixer tot allò d’indesitjable que s’havia convertit en normal en els darrers anys de predomini de les metodologies ultraliberals. La globalització econòmica pot ésser molt bona si va inexcusablement acompanyada per altres tipus de globalitzacions, com per exemple la social i la laboral si no no té cap mena de futur.

Els animals, fent ús del seu instint primitiu, es provoquen ells mateixos el vòmit a base d’ingerir les herbes que els acabaran purgant i l’economia mundial, aquest sistema podrit, corrupte, injust i desigual que va teixir una mena de tirania universal per a fer els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més nombrosos i més pobres, no ha sabut digerir els excessos de més de 30 anys i per avarícia ha  acabat rebentant, tant de bó que tot això ens serveixi per alguna cosa, si més no per a valorar el concepte d’ètica perdut entre tantes especulacions financeres i transaccions comercials.

Tot apunta a que estem entrant en una nova era comparable a la que va marcar la coneguda com a revolució industrial o la més recentment mal conduïda mundialització a on els aspectes més materials hauran de deixar pas a valors més humans, possiblement és el moment de noves formes de fer i nous lideratges que deixin de banda tanta mesquinesa i ens aportin a tos més igualtat, tots plegats ho acabarem agraint.

Vista la mala consideració que el deute espanyol té actualment en els mercats internacionals, ha augmentat fins 56 punts reals respecte el bonus alemany amb el que no fa massa temps estàvem a la par, el govern en una altra demostració de no saber que s’ha de fer per arreglar aquest problema, es rifa el 60% de l’estalvi acumulat per els futurs pensionistes, per a pagar subsidis d’atur, ajudar els bancs i caixes responsables de que el diner no circuli o en prestar ajuts a les empreses automobilístiques que preparen ja acomiadaments massius disfressats en ERE’s temporals i altres sofisticades regulacions laborals.

No contents en fotre’ns la bola en les passades eleccions explicant-nos la tranquil·litat que tots havíem de tenir per viure en el país meravellós de l’Alícia, l’Espanya del rajol, les comissions, les requalificacions fraudulentes, la precarietat laboral i l’allau immigratori descontrolat, ara posen en risc les pensions seguint el model argentí que va desembocar en el conegut corralito.

Quan a tot un vicepresident del govern li passa per alt que una entitat tant potent i ben informada com “la Caixa” es desprèn ara ja fa més de dos anys de la seva participació a la immobiliària Colonial preveient el que passarà o peca d’ignorància, el que posa de manifest la categoria de qui ens està gestionant els nostres diners o peca d’incompetència i passivitat en no fer res per avançar-se al desastre.

Creuem els dits els que en tenim entre 40 i 50 perquè la nostra jubilació està en perill o al menys aquesta és la sensació que jo en tinc. Ah! i en les properes eleccions, europees, municipals, autonòmiques o generals, tornem a votar per la por, “si no hi anem ells tornen”, es referien potser a l’equip econòmic del darrer equip del Felipe Gonzàlez amb el Solbes al capdavant?.

Se’ns deia ara fa més o menys un any, que el sistema financer espanyol, principalment els bancs, era el més sòlid que hi havia a nivell mundial i que les nostres entitats no havien caigut en el parany d’atorgar les temudes i recentment descobertes “subprimes” en el nostre mercat immobiliari, fals, aquí igual que en el país de Bush, també n’hi han.

L’índex de morositat ha passat de un 0,30% al 2,5% i pujant, entitats tant solvents com Caixa Madrid o Caixa de Catalunya, han sobrepassat el 3,5% i s’enfilen perillosament cap el 9% en el que ja varem estar fa uns quants anys, però és que vist la immensitat, la velocitat del problema i la incapacitat dels qui ho han de solucionar, el llindar del 15% que és el que marca l’enfonsament de tot el sistema és a tocar de la mà.

Avals creuats entre compradors pocs solvents, sobre taxació dels immobles per damunt del 100%, nòmines de 500€ dels nous propietaris, manca de garanties als subscriptors dels crèdits i una publicitat molt agressiva destinada principalment a una competència ferotge entre les entitats per endur-se la part més gran del pastís hipotecari, han conformat en el nostre país un panorama que m’atreviria de qualificar fins i tot pitjor que ens el EUA. L’índex de temporalitat, més de un 30% de la nostra força de treball i la immigració  amb feines irregulars, ningú sap de quina quantitat estem parlant, son les fitxes del dominó que estan provocant ja la caiguda massiva i que a poc que ens hi posem arrossegaran a les més allunyades d’aquest perfil.

Sentint les queixes dels afectats presentant-se com víctimes de la voracitat dels bancs i la passivitat de les autoritats davant el fenomen un acaba per entendre dues coses, la primera és que tots ja som prou grans per assumir quan ens hem equivocat i les conseqüències que això comporta i la segona que quan això passa, sempre anem a buscar el que ens ha de treure les castanyes de foc (estat), o és que a algú pot denunciar que el varen coaccionar i obligar a comprar-se un pis a preu disparat i sense els recursos suficients per a fer-ho?.

 Il·lustració “el economista“

La percepció social de que estem en crisi ens arriba amb un any de retard i la següent fase serà quan al nou milió d’afiliats al INEM se’ls comenci a esgotar la prestació de l’atur d’aquí a poc més de tres mesos ara encare es poden comprar els regals de nadal i anar fent la viu viu, però el drama de veritat començarà quan per més empeny que hi posin els sigui del tot impossible trobar feina.

El panorama que se’ns presenta és desolador, amb un dèficit comercial de rècord mundial unes perspectives d’increment de la despesa pública corrent sense aturador i  l’assecament del consum familiar fins a límits desconeguts, no volien estar en l’elit econòmica mundial? doncs ja hi som, triple campions en dèficit, comercial, pressupostari i fiscal i el que és pitjor sense un teixit industrial al darrera que ens permeti ni un gram d’optimisme per adreçar la situació.

I si a més de descriure la deplorable situació i vaticinar els desastres que ens vindran aportés alguna mesura per a pal·liar d’entrada aquesta situació?, bé des de la meva humil opinió caldria fer tres coses que son les que precisament no es fan:

• Aplicar-se en una contracció de la despesa corrent via disminució de l’administració, empetitint les desmesurades plantilles funcionarials i apostant decididament per a la descentralització. Estalviar en tot allò que no sigui urgent ni necessari, (ho sento pel Barceló.)
• Dedicar els recursos que ara es destinen a cobrir els dèficits dels bancs en l’obra pública, en la construcció de les infraestructures necessàries per a la modernització d’aquest país i de passada donar ocupació a molta de la gent que avui està engruixint les llistes de l’atur provinents del sector de la construcció.
• Impulsar un pacte nacional a on hi hagin tots els actors, govern, oposició, sindicats i patronal que retornin la confiança en la població i permetin entreveure que s’està treballant en la direcció correcta en una situació d’urgència nacional.

Per després quedaran d’altres coses també urgents que ens permetin canviar el nostre model de creixement per un altre que aposti per la R+D+i, la modernització i la productivitat, veurem si quan tot això hagi passat, jo calculo cap allà a finals del 2010, en quin grup dels G estem englobats, si és que això encare existeix.

És com si en un terra sorrenc se’ls estesin obrint esvorancs i mentre tots estan ocupats en tapar el més recent amb la sorra de un altra costat, per l’esquena i als costats se’ls obren tres esvorancs més, és la actuació per la reacció immediata, amb una falta de previsió brutal i la carència absoluta de un pla per el mitjà i llarg termini que espanta. I és que està molt bé sortir en ajuda dels sectors que ho estan passant malament en aquest moment, però és que el govern es pensa que d’aquí un trimestre en quedarà algun que no pateixi de manera descarnada els efectes d’aquesta crisi?.

 La gangrena de un sistema econòmic com el nostre és que el diner no corri i això és el que està passant en aquests moments, que no arriben a les empreses, que son les qui generen riquesa i llocs de treball i als ciutadans que son qui hem de possibilitar que es reactivi un consum ara encarcarat a l’espera del que passarà el proper mes.

El veritable mal és la desconfiança i el recel que ens han transmès els que han permès una situació com aquesta i que ara amb tots els mitjans en les seves mans, son incapaços de redreçar-la. Si fa un any el sistema funcionava perfectament, a on han anat a parar els recursos que feien girar la roda?, que identifiquin els beneficiaris d’aquest desgavell i emprenguin les mesures que la gent els reclama, en aquest moment s’haurà començat a sortir de la crisi.

A tot això i a l’espera de la propera intervenció del govern, algú em pot fer el càlcul de quants diners seran necessaris emprar per arreglar aquest merder?.

En portes de una cimera que per l’únic que servirà és per veure les cares de pòquer que hi posaran els màxims responsables de que la crisi s’hagi instal·lat en el món sencer, el debat s’està centrant ja en les propostes que faran possible el que fins ara cap d’ells han estat capaços d’aconseguir, substituir el model econòmic actual, el de l’economia financera, la globalització interessada i els beneficis irreals i tornar a donar canxa a les empreses de sempre, les que creen riquesa i llocs de treball. Ai quina por que em fan !!!.

Mentre tant, lluny d’haver apaivagat el marejol, el diferencial entre el tipus d’interès europeu i l’euroíbor s’ha eixamplat el que demostra que en realitat la manca de confiança, la incertesa que provoquen totes les mesures que fins el moment s’han adoptat enlloc de disminuir, ha augmentat,  els ERO es van multiplicant i en cada un d’ells l’atur s’incrementa  en la mateixa intensitat que la capacitat de consum dels ciutadans s’està secant com un pou de l’Alt Empordà en mig de la descomunal sequera.

Ens convé que plogui grans dosis de sensatesa i sobretot d’honestedat, és el que esperem tots plegats d’aquest cap de setmana en la cimera, a on els bruixots de les vint tribus convocaran al déu Tlàloc ballant sense parar al voltant de la foguera al ritme dels tam tam.

La incapacitat d’aquest govern i de qualsevol altre que hagués estat en el poder, en redreçar un model que ha deixat de banda l’economia productiva, la que dona de veritat progrés i llocs de treball per la d’anar recaptant impostos provinents de l’activitat constructora i intermediària és un fet, només cal llegir els informes sobre espanya que han publicat the Finantial Times o the Economist.  Ja ho podem avançar d’aquí a un parell d’anys tornarem a tenir un govern del PP.

El fet mostra a més una preocupant mancança de prestigi internacional provocat per el lideratge feble del ZP, algú dubte que un govern presidit per Felipe Gonzàlez o Aznar no estaria ja convidat?. Potser si que a base de molt pidolar als governs amics sud americans o de tocar la pera sense parar al Sarkozy, la Merkel o el Brown, finalment Espanya podrà asseure’s al costat de les potencies econòmiques mundials, però fa la sensació que ens han deixat ben sols en mig de tots.

Però que cony hi volen anar a fer allà a on es discutirà sobre l’establiment de un nou model econòmic i financer mundial i dels controls per evitar les disbauxes actuals, si aquí son incapaços de prendre ni una sola mesura coherent per a redreçar la nefasta, preocupant i desastrosa realitat que ens ofega?, que hi volen anar a fer allà, quan aquí no fan res més que incomplir els terminis del finançament català, la dotació de la llei de l’autonomia personal i han errat una i altra vegada en totes les previsions econòmiques realitzades?. Sabeu què, millor que es quedin tots a casa no sigui que als de la cimera els doni per a fer cas al Solbes, que després si que l’hauriem cagat!!!

Jo també hi vull jugar!!!, crida el ZP però qui els ha de convidar ja saben de quin peu calça.

Parlen d’això mateix:

• Cimera de Washington – Blog d’econòmiques i empresarials
• Sarkozy vol ZP a Washington – Tikey jnr
• La presència d’Espanya en la reunió del G20 – Aquí un liberal
• El G20 decidirá por todos – Kaosenlared.net

I no és un problema de manca de recursos com reclamen els responsables dels jutjats no s’entén com en un país en el que tothom està treballant matí i tarda, els funcionaris en general i els de justícia en particular, només ho fan els matins, desaprofitant l’oportunitat de redistribuir millor les càrregues de treball i no ser novament un obstacle pel funcionament normal de l’activitat econòmica d’aquest país.

Si les previssions més pesimistes l’encerten i fins ara ha estat així, el colapse que es pot viure en aquestes sales en els propers dotze mesos serà descomunal, però si els acreïdors no cobren en temps i hora potser s’afegiran ells també a la roda de les antigues suspensions de pagament per no poder fer front als seus compromisos ja que a ells no els han pagat, tot un despropòsit.

Si les nostres autoritats volen ajudar de veritat és en aquestes “petites” coses que hi tindrien que posar ma i no en sortir corrents a ajudar als bancs que s’han dedicat a sobretaxar els habitatges d’aquells a qui els han endosat una hipoteca que ja no poden pagar, a la fí les grans entitats no voten, aquests només son liberals quan toca, ara per suposat que no.