economia

Què passa quan 1.800 Milions de € fan trontollar els nostres principis ètics, quan 6.000 llocs de treball en a l’indústria armamentística d’una zona especialment castigada per l’atur fan justificar la violació sistèmica dels Drets Humans que nosaltres defensem?

Finalment ahir a la tarda varem tenir la confirmació, la conspiració EtarrocatalanaindependoNaZi, la mateixa que impedeix any darrera altra que Espanya guanyi el Festival d'Eurovisió, existeix. Es va conxorxar amb els Comités Olímpics d'arreu i a les primeres de canvi va deixar Madrid fora de competició de l'elecció de la Seu Olímpica del 2020. Tots els experts que vaticinaven, aquest cop si, el triomf de la Vila d'Aznar como a Seu Olímpica, varen mutar en qüestió de segons en postuladors de les teories de la corrupció i del suborn del COI per a justificar la injustícia, alguna cosa en sabran, ja que per la capital d'Espanya hi corren els majors especialistes del món en la matèria.

Si els arguments que faran servir els qui veuen en el dret a decidir, origen i el destí de tots els mals coneguts, són com els que han fet aquest estiu el Pere Navarro o Enrique Osorio Consejero de Economia de la Comunidad de Madrid, ho tenim realment bé. Desgraciadament per ells la falta de rigor i la mentida intencionada a la que ens tenen tant acostumats es pot combatre fàcilment aportant les dades oficials, però el ridícul que acaba fent el qui les llença és més difícil d'esborrar que les marques del retolador permanent a la pell. És que no n'aprendran mai!

Si a un Estat sense  model productiu clar amb un atur del 27% amb un Deute de 1Bilió d'€ i creixent i amb l'honestedat de tota la classe dirigent sota sospita els treuen de cop el 20% dels seus ingressos, qui amb una mica de seny dubtaria a on aniria a parar? És com si a algú que té inutilitzades les dues cames li retires de sobte les crosses mentre està caminant, l'esmorrada serà inevitable.

Rajoy és dels que pensa que la mida, en economia i d'altres coses, importa, segur que la seva dona li compra. L'argument principal en contra la secessió de Catalunya va sortir en les reuinions del Cercle d'Economia a Sitges dels llavis del notari-president d'un país que encara es creu important com en les èpoques imperials de Carlos I o Felip II, què no escolta res del que li diu la Merkel?. Però la pregunta que ens hem de fer és, ho va fer per prevenir Catalunya de les dificultats que es trobarà quan sigui un estat comparable a Holanda, Dinamarca o Suïssa o per la por a que una Espanya sense Catalunya passi a ser una altra Polònia, Txèquia, Hongria o Romania?

Espanya està en venda. A partir d'ahir qualsevol amb 500.000,00€ a la butxaca i amb ganes de gastar-se'ls pot adquirir un immoble a Espanya amb pàrquing, traster i permís de residència. També ho pot aconseguir comprant dos milions d'euros de deute del Regne del Mataelefants o invertint en un projecte empresarial, ja sigui nou o adquirint-ne un qualsevol dels milers que pengen per les orelles i que estan a punt de tancar. S'accepten ofertes!

Un polític que "treballi", és un dir, en el Congreso de los Diputados de Madrid, percep per fotre potes enlaire el país, pujar-nos els impostos i deixar-nos sense feina un sou mig de 6.100,00€ cada mes. Molta pasta? depèn, si ho mirem amb els ulls del Duran i Lleida per exemple que es queixà no fa massa amargament, un polític a Espanya cobra poc. Per a algú que cobra de l'atur o el subsidi de subsistència o per a qualsevol pensionista, molt més del que disposa ell i els seus per a menjar tot un any.

A Espanya el cognom més comú en comptes del "Garcia" hauria d'ésser "Malo" i darrera d'aquest en segon i tercer lloc, "Corrupto i Inepto". Tan li fot a més que el porti gent d'esquerres o dretes, alguns dos dels tres per part de pare i de mare, que el NYAP, així en majúscules, està assegurat. La mateixa setmana que la EPA (Enquesta de  Població Activa) situava de moment en 6,2 milions el rècord d'aturats, coneixíem que la presidenta de Sareb, el banc dolent dissenyat a càrrec de les nostres costelles, cobrava per la feina feta d'un mes 33.000,00€!

El millor que els podria passar a europa és que fotessin fora Espanya de la UE. Espanya és el càncer d'Europa i no el país gran i important que ens volen fer creures'ha convertit per mèrits pròpis en un Passiu Tòxic capaç d'engegar a la merda ella sola la idea d'europa que varen parir fa anys pro homes com Willy Brandt. És ja el paradís oficial de la mediocritat, de la corrupció, de la ineptitud política ...el país amb més lladres i pillos per metre quadrat de l'univers, el forat negre més important de tota la història econòmica mundial. Veient tot això algú pot tenir dubtes del que ens convé més els catalans?.

Reinhart, Rogoff i Falciani son tres noms que ens diran poc a la majoria dels mortals, però segurament d'aquí uns anys quan les dades per a fer l'anàlisi ens hagin arribat senceres ocuparan una part important en el puzzle que explicarà la nostra història. Els dos primers son dos economistes reputats de Harvard, que s'han fet un nom amb una teoria econòmica que demostrava que quan el deute dels estats superava el 90% del PIB d'un país, el creixement mutava de manera automàtica en decreixement i es feia necessària l'aplicació d'un concepte molt familiar, l'austeritat. El segon, un ex empleat de banca que va aconseguir acumular una llista de dipositants del banc HBSC de Suïssa i que ha posat en escac a milers de defraudadors i delinqüents que s'han emportat els diners que ara fan falta al paradís fiscal Helvètic.

Els economistes, cultivadors d'aquella ciència que ens explica les causes que ens han portat al desastre quan ja no hi ha remei, ja fa temps que com si fos moda pronostiquen la fi del món mundial, els desastres de Nostradamus venen molts de llibres i com a profetes de l'antic testament des de la columna setmanal o el programa televisiu que protagonitzen ens foten la pell de gallina un dia si i l'altre també. L'excusa per a que se'ns posi malament el sopar d'aquesta setmana és Xipre i les conseqüències immediates que el que allà ha passat acabi passant també aquí.

Al final, se'ls va aparèixer la Verge!. Les eminents autoritats econòmiques europees han descobert fa un parell de setmanes que Xipre, la petita illa mediterrània de poc més d'un milió d'habitants era, el que en l'argot es coneix com un paradís fiscal!. Ni els va fer malpensar que de fa més de 10 anys, el 70% de la seva economia es basés en l'activitat bancària ni que el flux de capitals no massa clars que els arrivaven des de can Putin i la resta d'europa a cabassos, s'emblanquinessin allà tal com fan amb les façanes minimalistes i pulcres dels poblets que acullen la segona font d'ingressos de la illa, el turisme.

Els fets que hem viscut aquesta setmana ens han confirmat que Alemanya, l'altra temps gran locomotora del creixement i l'abanderadajunt a França d'una idea d'europa que ara es troba a faltar, continua pilotant amb ma ferma la ruta de la sortida d'una crisi que ens venen com a sistèmica i que s'acabarà simplement quan els bancs de la Merkel hagin cobrat els préstecs amb els que el sub d'europa varen inflar la bombolla econòmica i s'hagin tret de sobre el deute porqueria dels PIGS. Merkel es massa Merkel i el Busdesbank massa Bundes per un BCE de fireta.

Si l'àvia Lluïsa fos la ministra d'Economia i Hisenda del regne d'Espanya ja faria anys que hauria agafat el seu petit bloc d'espiral i aquell llapis Staedler groc i negre del número 2 que havia reduït a la mínima expressió de tant passar-lo per la maquineta i llepant-lo de la punta, equivalent de prémer el botó d'engegar l'iPad avui en dia,  s'hagués posat a fer sumes i restes com una desesperada fins a quadrar el pressupost. És el que han fet tota la vida les economies de la casa, no estirar més el braç que la màniga i a més deixar uns quants duros en un racó per quan vinguin maldades. A Espanya des de que ens varen fer creure que jugàvem a la primera divisió amb els calers que ens deixava Alemanya, la llibreta s'ha endreçat en un calaix fins el punt que el nostre deute ha arribat quasi al nivell de la producció de riquesa d'un any sencer, un 90,5% del PIBAquesta casa és una ruïna, un producte tòxic.

Una de les variables que feia oscil·lar més el resultat de les enquestes que es varen fer abans del 25N entre els favorables o contraris a la independència, era, si al final de tot aquest procés, Catalunya quedaria dins o fora d'Europa, bé millor dit, dins o fora de l'UE que no és el mateix. La manifestació del 11S2012 ens va fer encetar un debat tant necessari com incert, a on s'hi mesclen a parts iguals fal·làcies interessades i optimismes desmesurats que han fet difícil de situar la realitat d'un tema realment complexe a on a més dels sentiments s'hi barregen la política, la economia i la legalitat internacional i això no ho fa de per si gens senzill d'explicar i d'entendre.

Pels vols de l'any 2004, mentre a Catalunya es discutia el nou estatutet i a Espanya el PP recollia signatures en contra de tot el que fos sospitós de català, en Carod Rovira va despenjar-se amb unes declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid que provocaren el primer boicot seriós als productes catalans, principalment al cava, ja em diràs tu perquè no als iogurts Danone, les compreses Ausònia o als fesols de Santa Pau.

Fot quatre dies que se m'apareix en somnis l'Esperit Sant amb les tres ratlles d'Adidas per sobre les ales i l'escut del Reial Madrit i el logo de BTW a la pitrera piulant sense parar, Cristiano, Cristiano!. Al final tindrà raó en Gonzalo quan em vol convèncer de que la societat actual està dominada pel consumisme, culpa d'un capitalisme salvatge que ens domina i sobre el que no hi mana política ni govern. En part em satisfà que d'una de les coses dolentes que ens passen no en tinguem la culpa els nacionalistes catalans. Si els més propers a Déu nostre senyor estan esponsoritzats per alguna multinacional, ja m'explicaràs!.

Mentre en la Espanya unicel·lular i amèbica era tema central de qualsevol tertúlia el Villarato, quatre anys sense mamar-la amb la despesa que ha fet l'equip blanc per cert amb el crèdit de la Caja Madrid que haurem de pagar tots nosaltres, son molts anys i que si el Cristiano era millor que el Messi -Ai animalons-, a Catalunya s'ha estat treballant a nivell internacional per arribar fins a on som ara a tocar de les portes del nostre Estat. El tret de sortida va ser la sentència sobre l'Estatutet, ni aquesta merda ens van voler deixar tenir aquesta gent, i les retallades que en va fer un Constitucional desprestigiat, polititzat i caduc. El que es permetia en altres territoris amb texte calcat no ens ho permetien a nosaltres, però ja se sap, Catalunya és Catalunya.

Del que diuen la majoria dels polítics en els mítings als que ens sotmeten en plena campanya electoral, com deia la meva àvia, "la meitat de la meitat", això ens hem de creure. Des de la etiqueta que pengen al Mas com a independentista des de les files del PPC i el PSC, (ja és curiosa la coincidència de l'anàlisi, cony) fins a l'etiquetatge que en fan des d'Esquerra com un servent defensor de les polítiques de Zapatero o de soci ideal per el Rajoy, hi ha tant de tros que es fa impossible que ambdues siguin certes. El que deia, "la meitat de la meitat".

Heus ací que el dimecres passat ens varem despertar a Espanya sent un país intervingut per les autoritats econòmiques mundials. L'FMI i la UE ens han imposat uns estalvis que abans no havíem aprés a fer i a qui els ha tocat "la grossa" de la retallada han estat els de sempre, funcionaris, pensionistes, famílies i treballadors en general. De cop, lluny d'estar jugant a la Champions  econòmica ens hem trobat disputant-nos el play-off per a no baixar amb Grècia, Itàlia, Irlanda i Portugal. El país sencer en la puta misèria.

La incapacitat amb la que el govern espanyol està responent al llast de la crisi econòmica que ens afecta de tant manifesta i evident con és, espanta. Llegint el deteriorament de les nostres xifres cada vegada que al govern ens les dona, això sí, amagades i revestides de brots de color verd hom té la sensació d'estar dins un forat negre de dimensions inabastables.

Sembla mentida com la lectura i la interpretació de les xifres ho resisteix quasi be tot i a més si el que ens dona les explicacions és un polític passa el que passa sempre amb el got, mig ple o mig buit segons siguin govern o oposició. Aquest matí hem esmorzat amb la dada del PIB trimestral espanyol, un -0,3% que per uns és l'evidència de la desacceleració en la caiguda i pels altres la mostra més evident de que a aquest país li costa horrors remuntar la situació.

Les Caixes d'Estalvis d'aquest país, suport de poder econòmic dels partits que governen els diferents territoris d'Espanya, s'han convertit d'un dia per l'altra, en l'objectiu prioritari dels ajuts econòmics continguts en el FROB (Fondo de Rescate Ordenado Bancario) que està actuant de fet con el fons de suport d'un ERE encobert. Tot això s'està fent envaint a més les competències que la Generalitat té sobre la matèria, obviant la pròpia llei de caixes d'estalvi sense que el govern català hi hagi dit res.

L'any 1985 en ple govern socialista de Felipe González el seu super ministre d'Economia un tal Miguel Boyer ara renegat de la progressia i les esquerres, va fer evident la incapacitat de l'Estat per a evitar la fuga de capitals en direcció a paradisos fiscals com Suïssa i la importància que en aquest país tenia l'economia submergida, creant diferents productes de baixa rendibilitat com els pagarés opacs per fer aflorar el caler negre,  la possibilitat d'inversió legal de baixa fiscalitat i a més una amnistia fiscal. Així va ser com varen néixer  entre d'altres coses, unes societats anomenades SICAV, una eina d'inversió i de formació de capital.