El país de la puta misèria
Heus ací que el dimecres passat ens varem despertar a Espanya sent un país intervingut per les autoritats econòmiques mundials. L’FMI i la UE ens han imposat uns estalvis que abans no havíem aprés a fer i a qui els ha tocat “la grossa” de la retallada han estat els de sempre, funcionaris, pensionistes, famílies i treballadors en general. De cop, lluny d’estar jugant a la Champions econòmica ens hem trobat disputant-nos el play-off per a no baixar amb Grècia, Itàlia, Irlanda i Portugal. El país sencer en la puta misèria.
I era tan clar que qui havia de rebre la garrotada no serien ni els banquers ni financers que son els que ho han emmerdat tot plegat, amb l’ajut i col·laboració necessària d’uns polítics de pega, que ja ni ens estranya.

Sembla mentida com la lectura i la interpretació de les xifres ho resisteix quasi be tot i a més si el que ens dona les explicacions és un polític passa el que passa sempre amb el got, mig ple o mig buit segons siguin govern o oposició. Aquest matí hem esmorzat amb la dada del PIB trimestral espanyol, un -0,3% que per uns és l’evidència de la desacceleració en la caiguda i pels altres la mostra més evident de que a aquest país li costa horrors remuntar la situació.
Les Caixes d’Estalvis d’aquest país, suport de poder econòmic dels partits que governen els diferents territoris d’Espanya, s’han convertit d’un dia per l’altra, en l’objectiu prioritari dels ajuts econòmics continguts en el FROB (Fondo de Rescate Ordenado Bancario) que està actuant de fet con el fons de suport d’un ERE encobert. Tot això s’està fent envaint a més les competències que la Generalitat té sobre la matèria, obviant la pròpia llei de caixes d’estalvi sense que el govern català hi hagi dit res.
L’any 1985 en ple govern socialista de Felipe González el seu super ministre d’Economia un tal Miguel Boyer ara renegat de la progressia i les esquerres, va fer evident la incapacitat de l’Estat per a evitar la fuga de capitals en direcció a paradisos fiscals com Suïssa i la importància que en aquest país tenia l’economia submergida, creant diferents productes de baixa rendibilitat com els pagarés opacs per fer aflorar el caler negre, la possibilitat d’inversió legal de baixa fiscalitat i a més una amnistia fiscal. Així va ser com varen néixer entre d’altres coses, unes societats anomenades SICAV, una eina d’inversió i de formació de capital.




