Com que l’efecte migratori no era el que és ara, primer perquè nosaltres no lligàvem els gossos amb llonganisses i segon perquè els africans que es juguen la vida amb les pateres travessant l’estret no sabien ni que collons era un televisor ni que existíem nosaltres, quedava clar que la intenció de tanta precaució era, per a prevenir als turistes que triaven les nostres costes per a prendre el sol una possible infecció de la malaltia no pas per a protegir-nos els de casa.

Ara, quan no és la del pollastre, és la del porc, les epidèmies es converteixen en pandèmies i traspassen mars, muntanyes i fronteres amb una velocitat sorprenent, deixant fora de joc a les autoritats sanitàries que no saben ni per on agafar el bou, si per les banyes o per el pebrots. L’esquizofrènia front els possibles contagis és tal, que quan el viatger del costat en qualsevol mitjà de transport públic tus, ja se’ns posen els pels de punta i de manera dissimulada ens tapem la boca i el nas amb el mocador o senzillament baixem a la següent parada.

Els malpensats però busquen en l’explicació de tot això, una estratagema del capital que ha vist com a únic aturador del flux d’indocumentats i il·legals que ens envaeixen la por a emmalaltir de qualsevol cosa i busquen en l’excusa per aturar els brots la millor de les fórmules per a tancar fronteres i augmentar els controls.

Ves a saber, potser nosaltres ja no, però els nostres néts de seguir amb aquesta mena de follia per a manipular els aliments, naixeran ben igual que ens deien dels rojos en les èpoques del Franco, amb banyes i cua i s’alimentaran de nens !!!. En això de fer por i de matar gent el Franco va ser tota una referència.

En nom d’una modernitat mal entesa ens hem abandonat a una folla cursa cap a una destrucció que podria ser la inspiració de qualsevol profeta del desastre. Hem permès que la gent mori de fam mentre especulem amb els cereals, hem jugat a ser déus modificant estructures genètiques i hem sigut incapaços de veure el camí sense retorn de una errònia política energètica creant una marginació sense precedents que ha aconseguit el major efecte migratori que es recorda i si no hi posem remei, el conflicte social més gran que la historia hagi vist mai i tot per l’afany desmesurat per a guanyar diners.

Tots nosaltres en som responsables en tant en quant ens hem arraulit en una existència que ha girat la cara a la justícia a canvi d’un excés de comoditats que han justificat agressions irrecuperables a la humanitat i a la natura, oblidant que no podem apostar per seguir destruint el mitjà que ens suporta, no es pot beure si no hi ha aigua, ni respirar sense aire ni caminar sense sòl.

Avui ens despertem dins d’un mal somni que ha provocat la major recessió econòmica coneguda, convivint amb l’amenaça de l’inevitable canvi climàtic que provoca desastres naturals sense precedents i els perills d’epidèmies d’origen desconegut que ens assolen, potser és hora de canviar tarannà i lideratges que ens permetin a tots plegats retrobar les esperances perdudes.

Feta la reflexió ens n’adonem que passats onze anys de la signatura del protocol de Kioto, lluny de proporcionar-nos les solucions perseguides, els nocius efectes de les emissions de gasos contaminants a l’atmosfera no ha fet més que augmentar.

L’únic que funciona realment és la possibilitat que els països rics comprin als que estan desenvolupats els drets per a contaminar que necessiten per a no sobrepassar els nivells acordats, vulnerant l’esperit de una norma que ja va néixer amb massa ànim de no molestar, de fet fins que els EUA no s’hi posin de veritat aquí no hi haurà cap resultat significatiu.

Els humans som l’espècie més imbècil que hi ha, no ens n’adonem que seguir massa temps amb aquest model de consum, el mal que estem inferint en el nostre entorn serà del tot irreversible, quan els desastres naturals, les malalties relacionades amb la contaminació, les sequeres o l’augment de la temperatura global ens portin al col·lapse generalitzat, potser ja serà massa tard. Som tan egoistes i ignorants que veiem tant llunyà el mal que ni ens parem a pensar que el problema molt probablement no el tindrem nosaltres si no els nostres fills i nets. Mentre tant ningú renunciarà al seu cotxe, ni reciclarà les deixalles que produeix, ni modificarem els nostres hàbits de consum ….. ens costa molt poc predicar i molt posar-ho en pràctica.

Potser en aquesta reflexió trobarem un dels pocs aspectes positius de una crisi com la que estem passant i per pura necessitat de depurar la nostra economia ens arribi la sensatesa que fins ara ens ha faltat, ja m’estranyaria que fos així, ja !!!.

Mentre això passa i en el govern del tripartit continuen amb l’empanada mental sobre si cal o no la canonada del mini transvasament, les veus dins d’ICV i ERC ja exigeixen que s’aturi una obra impopular i innecessària si l’objectiu final era evitar que l’àrea metropolitana s’hagués de rentar la cara amb sifó o coca-cola. Si la intenció final era una altra, que ens ho expliquin, si us plau.

La previsió per retirar el decret de sequera es xifrava no fa massa temps en omplir el 40% del cabal del pantans, ara ja el superem, però pel que sembla les darreres declaracions situen el límit en el 58% segons ens explica EP no pas el govern, nivell en el que alguns malpensats veuen la dilació en el temps fins que s’hagin començat les obres i per tant sigui impossible ja aturar-les.

Les denúncies recollides per la premsa, per les declaracions d’alcaldes de municipis afectats sobre les pressions rebudes i les contrapartides ofertes sobre requalificacions i aprovacions dels  POUM pendents, vindria a donar la raó a aquells que des del primer dia han denunciat intencionalitats ocultes poc confessables darrera del transvasament.

Parlen d’això avui:

• Eppur piove - Bloc de Roser Gaitano
• La polèmica dels transvassaments – El mirador valencià
• Aigua i Ebre – Desarmats

No és just que des de l’entorn d’aquelles organitzacions que no fa ni 5 anys estaven en l’oposició, els donaven suport, organitzaven manifestacions i signaven acords comprometent-se a no pactar amb ningú que defensés el model de transvasaments, es llencin ara missatges que pretenen mostrar com a insolidaritat el que no és res mes que la lògica prevenció. Qui, des de la classe política governant pot retreure sense posar-se vermell els qui defensen l’Ebre veient la restrillera d’incompliments que s’han perpetrat amb el Ter?.

Jo entenc les reaccions de la gent de l’Ebre, en base a les respostes a cinc preguntes que us formulo:

1. Les poblacions que envolten Barcelona, estan farcides de urbanitzacions de xalets adossats, que precisen aigua per a veure, regar els jardins i omplir les piscines dels qui hi viuen, és evident que el model urbanístic aplicat en el territori, és erroni. Qui és l’insolidari el que avui es manifesta o els qui han permès tot això sense preveure’n les conseqüències?
2. El tractament que es fa dels acords adoptats per l’ACA amb els compromisos amb els gironins sobre els manteniments dels cabals ecològics en el transvasament del Ter, ja fa anys que s’incompleixen de manera reiterativa. És censurable que veient això des de Tarragona no es vulgui caure en el mateix parany?.
3. La deixadesa de les infraestructures de l’aigua que serveixen per abastir la zona metropolitana de Barcelona fan que es perdin mes del 25% del aigua que transporten i això és inadmissible. Com poden demanar als agricultors que actualitzin els seus sistemes de reg, quan l’administració no ho fa amb les xarxes de transport i han estat llençant l’aigua durant anys pel clavegueram?.
4. Els alts impostos que paguem els catalans en el rebut de l’aigua, per sanejament, infraestructures i consums mínims no es veuen correspostos amb uns serveis que previnguin situacions com la que estem vivint aquest dies. A on van a parar tots aquests milions que es recapten per aquests conceptes?, en l’optimització de un sistema que fa figa, segur que no.
5. La demagògia obstruccionista enfront a les polítiques de transvasaments, construccions d’infraestructures (desaladores i depuradores) i de la connexió de conques a nivell català fa que a dia d’avui no tinguem aquest problema resolt. A qui li hen de demanar explicacions els catalans, per els 4 anys perduts per l’interconnexió de les conques o el retard de la desaladora de Barcelona simplement per l’assignació de la titularitat de les obres?

Perquè la població de Barcelona no pot ressistir un hipotètic període de restricció de subministrament i en canvi els de Girona, Tarragona o Lleida si que podem i de fet ja ho hem patit?. Responguin-me si us plau.

La mà que controla els interessos econòmics es poderosa, massa poderosa. De res serveix construir sota els paràmetres d’extrema seguretat les instal·lacions de generació d’energia nuclear si després, les empreses que les gestionen portades pel l’afany de maximitzar els seus guanys estalvien per sobre del que seria recomanable, en la qualificació de la gent que les ha de gestionar cada dia, o en les mesures de seguretat que ens han de portar a evitar fets com els descrits.

Com a resultat de tot això, 800 persones que varen visitar aquests dies Ascó, majoritàriament escolars, hauràn de passar revissió per descartar possibls afectacions.

Tota instal·lació té la seva vida útil i un deteriorament per l’ús que comporta que la cura i la vigilància del seu funcionament, sigui essencial. En aquest cas la fuita no s’hauria d’haver produït mai, però el que és mes greu és que des del moment que el responsable de la central en va tenir constància, s’amagués la informació a l’autoritat nuclear, el CSN, ves a saber per a quins motius.

Els sindicats, que han denunciat la manca de mesures de seguretat amb la que funcionava Ascó i la poca preparació professional dels seus operaris, dues mancances que de confirmar-se serien gravíssimes, posen damunt de la taula el perquè no es poden deixar en mans de la iniciativa privada, la responsabilitat de la nostra protecció. Les companyies elèctriques que guanyen milers de milions cada any, no es podem permetre episodis com aquests i la nostra salut i tranquil·litat tampoc.

Sembla com si Txèrnobil s’hagués esborrat del nostre record.

La gran virtut de la denúncia de Gore va ser sense cap dubte, permetre acostar a l’entorn més proper els fenòmens per ell descrits. Pocs de nosaltres tindrem com primera imatge del dia la imponent massa de gel de l’Àrtic fonent-se o les extenses masses forestals d’avets gegants de nord-americans socarrant-se des de les arrels, però si que estem patint per exemple els efectes d’una sequera a la qual ja entenem com “normal”, quan no hauria de ser així. Gore va tenir l’encert de convertir el problema en mediàtic, de penetrar en les nostres llars i conscienciar a la massa que fins a la data havia romàs desinformada i dormida i els poders econòmics causants de les destrosses no l’hi perdonaran en la vida.

Els detractors de qui com Gore defensen la teoria del canvi climàtic, els negacionistes, s’articulen en els entorns del poder econòmic i polític neocon, són curiosament qui en pocs anys han dissenyat, implantat i estès el model de consum i producció que ha provocat que tots tinguem un problema majúscul, cultius d’aliments tractats genèticament, estructures de producció altament contaminants, consum incontrolat de recursos naturals que no fan altra cosa que acostar-nos cada dia un poc més a l’abisme.

Defensen un component cíclic natural, que sense deixar de ser cert, incrementa en cada fase el perill de desertització que ja està trucant a les nostres portes, la destrucció de la capa d’ozó la incidència del qual en la nostra salut ni ells mateixos neguen i un augment de les temperatures que de seguir igual, provocarà canvis importantísims en l’equilibri ecològic, fins a convertir el planeta en una espècie de forn. És cert que la temperatura global en una primera fase i com average està disminuint, però el que no ens expliquen és que això es deu al fenomen del desglaç. Què passarà quan s’hagi fos tota la capa acumulada en els pols?.

Em nego a acceptar que aquesta ànsia pel creixement, no accepti ni tan sols el risc. Els mateixos que ens presenten com coartada el fenomen de la mundialització en el seu vessant econòmic, haurien de tenir present que no poden apostar per seguir destruint el mitjà que ens suporta, no es pot beure si no hi ha aigua, ni respirar sense aire ni caminar sense sòl.

Això hauria d’entendre’l fins el “primo” del Rajoy.

El títol del meu post, “Al primo de Rajoy, ni caso“, el podeu llegir sencer en aquesta adreça del seu bloc.

Quan una cosa no “costa” ni diners ni esforços, no es valora. Ho fem els ciutadans però també les administracions que en situacions d’escassetat tenen sempre la tendència a propugnar mesures accessories per a no entrar en el nus del problema, la concepció en l’us d’aquest bé, ara tant escàs. Es persegueix per exemple, rentar el cotxe, regar les plantes del jardí o omplir les piscines quan es segueix emprant més del 70% de l’aigua disponible, per a usos agrícoles sense incidir en el fet de que aquí a Catalunya, ningú s’ha preocupat per a reconvertir sistemes de regadiu que depassen el mig segle en d’altres mes eficients i racionals. Matar mosques a canonades.

A la UE, les subvencions que es donen a l’agricultura son immorals. Mentre el tercer mon hauria de ser qui subministrés als occidentals dels productes del camp i de l’horta, es continua mantenint pagant-lo via gran part del pressupost, la viabilitat econòmica de un sector que representa poc menys del 1% del nostre volum econòmic, demencial!. Però és que a més, qui ha estat tradicionalment responsable d’això han estat governs autoanomenats d’esquerres i lobbys sindicals dels sectors agrícoles, mentre en altres forums reclamen com irrenunciable l’aportació del 0,7% del pressupostos nacionals a mitigar la falta de desenvolupament de les zones pobres del planeta quan el mes efectiu seria traspassar-los les produccions en les que poden ser mes eficients, per exemple l’agricultura i obrir-los els nostres mercats. sereu conseqüents amb el que prediqueu d’una vegada?

Fins i tot ara a casa nostra, es tendeix a disfressar transvasaments abans denostats, per la via del lèxic, o incompliments manifestos de sobreexplotament de conques, com per exemple la del Ter, fins i tot superant de molt el cabal ecològic establert, fent servir els mateixos arguments que no fa ni quatre anys ells mateixos titllaven de lladres i prepotents als qui gosaven ni tan sols plantejar-los.

L’aigua no és de ningú i de tots a la vegada, però davant l’incompliment sistemàtic dels propis pilars ideològics que alguns des de l’oposició predicaven, fora bo que ara quan han de gestionar el problema, se’n adonin de una vegada que potser, algunes de les solucions històricament plantejades, com parts del PHN, o el recurrent transvasament del Roine, entre molts d’altres, s’haurien de posar com a mínim al damunt de la taula.

Una cosa es jugar a ser progressista, ecologista i d’esquerres en l’opossició i l’altra governar i establir prioritats, oi conseller Baltassar?

Parlen d’aixó avui:

• Saura acusa de deslealtad a de la Vega – La Vanguardia

És cert que els mals atribuïts al canvi climàtic són els causants en part del desastre, no obstant això el que és evident és que a Catalunya, fora de l’oposició interessada del transvasament de l’Ebre proposat pel PP, no tenim una veritable cultura de l’aigua, com l’escassesa ha generat en regions com Murcia, Almeria o la conca llevantina.

Perquè parlem clar, quin sentit té, ecològicament parlant, llançar milers de litres per minut d’aigua dolça al mar pel delta, mentre es esquilma fins a assecar la conca del Ter?. El problema del PHN sembla que va consistir per al PSC, a muntar el pollastre amb fins electorals, proposar la construcció de desaladores moltíssim més agressives contra el medi ambient i desentendre’s de la resta.

Els agricultors de la part baixa del Ter fa anys que ho reclamen, han adaptat els seus sistemes de reg a l’escàs cabal existent renovant canalitzacions, i reduint la necessitat d’aigua en gairebé un 60% de la utilitzada durant fa anys, no obstant això el transvasament autoritzat cap a la zona metropolitana de Barcelona, segueix sense respectar el cabal mínim ecològic de la conca mentre pel delta se segueixen llançant milions de litres al mar.

El fet d’haver guanyat la croada empresa contra el transvasament de l’Ebre recollit en el PHN ha posat de manifest la inexistència d’un pla per a l’optimització d’un recurs tan escàs i els cinc anys perduts fent bullir l’olla amb la victòria sobre el pérfid PP, fotent-li canya a CIU i mirant-se el llombrígol. i ara que el Ter baixa sec que?.

En una situació com la nostra s’ha d’observar l’optimització dels sistemes de reg, renegociar els drets gairebé feudals de l’ús de l’aigua, l’adequació de les canalitzacions existentents i la reducció de les pèrdues en transport al mínim i per descomptat la construcció de les desaladores i els transvasaments, siguin o no de l’Ebre, del Segre o del Rhone.

Ser ecologista en algunes ocasions pot arribar a ser un luxe i més quan el qual es posa l’etiqueta arriba a tocar poder i gestiona els recursos públics amb la deixadesa que s’està gestionant aquest tema, començant a enfrontar les terres de Girona amb les de Barcelona i les de l’Ebre, era això el que prentenien?.

Il·lustració – “Vigilando el Ebro” de Teodoro Pérez

Les empreses mes importants del sector i els seus principals executius es reuneixen a Montjuïc per a presentar el desenvolupament de solucions ja conegudes al costat dels resultats d’investigacions recents i soluciones de negoci. Per una setmana Barcelona es convertirà en el centre de transaccions multimil·lionaries, que passaran a potenciar en definitiva, la nostra 2.0.

En aquesta edició el concepte de “mobilitat” es presenta com l’antídot anticrisis per excel·lència, solucions basades en tecnologies Wifi, Wimax apleguen versatilitat i cobertura i Telefònica anunciarà el que tot el món sap ja, la comercialització del iPhone. També i com a confirmació que aquest any serà l’any de les xarxes socials, destacant per la seva importància i implemntación en el nostre país la presentació de Facebook en castellà.

Llàstima que com gairebé sempre s’hagi desaprofitat una excel·lent oportunitat per a presentar-la en català, i el conseller de l’àrea, inaugurant esvorancs?.

          Rajoy va llançar l’altre dia altra de les seves NO propostes, plantar 500 milions d’arbres durant la seva legislatura

A on els plantarà?, en el desert d’Almería, en els Monegros, en els jardins dels adossats que construïxen els seus correligionaris de partit en aquestes mega-urbanitzacions de l ‘hòstia, en la Casa de Campo?.

Amb quina aigüa els pensa regar?, Amb el transvasament de l’Ebre, amb el PHN, pactant amb l’home del temps l’aparició de borrasques i baixes pressions a elecció?, a través de la mediació de l’executiva de Crist amb el Déu omnipotent i salvador?.

Qui els plantarà?, els equips dels ministres, la FAES, els votants del PP, els bisbes juntament amb els seus escolanets o aquells inmigrats que signin el contracte proposat sobre compliment dels usos i costums de la nostra sacrosanta nació de Lazarillo de Tormes?.

Replicar, afegint uns quants centenars de milers d’unitats a les propostes de Zapatero, és no tenir un programa electoral seriós, ara que tenir en un equip directiu a Acebes, Zaplana, Cañete i cia o com capdavanter aspirant a president del govern a algú com Rajoy, tampoc.

El mes a prop que ha estat Rajoy de l’ecologia va ser durant la “fabulosa” gestió del Prestige o de la recent ficada de pota sobre l’el canvi climàtic. Encara sort que el seu cunyat, ,el del canvi climàtic, l’estarà assessorant, que si no!

Davant la crítica situació financera mundial, confirmada ahir per Bush (ja era hora tiu.!!) provocada pel tripijoc de les subprimes i en vista de la recessió que s’apropa, la linea dura, autèntica locomotora econòmica de la UE, Anglaterra, Alemanya i França s’han proposat agafar el toro per les banyes i afrontar la crisi contant amb la recent “superada” Itàlia, però sense Espanya. Com que en Solbés no es cansa de repetir que a Espanya no hi ha cap problema, és possible que hagin decidit reunir-se els que SÍ veuen un perill en l’evident deteriorament econòmic.

Munició per al PP que sens dubte intentarà aprofitar en els seus actes electorals i aparicions públiques per a deixar en evidència l’exagerat optimisme del PSOE anunciant dubtosos assoliments en la parcel·la econòmica i contrarestant les promeses de devolució d’IRPF que el president va formular aquest cap de setmana.

L’excusa per “l’oblit” és que la convocatòria s’ha realitzat pels integrants europeus del G8, grup d’elit econòmic mundial del que Espanya no ha format part, ni quan Aznar bevia güisqui, parlant texà, amb els peus sobre la tauleta del saló del seu amic George, ni després de vendre recentment l’assoliment històric de la superació d’Itàlia, en termes de PIB per cápita, simplement no va colar.

Quedarà per veure com afecta això a Moncloa i als esforços per no caure en desavantatge en l’assumpte estrella de la pròxima campanya, l’economia, a més de regalar els 400€, perquè no proven també amb una Nespresso o amb un IPhone?.

          Abans que la modernització ens portés la comoditat de l’aigua canalitzada fins a les nostres llars

Als meus 47 anys recordo quan de petit, em feien anar amb una galleda de llautó a buscar aigua a la mina, una font que rajava hivern i estiu, a una distància considerable de casa que almenys a mi, em va fer prendre consciència ecològica sobre el líquid element, sobretot de tornada i amb la galleda ben plena.

El progrés va acabar per fer desaparèixer aquesta consciència i la percepció de la importància del líquid element, l’ús de l’aigua s’ha tornat irracional, abusiu i així estem avui, sense aigua en els embassaments, amb les lleres dels rius secs i amb l’espasa de damocles de les restriccions de l’estiu sobre els nostres caps a la que apareix Maig pel nostre calendari i a l’abril no ha plogut el que devia.

Els sistemes d’aprofitament de l’aigua de la pluja existents, permeten recuperar per a la seva utilització el 80% de les precipitacions que es produeixen. El consum d’aigua es xifra per persona i dia en uns 175 litres. Fent una simple operació aritmètica posant com exemple a Girona, la ciutat on resideixo on ultimament tenim precipitacions d’uns 450 l/m²/any i una superfície d’un total de 40.Km² podriem perfectament recuperar cada any 14 milions de litres d’aquests 16 milions que ens són necessaris per al consum, als gairebé 92.000 gironins, quasi bé res!.

L’única cosa que fa falta és tenir la consciència ecològica necessària, la determinació de voler-ho fer i finalment posar-s’hi de una vegada.

És encara més greu quan es veu que amb els impostos pagats que no són pocs, any rere any, en lloc de proporcionar la solució al problema, es destinen a rendir honors davant la visita del Papa, construint la ciutat de les arts, acollint la Copa Louis Vuitton, coquetejant amb el futur circuit urbà de F1 de València, intentant tapar el forat sense fons de Terra Mítica o bé urbanitzant a pil·lons terrenys d’horta, obstruint lleres a cop de pitch & putt, camps de golf i urbanitzacions de super luxe.

El que passa és que el dissabte va rebre qui menys culpa tenia en tot aquesta moguda, no se que hagués passat si en lloc de Caldera, apareix per allí l’amic Camps o el seu correligionari Zaplana, aleshores en comptes d’un titular de premsa estaríem parlant d’altra cosa i és que no n’hi ha per a menys, collons!.

Parlen del mateix:

Comentaris a xarop