catalanofòbia

El parlament aragonès, format majoritàriament per lingüistes de reconegut prestigi mundial (!!??), han decidit en reunió solemne que a partir de les 00:00 del dimecres passat, interessant la precisió horària, el català que es parlava a la Franja, el que abans despectivament en deien Chapurriau, s'anomeni LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental) a més també n'han fet nèixer una altra que han anomenat LAPAPYP (Lengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenques i Prepirinenques) com que s'han deixat per definir la resta de la parla i per no deixar de banda les ganes de fer el ridícul que han demostrat, algú ja els ha proposat LAPOLLA (Llengua Aragonesa Pròpia de Otros Lindos Lugares de Aragón), però amb dues llengues noves ja s'havien passat del cupo setmanal.

Aquesta setmana passada, com solen fer cada dos anys, vaig rebre una trucada que esperava, un venedor de l'Editorial Planeta de la que era client des de feia més de vint-i-cinc anys em demanava dia i hora per passar per casa a presentar-me els novetats d'aquest any. Quan li vaig dir que no calia em va preguntar pels motius i no es va sorprendre gens ni mica en fer evident que era per l'actitud del seu president cap a Catalunya, per la zona de Girona estava rebent moltes negatives com la meva. El pare de Lara i tants altres com ell, va arribar a casa nostra fa molts anys amb una ma al davant i l'altra al darrera i amb esforç, treball i tenacitat va saber aprofitar les oportunitats que Catalunya li oferí i que no van trobar a la seva terra. Molts d'ells agraïts per la porta oberta es varen quedar i els seus fills i nets son ara els que aixecant una estelada criden en les manifestacions de l'onze de Setembre en favor de la independència, en català i en castellà. Pel que sembla això no li va passar al sr. Lara.

A dos dies d'un Sant Jordi transcendent per a reafirmar l'11S2012, les reaccions que dos vídeos publicats la setmana passada al YouTube han provocat a la xarxa a nivell de l'Estat espanyol han posat en evidència que a Espanya el que hauria d'ésser normalitat és excepció. Els dos valents que es varen atrevir a defensar-nos a cara descoberta el primer Ramón Cotarelo catedràtic de Ciències Polítiques de l'UNED el dret de Catalunya i els catalans a exercir l'autodeterminació des de la tertúlia política de la Tuerka.net i la Mel Domínguez una jove de Huelva resident a Barcelona, explicant l'adoctrinament catalanofòbic que des de petits es reb a la resta d'Espanya, els ha convertit en la diana dels insults més agres que havia llegit en molt de temps i mira que n'he sentit de grossos.

Duran i Lleida es troba fent el paper que més li agrada. Sentir-se important a Espanya fa que s'infli com un gripau fumant-se un Ducados, el fa quasi trempar més que ser ministre que ja es trempar i els catalans, poble singular que quan no hi arribem ens passem de frenada, li seguim el joc amb una candidesa inusitada. Volgudament o sense, dieu-me ingenu, s'ha convertit per un espanyolisme al que no li arribava la camisa al cos, juntament amb els esborranys imaginaris de l'UDEF ara de baixa o en la imputació de  l'Oriol Pujol en el cas ITV, en el corrosiu ideal d'un president que amb voluntat de ferro, sense defallir ni un sol moment, va cremant les etapes marcades cap a la independència. En aquests moments Duran s'ha convertit en una de tantes pedres que Espanya ha posat en mig del camí cap a Ítaca que els catalans hem emprés, quan els deixi de fer servei, l'apartaran.

Si algú cinc anys enrera ens hagués dit que en l'actualitat els catalans tindríem la independència a tocar de la punta dels dits l'haguéssim titllat d'il·luminat, babau o somnia truites, i en canvi és a on som ara. La gran empenta del 11S2012 va encendre un moviment imparable, que només podem malbaratar nosaltres, per impaciència, volent accelerar el pas quan no toca i equivocant-nos.

Espanya és un país de carcamals a on la democràcia encara es mastega amb dents de llet. Escàndols de corrupció col·losals que s'amaguen en pseudo-legalitats i queden en res mentre s'inhabilita el jutge que ho jutjava, aventures financeres com Bànkia que ens està costant a tots plegats bous i esquelles mentre els responsables del projecte, Aznar, Blesa, Aguirre o Rato es queden al marge, la trèpula de pseudo feixistes militars que fan de la sortida de to, pas en fals o agressió verbal la seva bandera. El país està sobre passat, a nivell econòmic, polític i ètic i lo nostre, lo dels catalans ha sigut la gota que els ha desbordat el got. Els qui defensen el concepte d'espanyolitat de l'època del imperi han perdut el nord i això per una banda te un perill innegable, però per l'altra ens apropa a l'Estat propi de manera accelerada.

Una de les raons per les que molts catalans no ens sentim espanyols és per la bel·ligerància persistent dels descendents del Cid Campeador amb el català. Han passat anys i panys i l'anhel dels espanyols per escanyar la nostra cultura i el nostre idioma es manté amb la mateixa força i el mateix empeny que nosaltres tenim per a conservar-los. Recordo ja fa uns quants anys, escoltant Francesc Ferrer en un programa a TV3 que li va dir al entrevistador referent al Felip V, que els espanyols ens havien volgut aniquilar no solament a nivell cultural sino físicament. Allò em va semblar una mica fort però veient el que està passant entenc que un home curós com ell digués el que va dir aleshores.

I a la fi ha aparegut!. De la lluita mediàtica que des de fa temps es porta a terme a la capital de les Espanyes per erigir-se com l'abanderat contra les pretensions catalanes d'independència davant la renúncia que segons ells fa el govern, el Mundo, ha aixecat la ma i ha acusat al president Mas i a tota la família Pujol de corruptes, no s'hi posa per poc aquest. Us faré una petita confidència, feia molt de temps que ho esperava. Ha aparegut el bufó del regne!.

Collons quin espant! Ahir després de veure la resposta fulminant del Barça als crits contra Catalunya i els catalans que proferia l'afició sevillista en el partit del 6 de 6, vaig donar-me un petit homenatge veient Braveheart, de Mel Gibson, mala idea. M'he passat tota la nit somniant com la Sánchez Camacho i l'Albert Rivera, m'esquarteraven com si fos un escamarlà a la planxa en el poltre torturador al vell mig de la plaça de Catalunya de Girona, no sé que m'ha fotut més engoixa que em desmembressin davant de tothom o els llavis de pop de l'Alícia a punt d'explotar pel bòtox a dos pams de la meva cara, quin patir deu meu!!.

S – ¿Da vd. su permiso, mi coronel?

C – Que pasa sargento ….

S – Que el Puchol ha dicho que se quiere ir.

C – ¿del Barça?

S – No ese Puchol no, el enano ese de la Cheneralidá!

Com no podia ser d'altra manera, les reaccions que l'editorial conjunt d'ahir han provocat a Madrid ja ens les esperàvem tots plegats, la constatació de la reacció indica que no han entès absolutament res del missatge al que de manera multitudinària varem donar suport molts catalans i de la resta de l'estat, dieu-me agosarat però jo diria que ni l'han llegit. La resposta a un text equilibrat, ponderat ple de seny i de coherència, ha vingut plena de desconsideracions, insults, manca de respecte i poca classe, qüestió d'estils.