Els catalans ja estem acostumats a actituds semblants quan no més extremes, hi estem avesats pels arguments grollers i fal·laços dels qui ens ataquen la llengua amb l’absurd del perill del castellà o quan ens acusen d’insolidaris i articulen campanyes polítiques per anar a buscar quatre vots a San Julián del culo prieto posant la ideologia davant de la convivència. Ho fan tant sovint que ja ens sembla fins i tot normal.

No han llegit el missatge que l’editorial ha transmès a Espanya i que no és altra que evidenciar ja n’estem farts de romanços i preses de pèl. Pocs pobles han contribuït tant a aquest país com nosaltres, amb estabilitat i amb diners i dol primer que no ens ho reconeguin i que no facin ni l’esforç d’escoltar-nos. Que tinguem paciència ens demanen continuament, fins a quan xavals?

Si els catalans en comptes de perdre el temps en lluites interessades, anéssim més de la ma en les qüestions importants que ens afecten possiblement el respecte que ens tindrien des d’Espanya seria un altre i s’ho pensarien dues vagades abans d’escometre’ns com ho fan ara que els està sortint de franc. Si l’estatut, tot i haver estat refrendat segons la norma i ser perfectament vigent, l’haguéssim votat el 90% dels catalans, moltes de les fal·làcies que s’escolten ara  per el país dels toca pilotes, no s’haurien produït, això no ho perdem de vista.

Els que s’omplen tant la boca amb la constitució per abordar l’atac a l’estatut pretenen que el text constitucional perduri eternament, però s’han preguntat quants dels 17 mil·lions d’espanyols que la varem votar som vius avui en dia?. Res és per a sempre i una constitució tampoc.

Pot passar també que quan una primera autoritat autonòmica decideix criticar a un president d’un club de fútbol per haver expressat  les seves conviccions polítiques, algú li faci notar que ell hauria de fer el mateix i ocupar-se dels problemes que té en la seva comunitat per exemple, procurar feina per a la seva gent. Si Fdez Vara es veu en el dret d’envaïr el camp d’actuació de l’altra i criticar-lo obertament en un mitjà espanyol, a mi se m’acudeixen uns quants qualificatius més per a dedicar-li a part del d’imbècil.

És cert que la vehemència en la reacció amb la que ens ha obsequiat darrerament el Laporta als barcelonistes no ens semblen gens bé, però és evident que el que no li perdonen des de les espanyes més extremes és el convenciment que té en la idea d’una Catalunya independent i sobretot que la defensi públicament. Les teories conspiratòries son sempre de mal demostrar, però quan ara el que toca és esbombar fets que han passat mesos enrere hom es pregunta, sense voler ofendre a ningú ni que el tractin d’esquizofrènic, perquè ara i no en el seu moment?.

Qui sap millor les intencions que té per quan deixi la presidència del FC Barcelona és el propi Jan Laporta, però si decideix fer carrera política segur que ho farà en alguna formació d’ideologia coherent amb el pensament que ha tingut sempre, no com d’altres polítics reconvertits a demòcrates, que no fa ni quaranta anys estaven per altres coses.

I perquè consti, jo soc el soci del barça núm 88.585 i fan del Rosell !!

Etimologia del mot “imbècil”

Potser l’experiència poc agradable d’acabar discutint i fins i tot essent insultat per el típic cap calent irreflexiu, m’ha fet replantejar des de fa temps no intervindre en aquestes discussions perquè al final l’únic que t’emportes és un mal rollo espantós i el convenciment de que, independentment de l’argumentació o de la prova aportada les opinions son fermes i res les farà canviar i caldria des de les dues bandes.

Ni la recent presentació de les balances fiscals ha fet variar ni un milímetre el to del discurs dels qui tenen com a estrategia per aconseguir vots a Castella, Extremadura o Andalusia atacar recurrentment Catalunya, és més, quasi al mateix temps ha vist la llum el controvertit “Manifiesto” promogut pels imbècils de sempre en les seves proclames anticatalanes inventant-se problemes a on no existeixen, o en els continguts dels blocs de la gent del carrer que reflecteixen la creença ancestral de que els catalans som el dimoni.

I és que tradicionalment Catalunya i Espanya sempre han anat a la gresca. Jordi Pujol, va creure, vista la dificultat i el desgat al que ens sometriem emprant una tàctica rupturista i apostant seriosament per la independència, que el millor per a tots fora l’encaix de Catalunya dins d’Espanya amb un nivell d’autogovern generós i el reconeixement i respecte que mai ens han volgut donar. Vist el resultat, n’estic segur que si Pujol fos ara capaç d’anar en el temps 40 anys enrere, seria el primer defensor de la independència.

En el seu moment, l’ex president no comptava com ara amb la posició favorable dels qui tot i no declarar-se sobiranistes, experimenten el descontentament pel tracte discriminatori i abusiu dels qui haurien d’ésser els primers valedors per una integració nacional construïda sobre el reconeixement i l’armonia, sempre els ha estat molt més rendible als espanyols a tots els nivells la confrontació que la convivència tranquil·la, cada cop ho veig més clar.

En un país a on més del 50% dels seus habitants tenen l’origen espanyol, es fa realment difícil, per no dir impossible, afegir-los a la causa sobiranista amb les argumentacions identitàries o culturals que ens diferencien de la resta de l’estat i que en l’inici de la democràcia varen servir per a retornar-nos els sentiments del catalanisme que durant 40 anys s’havia reprimit, però ara sí que és factible engruixir les files dels partidaris de continuar fent via tot sols d’aquests sectors que mai es mouran per raons identitàries però que n’estan fins al cap de munt de veure com ens prenen el pel.

Aquí del que es tracta ara és decidir si es vol continuar amb la sagnía econòmica en l’aplicació de un model de solidaritat injust, que afecta a la qualitat de l’educació dels nostres fills, a l’atenció assistencial dels nostres pares i avis, a la ineficiència de una sanitat colapsada per manca de recursos, a l’acollida incontrolada d’estrangers sense capacitat ni mitjans per atendre’ls, en l’articulació impossible de un territori llastat per unes infraestructures tercermundistes o a l’erradicació de la pobresa, mentre en d’altres territoris tenen el dentista de franc, un ordinador per alumne, unes exageradament dimensionades plantilles funcionarials, un dubtós rigor en la concessió de prestacions per invalidesa i unes autovies de tres carrils en les que s’hi podria jugar un partit de futbol de una tirada perquè prou feines hi circula ningú o la possibilita t treballant només dos mesos l’any, de cobrar el subsidi rural els deu mesos restants, pagant nosaltres és clar, i això tant si ens declarem sobiranistes com si no ho fem.

Un cop analitzades les alternatives cada cop es fa més creïble el resultat de l’estudi elaborat per la gent de la UOC sobre la predisposició actual de una majoria de catalans de votar afirmativament per a la independència, si això els estès passant a Extremadura, també s’ho plantejarien.

I què ens ha volgut dir amb això, que Catalunya no és Espanya?, això ja ho signo jo!!. L’equip del Puigcercós ja li ha proposat fitxar com a assessor ideològic per a transmetre la realitat de Catalunya a la resta del territori espanyol, entre aquest pocapena i l’estaquirot de l’Aguirre la causa catalana està salvada. Ni burro català ni barretina, collons!. Pels que havien plantejat si fora possible que a Espanya hi arribés mai a haver un president català, ja els hi han respost a la qüestió, ells son espanyols i nosaltres no, gràcies per l’aclariment, noi, però no calia !!.

I el que fot mes de tota aquesta història, és que aquí molts pensem el mateix, ells son Espanya i nosaltres no. Però perquè a l’hora de fer els passos per institucionalitzar-ho de veres, a aquests bocamolls sempre se’ls arronsa “el coratge” de chulo de bar del que fan gala quan algú els escolta fent-se el graciós, és queden solament en el gest i ens diuen que no?.

Quan te la compares amb la dels teus amics, García, també deus ésser el qui la té mes grossa, no?

JMª Aznar revesteix cadascuna de les seves aparicions públiques d’un vernís mesiànic i salvapatries que fa fàstic

Parla sobre l’únic àmbit en el qual el català té prevalença sobre el castellà, l’educatiu, en l’aplicar-s’hi un model d’immersió lingüística que avala un nivell de coneixement de la llengua de Cervantes comparable al de qualsevol escolar madrileny al finalitzar el seu clicle obligatori, però això se’ls en fot.

És una llàstima que en lloc de sol·licitar la recuperació de les competències en educació per a l’Estat, no s’apliqui a promocionar l’article tercer del preliminar de la nostra constitució en el qual diu literalment “.. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció“.

L’evidència que el castellà està “en perill de mort“ a catalunya la podrà trobar sens dubte al requerir a l’administració de justícia, al comprar la premsa diària en qualsevol quiosc, al prèmer l’interruptor del seu televisor o simplement al demanar un “cigaló” en qualsevol cafeteria del Passeig de Gràcia.

D’aquesta Espanya a la qual Aznar representa, jo sí em vull independitzar i a poder ser demà al matí!.

Il·lustració d’Antoni Garner

          El PP s’ha llançat al combat per la presidència com un pújil tocat

Ahir va llançar dos ganxos a l’aire, el primer amb la promesa de retirar la LO de l’educació aprovada en aquesta legislatura i el segon amb la intenció de derogar la que dóna cobertura als matrimonis homosexuals, (o aixó va insinuar el seu fundador, Manuel Fraga), tampoc va quedar al marge de la crítica la Llei de l’avortament, la mateixa que va estar vigent durant els vuit anys del seu mandat. Amb tant canvi en el sistema educatiu entenc els “excel·lents” resultats obtinguts en les nostres escoles any rere any i sobre el segon, que tenen pensat fer amb aquelles parelles que durant aquests quatre anys ja s’han casat?.

Avui han presentat a so de bombo i platerets un video on es denuncia, per enèsima vegada, la mentida de la situació de discriminació del castellà en les escoles Catalunya, buscant de nou el recurs fàcil del tir al català, que tan bons resultats els va donar amb els papers de salamanca, amb la campanya anti-estatut i el recurs presentat davant el TC sobre un text, que sense anar mes lluny han adoptat lletra per lletra en el estatut del País Valencià, per exemple.

El PP se la juga a majoria absoluta, al tot o res i em fa l’efecte que el seu error de càlcul els dura quatre anys mes a les bancades de l’oposició.

Imaginem-nos per un moment que Bernd Schuster, l’altre dia després del partit davant el Sevilla, hagués justificat la seva derrota perquè l’arbitre fos negre, segurament s’haguessin aixecat tots els estaments haguts i per haver i alçant la veu al cel l’haurian qualificat de racista ……però com era català.

Els catalans que coneixem bé a Schuster per haver-lo acollit entre nosaltres durant 8 anys no l’hi tindrem  en compte i no perquè sigui alemany, sinó perquè ja sabem amb quina mà se senya l’amic Bernd.

Ahir en el programa de TVE1 "Tengo una pregunta para vd."

En el torn de Carod dos ciutadans, de Valladolid per a més senyes, es van obstinar a espanyolitzar-li el nom, " …don. José Luís.." li van inquirir al que Carod els va corregir indicant-los que el seu nom, el qual figura en aquest DNI espanyol que ens han fotut pel morros, era Josep Lluís. Es va disculpar el primer adduint no saber català davant el que a semblant imbecilitat, ja em diran vostès la dificultat de pronunciar José o Josep, li va recriminar el líder republicà el seu dret que l’anomenessin pel seu nom real aquí i a la Xina.

La primera vegada que s’incorre en l’error, un creu que involuntàriament,(que innocent que sóc) i això es fa notar per part de l’afectat, és de molt mala educació seguir amb l’obstinació, perquè la segona vegada sona ja a "pels meus sants collons", práctca habitual per cert en les relacions entre Espanya i Catalunya. Perquè anem a pams senyors, dubto i molt que la senyora, segona intervinent val·lisoletana, tingui puta idea d’anglès, però quan es refereix a Elisabeth Taylor no ho farà com Isabel Sastre o a James Brown no ho "traducirà" familiarment com Jaume Marró, encara que amb l’aire de nacionalisme extrem que inunda Espanya ultimament, no m’estranyaria. Com pronunciaran aquests brètols el cognom de l’Sneijder, flamant fitxatge del R. Madrid aquesta temporada? a lo millor fins i tot parlen holandès i tot.

O serà pel que se li va escapar per a sota del nas al final de la seva intervenció a la senyora, quan va dir "no tinc cap interès en saber català", doncs miri en això estem d’acord ja que a molts catalans i cada vegada a mes, ens passa el mateix amb Espanya que a vè. amb el català, que tampoc ens provoca ni el més mínim interès, sra.

comentar a xarop

Vagi per davant que mai l’he seguit ni en la seva faceta de tertuliana d’un programa de la CCRTV, ni he llegit mai cap dels seus llibres o articles publicats fins que va caure en les meves mans el que va publicar recentment en "el Mundo.

Sense entrar en altres consideracions li diré que sóc un "consumidor habitual" de la programació de la Corporació i que des dels seus inicis el castellà s’ha usat en tertúlies radiofòniques, films (pocs) i programes de debat, pel que no acabo d’encaixar que el que si escau denuncia com motiu d’acomiadament no ho sigui en els altres.

Sorprèn i aquesta és una consideració molt personal, com algú del seu nivell intel·lectual i que se’ns presenta com una defensora de la nostra cultura, després d’haver viscut des de 1972 entre nosaltres sigui incapaç de aticular mitja frase en català, suposo que d’acudir a algun programa a França s’esforçaria per desempolsar el francès que va aprendre d’adolescent en el seu institut de Montevideo o cantant amb els seus amics les cançons de George Moustaki o George Brassens, que hi farem és una elecció personal i vè. no està per això potser perquè no quedi bé al seu currículum.

Em confon l’elecció de "el Mundo" com mitjà per a la publicació de la seva denúncia "persecución lingüística", reconegut amplificador habitual de la inexistent persecució del castellà a Catalunya i transmissor impenitent de la negació d’aquest bilingüísme real (ara ja multilingüisme) que vè. mateixa reconeix, tret que la seva intenció sigui la de causar el màxim dany possible a aquesta cultura que tant diu defensar, sento ser tan malpensat.

Coneixerà també la precària situació de la nostra llengua i la incidència que els mitjans de comunicació exerceixen sobre ella atenint-se a criteris estrictes de mercat que deixen al sector públic com l’únic garant del seu ús en el nostre àmbit audiovisual, o creu vè. que Tele5, Antena3 o la Sexta ens faran aquest feina?.

Estic totalment d’acord amb vè. que la plasmació d’aquest bilingüísme real en el que vivim no es representa de cap manera en l’oferta de programació audiovisual que s’oferix a Catalunya, deixant al català molt per sota del percentatge real d’ús que se situa segons estudis en aquests moments en mes d’un 50%, avui en dia només TV3, C33, TD8 en gran part de la seva programació i TVE en desconnexions puntuals programen habitualment en català, no obstant fins avui no l’he llegit a vè. cap denúncia referent a això.

Ah! i a partir d’ara no es preocupi que treball no li  faltarà ni en tertúlies de les emissores de VEO TV" o de TeleMadrid, o com columnista habitual de les pàgines de "el Mundo" en les ques per cert MAI, ni aquí ni en els mitjans públics estatals, he conegut a cap col·laborador habitual expressar-se en català en programes d’àmbit nacional, ni encara que sigui subtitulat, segurament serà per a evitar que es trenqui Espanya.

comentaris a xarop

Ser català és ser un nacionalista perifèric, separatista, antisolidari (valguem Deu) i mal español al que cal sotmetre, domesticar i assimilar com si fossim un Sioux en l’época del General Custer, que malament sona això. Encara es creuen en la península, que nosaltres parlem català per a tocar-los els pebrots i ni tan sols han tingut la curiositat per esbrinar el perque portem més de 1000 anys fent-ho. Només és necessari emprar uns pocs minuts navegant per qualsevol fòrum d’internet per a comprovar que la tirria que ens tenien, segueix existint i qualsevol temptativa d’argumentació per a aclarir conceptes identitaris amb algun d’aquests gamarusos s’acaba amb el típic “Cataluña és España y punto”.
El recent procés estatutari ha destapat a Espanya sentiments que la realitat encara amaga, conceptes nacionalistes extrems, aquests sí, que no dubtarien a donar suport una intervenció militar davant qualsevol intent secesionista seriós, a més d’estereotipats tòpics de fa tres segles com els de “estos catalanes, siempre pidiendo !”, amb lo fàcil que seria publicar les balances fiscals per a acabar amb tot això.

Com es pot sentir un català còmode en un entorn així, si qui advoquen per la nostra integració en la seva pàtria són els primers que ens fan sentir estrangers? aclariu-vos les idees si us plau. L’actitud xulesca i prepotent del vencedor davant el vençut, ha de ser algun component genètic dominant a Espanya que es trasllada de pares a fills, no entenc si no aquest constant interès en humiliar-nos, fent-nos sentir vençuts en una guerra de fa tres-cents anys, una constant durant segles.(menys mal que no humilia qui vol sinó qui pot!).

Diran el que vulguin, però Catalunya és una nació per cultura, història, idioma, etc. no perdré ni un minut en fer-ho, altres ho han argumentat abans que jo de ben segur amb més encert. Tenim menys en comú amb l’espanyol andalús, mesetari o gallec que una tonyina amb un conill. Arribats a la conclusió de verificar que ells no ens volen com som i nosaltres no estem disposats a renunciar-hi, a que espera algú amb una mica de seny que reconegui l’autodeterminació com un dret i amb un parell d’ous iniciï el procés?. Només es demana poder decidir, sols això i el que deia, perdonin-me si molesto.

• Catalonia is not Spain – Ideas Libérrimas
• Estado y Gobierno; dos conceptos distintos – Factor humano
• Carta del Sr. Valderribas a “el Mundo” y acertadda réplica del Sr. Jordi Net.

Comentaris a xarop.net