catalanisme

La Soraya, la primera portaveu del govern espanyol que fa servir un coixí sota el cul en les rodes de premsa, va fer el ridícul més evident i ja van no sé quantes vegades, argumentant l'exclusió d'una Catalunya independent de la UE i del euro llegint el pronunciament que va emetre el col·legi de comissaris de la CEE el 2004 sobre l'independència d'Argèlia de França el 1962. Ja és curiós, no ens volen equiparar amb els processos d'independència de Kossovo, Escòcia, Flandes, Eslovàquia i Txèquia o Quebec però en canvi amb el del país nord africà ja els hi va bé. El 1962 entre d'altres coses, ni existia la UE, ni l'euro havia nascut, els Estats Membres eren 6 no els vint-i-set que som ara, ni ens regia el Tractat de Lisboa ni s'havia celebrat la Convenció de Viena, Argèlia, si no ho tinc mal entès no està al continent i a l'España del Franco no la volien veure ni en pintura per Europa, bàsicament per ser un règim dictatorial d'aquells de referèndums del Montilla i això als europeus no els agrada ni en el 1962 ni ara.

Collons quin espant! Ahir després de veure la resposta fulminant del Barça als crits contra Catalunya i els catalans que proferia l'afició sevillista en el partit del 6 de 6, vaig donar-me un petit homenatge veient Braveheart, de Mel Gibson, mala idea. M'he passat tota la nit somniant com la Sánchez Camacho i l'Albert Rivera, m'esquarteraven com si fos un escamarlà a la planxa en el poltre torturador al vell mig de la plaça de Catalunya de Girona, no sé que m'ha fotut més engoixa que em desmembressin davant de tothom o els llavis de pop de l'Alícia a punt d'explotar pel bòtox a dos pams de la meva cara, quin patir deu meu!!.

Avui tinc la sensació, equivocada o no el temps ho dirà, d'estar més a prop que mai d'aconseguir la independència del meu poble. M'ho diu el cor, alimentat per una il·lusió folla, sense lògica, que ha anat creixent arreu sense parar fins a arribar a transformar el desig en una realitat possible.

Aquest cap de setmana el meu amic Alberto José Borja de Madrid, m'ha trucat més tensionat que un filferro perquè havia sentit en el Gato al agua, programa de TV, de culte a Espanya per enyorats del règim reconvertits en demòcrates de centre, que Pujol, l'ex-president Pujol s'havia afluixat el cinturó i el nus de la corbata i havia dit no se què d'unes putes romaneses en una entrevista publicada al setmanari Presència.

Com no podia ser d'altra manera, les reaccions que l'editorial conjunt d'ahir han provocat a Madrid ja ens les esperàvem tots plegats, la constatació de la reacció indica que no han entès absolutament res del missatge al que de manera multitudinària varem donar suport molts catalans i de la resta de l'estat, dieu-me agosarat però jo diria que ni l'han llegit. La resposta a un text equilibrat, ponderat ple de seny i de coherència, ha vingut plena de desconsideracions, insults, manca de respecte i poca classe, qüestió d'estils.

Avui 12 diaris catalans publiquen el mateix editorial, en defensa de l'Estatut de Catalunya i davant l'actitud del Tribunal Constitucional que n'ha de dictaminar la seva constitucionalitat a partir d'un recurs presentat pel PP.

Us el reprodueixo...

No m'agrada ser espanyol, em genera un rebuig tant gran cada dia que passa que dubto que mai el pugui reconduir. El meu projecte personal no passa ja per Espanya i menys quan he pogut comprovar que l'únic que els interessa de nosaltres és  la contribució que fem amb el nostre 10% del PIB a la caixa nacional, per a pagar les festes dels altres.

Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès "fast" ens envaeix és comprensible l'èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament amb els casos del Millet i de Santa Coloma la tendència dels mitjans ha anat per aquí buscant desafeccions i canvis de tendència en els vots, que no vol dir que els resultats acabin reflectint el futur o simplement l'emprenyament que portem a sobre per aquests fets.