catalanisme

Si els arguments que faran servir els qui veuen en el dret a decidir, origen i el destí de tots els mals coneguts, són com els que han fet aquest estiu el Pere Navarro o Enrique Osorio Consejero de Economia de la Comunidad de Madrid, ho tenim realment bé. Desgraciadament per ells la falta de rigor i la mentida intencionada a la que ens tenen tant acostumats es pot combatre fàcilment aportant les dades oficials, però el ridícul que acaba fent el qui les llença és més difícil d'esborrar que les marques del retolador permanent a la pell. És que no n'aprendran mai!

Si a un Estat sense  model productiu clar amb un atur del 27% amb un Deute de 1Bilió d'€ i creixent i amb l'honestedat de tota la classe dirigent sota sospita els treuen de cop el 20% dels seus ingressos, qui amb una mica de seny dubtaria a on aniria a parar? És com si a algú que té inutilitzades les dues cames li retires de sobte les crosses mentre està caminant, l'esmorrada serà inevitable.

Catalunya és un país pacífic, treballador i petit a on la gent s'aixeca al matí, treballa i conviu en català, castellà, anglès, francès, hebreu, swahili, àrab, bantú, xinès, paixtu, rus .... dia darrera altra, a totes hores, amb total i plena normalitat. L'educació, el civisme i la convivència presideixen una societat oberta, moderna i tolerant a on s'acull al forà com en pocs altres indrets, a on es practica la solidaritat i l'associacionisme. És terra erma per la llavor d'imposicions i de totalitarismes.

Després de fer-se grans amics a Espanya demanant públicament l'abdicació del Rei i la supressió dels concerts econòmics d'Euskadi i Navarra i no se quantes coses més, el líderflauta del Navarro se'n va anar a Granà a convèncer als del PSOE que la solució federal és la hòstia en patinet. Amb aquesta prèvia no podíem anar be i el pacte que s'anuncià històric entre el PSC i el PSOE, perdó primer el que mana, PSOE i PSC  s'ha quedat en un no res. Si no és ni històric ni reformista ni federal ja ens explicareu que hi va anar a fer al Comité Territorial en Pere, de showman per amenitzar-los el sopar amb acudits dolents com el del federalisme? El saben aquel que diu .......

Que el Duran faci les declaracions que fa sobre la consulta als partidaris de la independència de Catalunya ens haurien d'omplir de joia, son el fet més que evident que el procés rutlla, és l'únic conillet que pot treure's del barret. Quantes més vegades surti el cap de pixa del Josep Anton amb el raca-raca d'ERC millor, senyal inequívoca que Mas i Junqueras no el tenen gairebé per a res més que un florer xinés i això és molt bona notícia. Tant de bo que el Navarro i la Camacho se'l rifin cada setmana com a soci preferent, això és la prova de que l'espanyolisme a casa nostra fa figa i que no s'aturi!

Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès “fast” ens envaeix és comprensible l’èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament la línia dels mitjans ha anat per aquí i per allà buscant desafeccions i mutacions en el sentit dels vots pel desgast del governant o evolució de la radicalitat ideològica o simplement l’emprenyament que portem a sobre per la crisi econòmica, la corrupció i la ineptitud política.

El parlament aragonès, format majoritàriament per lingüistes de reconegut prestigi mundial (!!??), han decidit en reunió solemne que a partir de les 00:00 del dimecres passat, interessant la precisió horària, el català que es parlava a la Franja, el que abans despectivament en deien Chapurriau, s'anomeni LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental) a més també n'han fet nèixer una altra que han anomenat LAPAPYP (Lengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenques i Prepirinenques) com que s'han deixat per definir la resta de la parla i per no deixar de banda les ganes de fer el ridícul que han demostrat, algú ja els ha proposat LAPOLLA (Llengua Aragonesa Pròpia de Otros Lindos Lugares de Aragón), però amb dues llengues noves ja s'havien passat del cupo setmanal.

Aquesta setmana passada, com solen fer cada dos anys, vaig rebre una trucada que esperava, un venedor de l'Editorial Planeta de la que era client des de feia més de vint-i-cinc anys em demanava dia i hora per passar per casa a presentar-me els novetats d'aquest any. Quan li vaig dir que no calia em va preguntar pels motius i no es va sorprendre gens ni mica en fer evident que era per l'actitud del seu president cap a Catalunya, per la zona de Girona estava rebent moltes negatives com la meva. El pare de Lara i tants altres com ell, va arribar a casa nostra fa molts anys amb una ma al davant i l'altra al darrera i amb esforç, treball i tenacitat va saber aprofitar les oportunitats que Catalunya li oferí i que no van trobar a la seva terra. Molts d'ells agraïts per la porta oberta es varen quedar i els seus fills i nets son ara els que aixecant una estelada criden en les manifestacions de l'onze de Setembre en favor de la independència, en català i en castellà. Pel que sembla això no li va passar al sr. Lara.

Estimados:

Vaya por delante que entiendo ese miedo inconfesable que os provocó ver por la tele el pasado 11 de septiembre a millón y medio de catalanes enarbolando esteladas por las calles de Barcelona al tiempo que reclamaban su libertad. Que comprendo vuestra dificultad manifiesta para el análisis y el entendimiento que un acto sin parangón como este representa, no os habeis caracterizado jamás, desde tiempos inmemoriales, por vuestra facilidad para razonar ni empatizar y hasta me conmueve ese pánico casi infantil a permitir que la gente se exprese invocando no se que precepto constitucional. Por eso a mi no me ha extrañado en absoluto el resultado de la encuesta del CIS.

A dos dies d'un Sant Jordi transcendent per a reafirmar l'11S2012, les reaccions que dos vídeos publicats la setmana passada al YouTube han provocat a la xarxa a nivell de l'Estat espanyol han posat en evidència que a Espanya el que hauria d'ésser normalitat és excepció. Els dos valents que es varen atrevir a defensar-nos a cara descoberta el primer Ramón Cotarelo catedràtic de Ciències Polítiques de l'UNED el dret de Catalunya i els catalans a exercir l'autodeterminació des de la tertúlia política de la Tuerka.net i la Mel Domínguez una jove de Huelva resident a Barcelona, explicant l'adoctrinament catalanofòbic que des de petits es reb a la resta d'Espanya, els ha convertit en la diana dels insults més agres que havia llegit en molt de temps i mira que n'he sentit de grossos.

Darrerament en aquest país, tothom sap perfectament el que el President Mas hauria de dir i hauria de fer, fins i tot les intencions ocultes i els pensaments de l'únic president que ha tingut els pebrots de fer del procés de sobirania nacional full de ruta del seu govern, posant-hi plaç i comprometent-hi al mateix temps el seu futur personal, professional i   el prestigi. Considerats grans gurus de la comunicació que es dediquen a fer opinió sense cap més risc que l'audiència, pontifiquen sobre el que hauria d'ésser l'actuació d'un govern dedicat d'una banda al funambulisme pressupostari per poder pagar nòmines i proveïdors i de l'altra aconseguir amb l'ajut d'ERC, la majoria suficient per a no desviar-se ni un mil·límetre del camí sobiranista que s'han traçat. Catalunya s'hi juga molt més que l'audiència.

Duran i Lleida es troba fent el paper que més li agrada. Sentir-se important a Espanya fa que s'infli com un gripau fumant-se un Ducados, el fa quasi trempar més que ser ministre que ja es trempar i els catalans, poble singular que quan no hi arribem ens passem de frenada, li seguim el joc amb una candidesa inusitada. Volgudament o sense, dieu-me ingenu, s'ha convertit per un espanyolisme al que no li arribava la camisa al cos, juntament amb els esborranys imaginaris de l'UDEF ara de baixa o en la imputació de  l'Oriol Pujol en el cas ITV, en el corrosiu ideal d'un president que amb voluntat de ferro, sense defallir ni un sol moment, va cremant les etapes marcades cap a la independència. En aquests moments Duran s'ha convertit en una de tantes pedres que Espanya ha posat en mig del camí cap a Ítaca que els catalans hem emprés, quan els deixi de fer servei, l'apartaran.

Si algú cinc anys enrera ens hagués dit que en l'actualitat els catalans tindríem la independència a tocar de la punta dels dits l'haguéssim titllat d'il·luminat, babau o somnia truites, i en canvi és a on som ara. La gran empenta del 11S2012 va encendre un moviment imparable, que només podem malbaratar nosaltres, per impaciència, volent accelerar el pas quan no toca i equivocant-nos.

Mentre Messi i companyia es cruspien un Milà amb les dents menys esmolades del que ens deien i al Vaticà es decidia el futur de l'església catòlica entre fumera i fumera, el missatge cada cop més consistent de la possibilitat que el Parlament tiri pel dret i inicii el procés d'independència a través d'una declaració unilateral (DUI) agafava més força. Fins i tot, en la compareixença de les retallades dels divendres, la metro i mig de la Soraya, enfilada de puntetes darrera el faristol, es va referir a aquesta possibilitat comparant l'estat econòmic d'una Kosovo, cas de DUI més recent, que està molt pitjor que Catalunya, obvi! abans de prendre aquesta decisió ja ho estaven també amb l'única diferència que ara sobre Kosovo decideixen ells i no altres.

Tinc molts amics i coneguts que son socialistes i la majoria d'ells son també independentistes, uns poquets no ho son. No en conec cap però que estigui en contra d'exercir el dret d'autodeterminació en general i en el cas de Catalunya en particular menys. Deu ésser cosa dels gironins perquè a ells i a mi ens costa d'entendre com la direcció del partit que els representa, hagi triat que el proper dimecres faran front comú amb el PPC i C's votant en contra del manifest sobiranista en el Parlament. El principi de legalitat que reclamen es podria donar si la consulta, no referèndum, es realitzés d'acord a la Llei de Consultes que s'ha de formular des de Catalunya, això seria prou per ells?, o dubto molt.

Si Catalunya fos Extremadura o Andalusia ja faria una pila d'anys que seríem independents, dit clar i ras. Ho digui o no la Constitució, si des de la presidència d'una o altra Junta el Monago o el Griñán fossin tant insistents amb el tema com ara ho és el president Mas, qui seria capaç de dir que no a deixar-los fotre el camp?. El problema de no ser un forat negre econòmicament parlant, és que crees addicció en els altres i Espanya comença a tenir "mono" de Catalunya.

Una de les variables que feia oscil·lar més el resultat de les enquestes que es varen fer abans del 25N entre els favorables o contraris a la independència, era, si al final de tot aquest procés, Catalunya quedaria dins o fora d'Europa, bé millor dit, dins o fora de l'UE que no és el mateix. La manifestació del 11S2012 ens va fer encetar un debat tant necessari com incert, a on s'hi mesclen a parts iguals fal·làcies interessades i optimismes desmesurats que han fet difícil de situar la realitat d'un tema realment complexe a on a més dels sentiments s'hi barregen la política, la economia i la legalitat internacional i això no ho fa de per si gens senzill d'explicar i d'entendre.

Srs Artur Mas i Oriol Junqueras;

Per decidir el futur del nostre poble no calen tantes converses si realment estem per temes de país i no per altres punyetes. No em vingueu amb negociacions eternes que ja ens coneixem fa estona. Passades les primeres escalfors d'orelles, els primers fogots i fal·leres ara els toca als dos ser valents i decidir quan ho podrem fer nosaltres.

L'espanyolisme es diferencia del catalanisme, en la persistència, exageració i superba. És com un gran curró, amb les proteccions d'un estat al darrera que va fent via poc a poc, sense aturador ni clemència, no pararan mai. Si voléssim trobar un símil en el futbol, mentre el catalanisme, representat amb un Barça que enamora amb el seu joc, en té prou amb guanyar i fer-ho bonic, l'espanyolisme, el Madrid del Cristiano, el Pepe i el Mou busca la grenya i la humiliació del rival, si te'n poden fotre 5 no s'aturaran en 4.

Una de les raons per les que molts catalans no ens sentim espanyols és per la bel·ligerància persistent dels descendents del Cid Campeador amb el català. Han passat anys i panys i l'anhel dels espanyols per escanyar la nostra cultura i el nostre idioma es manté amb la mateixa força i el mateix empeny que nosaltres tenim per a conservar-los. Recordo ja fa uns quants anys, escoltant Francesc Ferrer en un programa a TV3 que li va dir al entrevistador referent al Felip V, que els espanyols ens havien volgut aniquilar no solament a nivell cultural sino físicament. Allò em va semblar una mica fort però veient el que està passant entenc que un home curós com ell digués el que va dir aleshores.

Hi havia una vegada tres catalanets que vivien plegats en una casa en la que el pas del temps i la manca de manteniment havien convertit en inhabitable. Humitats, falta d'aïllament, canonades foradades, fustes corcades i goteres havien fet de l'antiga llar un espai sense les condicions necessàries per a viure-hi mínimament bé. L'amo, el gran llop que els cobrava el lloguer amb el que mantenia confortables la seva i les altres setze cases que tenia llogades en el mateix carrer, els donava sempre llargues, quan els catalanets li reclamaven els arranjaments necessaris per a convertir la seva llar en un lloc digne s'havien de sentir que no era el moment, que no hi havien diners i d'altres mariconades. La darrera vegada mentre tornaven cap a casa cap cots veient com en la resta de les cases tots vivien molt millor que ells, varen decidir, ja que l'amo no estava disposat a ajudar-los, pendre determinacions.

I a la fi ha aparegut!. De la lluita mediàtica que des de fa temps es porta a terme a la capital de les Espanyes per erigir-se com l'abanderat contra les pretensions catalanes d'independència davant la renúncia que segons ells fa el govern, el Mundo, ha aixecat la ma i ha acusat al president Mas i a tota la família Pujol de corruptes, no s'hi posa per poc aquest. Us faré una petita confidència, feia molt de temps que ho esperava. Ha aparegut el bufó del regne!.