Front comú
Una de les veritats incontestables en l’àmbit de la política d’aquest país és que el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres. Per damunt d’ideologies progressistes o conservadores el que de veritat uneix aquest nacionalisme, massa sovint ranci i intransigent que ells neguen i que empren per a definir als que també ho som en la perifèria, és l’eslògan que va fer èxit durant el franquisme del ideari espanyolista “Una Grande y Libre“.
A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.
Espanya és possiblement l’únic país occidental que està en permanent definició des de fa més de tres-cents anys. Si aquest país s’encarnés en un humà passaria la major part del seu temps estirat en el divan de qualsevol psicoanalista argentí. I és que la diversitat de la gent que hi conviu, per collons, és tan brutal que és fa difícil trobar qualsevol nexe d’unió que no sigui imposat.
Catalunya, copiant el títol del encertat programa de TV3, és un país estrany. No solament el nostre sentiment nacional ha sobreviscut a l’ocupació espanyola durant quasi bé tres-cents anys, si no que quan més fort ens peguen més tossuts ens mantenim nosaltres. A la invasió cultural del gegant veí hi hem respost a vegades amb intel·ligència i d’altres amb massa cor, potser per això ens tenen tanta mania, Catalunya per Espanya deu ésser un cas singular i sobretot, emprenyador.
La història sol ésser cruel, si fa tres cents anys les tropes catalanes hagessin refusat a l’exèrcit espanyol de Felip V el Borbó, avui segurament ni seria festa, ni estaríem discutint del finançament, ni de qüestions identitàries, ni de llengua ni de res de tot això. Els problemes que tindríem serien els de qualsevol nació del nostre entorn, enfrontar-nos a una recessió econòmica galopant, intentar solucionar els problemes que planteja la immigració o coses per l’estil.
