catalanisme

Som un país estrany, un país amb tres banderes poc acostumats a que les coses ens vinguin de cares i amb molta tradició de cagar-la quan hem tingut la oportunitat de fer les coses bé. En les grans qüestions ens perdem per la fullaraca i no acabem d'anar al nús i la veritat, aquesta vegada tenia una por enorme de que ens tornés a passar el mateix altra vegada.

Sí, sí. Què us entenc! Comprenc la por que us va entrar en veure a dos milions de catalans agafats de la mà recorrent Catalunya de dalt a baix enarborant estelades en blau i blanc i les senyeres en groc i vermell reclamant la llibertat. Coneixent la dificultat que us caracteritza per analitzar se'm fa clar la incapacitat per a entendre el que un acte com aquest representa, no ho farieu ni en mil anys. No us heu caracteritzat mai per la facilitat d'empatitzar, fins i tot m'entendreix el capficament tossut per impedir l'expressió lliure de la gent a votar invocant falsos preceptes constitucionals que ni vosaltres mateixos us creieu.

Ho han aconseguit, en una nit de trons i llamps el doctor Rubalcaba li ha donat vida al seu monstre, vida vinculada a l'aparell de Madrid i a la idea d'España que des d'allà es defensa, però vida que és el que compte. Si no s'hagués abaixat els pantalons en Pere a on seria ara?

Ara que juntar en una mateixa frase les paraules "Espanya", "merda" i "fills de puta" ens pot costar un disgust d'un bon grapat d'euros, bó seria que deixéssim fer els que en sabem i estiguem ben alerta per quan se'ns requereixi, si fins i tot els estels i els planetes s'han conxorxat perquè siguem independents, quin sentit té posar la directa quan estem transitant per la Rabassada?

Aquesta nit he tingut un malson que m'ha fet despertar a quarts de quatre i ja no he pogut cluclar l'ull fins a les deu tocades, la Caballé, si la nostra, bé la seva, tant se val la de tothom, em perseguia pel menjador de casa completament nua amb pentinat de Geisha, la cara emmascarada de color blanc, amb aquelles xancletes de fusta que porten les Geishes amb mitjonets blancs fotent clec, cataclec i taralajant-me l'himne d'España amb un dècim de loteria de Nadal a la boca.

Rajoy no vol parlar amb Mas ni del temps i al Duran l'angoixa li està fent perdre el pel de les celles, l'únic que li queda al menys a la vista. Està obsessionat amb no obrir el meló Constitucional per a reformar el títol segon, aquell que parla de Nacionalitats i indivisibilitats de la pàtria perquè no se li torni en síndria, sense adonar-se'n, ni ell ni els 267 assessors de Graduat Escolar que té, que el que li estem reclamant no és això si no el Dret a poder votar.

Jo sóc d'un poble a on de petit els veïns no tancaven les portes amb clau, a on els infants podíem anar a escola tot sols sense recança i a on quan veies de lluny el tricorni d'un Guàrdia Civil ja t'amagaves per por del que pogués ésser. No seré ingenu enyorant que el que passava fa quaranta anys no estigui passant ara perquè soc conscient, si no malament aniria, que tot ha canviat per a bé. La percepció d'evolució de la societat es nota en qualsevol entorn fins i tot en el valor que abans es donava a l'autoritat segurament per causa de la repressió.

El que ens faltava pel duro! Quan arribem a ser indepes ja no només ens faran fora de la UE, de l'Euro, De la ONU, de la OTAN, de la UNICEF, de la Lliga Espanyola i de la UEFA i la FIFA, dels sistema Mètric Decimal, del COI, del sistema Solar i del interplanetari, del Club Super3, del RACC, del RACE, de l'Ocaso i de tot arreu a on ara mateix estem, si no que també ens ex comulgaran (el que estigui batejat) i ens fotaran de cap a l'infern per immorals. Segons va dir el Martínez Camino, portaveu de la Conferencia Episcopal Española aquesta setmana a TVE ser nacionalista pro independentista és pecat mortal. Espero que el Pere Botero tingui l'estelada per bandera i porti barretina i set betes i el tracte que ens dispensi a tots els que dins de la nostra perversa immoralitat volem marxar, sigui preferencial.

En un matí solejat, estava el pastor amb els seus xais quan un lepra encorbatat a dins d'un Audi7 se li acostà i sense dir-li ni tant sols bon dia li feu una proposta. La juguesca anava que si el merla li deia al pastor quants xais tenia el ramat n'hi deixaria triar un per emportar-se'l a casa. 74! li etzibà el del vestit de comunió i el pastor assentí. Mentre observava la tria de l'animal, el pastor li proposà una nova juguesca, si endevinava la professió de l'estrany li hauria de retornar el xai. Fet va respondre l'engominat. Consultor, ets consultor, xaval! Sorprés per l'encert el consultor deixà caure l'animal de sota el braç que fugí corrents cap el ramat i li preguntà al pastor com s'ho havia fet per encertar-la. Fàcil, li respongué, has vingut sense que ningú et cridés, m'has dit una cosa que ja sabia i en comptes d'un xai has triat el gos!

Ha, ha, ha, ai que bó! Jordi Calvís ha patentat el Paco Marhuenda. La llàstima és que si li ha costat algún diners és com si els hagués tirat en un forat, aquest tiu té menys valor que un pet de cargol!!! - Jordi Calvís ‏@jordicalvis...

Deia el capellà de l'acudit que hi havien 3 tipus de persones, els que saben comptar i els que no en saben. Segurament els que son com ell son els encarregats de donar les xifres de  participació de les manifestacions que es fan per part del govern espanyol, perquè la veritat et fan ballar el cap amb tanta dispersió. En realitat és tant difícil donar una dada creïble? jo crec que no si els números no es fan des de les ganes d'enredar, vejam les dades que ens fan falta per a fer un càlcul aproximat.

El debat sobre aquesta tercera via que ens proposen UDC i PSC és tant fora de lloc, tant artificial com el d'aquell matrimoni que no es posa d'acord planificant les seves vacances, l'un vol viatjar per Espanya i l'altra per l'estranger. La sogra que viu a casa fa un munt de temps i que no perd l'ocasió per ficar cullerada en qualsevol discussió entre la nena i el seu marit, els proposa anar a visitar Sevilla amb AVE i que se l'emportin a ella també, obviant que aquesta és la segona part  d'un debat en el cas que es decideixi finalment Espanya com a destí.

Duran i Navarro que de potinejar les coses en saben tant o més, estan fent el mateix que la sogra, introduint un element al debat quan el que toca és decidir primer si quedar-se o fer via tots solets, si després d'exercir el dret a decidir surt Espanya ja es veurà quina via de relació es propossa, si la federal la confederal, la autonòmica potenciada o la recentralització de tot al voltant del forat negre de Madrid.

Manifiesto

La entidad que hoy nace con el nombre de Súmate es una asociación sin ánimo de lucro y no partidista constituida por ciudadanos y entidades cívicas y sociales, cuyo objetivo es extender el debate social y político abierto en Cataluña sobre su futuro como pueblo.

Súmate está formada en gran parte por catalanes de lengua y cultura castellana/española que, por cuestiones familiares y/o de origen, hemos mantenido este patrimonio sin renunciar por ello a ser y formar parte activa de la comunidad nacional catalana.

Súmate aboga por un debate abierto, democrático y participativo que incluya a catalanes que a menudo se han visto excluidos o su opinión, secuestrada por la desinformación, el desconocimiento o los prejuicios.

De veritat sou majoria a Espanya els mesetaris carrinclons sense capacitat per acceptar que hi hagi gent que no s'identifiqui amb la vostra idea de país, els que no enteneu que sigui possible voler decidir entre quedar-s'hi o marxar, els que mostreu sense rubor i en públic tanta incapacitat de raonament, comprensió i anàlisi o els grupuscles de militars retirats que ens recordeu com va acabar el President Companys i enyoreu el retronar dels canons bombardejant la nostra terra?

Quina mania que tenen els espanyols en posar el carro al davant dels bous, quin interès té el fet de saber si en una Catalunya independent si Girona decidís independitzar-se el tractament que es donaria als gironins seria el mateix que els catalans reclamem ara d'Espanya. Primer exercim el dret d'autodeterminació nosaltres i després si cal tot lo altra. De la mateixa manera que per arribar al pis de dalt s'ha de passar primer per la planta baixa ..... encara no han entés que la millor recepte per evitar que algú vulgui marxar de la casa és fer-lo sentir ben tractat, valorat, respectat, estimat i d'això fins avui en dia poca cosa.

Lligats de mans fent via per un corriol ja abans traçat, seguint en groc la senda, País petit, de dalt a baix.   Camí del Nord fins a l'Ebre cadena d'ànimes i sang, marea de senyeres, estelats vermells i blancs.   Abraçats per l'esperança retronant el nostre cant, avancem fent via groga, fem camí de llibertat  ...

Finalment ahir a la tarda varem tenir la confirmació, la conspiració EtarrocatalanaindependoNaZi, la mateixa que impedeix any darrera altra que Espanya guanyi el Festival d'Eurovisió, existeix. Es va conxorxar amb els Comités Olímpics d'arreu i a les primeres de canvi va deixar Madrid fora de competició de l'elecció de la Seu Olímpica del 2020. Tots els experts que vaticinaven, aquest cop si, el triomf de la Vila d'Aznar como a Seu Olímpica, varen mutar en qüestió de segons en postuladors de les teories de la corrupció i del suborn del COI per a justificar la injustícia, alguna cosa en sabran, ja que per la capital d'Espanya hi corren els majors especialistes del món en la matèria.

La cadena humana que enllaçarà Alcanar amb el Pertús i més enllà prop de cent països arreu del món, serà la darrera expressió dels qui de manera totalment pacífica desitgem la independència de Catalunya, així de clar, així de contundent. És així des de que l'ANC la va convocar amb un lema prou clar i entenedor que deixa ben a les clares que els qui hi participarem ho fem per a la nostra llibertat, per a la nostra sobirania i no valen mitges tintes. No val que cada organització que pateix del dubte intern dels seus dirigents vulgui acomodar-la a les seves creences als seus anhels, està molt bé que hi hagi gent que li agradaria que fos per altres coses, però això, com deia el president Pujol, ni aquí ni ara no toca.

La dicotomia mai resolta del socialisme català ha resorgit amb força aquest estiu, sota un sol de justícia, entre el carrisquejar de les cigales i el grinyolar dels grills l'ànima forta del PSOEísme s'ha atrevit a dir, per boca del segon de la barca, Balmón, que en el PSC hi sobra gent. La confrontació interna mai resolta definitivament ni amb el 'coup de force' dels Montillistes que va acabar amb Pasqual Maragall fora del partit, ha dut l'arraconament definitiu de l'ànima catalanista, a un paper residual que porta al partit cap una deriva comparable històricament a la que va consumir UCD.