Els catalans ja estem acostumats a actituds semblants quan no més extremes, hi estem avesats pels arguments grollers i fal·laços dels qui ens ataquen la llengua amb l’absurd del perill del castellà o quan ens acusen d’insolidaris i articulen campanyes polítiques per anar a buscar quatre vots a San Julián del culo prieto posant la ideologia davant de la convivència. Ho fan tant sovint que ja ens sembla fins i tot normal.

No han llegit el missatge que l’editorial ha transmès a Espanya i que no és altra que evidenciar ja n’estem farts de romanços i preses de pèl. Pocs pobles han contribuït tant a aquest país com nosaltres, amb estabilitat i amb diners i dol primer que no ens ho reconeguin i que no facin ni l’esforç d’escoltar-nos. Que tinguem paciència ens demanen continuament, fins a quan xavals?

Si els catalans en comptes de perdre el temps en lluites interessades, anéssim més de la ma en les qüestions importants que ens afecten possiblement el respecte que ens tindrien des d’Espanya seria un altre i s’ho pensarien dues vagades abans d’escometre’ns com ho fan ara que els està sortint de franc. Si l’estatut, tot i haver estat refrendat segons la norma i ser perfectament vigent, l’haguéssim votat el 90% dels catalans, moltes de les fal·làcies que s’escolten ara  per el país dels toca pilotes, no s’haurien produït, això no ho perdem de vista.

Els que s’omplen tant la boca amb la constitució per abordar l’atac a l’estatut pretenen que el text constitucional perduri eternament, però s’han preguntat quants dels 17 mil·lions d’espanyols que la varem votar som vius avui en dia?. Res és per a sempre i una constitució tampoc.

Us el reprodueixo…

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

S’han adherit a l’editorial Rac1, Catalunya Ràdio i Com Ràdio.

Dónen suport a l’editorial el PSC, CiU, ERC i ICV, així com l’UGT la CONC i l’USOC.

El Jose Rodríguez i el Rubén Noboa han iniciat aquesta matinada una crida als blocaires a adherir-se al contingut de l’editorial, reproduint-lo, amb els #tags #estatut i #dignitat, creant-se en poques hores una veritable campanya.

S’han adherit a la campanya #Estatut, #dignitat, els següents blocaires (llistat cortesia de Jessica Fillol):

Miquel Iceta, Ernest Benach, Joan Herrera, Jose Rodríguez, Carlos Guadian, Cristian Alcázar, Joan Ramon Bernabé, Jonatan Márquez Cervantes, Roger Senserrich, Arnau Ramírez, Manuel Cáceres, Enric Llorens, Jordina Freixanet, Carme Sánchez, Joan Calzado, Silvia Castaño, Àlex Masllorens, Pablo Fernández Magrazo, Josep Maria Àlvarez, Antoni Sabaté, Pep Molsosa, Jordi Perales, Paco Aranda, Pia Bosch, Lourdes Muñoz, Montse Capdevila, Magda Casamitjana, Jordi Tort, Edgar Rovira, Bernardo Muñoz, Albert Medran, Xavier Peytibi, Trina Milan, Marc Pallarés, Àngels Castells, Martí Cabré, Jordi Riera, Jordi Benplantat, Mònica Capell, Carles Oriach, Eduard Batlle, Roc Fernández, Miquel Quinta, Roger Mestre, Joan Gavaldà, Toni Ibáñez, Jaume Moreno, Josep Maria Rosell, Neus Serra, Carles Puicgdemont,  David Hernández Llonch, Alejandro Ribó, Iñaki Escudero, Joan Güell, Josep Maria Goig, Marga Puig Ventura, Guillem López Bonafont, Gemma Urgell, Carles Banús, Salva Grifell, Rafel Lujan, Ivan Aranda, Manel Escribà, Joan Anton Sànchez, Marc Planagumà, Sònia Díaz, Marta Carreras, Marc Fargas, Javier Maján, César Calderón, José Luis Salgado, Evaristo (el rey de la baraja), Borja Aitor Arriaga, Miguel Ángel Vázquez, Yago Abascal, Iban Rabasa, David Egea, Jordi Torrents,, ferranbdn, la ramera escarlata, quotidianitat, el que no volen veure, las malas lenguas i Jessica Fillol.

Joan Mansito critica la reacció de determinada premsa a l’editorial unitària de la premsa catalana.

Toño Fraguas fa una lectura crítica de l’editorial.

L’e-notícies se’n fa ressò, de la que tenim liada a la blocsfera!

En Jose Rodríguez (aka @trinitro), entre d’altres, està fent seguiment pel twitter de les adhesions blocaires.

Twitter bull!!

També hi ha creada una causa al Facebook per donar-ne suport.

No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius catalans amb l’editorial que han publicat avui com una pressió intolerable al constitucional,  després de tres anys de conyes, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra fent servir falsedats, recusar a membres del tribunal perquè no puguin fer la seva feina o bloquejar la seva renovació per a manipular, pervertir i potinejar la voluntat d’un poble.

Fins i tot haig d’admetre que el rebuig del constitucional a l’estatut és la millor cosa que ens podia passar per adonar-nos-en que a Espanya els catalans no hi tenim cabuda si no abaixem el cap, arronsem la cua entre les cames i diem a tot “amén”. L’inici per engegar un procés desinhibit i col·lectiu que de la ma de la societat civil ens porti a l’avantsala d’un procés irreversible cap a la sobirania i a un plantejament valent com a societat moderna i compromesa, necessita d’un sotrac com aquest que aconsegueixi sense proposar-ho una unitat en el plantejament que fins ara no hi era.

M’emprenya que em vulguin prendre per idiota i potser la millor forma de fer-ho evident és transmetre el missatge que fins aquí hem arribat, els sembli be o malament a Espanya, perquè la veritat, se me’n fot el que puguin pensar!.

I sabeu que cagamandúrries del constitucional, Catalunya és una nació dieu el que dieu vosaltres.

Som curiosos de mena i volem saber-ho tot amb tanta anticipació que les agències de demoscòpia tenen amb nosaltres un filó. Des d’opinar sobre el futur d’un entrenador de futbol o les possibilitats que té Madrid com a seu olímpica el 2020, fins i tot s’atreveixen a pronosticar quin partit serà el guanyador de les properes eleccions autonòmiques, extrapolant l’opinió d’uns quants ciutadans, la “mostra”, a la ciutadania sencera, si més no arriscat i segons la lectura, perillós.

El que si que marquen al meu entendre son tendències que podrem valorar o no com a certes però que en el cas que ens ocupa ens diu de manera clara que al tripartit li queden quatre dies ja sigui com a conseqüència de la seva gestió en el govern o pel desgast d’una crisis que no han sabut gestionar gens bé, tant se val tot hi ajuda.

La dada però amb la que jo m’he quedat l’ha publicada LVD com a resultat del sondeig de l’Institut Noxa i que ens diu que a casa nostra els partidaris de la independència ja som un 35%, una mica més del doble del resultat obtingut no fa massa temps i que ens presentava als partidaris del secessionisme en un escarransit 17%. La pregunta és òbvia, si en uns quants anyets hem passat d’un 17% a un 35% que no podríem fer a Catalunya a poc que les forces polítiques es marquin aquesta fita com a pròpia?.

Segurament a l’opció sobiranista s’hi ha afegit gent des del pragmatisme del que posa en primer terme la situació econòmica i el benestar dels seus i veu en el maltractament amb que l’Estat espanyol  ens obsequia, un incentiu més per a ser independents, tot això amb la cautela que un resultat com aquest suposa en que entre d’altres coses ens posen de manifest que un 10% dels votants del PP també son pro independència !! Segurament no varen entendre la pregunta que els feien, ves.

Il·lustració original David Ballespí

Pot passar també que quan una primera autoritat autonòmica decideix criticar a un president d’un club de fútbol per haver expressat  les seves conviccions polítiques, algú li faci notar que ell hauria de fer el mateix i ocupar-se dels problemes que té en la seva comunitat per exemple, procurar feina per a la seva gent. Si Fdez Vara es veu en el dret d’envaïr el camp d’actuació de l’altra i criticar-lo obertament en un mitjà espanyol, a mi se m’acudeixen uns quants qualificatius més per a dedicar-li a part del d’imbècil.

És cert que la vehemència en la reacció amb la que ens ha obsequiat darrerament el Laporta als barcelonistes no ens semblen gens bé, però és evident que el que no li perdonen des de les espanyes més extremes és el convenciment que té en la idea d’una Catalunya independent i sobretot que la defensi públicament. Les teories conspiratòries son sempre de mal demostrar, però quan ara el que toca és esbombar fets que han passat mesos enrere hom es pregunta, sense voler ofendre a ningú ni que el tractin d’esquizofrènic, perquè ara i no en el seu moment?.

Qui sap millor les intencions que té per quan deixi la presidència del FC Barcelona és el propi Jan Laporta, però si decideix fer carrera política segur que ho farà en alguna formació d’ideologia coherent amb el pensament que ha tingut sempre, no com d’altres polítics reconvertits a demòcrates, que no fa ni quaranta anys estaven per altres coses.

I perquè consti, jo soc el soci del barça núm 88.585 i fan del Rosell !!

Etimologia del mot “imbècil”

A Catalunya lluny de prendre nota de l’evidència, encara estem discutint si son mascles o femelles i cada un fa la guerra pel seu costat, uns, els d’Esquerra valorant el major pes polític d’un pacte amb socialistes i els d’en Saura, els altres, els del PSC, fent costat a les tesis espanyolistes del germà gran el PSOE, nosaltres, els de CiU, intentant recuperar el que el pas dels anys i una certa auto complaença ens van fer perdre pel camí i la resta, fent la viu viu i vivint de la fireta.

Ahir tot això i moltes altres coses més, es varen posar de manifest en el debat del Parlament, però de totes les teories abans exposades i dels posicionaments dels diferents partits jo n’extrec una conclusió molt vàlida i és que el PSC no té veu pròpia a Madrid i per aquí ens vindran els problemes quan un TC desprestigiat i polititzat en excés, tombi moltes de les ambicions que els catalans varem refrendar del nostre estatut.

I no és ja que la lluita en contra la crisis econòmica galopant que s’està portant a terme des del govern de l’Estat vagi en sentit oposat al que estan fent els països del nostre entorn, si no que tot i fer evident la discrepància del mateix conseller del govern el sr. Castells front a mesures equivocades com les d’apujar-nos a tots els impostos, els del seu partit, de la ma d’un Montilla que cada cop més sembla el conillet del Duracell, s’empassa els gripaus de quatre en quatre per tal de no fer quedar en evidència el seu president, el ZP, no dubtant en posicionant-se en contra dels interessos d’una Catalunya que dirigeix. Què no ho recorda president?, Catalunya el primer!!

En el fons el que importa no és el fet de fer un front comú per qüestions fiscals, tot i que també seria bo fer-ho, si no deixar ben clar una vegada més quines son les prioritats d’un PSC a on els espanyolistes varen accedir al poder fent fora a Maragall en aquella mena de cop d’estat intern amb el suport de les espanyes d’esquerres. En el fons en Pasqual també era d’aquesta crosta nacionalista que tant els incomoda.

Fins que tot això no s’hagi revertit en unes eleccions que facin possible un govern catalanista de veritat, incorporant a CiU en solitari o en companyia d’una Esquerra que ha errat el tret, els catalanistes hi tindrem ben poc a fer i és una llàstima perquè el sentiment sobiraniste, per primera vegada està creixent. No serem capaços d’aprofitar-ho?.

La dificultat per a trobar l’encaix dels diferents pobles o nacions que la composen és com la sol·lució de un d’aquells trencaclosques gegantins que ens regalen pel nostre aniversari i que som incapaços de reconstruir, de tant en tant reprenem la tasca sense éxit i a força que passa el temps arribem al convenciment de que ens falta una peça o una altra.

 La potent, (prepotent) maquinària de l’Estat espanyol ha dificultat enormement la normalització d’una realitat imposada des de la particular lògica de la relació entre el vençut i el vencedor. Es fa molt difícil percebre pel qui viu en el sentiment espanyol això que dic però els fets, quan els analitzem no solament ens diuen això si no moltes altres coses, Espanya no tracta gens be els seus pobles i s’entossudeix en menystenir-los, enfrontar-los i enganyar-los en benefici d’una inèrcia centralitzant a on en el centre s’hi troba Madrid, la gran capital.

Els fets i els resultats de tan maldestre estratègia son el manteniment del conflicte violent a Euskadi, tant real com la incapacitat evident per arreglar-lo sigui quin sigui el color polític de govern i l’escanyament econòmic de Catalunya en benefici d’un model centralista i centralitzador que crea recels  i ineficiències que estem pagant tots, però alhora proveeix d’uns excel·lents resultats electorals per el qui el promou.

I a sobre de tot això es manté la certesa de que som tant diferents dels espanyols que ja no val ni la pena fer l’esforç per apropar-nos, les nostres energies haurien d’anar ja cap a un altre cantó.

Il·lustració obtinguda de Darabuc – Literatura infantil i il·lustració

Tracten d’això:

• Bloc de Joan Ballana – Catalunya Espanya, la pel·lícula 
• Olla de grills – Cap a on camina l’independentisme català?
• Tertúlia Torrenca – Causa de divorci !!!

Però la intensitat i perseverància per a rebel·lar-nos enfront d’això contrasta amb l’exagerada necessitat per a demostrar a la resta del món el nostre sentiment sobiranista i així veiem com amb la tradicional senyera ja no en fem prou, ens hem de significar com a més independentistes dissenyant l’estelada blava (abans la romboïdal) i la roja, afegint a la ja de per si distintiva senyera, simbologies amb les que potser, no hi esta d’acord tothom. Què passarà si a algun dia per a voler-se significar ser més independentista que ningú altre, s’inventen una senyera amb 4 estrelles? també acabarà fent furor?. Vol dir això que qui porti una estelada és més catalanista que algú altre que porti la quatribarrada i prou?, home, jo crec que no.

O si més no i veient la varietat de senyeres en qualsevol celebració identitària com Sant Jordi o l’Onze de setembre, no seria bo obrir un debat en el parlament i decidir quina de les tres ens representa millor?. Si amb el símbol màxim que ens hauria de representar a tots hi ha aquesta dispersió, com volem presentar-nos davant del govern de l’Estat espanyol per a defensar una proposta unitària en les properes negociacions?.

I si serveix per alguna cosa, jo aixecaré la mà quan demanin adhesions per l’estelada roja, per a mi particularment em porta infinitat de bons records.

En un país normal possiblement la nostra diada seria el 23 d’Abril, dia Sant Jordi i com la resta de nacions normals, podríem cel·lebrar-la com ja es fa en aquesta jornada festiva, amb joia, i xerinola, vibraríem davant el televisor amb les victòries de les nostres seleccions i lluny de “manifiestos por la lengua” i altres conyes, el català seria reconegut i parlat en tot el principat amb plena normalitat, fins i tot en l’àmbit de l’ensenyament i la justícia.

Si fóssim un país normal des de el Prat podríem volar sense restriccions a qualsevol destí internacional sense l’encotillament d’Ibèria o AENA i fins i tot potser desplaçar-nos pel territori nacional sense haver-nos de rascar la butxaca a cada pas en els incomptables peatges que hi han, sense patir trens que no funcionen i xarxes elèctriques del segle passat. Els nostres fills assistirien a escoles de qualitat sense tenir que pagar els llibres ni el material escolar, amb el portàtil sota el braç proporcionat per una administració sense excés de funcionaris i amb els serveis d’ortodòncia de franc.

Segurament si els catalans haguèssim estat més guerrers i menys comerciants, avui  ens llevaríem a les sis del matí per anar a treballar com la resta de l’any i en lloc de commemorar una derrota, estaríem esperant que arribés el cap de setmana per poder descansar.

Però la crua i trista realitat és que avui els catalans fem normal el país dels altres i ningú ens ho vol ni tan sols valorar.

Son postures personals i les comprenc tot i no compartir-les. Els esportistes d’elit veuen en les seleccions nacionals un aparador internacional que els afecta el seu caché per be o per mal i ells no deixen d’ésser un professionals, que tot i estar excel·lentment ben pagats en els seus clubs, no volen renunciar als guanys de jugar en la selecció d’Espanya. Després assistim a escenes tan ridícules com veure a un Xavi, entre les rialles dels companys, cridant per televisió un “viva España” tan forçat com postís, que hi farem és el que toca i punt.

Però el que no accepto de un club del que en soc soci, és que es faci mofa i menyspreu de la màxima competició del fútbol català fent-la jugar a uns juvenils, si aquesta és la forma de fer país, més val plegar abans de començar. M’ha sorprès i m’ha dolgut que algú que sempre ha tingut a gal·la el fet d’ésser català no tingui ni la dignitat d’honorar una competició que podrà ser o no oportuna, però és la única que tenim pròpiament nostra.

M’han sobtat també les excuses d’algú que presumeix als quatre vents d’amic de Martí Pol o de Lluís Llach per a justificar aquest esperpent, o de un president que en els seus començaments es va significar per voler vestir al Barça de un catalanisme que ara sembla ha oblidat. Després es mobilitzaran plegats demanant seleccions catalanes però quan en tenen l’ocasió …….

Tot plegat per l’ùnic que serveix és perquè els de fora el nostres amics de sempre, Telemadrid, la COPE,  el Mundo, el PP s’omplin la boca fent-ne mofa, t’has passat nen, t’has passat i molt Pep!.

Potser l’experiència poc agradable d’acabar discutint i fins i tot essent insultat per el típic cap calent irreflexiu, m’ha fet replantejar des de fa temps no intervindre en aquestes discussions perquè al final l’únic que t’emportes és un mal rollo espantós i el convenciment de que, independentment de l’argumentació o de la prova aportada les opinions son fermes i res les farà canviar i caldria des de les dues bandes.

Ni la recent presentació de les balances fiscals ha fet variar ni un milímetre el to del discurs dels qui tenen com a estrategia per aconseguir vots a Castella, Extremadura o Andalusia atacar recurrentment Catalunya, és més, quasi al mateix temps ha vist la llum el controvertit “Manifiesto” promogut pels imbècils de sempre en les seves proclames anticatalanes inventant-se problemes a on no existeixen, o en els continguts dels blocs de la gent del carrer que reflecteixen la creença ancestral de que els catalans som el dimoni.

I és que tradicionalment Catalunya i Espanya sempre han anat a la gresca. Jordi Pujol, va creure, vista la dificultat i el desgat al que ens sometriem emprant una tàctica rupturista i apostant seriosament per la independència, que el millor per a tots fora l’encaix de Catalunya dins d’Espanya amb un nivell d’autogovern generós i el reconeixement i respecte que mai ens han volgut donar. Vist el resultat, n’estic segur que si Pujol fos ara capaç d’anar en el temps 40 anys enrere, seria el primer defensor de la independència.

En el seu moment, l’ex president no comptava com ara amb la posició favorable dels qui tot i no declarar-se sobiranistes, experimenten el descontentament pel tracte discriminatori i abusiu dels qui haurien d’ésser els primers valedors per una integració nacional construïda sobre el reconeixement i l’armonia, sempre els ha estat molt més rendible als espanyols a tots els nivells la confrontació que la convivència tranquil·la, cada cop ho veig més clar.

En un país a on més del 50% dels seus habitants tenen l’origen espanyol, es fa realment difícil, per no dir impossible, afegir-los a la causa sobiranista amb les argumentacions identitàries o culturals que ens diferencien de la resta de l’estat i que en l’inici de la democràcia varen servir per a retornar-nos els sentiments del catalanisme que durant 40 anys s’havia reprimit, però ara sí que és factible engruixir les files dels partidaris de continuar fent via tot sols d’aquests sectors que mai es mouran per raons identitàries però que n’estan fins al cap de munt de veure com ens prenen el pel.

Aquí del que es tracta ara és decidir si es vol continuar amb la sagnía econòmica en l’aplicació de un model de solidaritat injust, que afecta a la qualitat de l’educació dels nostres fills, a l’atenció assistencial dels nostres pares i avis, a la ineficiència de una sanitat colapsada per manca de recursos, a l’acollida incontrolada d’estrangers sense capacitat ni mitjans per atendre’ls, en l’articulació impossible de un territori llastat per unes infraestructures tercermundistes o a l’erradicació de la pobresa, mentre en d’altres territoris tenen el dentista de franc, un ordinador per alumne, unes exageradament dimensionades plantilles funcionarials, un dubtós rigor en la concessió de prestacions per invalidesa i unes autovies de tres carrils en les que s’hi podria jugar un partit de futbol de una tirada perquè prou feines hi circula ningú o la possibilita t treballant només dos mesos l’any, de cobrar el subsidi rural els deu mesos restants, pagant nosaltres és clar, i això tant si ens declarem sobiranistes com si no ho fem.

Un cop analitzades les alternatives cada cop es fa més creïble el resultat de l’estudi elaborat per la gent de la UOC sobre la predisposició actual de una majoria de catalans de votar afirmativament per a la independència, si això els estès passant a Extremadura, també s’ho plantejarien.

Felip Puig, sense cap mena de dubte el millor orador parlamentari actual, va dir el que va voler dir, la llàstima és que no el volessin entendre. El problema no és tant que Montilla parli aquest català tant deficient (montillà alguns l’anomenen) o que ho faci així de malament essent el president de la nació en la que el català n’és la llengua oficial, si no que abans, en els 37 anys llargs d’estada a casa nostra, en José no hagi vist mai la necessitat d’aprendre’l com Déu mana, perquè, si ja parlava el castellà !!.

La reflexió de Felip Puig a més, anava com a retret als socis del PSC, la gent d’Esquerra, que es mostren combatius en escreix amb segons quines collonades, cambreres sud americanes i mestresses de casa vallisoletanes incloses i en canvi deixen les qüestions culturals i de nació aparcades en el calaix a l’espera de que més endavant, potser quan tornin a l’oposició els facin falta per a guanyar algun vot.

El pitjor de tot és la clara mostra de falta d’autoexigència per part del mateix president Montilla per a solucionar aquesta deficiència, si el president de un país té aquest nivell de capacitació en la seva llengua, com volem que els nou vinguts s’integrin via aprenentatge del català?, no em feu riure si us plau.

I Josep Lluís Carod, si haig de triar entre que és parli malament el català o que no es parli em quedo sempre amb la primera opció, però estarem o no d’acord que per al president de una nació com Catalunya hauríem d’ésser tots molt més exigents?

CiU ha vist en les passades eleccions, fins i tot mantenint-se respecte al 2004, el resultat de no comprometre’s efectivament amb l’objectiu soberanista moderat que s’està incubant amb mes força en la nostra societat civil. Potser no sigui hora ja tant d’apel·lar al catalanisme per sentiment com per practicisme i aquí crec sincerament, no hem sabut jugar bé les cartes, frenats potser per les posicions de Unió.

Per a qualsevol ciutadà de la Catalunya d’avui, possiblement sigui molt més senzill visualitzar un objectiu independentista, construït sobre argumentacions econòmiques i socials, que apel·lant a la bandera, a la cultura o a la llengua i aquesta lectura, per desgràcia, és la que no s’està fent ni a CIU ni a ERC.

El projecte de “La casa gran del catalanisme” no omple ni a uns, els partidaris de la sobirania ni als altres, els qui tenyèixen de certa pàtina nacionalista el seu desig de pertinença a un projecte d’Espanya distint. S’ha pecat per defecte, d’impregnar el projecte entre la gran massa de centre (social demòcrata, centrista, demòcrata cristià) i s’ha pecat també per no saber-lo explicar clarament a qui haguessin de comprar-lo, que segons totes les anàlisis electorals, són l’aixafadora majoria.

Implicar-se en un projecte nacional com aquest i evidenciar-lo públicament liderant-lo, és l’única forma de regenerar aquest sentiment catalanista entorn de CIU, el que va fer en temps que tinguèssim grup parlamentari de 18 diputats en el Congrés i sent la  única força política realment capaç de fer-lo, tal vegada un model federal fora el més efectiu.

Comprometre’s amb Catalunya requereix molt més del que s’ha estat fent d’antuvi una definició molt clara de l’objectiu del projecte.

Com ens expliquen els seus promotors, el logotip representa la imatge de Catalunya que es desprèn d’una pantalla plana, que està oberta i que, per tant, simbolitza l’expansió de continguts amb una llengua catalana sense barreres, mundial, que és l’objectiu d’aquests premis.

Els creadors de la imatge han jugat amb la senzillesa, Catalunya i els blocs, amb la finalitat que en properes edicions el logotip ja no necessiti el text i la imatge sola ja simbolitzi les distincions. El proper repte de l’Associació Stic.cat, que organitza els premis, és estrenar la pàgina la pàgina web www.stic.cat, en la qual els blocaires podran rebre informació dels premis i registrar-se en les diferents categories.

L’altra característica destacable de Pujol, és l’energia que desprèn, imprescindible per a fer front a l’atapeïda agenda que encara gestiona, molts amb uns quants anys menys d’edat la voldríem per a nosaltres, i és que com dèiem amb l’amiga Trina Milàn aquesta tarda, líders de la categoria, el carisma i la vàlua del president Pujol, es poden comptar amb els dits de una mà en cada generació, a nivell mundial.

L’excel·lent compenetració amb la seva esposa Marta Ferrussola, es nota fins en el mes mínim detall de demanar-li una mica de pa per acompanyar el suc de l’excel·lent platillo de vedella amb bolets de les Goges, o un cafè quan en Pujol esta ocupat parlant, en aquestes coses, quan ell hi va, ella en torna i fa bo la dita aquella que darrera de un home important sempre hi ha una dona excepcional.

Quina llàstima que els dos no tinguin trenta anys menys !!!.

JMª Aznar revesteix cadascuna de les seves aparicions públiques d’un vernís mesiànic i salvapatries que fa fàstic

Parla sobre l’únic àmbit en el qual el català té prevalença sobre el castellà, l’educatiu, en l’aplicar-s’hi un model d’immersió lingüística que avala un nivell de coneixement de la llengua de Cervantes comparable al de qualsevol escolar madrileny al finalitzar el seu clicle obligatori, però això se’ls en fot.

És una llàstima que en lloc de sol·licitar la recuperació de les competències en educació per a l’Estat, no s’apliqui a promocionar l’article tercer del preliminar de la nostra constitució en el qual diu literalment “.. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció“.

L’evidència que el castellà està “en perill de mort“ a catalunya la podrà trobar sens dubte al requerir a l’administració de justícia, al comprar la premsa diària en qualsevol quiosc, al prèmer l’interruptor del seu televisor o simplement al demanar un “cigaló” en qualsevol cafeteria del Passeig de Gràcia.

D’aquesta Espanya a la qual Aznar representa, jo sí em vull independitzar i a poder ser demà al matí!.

Il·lustració d’Antoni Garner

Ahir vaig veure a Td8 Braveheart l’excel·lent pel·lícula dirigida i protagonitzada per Mel Gibson, la història de l’heroi escocès William Wallace, convertit a la lluita contra l’opressor anglès per casualitat i posa realment els pèls de punta comprovar com la situació relatada, els anhels d’independència dels pobles, es repeteixen com gotes d’aigua. Qualsevol amb un mínim de visió objectiva podria assignar als personatges del film la seva correspondència amb els representants de la classe política actual del nostre país.

I és que el poder, representat per la noblesa llavors i per la classe política ara, s’ha fet hàbil en l’art de navegar entre dues aigües, apostant a vencedor i vençut, trobant en el missatge ambigu la millor recepta per a sobreviure. El que anys enrera van ser títols i terres són ara ministeris o transferències, el cas és no molestar massa.

A Catalunya possiblement avui dia les opcions soberanistes no siguin majoritàries, o potser si, però segur que tindrien moltes mes possibilitats d’èxit si els qui haurien de liderar un procés cap a aquest objectiu, CIU i ERC, s’identifiquessin de manera evident, els primers amb una clara predispossició d’independència i els segons paressin en l’inútil obstinació de convertir el descregut (PSC), perquè mentre ells estan discutint si són ous o son castanyes, la societat civil esta identificant als nous William Wallace per a liderar aquest moviment.

Al final, com en el popular joc de cartes, els tocara quedar-se amb la “mona”, sols i al marge d’una voluntat de molts que hauria de ser també la seva.

Il·lustració de Fulviou, gakería flickr (monoinAttesa)

El que en principi semblava un argument contra les tesis sobiranistes i que mostrava els inconvenients de projectes de separació, en casos com el de Catalunya per exemple, perd el seu sentit, i mes en un mercat globalitzat on el comerç interior és gairebé irrellevant, amb sistemes d’aliances militars que possibiliten no dedicar importants esforços econòmics en defensa, els avantatges de la reducció de l’aparell estatal i una millor organització interna que indefectiblement repercuteix en un augment de la productivitat.

Rachman aporta cinc dades claus a tenir en compte, sustentats pels resultats dels informes elaborats per organismes macroeconòmics que els avalen, vegem:

• El ránking realitzat pel fMI i basat en el PIB dóna com resultat que dels 5 primers Estats, 4 tenen una població menor als 5 milions de hab. (només EUA figura entre ells com representant dels grans estats).
• L’índex de pau global realitzat pel EIU (Economist Intellicence Unit) que mesura variables referents a l’aspecte social (benestar, índex d’homicidis, etc.) dóna com resultat que dels 10 primers Estats, 8 tenen menys de 10 milions d’habitants.
• El FEG (Fòrum Econòmic Global) elabora l’indicador de competitivitat del que els últims resultats, presentats en Davos indiquen que dels 7 primers del ránquing, 5 són Estats amb menys de 10 milions d’habitants (altra vegada).
• El ránking de desenvolupament humà elaborat per NU (Nacions Unides) en el que es tenen en compte factors com l’esperança de vida o els nivells educatius, dels 10 primers classificats, només Japó és un pais considerat com “gran”.
• En l’apartat negatiu, constatar que dels 5 Estats mes poblats de l’orbe, 4 són pobres (Xina, Índia, Brasil i Indonèsia) quedant fora d’aquesta consideració només els EUA.

Veient aquestes dades seria bó aconsellar als promotors d’iniciatives sobiranistes del nostre país, que afegeixin als arguments identitaris i culturals els que acabem de citar. Al final, el refranyer que sempre és savi, també ens diu que “En el pot petit hi ha la bona confitura”, per alguna cosa serà.

Il·lustració original www.vidabesta.com

          A aquestes alçades de la pel·lícula, començo a trobar a faltar a Pasqual Maragall

En la negociació per a la reedició del tripartit 2.0, ERC va acceptar abandonar reivindicacions identitaries a canvi de “gestió” , amb la pueril esperança d’arrossegar al PSC cap a les tesis soberanistes de les que s’estava allunyant a tota pastilla, segons sembla fins ara sense massa èxit.

Si repasséssim l’hemeroteca trobaríem innombrables dades que corroboren aquest fet, però per fi, algú tan destacat en el PSC com ho és el seu portaveu parlamentari, el sr. Ferràn s’ha llevat la careta, reclamant obertament una operació de cirurjía que apartés de les emissores de la Corporació a la “crosta nacionalista” perquè segons ell és antigubernalista, benvingut sigui!. De passada, va assenyalar també els objectius de la seva “purga“, professionals tant reputats i premiats com Antoni Bassas, Albert Hom, Toni Sole o Miquel Calçada els qui han comès la gosadia d’oferir la previsió del temps en els seus programes, dels Països Catalans i no la de Madrid o s’han referit a l’Estat espanyol quan ell preferiria fos Espanya.

L’estratègia del PSC passa per envair l’hort espanyolista fins a ara representat pel PP i robar-los els “melons” que està perdent dels seus suports nacionalistes, que també els tenia i del forat que ICV li està fent en els feus tradicionalment d’esquerres. S’acosten les eleccions i la seva aposta està sobre la taula, veurem com li respon la ciutadania al “órdago” plantejat perquè el que oblida el sr. Ferrán és que des de la recuperació del nostre autogovern sempre, les majories han estat nacionalistes, no se si de la “crosta” o no.

Il·lustració original cartell de la diada de Menorca 17 de Gener del 2006

El discurs va estar plagat de bones idees, dificilment realizables algunes en l’àmbit de les competències ja que aquestes depenen directament d’una reforma constitucional que dificilment possibilitaràn que vegi la llum, encomiables, sobre regeneració democràtica, posicionant-se per una reforma electoral que aboliria les llistes tancades i que precisaria de l’acord de 2/3 del Parlament i d’un “pla B” per al cas més que probable que el TC rebaixés les expectatives estatutàries que contempla la utòpica idea de la unitat d’acció de tots els partits de Catalunya. Va parlar també i d’això em congratulo, d’incorporar a la societat civil al projecte polític assumint la pèrdua de protagonisme dels partits, del respecte democràtic cap als resultats electorals i de la llibertat de decidir de Catalunya.

Tinc clar i és una opinió molt personal, que Catalunya mai podrà realitzar-se dintre d’Espanya, bé perquè com ahir, es mostri el menyspreu mes absolut cap a la nostra identitat en un tribunal de l’audiència nacional, per un model econòmic que ens penalitza en excés, per una planificació inversora que prioritza altres interessos, per aquesta facilitat d’argumentació política anticatalana que tants rèdits proporciona en la resta del territori nacional, etc. i és per això que el que a mi m’hagués agradat escoltar ahir, fos la fixació de l’objectiu d’aconseguir el nostre propi Estat, els mecanismes que ens duran a ell i el planing de treball per a aconseguir-lo.

No obstant això el gran mèrit d’Artur Mas és el de posicionar al catalanisme en la linea de sortida, en l’inici d’un debat necessari i beneficiós en el qual la participació deu ser la base per al futur, esperem que la resta recullin el guant.

• En el seu bloc, la Trina parla també del tema

• Document de la conferència (en pdf)

Ahir va començar la Fira de Frankfurt, la major reunió de promoció editorial d’Europa

Quim, el genial Monzó, va inaugurar ahir amb un irònic discurs, la mostra en el que es posava de manifest aquesta actitud massa prudent dels catalanas, fortament acomplexada per 300 anys de dominació linguística i d’extrem cuidat per no molestar que al catalanoparlant li envaïx diàriament, reivindicant al final a través de la història literària, aquest orgull col·lectiu per la nostra cultura que en els últims temps sembla haver rebrotat.

Sorprèn el desconeixement i la lleugeresa de les paraules del director de la Fira, Jurgen Böos, al que li supossava conèixer la realitat cultural de Catalunya pel simple fet d’haver-la convidat, però bé sigui pel desconeixement o per pressions externes de l’estil de les quals reben les federacions esportives internacionals quan han de decidir sobre l’adscripció de la catalana per part del govern espanyol, ha incidit en un aspecte polític, quan el que s’estava celebrant és de tint cultural, ell hauria de saber-ho millor que ningú.

Finalment i a pesar de les pressions i canvis d’adreça soferts per l’organització, celebro que a Frankfurt unicamente acudeixin escriptors en llengua catalana, de la mateixa forma que seria absurd en una mostra culinària internacional presentar al Chop-suey de pollastre com plat típic de la Garrotxa, també ho hagués estat donar cabuda en la mostra l’obra d’aquells escriptors que lliurement han decidit crear la seva obra en espanyol, anglès o Jamaicà, encara sent catalans o residint en el nostre territori, igual que els xinesos que regentan els seus locals de restauració en el Principat i que no són pocs, són representants d’altres cultures també importants, variades i extenses, és més que obvi.

Comentaris a xarop

Vagi per davant que mai l’he seguit ni en la seva faceta de tertuliana d’un programa de la CCRTV, ni he llegit mai cap dels seus llibres o articles publicats fins que va caure en les meves mans el que va publicar recentment en "el Mundo.

Sense entrar en altres consideracions li diré que sóc un "consumidor habitual" de la programació de la Corporació i que des dels seus inicis el castellà s’ha usat en tertúlies radiofòniques, films (pocs) i programes de debat, pel que no acabo d’encaixar que el que si escau denuncia com motiu d’acomiadament no ho sigui en els altres.

Sorprèn i aquesta és una consideració molt personal, com algú del seu nivell intel·lectual i que se’ns presenta com una defensora de la nostra cultura, després d’haver viscut des de 1972 entre nosaltres sigui incapaç de aticular mitja frase en català, suposo que d’acudir a algun programa a França s’esforçaria per desempolsar el francès que va aprendre d’adolescent en el seu institut de Montevideo o cantant amb els seus amics les cançons de George Moustaki o George Brassens, que hi farem és una elecció personal i vè. no està per això potser perquè no quedi bé al seu currículum.

Em confon l’elecció de "el Mundo" com mitjà per a la publicació de la seva denúncia "persecución lingüística", reconegut amplificador habitual de la inexistent persecució del castellà a Catalunya i transmissor impenitent de la negació d’aquest bilingüísme real (ara ja multilingüisme) que vè. mateixa reconeix, tret que la seva intenció sigui la de causar el màxim dany possible a aquesta cultura que tant diu defensar, sento ser tan malpensat.

Coneixerà també la precària situació de la nostra llengua i la incidència que els mitjans de comunicació exerceixen sobre ella atenint-se a criteris estrictes de mercat que deixen al sector públic com l’únic garant del seu ús en el nostre àmbit audiovisual, o creu vè. que Tele5, Antena3 o la Sexta ens faran aquest feina?.

Estic totalment d’acord amb vè. que la plasmació d’aquest bilingüísme real en el que vivim no es representa de cap manera en l’oferta de programació audiovisual que s’oferix a Catalunya, deixant al català molt per sota del percentatge real d’ús que se situa segons estudis en aquests moments en mes d’un 50%, avui en dia només TV3, C33, TD8 en gran part de la seva programació i TVE en desconnexions puntuals programen habitualment en català, no obstant fins avui no l’he llegit a vè. cap denúncia referent a això.

Ah! i a partir d’ara no es preocupi que treball no li  faltarà ni en tertúlies de les emissores de VEO TV" o de TeleMadrid, o com columnista habitual de les pàgines de "el Mundo" en les ques per cert MAI, ni aquí ni en els mitjans públics estatals, he conegut a cap col·laborador habitual expressar-se en català en programes d’àmbit nacional, ni encara que sigui subtitulat, segurament serà per a evitar que es trenqui Espanya.

comentaris a xarop

AL catalalanisme de Durán i la seva Unió Democràtica els tremolen les cames

El futur de CIU, una vegada que Mas ha donat el pas i Pujol ha expressat el seu suport públic a la iniciativa, hauria de replantejar-se decididament ja és hora que Unió es defineixi i mostri que el que diuen que els diferencia del PP és una convicció real i no una mera estratagema de márqueting. UDC és en aquests moments una rémora per al catalanisme, un actor tan incòmode i innecessari per a un trànsit cap a la sobirania com el PP.

Unió planteja des de la retirada de Pujol, un pols permanent a Mas per les ànsies de Durán per arribar a ser una mica més que el líder de l‘U de CIU, l’ambició desbocada pel poder ha fet que perdessin de vista que el peix petit dificilment es menja al gran i que en l’intent d’obrir la boca desmesuradament, poden acabar deixant-hi les dents.

A Durán li ha anat bé practicar durant 30 anys aquest catalanisme light que tan bé cau a Madrid i que podria en un futur no molt llunyà, donar el fruit d’aquesta cartera d’exteriors que tant anhela, però avui és temps d’altra cosa i davant traços de blancs o negres no valen els tons grisos. Si a partir d’ara aquest és el camí pel qual desitgen transitar, seria honest per la seva banda demostrar el que durant tant temps han defugit, que Unió, al marge de CIU, pugui aspirar a alguna cosa més que al grup mixt.

• Refundació de CiU – El Blog de Marc Vidal
• La candidatura de Durán al congrés – Blog de Iñigo Landa
• No todo el catalanismo es nacionalista – El Pais

Comentaris a xarop

El Sr. Durán darrerament passa massa temps vivint a Madrid

La realitat d’aquest país diu, que el moviment independentista ha anat guanyant adeptes en progressió geomètrica, en reacció directa al respecte que des dels diferents governs d’Espanya ens han mostrat històricament i que el que fa uns anys era una utopia és cada vegada més a prop, que fins i tot a dintre de CDC, el seu soci de coalició, han orientat el seu discurs cap a aquest objectiu fent-lo públic i notori, però quan algú està més preocupat treballant per aconseguir una cartera en el pròxim govern del Regne que per saber com pensa la seva gent i desconeix aquestes realitats, és més que evident, Sr. Duràn, que no en té ni idea.

En una cosa té vostè raó, la nostra preocupació principal passa perquè Catalunya funcioni, es crein les infraestructures necessàries i es dotin dels recusos que la sanitat i educació precisen però el convenciment que tot això no ens ho solucionaran des d’Espanya és cada vegada major i no per generació espontània simplement perquè tenim proves mes que evidents, però clar Sr. Durán d’aixó vosté ni idea.

És per tot el que li he dit, que el qui escriu i que fa poc mes de 10 anys no es definia com independentista, avui en faci gala i ho defensi amb la certesa de no estar caminant sol, de que molts més estàn pel mateix que jo i que vostè pel que fà això Sr. Duràn, tampoc en té ni idea.

El sobiranisme també es viu a la blocosfera;

• Patriotisme constitucional – el Blog de Lluís Pérez
• Blod d’Andreu Criquet
• El nou indepndentisme – Catalunya no és Espanya
• I si ens replantegen l’independentisme? – La comedianta tortosina

Comentaris a xarop.net