Una qüestió d’estils
Com no podia ser d’altra manera, les reaccions que l’editorial conjunt d’ahir han provocat a Madrid ja ens les esperàvem tots plegats, la constatació de la reacció indica que no han entès absolutament res del missatge al que de manera multitudinària varem donar suport molts catalans i de la resta de l’estat, dieu-me agosarat però jo diria que ni l’han llegit. La resposta a un text equilibrat, ponderat ple de seny i de coherència, ha vingut plena de desconsideracions, insults, manca de respecte i poca classe, qüestió d’estils.
Els catalans ja estem acostumats a actituds semblants quan no més extremes, hi estem avesats pels arguments grollers i fal·laços dels qui ens ataquen la llengua amb l’absurd del perill del castellà o quan ens acusen d’insolidaris i articulen campanyes polítiques per anar a buscar quatre vots a San Julián del culo prieto posant la ideologia davant de la convivència. Ho fan tant sovint que ja ens sembla fins i tot normal.
Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès “fast” ens envaeix és comprensible l’èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament amb els casos del Millet i de Santa Coloma la tendència dels mitjans ha anat per aquí buscant desafeccions i canvis de tendència en els vots, que no vol dir que els resultats acabin reflectint el futur o simplement l’emprenyament que portem a sobre per aquests fets.
Que un senyor aguanti que el seu interlocutor el tracti d’imbècil set vegades, pot ésser per dues coses diferents; que tingui realment una personalitat molt feble per a fer callar a qui l’està agredint verbalment o veritables dificultats per a reaccionar ràpidament davant l’insult bé perquè no compren el que li estan dient o perquè senzillament està empanat. Les dues quadren exactament amb les accepcions de la definició que el 
