I al fons, els ramells de grana, un xic gelatinosos, suaus a la gola, que llisquen cap avall en un tres i no res. Al meu fill no li agrada la grana, i fem intercanvis: polpa per grana. Hi ha gustos per a tot. El millor, el final del festí que ofereix la plata d’amanida. El fons de barreja d’oli, sal i vinagre, amb tota la grana que ha anat caient dels bocins de tomàquet que la família ha picossejat de la plata comuna i que suren esperant ser recollits amb una queixalada de pa cruixent que s’amararà de gust de tarda de diumenge d’agost.

No m’agraden els comandaments a distància de la tele. Bé, no és que no m’agradin, és clar que m’agraden, que era una murga abans, quan t’havies d’alçar per apujar la veu, per canviar de cadena. Ben pensat, però, abans només hi havia Televisión Española i allò que en dèiem “l’uhf”, que ara és La2, i que només emetia algunes hores al dia i programes més aviat amb poca audiència. Oh, i quan la tele s’acabava a mitjanit, amb l’himne de l’Estat espanyol i amb imatges, primer del dictador i més tard del rei? I tot darrere, res, un so insuportable piiiiiiiiiiiiiiii!- i la “carta de ajuste”. Doncs això, que no hagués servit de res, aleshores, el comandament a distància, oi? I ara, dic, no m’agrada perquè per alguna llei que no conec, per algun conveni que juro que mai no he signat, el comandament a distància sempre està en mans del meu home, que és el rei del zaping. I a mi, si un cosa em posa nerviosa, és aquell anar i venir d’imatges. Sempre dic el mateix: no sóc exigent, posa el que vulguis, però, sisplau!, una cosa. No suporto que quan estic a punt de descobrir la vida sexual dels pingüins de la Patagònia el meu cervell s’hagi d’adaptar a la final del campionat francès de billar, i quan ja estic pendent de si la bola vermella passarà pel forat o no, la meva retina capti el camarot dels germans Marx. I això, a una velocitat semblant a la d’Alonso a les xicanes de Montmeló.

M’agrada el bàsquet. Moltíssim. I això que quan el practicava, de petita, van fer tot el possible perquè l’avorrís. Jo era alta, molt alta, però molt poc àgil i totalment descoordinada. I no vaig tenir la sort de trobar cap entrenador que sabés treure profit de la meva alçada. I com que aleshores no estàvem tan carregats de tonteries com ara, i la mainada no es traumatitzava tan fàcilment com ara, les normes de joc eren molt diferents, i si un jugador no jugava, no jugava, i no passava res no com ara, que tots els nens han de jugar un mínim de dues parts. O sigui que em vaig passar quatre anys a la banqueta. No vaig jugar ni un partit. Ni un minut. Absolutament res. Sembla mentida, oi? Doncs és cert. Mai no vaig jugar. Anys més tard, ja a la universitat, vaig tornar a apuntar-me a un equip. I aleshores sí que vaig jugar, tot i que ja era massa tard per fer res de bo. Malgrat tot això, però, m’agrada molt el bàsquet, i enguany tinc un dilema. Vaig decidir a principi de la temporada americana que aquesta vegada seria seguidora dels Celtics i no dels Lakers, com sempre. Amb en Kevin Garnett allà, a més d’en Ray Allen i en Paul Pierce, era molt temptador. Però quan fa uns mesos en Pau, el nostre Pau, va anar a compartir l’Olimp amb en Kobe! ospa, ospa, ospa! Havien canviat les condicions de manera determinant. I ara, que tot fa preveure que als play-off hi seran tots dos, verds i grocs Què faig? Què faig? Què faig? No ho sé. No sé a favor de qui m’asseuré a mirar els partits. Però sí que sé una cosa: que si l’anell se l’emporten els de Boston, aniré l’endemà a treballar amb la samarreta dels Celtics. Després de tants anys de sequera, s’ho mereixen.

No m’agrada la gent incívica amb un volant entre les mans. L’individu amb la furgoneta de Piscines “XXX” no sé perquè encara tinc la delicadesa de no escriure el nom sencer de l’empresa- que va topar per darrere contra el meu cotxe i es va negar a fer papers. La conductora del Nissan Almera de color verd que avui s’ha estalviat tota la cua de la rotonda d’Emili Grahit i ha passat totalment de la línia contínua del pont de la Font del Rei, maniobra amb la qual m’ha tallat el pas descaradament, i que segurament hauria de reclamar a la Nissan, perquè anant tot darrere seu he comprovat que li van vendre un cotxe sense intermitents. Ni molt menys la noieta moderna i descarada que per la finestreta del seu Peugeot 206 platejat ha anat abocant la cendra de la cigarreta, segurament per no empudegar el seu cotxe quin fàstic, oi?, la pudor de cendra freda dins un cotxe? molt millor embrutar la ciutat i arriscar-se a provocar un incendi forestal quan aquest acte va seguit de llençar la burilla encesa als marges d’una carretera rural.

Hi ha moltes més coses que m’agraden, per sort, moltes més de les que no m’agraden. I l’última que vull dir que m’agrada és l’oportunitat que m’ha donat l’EDP d’escriure en el seu bloc.

Vaig tenir el primer contacte amb la Marta Puig, a partir del sopar de la Girosfera i uns dies més tard en un dinar amb en Jordi Pujol i la seva esposa Marta Ferrusola a les Goges, a pesar d’haver coincidit en el temps en un munt de llocs i el més curiós de tot, amb la quantitat de coses que tenim en comú, l’admiració per Jordi Pujol, la militància a Convergència, editar un bloc … i ara l’amanida de tomàquet de la pera, i el bàsquet NBA, tot i que jo segueixo fidel als Lakers des que els vaig descobrir els divendres seguint les retransmisions del Ramón Trecet, al Ferdinand Lewis Alcindor (el Kareem Abdul Jabbar), Màgic Jhonson i companyia, els dos compartim també cognom, ella de primer i jo de segon i som usuaris de Mac tots dos, no haviem coincidit mai abans.

La Marta Puig treballa a la UdG i te un peu a Girona i l’altre a Vallromanes i també igual que jo, és usuària de la xarxa des de les èpoques d’infovia i els mòdems de mig quilo, els xats i les BBS. Ella mateixa confessa que “Si mai em perdo en una illa deserta, hi vull tres coses: un portàtil amb connexió a Internet, un estoc d’insecticida que no s’esgoti fins que arribi el vaixell de salvament, i pà amb tomàquet i pernil. Amb això crec que podria passar-hi uns quants dies sense gaire problemes, ans al contrari: on s’ha de signar per aconseguir aquestes vacances“.

Edita el bloc Elkarrizketa que també visito sovint i que tinc en els recomanats del meu bloc.

Atenent a un suggeriment de la companya Siono, a qui li envio una forta abraçada, he decidit editar un petit recopilatori dels articles, il·lustracions i referències que han participat en el projecte, en format de revista i en pdf. Com que serà la primera vegada que ho faci espero comptar amb la vostra comprensió. Tant bon punt com ho tingui enllestit us l’enviaré per e-mail i el deixaré per descarregar des del bloc.

Actualment estic maquinant una altre cosa que m’està consumint gran part del temps que puc dedicar a estar davant l’ordinador i que quan pugui us en faré cinc cèntims i per el que necssitaré la vostra col·laboració. A veure si us agradarà.

Moltíssimes gràcies a tots els que hi heu participat.

• 14/03 – Joan Ramón – Qmenta
• 15/03 – Trina Milàn – Platxèria
• 16/03 – Carles Puigdemont – Blog de Carles Puigdemont
• 21/03 – José Antº Donaire – De Bat a Bat
• 22/03 – Camil Ros – El bloc de Camil
• 23/03 – Toni Sellas – Toni Sellas.cat
• 28/03 – César Calderón – Netoratón
• 29/03 – Edu Muntaner – Com gotes a l’Oceà
• 30/03 – Eduard Batlle – El bloc de l’Eduard Batlle
• 04/04 – David Montilla – Les cabòries den Montilla
• 05/04 – José Antonio – El bloc de Jon Kepa
• 06/04 – Jesús Palomar – El bloc d’en Jesús Palomar
• 11/04 – Miquel Serrabassa – Entre silencis
• 12/04 – Narcís Sastre – El bloc den Narcís Sastre
• 13/04 – David Rodríguez – Economing
• 18/04 – Jaume Puig – Bloc personal de Jaume Puig
• 19/04 – José Rodríguez – Observatori de Cyberpolítica de Joselito
• 25/04 – Marc Vidal - El bloc de Marc Vidal
• 27/04 – Gemma Nuñez – Buscando el Norte
• 03/05 – Siono – Siono
• 09/05 – Juan Félix Macias – Gonzalo Robles
• 10/05 – Arqueòleg Glamurós – Reflexions de un arqueòleg glamurós
• 11/05 – Anna Cabañas – Amb lletra de pal

Parlem en excés d’empreses obertes? Aquest és un terme que alguns ja titllen d’oxímoron, com aquell vell acudit sobre la intel·ligència militar. Perquè no estem parlant d’un model de negoci, sinó d’un model relacional. Arribats a aquest punt, cal preguntar-se que fou primer: l’ou o la gallina? Per on comença una organització a esdevenir oberta: quan modifica les relacions internes o quan ho fa amb les externes? O ambdues alhora?

La comunicació de moltes empreses actuals encara s’assembla a aquells telèfons que ens fabricàvem de petits amb dos pots de iogurt acabats d’escurar i un fil que els unia. Fil directe, si senyor, però només amb qui vulgui ser el teu interlocutor. I el retorn, igual de limitat.

Si heu observat mai els pescadors quan estenen les xarxes a terra per sorgir-les us haureu adonat que és gairebé impossible determinar on comencen i on acaben. A l’igual que aquestes, les xarxes relacionals que s’estableixen en una empresa oberta són interminables, perquè l’organització s’obre cap a dins i també ho fa cap enfora. Però per això cal canviar la manera de comunicar-se, de generar coneixement i de compartir-lo, de relacionar-se.

Algunes, desorientades davant els nous escenaris, conceben models de treball en xarxa peculiars i designen els nodes de la xarxa emprant criteris jeràrquics segons l’organigrama. En definitiva, amb més semblança a un cefalòpode que estén els tentacles que a una amalgama de voluntats col·laboratives.

Amb aquesta filosofia, els nodes acaben esdevenint més aviat nusos, com els de les mànegues d’aigua que no deixen fluir res ni en una direcció ni en l’altra. Inspirats en principis tan obsolets com el de “la informació és poder”, engoleixen tanta com poden: veritables forats negres. No s’assabenten que, molt els pesi, no és node qui vol, sinó qui pot.

Empresa oberta? Sí, de 8 a 3. I si no et conformes és perquè no vols, que sempre et queda allò del “vuelva usted mañana”.

Per aquests despitats, en Julen ens proporciona una valuosa recopilació dels 10 ingredients per a cuinar una empresa Open Business. Un decàleg simple i aclaridor on deixa clar que la clau per a una organització oberta, entre d’altres, és que compti amb persones obertes: …(tradueixo) les persones contribueixen sota un model P2P, no hi ha jerarquies i l’intercanvi és el mitjà a través del qual l’empresa guanya en salut. L’intervenció d’igual a igual ubica a cada persona en el seu lloc: ets en tant que intercanvies”.

Quan estàvem planificant la trobada Girosfèrica a primers d’any, l’Anna ens va fer arribar la petició per assistir-hi tot i que no tenia un bloc actiu, avui això ja ho ha arreglat ja que , Amb lletra de pal va veure la llum després d’aquesta trobada, és com diu ella mateixa, el fill primogènit de la Girosfera i un excel·lent bloc.

l’Anna va obrir els ulls a la llum del món a Barcelona, però des de fa uns 14 anys és gironina d’adopció. És arqueòloga i treballa a l’UdG des de fa temps. els seus interessos estan relacionats amb el mon de l’organització en les empreses, d’innovació i del món laboral, temes que podreu llegir en el seu bloc, un parell de cops per setmana.

“M’agrada passejar, llegir, escoltar música de tota mena i anar a pescar, una manera com una altra de passar les hores amb la neurona a mig gas. Però si em deixes triar, em quedo amb una bona conversa, davant d’una clara ben fresqueta, amb algú que tingui un fi sentit de l’humor.” l’Anna dixit.

O.- Mira allí! La sortida! Siii! Ho hem aconeguit!!

P.- Diga’m que no et referèixes a aquella miserable espurna microscòpica que es pot etzibar al horitzó…

O.- Oi tant! Ja som lliures!! Perfí!

P.- Ehhh bé! Hauries de saber perfectament que de llumetes com aquesta n’hem vist centenars durant els anys que portem aquí perduts i que sempre han acabat sent mers miratges, burdes il·lusions produïdes per la desesperació de les nostres ments… i aixó quan no eren simples paranys, clar.

O.- Saps que et passa a tú P.? Que t’has acostumat taaaant a la foscor d’aquests passadissos que fins i tot t’hi sents còmode i ara et fa por sortir-ne: tems que la vida exterior et defraudi, que no sigui com l’has somiat tantes vegades.

P.- Ohh si! Ja ha parlat el Catedràtic en Laberintologia! El que ens ha portat constantment a estavellar-nos contra els murs de les sortides falses, una vegada i una altre!

O.-I UNA PUTA MERDA! Si fos per la teva prudent covardia encara estariem asseguts al primer esgraó, esperant que un àngel sortit de ves-a-saber-ón aparegués amb un mapa!

P.- AHH SI??? I que proposa el senyoret? Per si no ho havies vist la teva puta llumeta es trova al final del corredor més llarg, perillós i fosc de tot el Laberint sencer!!! Acabarem al fons d’un esvoranc. Que no ho veus?

O.- No clar, molt més fàcil anar seguint aquest camí tan recte i planer que des de fa mesos ens porta de nou al lloc d’inici, donant voltes absurdament. Mira tinc una idea…

P.- Ja tremolo…

O.- Perqué no ens fem els dissimulats? Anem poc a poc, com aquell qui no vol la cosa, entrant en el cami fosc. Que es complica de forma inexorable? Que la sortida era tan sols una cuca de llum extraviada? Doncs torem enrere; sempre hi som a temps!. Que jo tenia raó? Doncs, res, fem com que caiem i PAM! Ens fuguem!

P.- mmmmm…. està bé! Sé que me n’arrepentiré tant!! Peró com que no callaràs i estem condemnats a fer aquest viatge junts…

O.- T’estimo, idiota!
..
(Nota del autor: O i P, son “optimisme” i “pesimisme“. El que acabeu de llegir no és un diàleg sinó un monòleg interior sobre els dubtes de la vida!)

Arqueòleg Glamurós és el pseudònim amb el que l’autor convidat d’avui ha volgut participar a la xarxa. És un dels autors de blocs amb el llapis més esmolat de la Catosfera i tant bon punt us afeccioneu a llegir el seu bloc, Reflexions de un arqueòleg glamurós, us l’imaginareu com jo, com a un lluitador infatigable en pro de les llibertats de les persones i dels col·lecctius no massa ben tractats per una societat que en molts aspectes encare, és massa coservadora.

És un dels participants més actius en els blocs que llegeixo i els continguts del seu bloc, dels més originals que tinc el plaer de llegir i un dels pocs blocs de la Catosfera, amb un Pagerank 5, potser ja només per això endevinareu la importància d’arqueòleg dins de la xarxa.

Avui li dono la benvinguda en el meu bloc, en el que hi contribueix amb aquest excel·lent article.

No son pocas las opciones que nos conducen a la desdicha y el sufrimiento. Algunas son inevitables, otras no. Hablemos de estas últimas. Por ejemplo, ¿tiene sentido poner nuestro equilibirio, nuestra alegría, nuestro bienestar, en manos de un resultado deportivo? Y quien dice deportivo puede añadir político o social. Cualquier cosa que no dependa de nosotros o en la que no podamos influir de manera decisiva, coloca el objetivo primero y último de cualquier ser humano, ser feliz, fuera de nuestro alcance. Es decir, si no podemos ser protagonistas del objetivo más importante de toda vida humana, nos convertimos en seres pasivos, en espectadores de nuestra propia vida. Y esta será como un tobogán, una montaña rusa, con continuas subidas y bajadas. Todo dependerá de la marcha que tomen los acontecimientos, de lo acertados o no que estén aquellos en que hemos delegado nuestros asuntos más importantes.

Si a todo esto, añadimos el dejar que sea nuestra pareja quien nos haga felices o lo que es lo mismo le endilgamos la responsabilidad, le otorgamos el poder de hacerlo, como si nosotros no tuviéramos nada que ver con ello, habremos completado un glorioso plan.

Dedico este artículo a los aficionados del Barça, de ahí el título, y espero que sepan sobreponerse a estos momentos críticos aceptando que sólo se trata de un asunto menor, por más que alguno haya organizado su vida en torno al club.

Juan Félix funciona en aquest mon d’internet amb l’àlies de Gonzalo Robles i gestiona el bloc “contradictorio” a on a part del seu pensament sobre molts temes majoritàriament de component social,  n’hi publica la d’altres autors composant un espai molt plural i atractiu.

Ell és una d’aquelles persones amb les que en el moment de coincidir en el foro d’internet d’EP ja vaig veure que ideològicament ens assimilàvem en moltes coses, però el que vull destacar d’ell és l’esperit obert, dialogant i respectuós del que sempre li he vist fer gala, fins i tot en l’època més desbocada dels Rocasolano, ECobio, Hooligans, etc. que tots els que participem a Quiron, coneixem.

Juan Félix es manifesta com una persona tranquil·la, amant de la lectura i sobretot de la seva família i a més del recomanable hàbit de dialogar, practica el saludable exercici de caminar, que de ben segur és la font de les reflexions que expressa en el seu bloc. El post que avui ens brinda en la iniciativa del blocaire convidat que avui publico, n’és un clar exemple d’això.

Salut i € i per molts anys, company.

L’etiqueta marca les pautes que justifiquen la censura a aquests individus i tan mateix ens protegeixen a nosaltres de normes i censures arbitraries i ens assenyala el camí per fer que la comunicació entre blocaires sigui més fluida i agradable i per això és pràctica.

Hi ha decàlegs, recomanacions, normes escrites i no escrites… Hi ha normes per fòrums, per mails, per blocs, per editors i per lectors. N’hi ha de ben sabudes, com per exemple, que escriure amb majúscules és igual a cridar. S’han d’utilitzar les icones d’anim i d’altres signes per aclarir i emfatitzar (aquesta a mi em costa una mica ) No revelar mai informació que com a administradors ens proporcionin els usuaris (IP, adreces de correu, ets.) Utilitzar els recursos disponibles per a crear espais visualment agradables. Links i més links, citar sempre les fonts, oferir una pàgina d’about, no posar un enllaç propi al bloc d’un altre si no és del tot justificat dins el context del tema… Alguns dels meus ídols a la Catosfera, se les salten cada dos per tres, amb una alegria pasmosa i os asseguro que son d’allò més educats i assenyats… però no en saben gaire de bons modals a la xarxa.

Tampoc estic del tot d’acord amb la Sra. Shea ni amb d’altres que diuen, per exemple, que violar les lleis de la propietat intel·lectual va en contra de la netiqueta. Si no fóra per tots aquests violadors del copyright que hi ha a la xarxa, avui no podria escoltar ni llegir ni posseir, gratuïta ni legalment, un munt d’obres i programari. Gràcies doncs cibermaleducats del món que os veu unir en p2p per fer que la muntanya avanci a poc a poc cap a Mahoma!! Defendre o atacar aquest punt de la netiqueta però, dependria del nostre codi ètic. Llavors, no hauríem de confondre l’etiqueta amb el codi, tot i que em resulta molt natural que ambdós es gestin plegats… Ah! és cert… la Catosfera no té un codi ètic… vaja.

A les jornades sobre la Catosfera, es va debatre aquest tema. Un debat força útil per a situar-nos i conèixer els arguments dels blocaires, tot i que a mi em van semblar poc contundents. (Aquí, milions de caretes de bon rotllo!) No es pot parlar del nostre codi ètic si no és des de l’estudi del nostre perfil global i les nostres característiques i peculiaritats com a segment de la xarxa. La Catosfera no és igual a la “Japosfera”, ni tenim la mateixa cultura, ni els mateixos interessos, ni els mateixos costums ni inclinacions. La Catosfera és única en certes coses importants que són determinants per al plantejament del nostre codi. A les jornades, en Joan Varela va fer una crida i ens va demanar als blocaires més ètica hacker i menys aristotèlica (ups!) Va parlar d’activisme, de “dinamitar el sistema” i del “efecto manada”… va ser un discurs molt respectable i molt idealista però tan sols un país en guerra o que pateixi gravíssims conflictes genera una xarxa activista. Una societat com la catalana, no. I potser no som activistes ni dinamiters però ei, de mansos en tenim poc.

Aquest bloc n’és un perfecte exemple, és guerrer com n’hi ha pocs.

El debat a la Catosfera sobre el codi ètic és feble i sobre la “bloc-etiqueta”, inexistent. Perquè no deixar de mirar cap als United States amb els que no hi tenim gaire bé res a veure? Per què val més la proposta d’un guru ianqui que la que em pot oferir un blocaire català? Si, TU MATEIX. Ja pots començar deixant un comentari. Què en saben en Tom O’Reilly i en Jimmy Wales dels blocs que llegeixo a la Catosfera? Què hi té a veure l’ètica hacker amb les activitats del Saül Gordillo o l’Eduard Díaz?

La Catosfera, com deia al principi, creix. Suposo que sabeu que s’estan preparant uns fantàstics premis i tot… més val que tinguem en compte que per molt que sigui un petit paradís català, està dins la WORLD wide web… i fins que no tinguem normes ni codi, serem com els que van al restaurant de luxe amb “pantufles”.

Seria una mal educada si tanqués aquest escrit sense donar les gràcies al meu amfitrió i felicitar-lo per la seva iniciativa (si, jo també). Estic esperant l’ e-book d’aquest crossblogging perquè, estimat Eduard, si has tingut fills i has plantat un arbre… això seria el que et falta.

Salut i Força Catosfera.

Molt de tant en tant i per sorpresa, trobes a la Catosfera, alenades d’aire fresc com el bloc de Siono i la veritat, entre tanta opinió econòmica i discurssió política, s’agraeix un punt de vista alternatiu i diferent. La Siono és valenta i sense complexes, ja que la temàtica del seu bloc és compromesa, l’anàlisi i la critica, sempre amb tó positiu per cert, d’altres blocs i el que els seus autors transmeten a qui els llegeix i curiosament, lluny de provocar reaccions contraries, te la virtut de concitar acords i agraïments.

Segurament serà perquè la seva autora a begut de moltes cultures, viscut en infinitat de països diferents o perquè és d’esperit inquiet i aventurer com ho solen ser només els qui disfruten del seu dia a dia sabent-ne fer partícips als demés, que te una forma especial de dir les coses que s’agraeix, com el xiuxiueig de tramuntana que els gironins tant necessitem.

La Siono te inquietuds, formació i aficions construïdes des de cultures diverses, amb llengües diferents que enriqueixen les seves opinions des de perspectives novedoses, fent que la percepció que cada un tenim de nosaltres mateixos, de les nostres realitats particulars contrasti amb la visió real que els altres tenen del que emetem i ens acosta el contrapunt del que els arriba a la gent que ens llegeix.

Definitivament si el seu bloc, Sionobarcelona no existís, s’hauria d’inventar inmediatament.

Que vagi tot molt bé, amiga Siono.

Pero es que aquest matí m’he ennuegat amb el café. Per un moment m’ha semblat que encara estava somiant quan he sentit a la radio que Esperanza Aguirre i Rouco Varela han signat un conveni pel qual els sacerdots madrilenys formaran part dels comités d’etica dels hospitals publics de la comunitat. I m’ha semblat que tant l’una com l’altre s’havien fumat alguna cosa abans de firmar l’acord. Deu ser la mateixa substancia que permetia a Santa Teresa entrar en éxtasis.

A partir d’ara, quan un malalt terminal necessiti sedació, quan un malalt terminal necessiti que es prengui una decissió sobre la continuïtat o no d’un tractament o d’uns ajuts per mantenir-lo artificialemnt amb vida, o quan un metge hagi de decidir si es reanima o no a un pacient que es debat entre la vida i la mort, abans de res hauran de consultar-ho amb un mossén. Amb els mateixos que neguen l’us de preservatius per evitar la transmisió de la Sida o els embarassos no dessitjats, els mateixos que defensen que la vida comença en el moment de la fecundació i no tenen escrupols en defensar i elogiar presidents que mantenen la pena de mort i els mateixos que paguen cifres milionaries per amagar escandols d’abusos sexuals a menors.

Aquesta es la moral que portaran als comités d’ètica dels hospitals publics de la comunitat de Madrid?? Doncs mai millor dit, pero que Deu ens agafi a tots confesats. Em nego a que un sacerdot decideixi sobre la meva vida, però encara em nego més a que decideixi sobre la meva mort.

Faran “Testaments Vitals” als hospitals publics on et puguis negar a que sota cap concepte un sacerdot tingui poder de decissió sobre aquests assumptes?? Inclouran representants de totes les confessions en aquests comités d’etica?? Ningú no pensa denunciar el cas al Constitucional per vulneració dels més elementals drets de llibertat religiosa??.

La poesia i la literatura tenen el seu lloc en el bloc de la Gemma Nuñez. És de Girona i una de les components de la Girosfera. La podeu llegir en “Buscando el norte“, un bloc escrit en castellà, a on la literatura i la poesía en son els protagonistes principals.

Aquesta és la poètica presentació que ens fa d’ella mateixa, en el seu bloc.

“Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar, una calada de algo que me pueda colocar una película que consiga hacerme llorar. Cambiar un no me creo nada por te quiero chaval, cualquier escusa una chorrada es buena para brindar, soltar en una carcajada todo el aire y después respirar. Sentirme como una colilla entre mis labios al fumar, colgarme de cualquiera que le guste trasnochar, que inoportuno fue decirte: me tengo que marchar pero que bien estoy ahora.“

Els blocs, per si sols, són un contrapès que equilibra l’opinió oficial amb la veritat, són altaveus democràtics fàcils d’utilitzar per qualsevol. Un post, per exemple, és una conversa oberta en el temps, és diàleg i comentaris recorrent les ments de la gent, trencant la natural cadena de comunicació unidireccional que ens ofereixen els mitjans tradicionals, imposant un nou model molt més horitzontal i participatiu. En la web 2.0, el dret de rèplica és part consubstancial de la seva pròpia existència, ja que els comentaris repliquen a l’autor en qualsevol camp, ja sigui audiovisual o per escrit.

L’editor 2.0 i els seus lectors o prosumidors construeixen la informació en plena col·laboració i interacció. En el cas més conegut, el dels lectors de blocs o el dels usuaris de les xarxes socials de tipus informatiu, proporcionen un control absolut sobre el tipus d’informació que jo mateix vull rebre. A través de la complementarietat d’idees de diversos usuaris i lectors es desenvolupen excel·lents projectes que a la llarga es materialitzen en propostes viables en la medicina, la literatura, els negocis, la política i el periodisme.

És cert que la societat ja estava preparada per a assumir el canvi de paper. La gent havia decidit anar a la recerca del contingut, de ser partícip de la seva elaboració, el cas és que l’individu ja no està disposat a ser un espectador passiu. La confluència entre una nova mentalitat i eines que permeten aquesta interacció ha generat un primer batalló, molt nombrós, de ciutadans 2.0, abanderats d’una societat oberta i protagonistes d’una revolució transparent.

Cada vegada tinc més assumit que el terme web 2.0 respon a un gir social amb tints revolucionaris que poc té a veure amb els canvis tecnològics. Podria existir la societat 2.0 sense la web 2.0? M’ho preguntava públicament fa pocs dies i crec que l’obertura i la innovació, conceptes tan lligats a la nova web, no són més que precisions que la societat reclama i ho fa a partir de les eines amb les quals pot treballar. Són imprescindibles tècnicament, però la massa crítica existeix i això ho fa viable i revolucionari.

Els governs i les empreses s’enfronten a un desig social, a un canvi del paradigma, a una vocació per saber, que no ha estat impulsada per cap element digital, sinó que aquest procés electrònic ha arribat en el lloc exacte i el moment just. Els límits de la web 2.0 són els quals la tecnologia aporta, però els límits d’una societat 2.0 no existeixen. Les relacions socials que conformen la web actual no depenen tant dels canals o eines amb les quals es pot fer ús d’elles, sinó del fet que existeixin individus que participin d’una manera convençuda i honest del procés.

El canvi social 2.0 és independent dels canvis tecnològics o digitals. Per exemple, no és tan important l’autor d’un blog, si és anònim, pseudònim o real, sinó que el que veritablement importa és el contingut. La construcció col·lectiva del conjunt no pot ser propietat de l’autor, sinó que pertany al grup creatiu que ha anat comentant i col·laborant.

Hem arribat, en essència, a un territori imaginari batejat com a blogosfera, on, els que l’habitem, estem convençuts que és atractiva perquè la intel·ligència col·lectiva ignora el que no és útil, perquè el talent global arriba a conclusions en grup i a temps real, perquè multiplica els emissors d’informació d’una manera vertiginosa, perquè obliga als polítics a conversar directament i sense intermediaris amb la gent, perquè la xarxa és vigilància activa, és democràcia participativa i perquè concedeix veu i vot a tots per igual. Ja tocava!

L’any 2004 vaig decidir obrir el meu bloc. Uns quants abandons i nous intents més tard, aquell projecte sense nord és va consolidar gràcies a que una companya del foro de EP em va aconsellar llegir el bloc den Marc. A partir d’aquell moment vaig tenir clar el que volia fer. Suposo que sense que en sigui conscient, en Marc ha representat per a molta gent que s’ha llençat a l’aventura de gestionar un bloc el mateix que per a mi, el model i el referent. Avui, el dia del seu sant, ell és el convidat de l’aventura de crossblogging que porto a terme en el meu bloc i haig de agrair-li el detall.

En Marc és Diplomat en Publicitat i Llicenciat en ADE i exerceix de CEO i Director Estratègic de un grup empresarial. El bloc de Marc Vidal, és un dels 5 blocs mes influents en temàtica econòmica i d’opinió política, tant en català com en espanyol i és llegit i referenciat per la majoria dels que ens movem per la web2.0, és per això que ocupa el primer lloc dels rànquings més prestigiosos en català i un dels deu primers en espanyol.

Ha estat el gran responsable de l’impuls de la catosfera, fent realitat el concepte definit per un altre gran blocaire, el Toni Ibañez i que ha representat el creixement arreu del Principat de moviments organitzats al voltant el mon dels blocs. El prestigi que s’ha guanyat fa que sigui ponent cotitzat en infinitat d’esdeveniments organitzats en l’entorn 2.0 tant en l’àmbit nacional com europeu.

Si mai es decidís a dedicar-se a la política, tindria des d’aquell moment el meu vot.

Salut i €, amic.

I aquí va ser el començament d’una gran amistat i com a “Casablanca”, la senadora va fugir escandalitzada i dient amb molta fermesa que ella no seria qui fes un pas així. I com a la pel.licula, llàstima que no hi havia boira , sa senyoria es va allunyar amb pas ferm cap un pont aeri més acollidor que els meus estirabots de passerell de comarques.

Ara he recordat els meus anys d’estudi de dret polític ( el meu professor era l’ara senador Isidre Molas, qué irònic! ) . Un autor com José Antonio González Casanova, catedràtic de teoria de l’estat i dret constitucional, i proper ideològicament a la senadora en qüestió, té escrit que el bicameralisme ( és a dir tenir dues cambres: congrés dels diputats i senat) només s’entén en els estats federals, perquè el senat representa als estats federats. Amb tots els anys que fa que existeix l’estat de les autonomies arrosseguem (com un immens sac foradat) un senat que fonamentalment és de representació provincial i que no reflecteix en la seva composició una veritable representació proporcional de ciutadans sinó de territoris provincials.

Són molts els països que tenen un parlament unicameral, per exemple la nostra admirada Finlàndia.

Ara que els que volen mantenir el senat ( tots els partits polítics que tenen senadors) pensen en com reformar-lo perquè tingui un sentit que avui no té. Hauríem de plantejar-nos obertament si realment cal tenir senat. I després, podríem preguntar-nos per quin motiu hem sostingut tants anys un parlament bicameral com el que tenim, amb un senat com el que hi ha.

En Jaume Puig és advocat amb despatx professional a Blanes. Patró fundador de la Fundació Àngel Planells que es dedica a l’estudi i difusió de l’obra d’Àngel Planells i també a la promoció d’activitats culturals i artistiques a Blanes. President de l’Associació Solidària Blanes amb Anantapur que té com a objectiu el finançament de projectes de cooperació a Índia de la Fundació Vicenç Ferrer.

Edita el bloc, Nau Argos que vaig conéixer al confeccionar l’embrió de l’agregador de la Girosfera, el Tarlà i si el que us agrada és llegir sobre els aspectes culturals, o de cooperació i solidaritat, teniu en la Nau Argos el vostre mitjà en el que navegar per aquesta web2.0 cat, en la que hi estem tots involucrats.

El títol del meu post, “Al primo de Rajoy, ni caso“, el podeu llegir sencer en aquesta adreça del seu bloc.

No obstant això, no tothom ha percebut de la mateixa manera aquest “miracle espanyol”. Feu una enquesta a 10 dels vostres coneguts i pregunteu-los si creuen que ara es viu millor, econòmicament parlant, que deu anys enrere. Segurament el percentatge de nostàlgics us pot arribar a sorprendre, especialment si l’entrevistat és relativament jove o fa relativament poc temps que s’ha incorporat al mercat laboral. És cert que ara acabes la carrera i no has de peregrinar un parell d’anys d’entrevista en entrevista per a què t’acceptin en qualsevol lloc, però serà difícil que trobis una feina que paguin com Déu mana, per molta experiència que puguis aportar. És cert que com que tens feina pots optar a fer coses que quan eres aturat no podies fer, però accedir a un habitatge de compra s’ha tornat prohibitiu per a àmplies capes de la població, i l’esforç per llogar un pis cada cop és més gran.

Des del passat estiu els mitjans de comunicació ens avisen del final de les vaques grasses i de l’inici del tan temut aterratge. Immobiliàries que van a dur els seus llibres al jutjat, constructores que decideixen aturar màquines deixant a l’atur a milers de paletes, o empreses fabricants de rajoles, aparells sanitaris o portes de fusta que ja preveuen que les passaran magres els propers anys s’han convertit en habituals dels diaris salmó, i darrerament també dels generals. La sensació de crisi és tan present que fins i tot sents que se’n parla mentre ets al gimnàs, suposadament per desconnectar.

Però tan dolenta és aquesta desacceleració? Tot depèn de com ens ho mirem. Deixeu-me destacar tres idees.

• La desacceleració econòmica forçarà un canvi de model econòmic en el que el creixement de la productivitat, i no pas el creixement de la mà d’obra barata, serà el protagonista. I si creix la productivitat, hauria de créixer també la renda dels treballadors.

• La frenada del sector immobiliari alliberarà recursos per a què puguin ser invertits en altres sectors amb una infinita major capacitat de generar riquesa. Mentre ha durat la febre del totxo era més fàcil obtenir crèdit per a comprar-se un “loft” sense cèdul·la de 500.000 euros que no pas obtenir aquesta quantitat per invertir en un projecte industrial o tecnològic.

• I per què ens atien el papus de l’atur quan, per una pura i dura qüestió demogràfica, haurem de continuar important mà d’obra immigrant fins i tot en un escenari de baix creixement econòmic? La desacceleració pot ser una excel·lent oportunitat perquè els fluxos migratoris es “normalitzin”, allunyant-nos de l’entrada en massa i dels problemes que això ha comportat.

Transformar les amenaces en oportunitats és el repte que tenim sobre la taula. Augmentar la productivitat (incrementant el nivell formatiu dels treballadors o racionalitzant els horaris laborals, per exemple), facilitar les coses als emprenedors (començant pel finançament) i, sobretot, aprendre dels errors d’aquesta darrera dècada haurien d’estar a la agenda dels nostres policy makers.

David Rodriguez és un destacat component de la Catosfera que ha decidit participar en aquest experiment de crossblogging. Destacaria d’ell l’acurada opinió sobre economia amb la que ens obsequia a diari, fent ben evident la gran formació ecònomica de la que fa gal·la.

Edita “Vida qüotidiana“, bloc de opinió personal d’excel·lent reflexió sobre temàtica molt diversa i l’únic bloc estrictament de temàtica econòmica en català que jo conec, en el que he aprés una pila de coses que desconeixia. Pels interessats en el mon de les finances trobareu a Economing una lectura obligada.

El PSC va ser el vencedor de les eleccions municipals de 1979 a Girona i Joaquim Nadal es convertia en alcalde. Dos anys més tard, Jordi Pujol era investit President de la Generalitat de Catalunya després de la inesperada victòria de CiU a les eleccions al Parlament. Socialistes i Convergents encetaven una etapa de col·laboració que posava especial èmfasi en les reformes urbanístiques a l’interior de les ciutats, moltes d’elles mancades dels serveis més bàsics. En el cas de Girona, una de les primeres mesures fou l’encàrrec i posterior aprovació, al 1983, del Pla Especial del Barri Vell, obra dels arquitectes Josep Fuses i Joan Viader. Els eixos del Pla es basaven en la rehabilitació dels habitatges existents, acabar amb els dèficits infraestructurals i de serveis, millorar l’accessibilitat, revitalitzar el teixit comercial del Barri i revaloritzar el Barri vell com a pol d’atracció turística mitjançant una reeixida política de millora del paisatge urbà. Un complert pla que entenia l’urbanisme no només des d’una vessant purament física, sinó també econòmica i social. Com diria Joaquim Nadal, “un pla quirúrgic, no cosmètic”.

Ara, quan fa un quart de segle de la seva aprovació, els resultats són més que visibles. El Barri Vell –inclòs el Mercadal- és el principal centre comercial de la ciutat i un important pol turístic. De mica en mica, els usos i activitats marginals han anat desapareixent, o almenys relocalitzant-se en altres llocs. S’ha produït un inevitable –encara que mitigat- procés de gentrificació i joves i famílies de classe mitjana hi són majoria. Alhora, la vida quotidiana de barri ha guanyat força, no sense xocar alguna vegada amb el turisme. Noves centralitats com la Universitat doten el Barri Vell d’un dinamisme inexistent als 70, deixant la “Girona, grisa i negra” en un record històric.

Fent una mica d’anàlisi crític, es possible d’argumentar que algunes de les normes pròpies del pla pequen de rigidesa, com la que fa referència als rètols dels comerços. Que una entitat no pugui col·locar un cartell de 1×1 al seu balcó, com va passar fa pocs anys, dona per pensar. Igualment, i fent una reflexió de rabiosa actualitat, resulta incomprensible que el parc de la Devesa quedés fora de l’àmbit del pla, o almenys que no s’esmentés per a res. Si bé el parc és a tocar del Barri Vell i és també part del patrimoni històric de la ciutat, ha estat oblidat de manera sistemàtica per les autoritats municipals. A data d’avui, encara estem pagant aquest oblit.

Al Narcís el conec des de que era un marrec que anava a munt i avall a coll de la Montse, la seva mare. De unes jornades interminables sota el sol de Cadaqués, a on amb els seus pares hi anàvem a passar el diumenge, me’l vaig trobar un bon dia navegant per el blocoespai. En Narcís és la prova evident de que jo, també em faig gran.

Gestiona el bloc de’n Narcís Sastre, un excel·lent espai a on hi aboca els seus coneixements sobre geografía i les ciutats amb un estil molt planer que el fa molt interessant per el que com jo, som uns veritables profans en això del urbanisme. Va estudar a la UdG i recentment ha fet un Postgrau a la Universitat de Joensuu (Finlàndia).

Pertany a l’Òmnium Cultural i a la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, Políticament ell mateix es defineix com de centre-esquerra, catalanista i d’idees liberaldemòcrates. Benvingut a edp.cat, Narcís.

Pensa durant una bona estona. Agafa un dels fulls. Política. Havia dit que no en parlaria i no creu que fer-ho al bloc d’algú a qui admira per com tracta aquest tema sigui la millor manera de començar.

L’aparta i n’agafa un altre. Servidors, apaches, mysql… massa tècnic. No creu que sigui una bona opció, la d’avorrir al personal, així que desestima també aquesta opció i la deixa sobre el primer esborrany “polític” (si és que algú amb una mica de seny l’hagués qualificat així).

El següent és sobre periodisme digital. Interessant, però ja el cansa. En parla al seu bloc, en comenta d’altres, i s’adona que tot allò que es nou genera opinions molt diverses fins que no es converteix en quelcom quotidià. No voldria que la seva aportació semblés un intent d’imposar una visió massa pròpia, així que el full va a parar de nou al plec dels intents reciclables. La part del darrere d’un foli sempre és útil quan et truquen.

Creu que potser pensa massa. Que hauria d’escriure el primer que li passa pel cap. La idea, però, no l’acaba de convèncer, així que agafa aire, i es mira un altre full per revisar. Comença a llegir. «És un plaer per mi poder escriure en un bloc aliè. I més quan és d’algú a qui llegeixes. Segur que quan hi vegi el meu nom escrit m’emociono». No continua. No creu que al blocaire generós que li ha ofert la possibilitat de publicar al seu bloc li interessi massa un article-massatge.

Se’n cansa. S’acosta l’hora de fer el dinar, i continua sense decidir-se. De cop, veu que li ha arribat un correu. “Hola Miquel”, comença. Li recorda que d’aquí a no-res ja li toca a ell, publicar, i ell encara no té ni idea de què escriure. Així que, per cercar la inspiració perduda, fa una visita al bloc en qüestió. Una visita que no contribueix a donar-li massa idees, sinó a restar-les: tot allò del què ja s’ha parlat no seri a una bona idea, així que es separa una mica de la taula de l’ordinador i pensa.

De cop, se li il·luminen els ulls. S’acosta d’una revolada a l’ordinador, i, mentre comença a escriure, s’adona que una sensació d’alleugeriment el recorre. Per fi, es diu a ell mateix, crec que sé què puc escriure.

I comença. «Assegut davant l’ordinador, obre el processador de textos…».

En Miquel Serrabassa és l’autor del bloc Entre Silencis l’excel·lent bloc d’opinió que administra. En Miquel és osonenc de naixement i gironí per qüestions del cor. La seva identitat en la web 2.0 és Vicboy.

Actualment és director tècnic de Sobrevia.net [taller de projectes digitals], fent la feina que li agrada: gestionar i programar, així com altres tasques relacionades: promoció i posicionament de pàgines web, disseny, a més, és coordinador de redacció del canal digital de Nació Digital, cap de redacció de Gironainfo.cat, i ha publicat diversos articles d’opinió, sobretot a Opinió Nacional.

Des de la creació del grup de la Girosfera és qui administra les eines que anem posant en marxa poc a poquet.

El meu estat de nerviosisme comença quan, mentre estic comprant l’abonament corresponent i estic col·laborant en el finançament del transport col·lectiu, accedeixen al metro unes tres o quatre persones sense pagar…llavors em sento un perfecte idiota, però bé, jo sóc tossut i continuo pagant.

Tot seguit, mentre espero que arribi el metro, observo a la gent; tampoc és massa complicat, ja que molta gent, cada cop més, no requereix que t’hi fixis ja que es fan notar, no per la roba, no pel que diuen o pel que fan, sinó per les seves accions, per exemple quan no parlen sinó criden o bé es pensen que l’espai públic és casa seva i escolten música tot compartint les seves preferències amb la resta de ciutadania….

En arribar al metro el comportament ja es torna salvatge, tothom vol entrar primer i tenir seient i si per això cal empènyer a qui sigui és fa…sense contemplacions…

Durant el trajecte, per acabar-ho d’adobar, t’assabentes de la vida personal de molta gent i no perquè les escolti i tingui comportaments tafaners, sinó perquè la gent l’explica a mode d’obra de teatre: en veu alta i escenificant…això mentre continues sentint una varietat de música que la gent té la bondat de compartir amb la resta i finalment aquelles persones que no entenen que el metro no és una sala de lectura i s’entesten a llegir el diari per molt ple que estigui el vagó…això si, com el diari és gratuït en acabat el llencen a terra sense contemplacions…

Finalment, quan s’acosta el destí et trobes el col·lectiu de persones que es posen just davant de la porta…i no tenen la intenció de baixar a la propera estació, per

I no us parlo d’aquella gent racista, homòfoba i insensible que és capaç de demanar a una persona d’origen diferent si “¿usted se ha colado o ha pagado?” o la senyora que em trobo cada dia i en veure un jove amb cadira de rodes li diu tot sovint “i tu no pots agafar el metro a una hora que no vagi tant ple?” tot afegint “si a tu t’és igual!, no tens res a fer en tot el dia”…

I pensar que quan jo era petit l’acte d’incivisme més greu que un podia fer al metro era no cedir el seient a una persona gran o una senyora embarassada….bé, la societat canvia…i la gent es transforma…i tot això en un viatge amb el metro..

En Jesús és de l’Hospitalet de Llobregat. Diplomat en Gestió i Administració Pública i Llicenciat en Ciències Polítiques per l’UB, tot un currículum que pensa incrementar amb el Post Grau d’Administració Electrònica que imparteix l’UOC. Actualment treballa a la EAPC (Escola Administració Pública de Catalunya) com a tècnic responsable del programa Aul@ i abans, com a tècnic de formació. En Jesús és d’Esquerra i pertany també a les JERC i en ambdues organitzacions desenvolupant tasques de responsabilitat. I com a seguidor i soci del Barça, aquest any li tocarà patir.

Gestiona el bloc d’en Jesús Palomar, des de on principalment ens explica i analitza l’actualitat política de casa nostra. Benvingut a edp.cat, Jesús.

Así comienza El País una de sus crónicas sobre lo que fue la terrible catástrofe del B/T Prestige y que todos tenemos presente por lo que significó para las costas del norte de la Península. En la memoria de todos permanecen aquellas horas y días en los que el desastre organizativo fue total.

Mucho se ha escrito y hablado del asunto, en nuestro recuerdo un gobierno ausente en el que algunos miembros estaban de caza en lejanos países u otros que fueron en helicóptero hasta la Torre de Salvamento Marítimo de A Coruña no fuera cosa que se les mancharan sus lustrosos zapatos. Y sobre todo la magnífica respuesta de miles de personas llegadas de todos los rincones del país con el sano objetivo de colaborar en las tareas de limpieza de las costas pese a las trabas que les ponían las autoridades.

Tareas de limpieza que hubieran sido prácticamente innecesarias si las cosas se hubieran hecho pensando con la cabeza y no con los pies, por no citar otro lugar del cuerpo humano algo más sucio y mal oliente cuando despide sus efluvios.Y es que cuando intervienen los políticos en tareas propias de profesionales pasa lo que tiene que pasar.
Los políticos del momento, PP en la Xunta y PP en el gobierno central intentaron quitarse el muerto de encima llevándole de paseo por los mares cantábricos que aquellos días estaban un tanto alterados.

El barco, herido de muerte por un impacto en su costado producido, al parecer, por el impacto de un tronco de gran tonelaje que había perdido otro buque en el temporal y de lo que no dio parte como hubiera sido su obligación, no pudo soportar tamaño viaje lleno de despropósitos y acabó pagándolo con su muerte, una muerte que era una crónica anunciada como diría Gabriel García Márquez.

Pensaba el hoy todavía aspirante al gobierno, lo tiene crudo el hombre, que con las bajas temperaturas que se encontraría el buque en el fondo del lugar en el que finalizaría sus singladuras que el petróleo de sus tanque se solidificaría. No fue así y gracias a eso, nos hablaría de los famosos “hilillos de plastilina”. ¡Cuánto nos hubiéramos reído sino fuera por la que nos cayó encima!.

Ante la magnitud del desastre en lugar de hacer un verdadero examen de conciencia para ver en qué se habían equivocado como hubiera sido lo lógico, intentaron cargarle el muerto a terceros. El primer agraciado fue Apostolus Mangouras, el Capitán del Prestige, fue el cabeza de turco elegido por cometer el delito de cumplir con su deber; el hombre hizo lo mismo que me enseñaron en la Facultat de Náutica y que debería hacer en similares circunstancias. Lamentablemente los políticos del momento, verdaderos expertos en la materia, no pensaban lo mismo que mis profesores y es que ellos ( los políticos) eran unos auténticos expertos en eso de Remolques, Auxilios, trasiego de tanques, lastres, adrizar un buque, etc.

Supimos que en días previos al accidente el CZCS (Centro Zonal de Coordinación de Salvamento) de Fisterra (Finisterre) había realizado un ejercicio en el que se daba un supuesto similar al que posteriormente ocurrió con el Prestige. En el transcurso del ejercicio la solución aportada consistió en el remolque del buque hasta puerto (A Coruña ó Ferrol), con lo que se conseguía el Salvamento del buque, de su carga y de su tripulación. La contaminación producida era mínima o nula.

Desgraciadamente días después se produjo un accidente real, se pasó absolutamente de todo lo que se aprendió durante el ejercicio, ejercicio que fue dirigido por expertos y no por políticos, se perdió el buque y la carga que produjo una de las desgracias ecológicas más grandes, sino la más grande, que ha sufrido España, y nadie ha dimitido.
Pero lo que más me extraña es que en las posteriores elecciones volvió a ganar el PP en las zonas más afectadas por el vertido y eso que esas localidades están llenas de marinos de toda índole ( mercantes, pesqueros, militares…) gentes que saben perfectamente que las cosas se hicieron mal, rematadamente mal.

“Afastar o Prestige foi un grave erro, pero ademais remólcase con rumbo NW, practicamente proa ao mar e o vento, sen protexer debidamente o costado danado facendo que os danos da estrutura seguisen aumentando (…) a alta mar con peores condicións meteorolóxicas e onde era imposíbel realizar un trasbordo da carga”. Felipe Louzán, capitán da Mariña Mercante con máis de 25 anos de experiencia, 20 deles en petroleiros e actualmente profesor da Universidade da Coruña, debullou na súa intervención fronte á Comisión Temporária sobre Seguridade Marítima, un contundente resumo dos argumentos que cuestionan as decisións tomadas na xestión do Prestige. A maiores ofreceu dez suxestións clave para que catástrofes similares non volvan acontecer.

Así se manifiesta Felipe Louzán, Capitán de la Marina Mercante y Profesor Universitario en A Coruña y así es como me he manifestado en el pasado sobre este asunto. Lo pasado, pasado está pero quisiera dejar claro que lo que se hizo, se hizo mal, muy mal que hubieran debido admitir sus errores, sus gravísimos errores y eso se hacía dimitiendo de sus cargos pero nadie lo hizo, la ambición es demasiado grande y la avaricia mucho mayor y ahí siguen.

Seguimos sin puertos refugio, nuestra marina está cada vez más abandonada, muchas cosas que se hicieron quedaron obsoletas y mientras nuestro prestigio está más por los suelos, nuestro prestigio marítimo.Pero parece que a nuestros políticos les siguen interesando más otras cosas. Esperemos no volver a sufrir otro Prestige ya que el New Flame (Bahía de Algeciras) ha sido pecata minuta en comparación con el Prestige.

Para entender bien toda la trama del Prestige recomiendo leer las siguientes webs.

• La desgracia del Prestige – El autor es compañero de estudios.
• Informe de Marinos Mercantes, gentes que saben de qué va el asunto.

Amb José Antonio, Jon Kepa, ens varem conèixer ja fa uns quants anys en el foro de política nacional de EP i va ser, juntament amb d’altres participants habituals un dels fundadors del blog col·lectiu de Quirón. Des de llavors som companys en això de la web 2.0.

Jon és Capità de la Marina Mercant, va cursar els seus estudis a Barcelona i Cadis i durant 22 anys desenvolupà la seva feina fins arribar a oficial 2on del buc Ortigueira el que el va portar a viatjar arreu del mon. Te en les llengües una de les seves passions, parla anglès, francès, àrab, castellà i valencià i des de fa poquet, és un blocaire molt actiu. Gestiona diferents blocs, però el principal és el de Jon Kepa, en el que hi podrem trobar tota mena d’informacions sobre política internacional, principalment sobre l’Orient Mitjà, del que n’és un veritable especialista. El darrer cap de setmana, aprofitant una estada seva a Besalú, ens varem conèixer personalment, corroborant el que ja l’intuïa, en Jon a més, és una de les persones amb mes inquietuds culturals que he conegut i un tertulià excel·lent, un goig conèixer-te , Jon.

Però entre aquestes mesures, el primer que cal aturar son les fuites. El que no és aceptable, és el fet de veure’s escolar per aquestes fuites el 20% de l’aigua. Saber que en 8 o 9 anys no s’ha pogut adreçar una fuita com la de Badalona. Aquest tipus de notícies, no ajuden a crear una cultura de l’aigua i no són pedagògiques.

El problema real, el que cap polític vol afrontar no és el consum dels ciutadans, aquest només suposa un 18% del consum total. El problema real és que s’ha de ser valent. I ser valent vol dir enfrontar-se al sector de l’agricultura i les grans empreses suministradores i embotelladores d’aigua. No pot ser que AGBAR (Aigües de Barcelona) tingui uns superàvits estratosfèrics i la xarxa de distribució sigui un colador.

No pot ser que es permeti la sembra de cultius amb gran consum d’aigua, com ara el blat de moro, en èpoques de sequera. I es segueixi empran uns mètodes de regadiu anacrònics que no permeten l’estalvi d’aigua. Hauria d’estar regulat per llei el tipus de cultius segons la pluviometría i ajudar a realizar millores en els sistemes de reg.

No es pot permetre que els ciutadans tinguin restriccions d’aigua, mentre les empreses embotelladores d’aigua, segueixen la seva activitat. Desconec el procés d’adjudicació de les fonts o manantials, però una normativa hauria de regular les situacions d’excepcionalitat per tal que l’Estat hi pogués acudir en casos d’emergència com el que s’acosta. L’aigua ha de ser un dret humà fonamental i estar per sobre del bé comercial.

Però per dur a terme aquestes mesures, vol dir ser agosarat per actuar enfront del sector industrial i de l’agricultura, i això cap govern ho tirarà endavant. Els grups de pressió són molt forts. És més fàcil tallar l’aixeta al ciutadà, i proposar obres faraòniques com els trasvassaments, ja siguin del Roina, de l’Ebre o del Segre.

El David Montilla és l’editor de les cabòries den Montilla, que recentment ha migrat des de blogger a WP gestionat sota domini propi .cat. És un dels integrants del grup “d’activistes 2.0″ de la Vallesfera, un dels grups mes actius de la Catosfera i que recentment van col·laborar en l’organització de les jornades celebrades a Granollers.

En el seu bloc en David ens ofereix continguts breus i de gran impacte mesclats amb fotografies de qualitat i vídeos que fan que tots els continguts multimèdia siguin presents en el seu bloc. És de fina ironía i esmolada crítica política el que fan del seu espai web un dels llocs a on diàriament m’hi entretinc una estona ja que tant en David com el que publica, s’ho val de debò.

Molts dels blocaires que escrivim sobre política no acostumem a llegir blocs que no siguin de la nostra corda, ens quedem a la nostra microsfera, llegim gent que és com nosaltres i pensa molt semblant i reforcem els lligams amb gent que es troba molt propera ideològicament. Això és positiu perquè també reforça la nostra identitat personal, els nostres pensaments i plantejaments i ens fa sentir que no estem sols.

Ara bé, té una part perversa i és evitar “el camp contrari”. A política les nostres adscripcions ideològiques encara que les expliquem de forma racional tenen un alt component emocional. Això implica que un xoc d’idees polítiques entri en joc l’aspecte personal i emocional Arrisquem quelcom més que una idea racional quan debatem amb una persona d’un altre color ideològic, arrisquem una part de la nostra identitat i posem en joc el nostre ego i assumim costos emocionals. Per això és tan fàcil iniciar una “flamewar” en les blogosferes polítiques.. un argument amb una mica de mala baba en contra de les tesis polítiques de l’autor de qualsevol blog i iniciem una escalada dialèctica difícil d’aturar.

A més, a això es suma la tendència que tenen les organitzacions polítiques d’adoctrinar i generar militants acrítics amb els seus dirigents (la teoria del model d’organització mediòcrata) que fomenta a més “l’enemic extern”. Això genera una cultura de militància que no acostuma a escoltar a d’altres militants i això vulguem o no es trasllada a la catosfera (o catalanosfera?) política. Tenim una xarxa de blogs del PSC que rarament escriuen comentaris a d’altres blogs d’altres partits, una xarxa de blocs sobiranistes que hi costa de trobar autors que fasin referència a blocaires catalans que no siguin de la XBS, agregadors de blogs de partits: CiU o ICV de blocaires que es llegeixen entre ells i rarament a un “enemic” si no és per donar-li canya.

La virtualitat que té el blog i la possibilitat d’interacció es perd. Perquè realment de què serveix escriure només per “als teus”?

Bé, internament potser un militant que faci un bloc i el llegeixin molt “els seus” li donarà punts a dins del partit (o no, perquè ja sabem que la meritocràcia no és el sistema per ascendir dins dels partits), però no generarà noves idees entre “els indecisos” o gent que pensi diferent. Un blocaire és un exibicionista ideològic, un pornògraf de les seves idees… vol que el llegeixin, li comentin i l’enllacin. De què serveix ser un exhibicionista si només ho fas amb el ligue habitual?, no hi ha cap que no estigui ja convençut prèviament que no el llegeixi, no hi ha cap idea nova (o costa més de trobar-ne) perquè la immensa majoria de lectors i d’autors que llegeix busquen un refermament del que ja pensen. Llegir la “derechonasfera” espanyola després dels debats del Rajoy era trobar un 90% de missatges cridant que el líder del PP havia guanyat el debat, i era gairebé lo mateix donar-si una volta pels blogs de gent del PSOE. Quina diferència hi ha entre els blocaires polítics i els mitings de partit, els mass-media ja posicionats o les arengues als militants dels partits? Cap ni una si no es fa una altre cosa.

Creuar les fronteres i anar a llegir als “altres” permet trobar moltes idees, molts cops equivocades des del nostre punt de vista, però que ens permet per un costat: veure quins arguments utilitzen els que pensen diferent de nosaltres per entendre en que puguin haver fonamentat els seus posicionaments (i així entendre molt millor a les persones i no satanitzar-les) i per altre costat fins i tot canviar quelcom del que pensem al trobar nous arguments i idees que ens puguin seduir i agradar. A més, comentant als blocaires més raonables i oberts dels “altres” ens permet arribar amb les nostres idees a un espai que no ens és propi. Si a més aconseguim que ens llegueixin molt millor. I aquí radica un altre aspecte positiu d’obrir-se a d’altres àmbits ideològics en les nostres lectures i comenaris: guanyar credibilitat.

Si aconseguim que els blocaires més raonables d’altres tendències ideològiques ens coneguin, potser també ens llegeixin i si a més establim una “blogoconversació” amb ells començarem a guanyar credibilitat. Tindrem una adscripció política clara, uns posicionaments que hem anat fent públics de mica en mica però dins d’aquí haurem demostrat que som persones raonables, dialogants, obertes i amb la intenció d’interactuar amb d’altres. Si un lector no posicionat ens llegeix veurà que a mesura que dialoguem amb els blocaires més raonables d’altres tendències comencem a apurar molt més els arguments i afinar-los, a dialogar i a construir amb d’altres. Si evitem les “flamewars”, els debats estèrils, tractar amb els fanàtics d’altres tendències (i deixar una mica de costat als més hooligans entre els nostres) o els trolls haurem aconseguit que el nostre blog i la nostra capacitat d’argumentar millori.

Òbviament això té un cost; primerament emocional. Abans he parlat de que la raó ens dona explicacions d’arguments que escollim de forma emocional. Això no és exactament així, ens adscrivim a una idea de forma emocional (ja que sense aquesta implicació no ens veuríem impel·lits a fer activisme) però la raó influeix en quina és aquesta idea i podem anar modulant la nostra postura a mesura que coneguem nous arguments. No sense un cost emocional i personal… però el millorar com a blocaire i com a persona interesada en la política té un cost. No podem esperar millorar o canviar una mica d’idees al descobrir que hi ha millors arguments en un altre costat sense cost.

Això també ens obliga a que siguem menys “talibans” de les nostres idees i que modulem una mica l’agressivitat vers a d’altres ideologies. Ara bé, ja és la pròpia pràctica a l’interaccionar amb d’altres blocaires de diferent ideologia el que ens anirà fent més raonables: no podem odiar allò que coneixem i respectem de forma humana.

Per últim si aconseguim que d’altres blocaires d’ideologies diferents reaccionin a articles nostres i els contra-argumentin, potser fins i tot amb aire constructiu, estarem creant una blogoconversació no partidista interessant, que potser és la virtut més gran que poden tenir els blocs polítics: generar debat sincer que porti a noves idees.

Tot això ho podem aconseguir si sortim del nostre cercle blocaire immediat, gosem d’entrar a d’altres blogs… i parlem amb els seus autors, als comentaris o citant els seus posts. Potser la inversió en esforç emocional ens premii amb un entorn d’influència més ampli, una capacitat millor d’argumentació i un enriquiment personal, racional i humà molt important.

Per això agraeixo a Eduard que m’hagi cedit espai al seu blog per fer una crida contra l’autisme dels blogs polítics.

En José Rodríguez és un altra personatge dins de l’entorn de la web2.0 que no para quiet ni un moment. Si repassem la seva formació acadèmica, quedarem al·lucinats de la quantitat de coneixements que una persona tant jove pot arribar a lluir, i a fe que la línia disciplinar es mou al voltant de continguts tant diferents l’un del altre i a la vegada tant complementaris com pode ésser la Llicenciatura de Física per la UAB o els Màster en Societat de la Informació, Estudis avançats en sociologia o el Doctorat interdisciplinari en Societat de la informació, per l’UOC. a més d’altres cursos d’especialització vinculats a aquests temes o a la gestió de servidors, etc.

En José és el coordinador de la web de la UGT a Catalunya i du a terme altres responsabilitats dins de l’organització sindical i del PSC, a mes d’impartir com a docent en el àmbit de les TIC‘s en l’UPF i en l’escola de formació Xavier Soto del PSC.

Gestiona a mes uns quants projectes a internet com socialdemocracia.org, Observatori de ciberpolítica de Joselito i la ja dita web de l’UGT. El vaig conèixer el Gener passat en les jornades de la Catosfera i des de llavors hem mantingut una relació a través dels nostres blocs que de ben segur durarà en el passar del temps i a més, juntament amb el Donaire, qui em va inspirar a l’hora de tirar endavant el projecte de crossblogging del que avui ell, n’és el protagonista. Val la pena que us el llegiu.

Una manera d’interactuar, una manera més d’intentar enriquir la xarxa mundial a través de petits grans de sorra que contribueixen a fer més transversal aquests vincles. No sé com has pogut arribar fins aquí però t’ho agraeixo perquè m’ha fet il·lusió l’encàrrec i també m’ha fet il·lusió que et trobis amb mi de manera inesperada. Suposo que ho ha estat tant per a tu com a per mi ara saber-te que està aquí assegut, davant de la pantalla. Segur que em gratifica en la distància.

He intentat crear unes ratlles que demostrin que la xarxa també pot tenir vivències, també pot acumular sentiment i vibracions. Normalment, la típica imatge que radiografia aquest món no m’agrada i perjudica a molts que intenten obrir-se camí amb eficiència i esforç dirari. Probablement, amb el pas dels anys, es dignificarà el sacrifici d’aquells que en el seu dia van intentar creure que a internet hi podia haver-hi coneixement. A tots aquells que van idear petits projectes per fer més gran encara aquest univers que considero més proper quan un text sense pretensions com aquest traspassa la pantalla. Per això m’agradaria desitjar-te un bon dia, una bona tarda o una bona nit, amb l’esperança que el coneixement, la que voldria que fos la gran arma del segle XXI, ens continuï unint.

Amb l’Eduard Batlle, en l’entorn 2.0 Rispau, es va fer fonedís el que de ben segur hagués estat un bon enginyer Industrial, la bona notícia però va ser que el periodisme en particular i la comunicació en general, en l’àmbit català, va guanyar un dels seus més sòlids valors.

Actualment treballa en el Punt i edita el seu bloc en català, un dels mes seguits i llegits de la Catosfera i és a més un dels integrants inicials de la Girosfera i juntament amb la Trina Milàn un dels fundadors de STIC.CAT una iniciativa destinada a la promoció de les TIC i que entre d’altres projectes ha organitzat els Premis Blocs Catalunya, a cel·lebrar el proper mes d’Octubre a Girona.

Probablement l’any 2001, amb l’apogeu del moviment antiglobalització, va ser un punt d’inflexió a partir del qual va començar a repensar-se la manera de sensibilitzar la societat, intentant buscar formes més creatives i provocadores.

Però pel Tercer Sector, invertir en creativitat segueix essent un repte. Citant les paraules de Ismael Pantaleón, membre de la Fundació Neuronilla: “En general, les ONG estan tan preocupades per mantenir les seves estructures que no saben d’on obtenir els recursos que necessitarien per a la creativitat”.

La Fundació Neuronilla des de fa temps aconsella i forma institucions, empreses i entitats perquè aprenguin a mirar i actuar d’una altra manera més creativa. Un exemple clar que llegeixo a l’article Desaprendre per innovar a les ONGs, és el cas de l’organització Tenemos Sida, on la Fundació Neuronilla va col·laborar per donar visibilitat al tema del VIH amb motiu del dia mundial de la vacuna contra la sida. “Ens vam parar a pensar. Vam escollir un missatge relacionat amb la vacuna i el vam donar a conèixer, amb un cost pràcticament zero. La seva pàgina web va passar de les 300 visites a les 20.000”, comenta Pantaleón.

És evident que les noves tecnologies, especialment les TIC, juguen un paper important en aquest procés de creació d’una nova cultura organitzativa que doni més espais a la innovació en temes d’acció social i activisme. En la meva opinió aquest paper de les TIC en aquest àmbit serà cada cop més important en els propers anys (de fet no cal ser un gran gurú per afirmar tal cosa).

Moltes entitats ho tenen clar, i l’aposta per les TIC és cada cop més evident. Tot i això, queda molt camí per recórrer. Exemples típics de l’ús de les TIC per comunicar i sensibilitzar des de les organitzacions no lucratives podrien ser el blogs o el famós Youtube, però n’hi ha molts altres. No fa gaires dies parlava al meu blog de la iniciativa Blocs del món on els cooperants i voluntaris de diferents ONGs del món tenen un espai on publicar els seus blogs, i també citava l’article d’Olga Berrios sobre la utilització dels blogs a les ONGs. Si hi ha un lloc de referència sobre les TIC a les organitzacions no lucratives, aquest és el blog de Jaume Albaigès.

Treballant en temes molt relacionats, m’agradaria mencionar que des de l’any passat, l’associació Nova impulsa la creació d’un grup de persones convençudes que perquè hi hagi canvi social és necessari innovar, i les està formant perquè comencin a recopilar idees que ja existeixen i siguin capaces d’assessorar altres persones. Aquestes idees que es volem donar a conèixer es basen en criteris com la transformació no violenta dels conflictes, l’aplicació de la transparència, la comunicació interactiva dels ciutadans, la interculturalitat i la sostenibilitat.

Sense cap dubte un actor clau en la introducció de la innovació al Tercer Sector és l’emprenedor social, terme cada cop més de moda. Un emprenedor social és una persona creativa i amb la suficient embranzida emprenedora com per tirar endavant projectes que aconsegueixen transformacions socials al seu entorn. Algunes organitzacions com Ashoka donen suport a emprenedors socials reconeguts a través de programes de finançament i facilitant-los el contacte amb una xarxa de més de 2000 innovadors socials.

No m’agradaria acabar aquest article sense mencionar la Fundació Chandra i el seu Laboratori d’Innovació Social, des del qual pretenen, tal com diuen ells mateixos, formar a les persones que treballen en entitats del Tercer Sector en l’ús de les TIC, amb l’objectiu de transformar la gestió diària de les organitzacions, així com aprofundir en l’impacte potencial que las noves tecnologies de la informació poden suposar en l’exercici de la seva missió social.

Ja per concloure, i mirant cap al futur, crec tal com diu Manu Fernández al seu article Tercer Sector y Innovación, que es necessiten més eines d’innovació adaptades a la realitat concreta de les organitzacions no lucratives. Caldria que aquestes últimes participessin de forma activa en les diferents xarxes d’innovació (on fins ara rarament hi són presents) i alhora caldria que des dels àmbits científics i tecnològics s’interessessin per temes d’acció social, activisme o cooperació al desenvolupament.

Fonts: Canal Solidari, Nova i Tercer Sector y Innovación.

L’Eduard Muntaner és gironí. El vaig conèixer virtualment ja fa temps, llegint el bloc que edita, “Com gotes a l’oceà” i ens varem “desvirtualitzar” en el recent sopar que va donar el tret de sortida a la Girosfera. L’Eduard és Enginyer Informàtic per UdG i actualment està cursant un Màster en computació a l’UdG en el recentment inaugurat Centre de Recerca. Però a la component formativa, eminentment en l’àrea tècnica, hi afegeix també el Postgrau de l’UOC sobre Tecnologies per el desenvolupament humà (Cooperació internacional i Desenvolupament) el que posa de manifest l’altra seva gran passió, els projectes d’ajut al tercer mon. Coneixent això no se’ns farà estrany saber que s’ha passat el darrer any fent de professor al sud de l’Ìndia, com a voluntari.

Com a gotes a l’Oceà, ha estat per a mi una troballa que us recomano disfrutar. En poques ocasions la lectura de uns articles es diuen tantes coses, i tant positives, del seu autor com en aquest cas de l’Eduard, a qui me’l imagino socialment compromès, respectuós amb el medi, generós amb qui ho necessita i amb el cap molt ben moblat, qualitats que per desgràcia, no sovintegen massa avui en dia.

Este indiscutible crecimiento, en buena medida, ha sido liderado por unas administraciones españolas que han demostrado la importancia de las políticas públicas en un campo que, de no haber intervenido, se hubiesen producido enormes desigualdades muy difíciles de corregir en el futuro.

El trabajo combinado de las administraciones locales, autonómicas y del estado a través del plan Avanza, primera iniciativa con dotación económica suficiente en este campo, ha supuesto un importante impulso que deberá de ser mantenido durante los próximos años para alcanzar resultados estables.

Aquellos que defendían la inutilidad de las políticas positivas en este campo han de reconocer, y en muchos casos ya lo han hecho, que en un país como el nuestro, con un atraso histórico en materia tecnológica, el liderazgo de la administración pública ha de ser fundamental.

¿Cuales son los retos a los que nos enfrentamos en los próximos años en este campo? Seamos ambiciosos:

- Democratización: España debe ampliar su masa crítica de internautas, los Españoles debemos acceder a la red en condiciones de velocidad y precio similares a las de nuestro entorno. Se debe favorecer la competencia entre los diversos ISP´s para conseguir reducir el precio y aumentar las prestaciones, con una apuesta decidida por el medio rural.

- Inclusión: Lucha efectiva contra la brecha digital. No debemos permitir una sociedad en dos velocidades. Se deben invertir esfuerzos y recursos en dotar a todos los ciudadanos de la formación suficiente para acceder a la sociedad del conocimiento.

- Competitividad: Se debe prestar atención prioritaria a la presencia de las empresas españolas en la red, no solo las grandes corporaciones, que en buena medida ya están realizando una transición hacia la misma, sino también las pymes, a las que hay que ayudar a pasar de su mera presencia en Internet a poder complementar su actividad comercial introduciendo el comercio electrónico.

- Políticas Open Source: España debe encaminarse hacia el código abierto, y en lo posible, minimizar el impacto sobre su economía de tasas y licencias de software de las multinacionales del sector, fomentando la creación e investigación en este ámbito.

- Participación: La red debe ser participación. Debemos comenzar a dar pasos efectivos hacia la e-administración, la participación digital y avanzacemos hacia la construcción de una ciudadanía digital. Un espacio público de encuentro entre administraciones y ciudadanos en permanente conversación.

Descobrir a aquestes alçades el perfil de César Calderón per a qui es mou habitualment per l’entorn 2.0 és del tot innecessari, de ben segur que estem davant de un dels Top Ten de la blogosfera hispana i un dels actors mes influents i reconeguts de la web2.0 en totes les seves vessants. Dir que és un dels autors amb més presencia digital a través de la plataforma lasideas.es de la que és coordinador, col·laborador habitual de mitjans digitals com Diario Crítico, promotor y ponent de diferents events sobre cyberactivisme i web2.0, com l’Efindex, Catosfera, iCities, etc. és deixar-se un munt de dades dins el calaix, perquè el César és un d’aquells homes que no para quiet ni un moment.

Vaig conèixer-lo personalment en les passades jornades de la Catosfera a Granollers i tot i que ja seguia el seu bloc, Netoratón 2.0 des de feia temps vaig descobrir en ell una persona amb una energia desbordant que engresca a tothom. un communicador excel·lent que es mou com a peix a l’aigua en les conferències que imparteix, col·laborador amb totes aquelles iniciatives 2.0 que se li proposin i una font de coneixements sobre l’aplicació que les eines que aquest entorn 2.0 tant abstracte tenen en les possibilitats de relació, la gestió i la communicació d’avui en dia. Els qui l’envolten el defineixen com un cyberactivista jo simplement diria que és un crack. És tot un honor tenir-lo col·laborant avui a edp.cat.

Assignatura Nous Formats Digitals a la UIC. Durant tres mesos, una quarantena d’alumnes de Comunicació Audiovisual i jo hem estat navegant per la web 2.0, les seves eines imprescindibles, les possibilitats que ofereix, els canvis que comporta… La metodologia consistia a treballar un tema per setmana mitjançant el bloc de l’assignatura i els blocs dels alumnes, dels quals valorava la quantitat i qualitat de les entrades i la dedicació de l’estudiant. Tot plegat combinat amb sessions presencials amb convidats com ara Santiago Miralles, Tomàs Manzanares, Joan Planas o Albert Murillo. Molts d’ells, per cert, amics que he anat fent a través dels escenaris 2.0, com el bloc o el podcast.

Tot plegat, una experiència gratificant tant a nivell professional com humà. Paradoxal, en la mesura que un immigrant digital com jo obria els ulls d’un grup de nadius digitals cap a un univers que molts desconeixien. Intensa, per la constància que reclama a l’alumne i les hores de dedicació docent que comporta. Divertida, perquè ens ho hem passat molt bé. Experimental, perquè l’assignatura l’anàvem construint entre tots i sobre la marxa. Engrescadora, perquè comportava recerca i exploració de fonts i recursos. I sobretot, Enriquidora, perquè darrera cada bloc, comentari o podcast, hi havia una persona amb qui compartir, aprendre i, en definitiva, créixer. Ara caldrà donar-hi voltes per anar-la millorant.

En Toni Sellas és d’Olot, tot i que ara, per qüestions familiars és un personatge integrat en el Baix Empordà, concretament viu a Palafrugell. A la seva ocupació actual vinculada amb l’ensenyament i a l’UIC, a on ensenya els futurs professionals d’aixó de la communicació, les habilitats tradicionals que qualsevol bon periodista hauria de tenir i l’experimentació amb els suports més novedosos com son els postscats i els blocs. Gestiona tonisellas.cat, a on hi te el seu propi bloc. La seva experiència professional passa per El Punt, RAC1, Catalunya Ràdio i Ona Catalana i ara és un dels fundadors de la Girosfera. Salut i €

company.

La gran onada vermella encara dormia d’èxit i alguns encara no havien anat a dormir, no sabien el perquè de tot plegat, perquè tanta gent els havia votat, alguns proclamaven som bons però tampoc no tant.

Els altres anar fent i anar tirant, resultat correcte, cap a casa que demà serà un altre dia, com a d’altres mig seus els hi anat pitjor, ells contents i feliços, qui no es contenta és perquè no vol.

Els que estaven a primera línia foc, els garants d’aturar el colonialisme de la pesta blava, encara estant donant voltes preguntant-se que ha passat, els han ametralladat per dalt, per baix, per la dreta i per l’esquerra; però tranquils companys tranquils la casa encara no sabem com quedarà, potser haurem d’anar de lloguer en un apartament petit, però tranquils companys tranquils els mobles els hem salvat.

El govern, amb la influència del gran lobby de les mosques, van donar dos dies de festa pagada a tothom, per haver estat bons nois i bones noies; com quan amb els francesos, llavors ho van tenir que fer tot les mosques, no va ser fàcil fer sortir corrents tota aquella colla de francesos i que tornessin d’allà a on havien vingut.

Pocs cops en la historia s’ha aconseguit fer realitat el pensament aquí en diem diferent de la Tordera enllà: de fora vingueren i de casa no ens tragueren. Un amb els francesos, l’altre aquest passat diumenge amb els de la pesta blava, però la gent convençuda i disciplinada van fer el paper de les mosques, ja que les mosques com els immigrants no els van deixar votar, no fos cas que després manessin també. Els resultat de tota la iberia només uns territoris situats anant amunt a la dreta han quedat lliures de la pesta blava, que sembren la discòrdia, l’enfrontament i la majoria de les maldats possibles i no possibles.

Després del bon tiberi, amb cochinillo, vins de la manxa, cuajada i ponche caballero, un menú de productes exòtics i internacionals, que es van trobar en una cantonada amb una caixa que el remitent era d’un carrer anomenat Gènova, després de menjar-ho tot, és van posar a cantar amb en Raimon: no, no, nosaltres no som d’eixa món, i per molts anys.

En Camil Ros, actualment és membre de la Direcció Nacional de la UGT de Catalunya. Va néixer a Vallromanes, en el Vallès Oriental (Barcelona) ara ja farà 36 anys, a on s’inicià en el món de la política com a primer tinent d’alcalde d’aquesta població, per a passar després a ser Secretari General de les JERC. Durant 10 anys ha exercit amb molt d’encert, com a Secretari General de l’UGT a Girona. Com a fita a destacar en el seu full de serveis l’hi consta l’honor d’haver estat el primer insumís polític a la PSS. Edita el seu bloc El bloc den Camil Ros i a part de deninir-se com a catalanista i d’esquerres és un enamorat de la bona cuina i així ho manifesta en el seu bloc de receptes que publica regularment i que també us recomano.

Proveu de posar-vos enmig d’una conversa de neopapàs. Sentireu a parlar de les maxi-cosis, el ronc dels budells, els sonalls, el reflex de Moro, l’arrup… No us equivoqueu. No es tracta només d’un determinat camp semàntic. Els llenguatges ho canvien tot: els pronoms, els adverbis, les conjuncions. Per exemple, els neopapàs utilitzen sempre el diminutiu; per això, els nens no fan rots sinó rotets, no tenen mans, sinó manetes i els pares no s’aturen una estona, sinó una estoneta.

Els polítics també tenen (tenim) el seu particular llenguatge. Un llenguatge laberíntic format per expressions que volen dir una cosa, però diuen una altra. Un llenguatge críptic que exigeix un alt grau de concentració si hom vol desxifrar el significat ocult. Els naps són cols. I les cols són naps. Aquests dies hem assistit als Jocs Florals de la Política, que són les interpretacions dels resultats electorals. El moment més sofisticat del llenguatge polític. Us proposo una Pedra de Roseta, una mena de diccionari política – realitat / realitat – política que ens ajudi a entendre què volen (volem) dir els polítics quan diuen el que diuen (diem).

• Hem assolit els objectius que ens havíem plantejat

El resultat ha estat un desastre. Per sort, ja ens ho veiem venir i per això hem fixat uns objectius tan baixos.

• No hem sabut explicar el nostre missatge

Hem gastat massa en tanques publicitàries i massa poc en anuncis a la premsa. Demà destituïm el cap de comunicació.

• Malgrat els resultats, no qüestionem el lideratge del nostre candidat

El proper setembre destituirem, per fi, el nostre candidat

• Obrim ara un període de reflexió

Els propers mesos es apunyalarem els uns als altres

• Sabrem administrar la victòria amb humilitat i sentit de la responsabilitat

Tenim quatre anys per intentar fer oblidar totes les promeses (o algunes d’elles)

• Intentarem donar un perfil propi al nostre grup parlamentari

Substituírem els sopars al Zalacaín i al Via Venetto per La Broche i el Santceloni

• Som un partit decisiu

No pintem res, però soroll sí que en farem

• Hem guanyat

Hem perdut

• Sí

No

• No

No

José Antonio Donaire és defineix en el seu perfil de blogspot d’aquesta manera tan original i poètica, “Collita del 68. Un any tèrbol. Sobre un fons de devesa castellana, destaca un regust fort d’aglà extremeny, barrejat amb tons marins de l’Empordà. Un punt àcid, amb força cos, molt vermell, amb un inici prometedor tot i que de seguida perd substància. Lleugerament tòxic. Maridatge amb un bon formatge de muntanya.”.

Ganxó d’adopció, és una de les persones amb més prestigi de la Blogosfera en general i de la Catosfera en particular i una de les opinions mes ponderades i escodrinyants que llegeixo cada dia. Donaire té aquell to didàctic, crític i àcid quan cal ser-ho, expressat en un estil mordaç i molt intel·ligent del que en fa gal·la en el seu bloc, De bat a bat, un dels més seguits a nivell estatal. En José Antonio prové del sector de l’ensenyament universitari, actualment exerceix a la Facultat de Turisme de l’UdG, actualment a les seves ocupacions laborals hi afegeix la seva activitat parlamentaria en la que forma part del grup del PSC i que l’han portat a formar en diferents comissions com a membre o president.

Des del món de les esquerres s’acusava Convergència de voler emprar la política espanyola per provocar canvis a la política nacional però ja hem vist que els canvis els han provocat, i amb quina rapidesa, ells mateixos. El canvi d’un conseller del Govern català té alguna cosa a veure amb la gestió del Govern? Té alguna cosa a veure amb la política catalana? Això dóna a entendre una feblesa de la situació política a Catalunya que no fa presagiar l’estabilitat que pensàvem, i torna a obrir la porta a tota mena d’especulacions (i incerteses).

La lluita fratricida dins d’Esquerra, el congrés que aquesta formació ha de tenir al juny i les seves conseqüències en l’estratègia d’un partit cada dia més atrapat en la dependència del PSC ens permeten dibuixar tota mena d’escenaris. Res no és descartable, començant pel que és més probable (que tot continuï empitjorant).

A Convergència hem d’estar com fins ara: en un segon pla perquè no som actors ni protagonistes de la victòria socialista ni de la crisi d’Esquerra. Si algú vol parlar amb nosaltres i fer-nos ofertes, que les faci. Però vam dir allò de pagar per endavant, i així ha de ser.

Carles Puigdemont, periodista, ex-redactor en cap de “el Punt” i fundador de l’ACN, és en l’actualitat membre del parlament de Catalunya per CiU i l’actual líder de la política municipal de Girona enfront del grup municipal de CiU. En KRLS és un ferm creient de l’influència que l’entorn 2.0 exercèix en la nostra societat i és el polític el pioner a Catalunya i quasi bé diria també a Espanya, en la utilització d’aquestes aplicacions en el seu espai web. Edita el bloc www.carlespuigdemont.cat a on el podem seguir regularment en les seves intervencions a través del vbloc i del seu propi canal youtube. És el màxim impulsor d’aquestes noves tecnologies dins a CiU, fent-les extensives a molts altres companys de formació i un bon amic des de fa anys.

Com en una tragèdia grega, Espanya i Catalunya han tornat a votar sota la pols negra d’un atemptat terrorista

Però la batalla no era aquesta, la batalla era entre els dos partits estatals, i aquesta l’han guanyada de carrer tots dos. Resultat, un parlament espanyol bicolor, que comparteix la idea de la política econòmica i d’organització de l’estat, i que només dissenteix en la ideologia referida a les persones. Diferències sobre el concepte de la vida, de la societat. L’emoció per sobre de la raó. Espanya no es trenca, és més forta que mai.

El paisatge que es dibuixa però és complicat.

El Govern de Rodríguez Zapatero haurà d’enfrontar una greu situació econòmica global i per a la qual Espanya no compta amb assegurances; sense investigació i innovació que produeixi valor afegit, segueixen sent el turisme i el sector immobiliari els sectors clau. Mala peça al teler.

Mentre, els temes identitaris i de construcció de l’estat estaran com sempre, a la butxaca dels bumerangs perquè els diaris tinguin titulars i els grans partits es puguin dedicar a guanyar eleccions.

Perquè el govern de Madrid serà socialista gràcies a Andalusia i sobretot al vot de Catalunya. I això no s’explica. Catalunya després de patir infinitat de mancances, d’haver vist minusvalorat el seu Estatut, ha votat socialista però contra el PP, contra aquells que no només no la valoren sinó que l’ofenen, i aquesta és la clau. Altra vegada l’emoció i la identitat de les persones per sobre de la gestió i de l’economia.

A Catalunya, la marea socialista gaudeix d’aquests dies feliços, mentre el propi govern pot entrar en crisi, si des del PSOE comencen a necessitar netedat en les respostes. Chacón ha guanyat de carrer i Montilla ho té una mica més magre. La crisi d’ICV i sobretot d’ERC, ha obert una escletxa que és un repte per a ells com a partits, però també per al propi govern de la Generalitat.

Perquè l’emprenyament dels catalans no s’ha apagat. L’optimisme ha servit per salvaguardar la dignitat però els greuges són molts, i caldrà veure com i de quina manera els guanyadors responen als reptes. Tenir tot el poder és un repte per als socialistes, tenir la clau pot fer oblidar les línies concretes que dibuixen el paisatge, que és afalagador en aquests primers moments però que pot arribar a ser molt complicat si no es prenen decisions clares respecte a Catalunya i del xec que els electors han signat votant.

És el problema de posar les emocions per sobre de la realitat.

Llibre:Paisajes después de la batalla de Juan Goytisolo

Pel·lícula:The Kite Runer de Marc Forster

Música: In between days de The Cure

watch?v=4CgWhNSD3KI

Trina Milàn és l’editora del bloc Platxèria un dels racons mes acollidors d’aquesta Catosfera nostra que òbviament us convido a visitar. Trina és, com ella mateixa es defineix, antropòloga i professora de formació i escriptora i periodista per vocació i un dels blocs amb més pes d’opinió de la blocosfera. A part dels seus esmolats anàlisis i del encertat dels comentaris que fa, Trina ens recomana cada dia un llibre, una pel·lícula i una cançó, tot un esforç de difusió cultural i altruista que jo valoro molt, en tant que sé el que costa fer-ho cada dia i encertant, cosa que ella ha aconseguit fer.