Gustos i disgustos
M’agrada l’amanida de tomàquet. Tot i que a Girona no mengem amanida de tomàquet, sinó que majoritàriament mengem “tomata amanida”. El que més m?agrada és la grana. Sobretot, del tomàquet de la pera o de Montserrat, aquell tomàquet gros, a vegades obscenament gros, i que quan el talles et sorprèn la seva buidor, la quantitat d’espai perdut que podria ser ple d’aquell deliciós sabor d’estiu, i en canvi és ple d’aire i prou.
I al fons, els ramells de grana, un xic gelatinosos, suaus a la gola, que llisquen cap avall en un tres i no res. Al meu fill no li agrada la grana, i fem intercanvis: polpa per grana. Hi ha gustos per a tot. El millor, el final del festí que ofereix la plata d’amanida. El fons de barreja d’oli, sal i vinagre, amb tota la grana que ha anat caient dels bocins de tomàquet que la família ha picossejat de la plata comuna i que suren esperant ser recollits amb una queixalada de pa cruixent que s’amararà de gust de tarda de diumenge d’agost.
Aquest cap de setmana passat, va finalitzar l’experiment de crossblogging que he estat fent en el meu bloc, “
Els Quatre Mercats és una iniciativa endegada per l’Ajuntament de Girona amb l’objectiu d’afavorir el reciclatge d’objectes en desús. Els promotors d’aquesta activitat fan especial incís en l’interès de participar-hi pel simple plaer d’intercanviar, defugint posar un valor als objectes a intercanviar. I conclouen que un dels beneficis bàsics és que incrementa la diversitat d’experiències vitals. Participar, no fa gaire, en el que es va dur a terme al barri de Sant Narcís em va fer reflexionar sobre la necessitat d’adoptar patrons així de simples –però no per això menys eficients- a les organitzacions. Perquè “si tu tens una poma i jo tinc una poma i les intercanviem, dons tots dos tindrem una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea i les intercanviem, llavors ambdós tindrem dues idees” (G.B. Shaw).
Nos hemos acostumbrado a delegar en otros el manejo de los asuntos verdaderamente importantes y que tanto afectan a nuestras vidas diarias. Y así, desde la gestión de los asuntos públicos hasta la educación de los hijos, salvo raras y honrosas excepciones, pasando por la posibilidad de ser felices, siquiera sea de modo efímero, hemos puesto en manos ajenas el poder y la responsabilidad de llevar a buen puerto nuestros deseos y esperanzas. Apenas nos hemos reservado una parte mínima de influencia en los acontecimientos. De modo que nuestro bienestar, el sentirnos a gusto en nuestro pellejo u orgullosos de ser quienes somos, depende del azar o de la habilidad, la sabiduría, la bondad o la generosidad de otros.
