L’article que va publicar el setmanari The Economist en la darrera edició, deixava molt mal parat el model econòmic espanyol, però la visió de la nostra realitat a Catalunya tampoc en sortia massa cofoia. Si a aquestes alçades de la pel·lícula, l’opinió que en tenen a l’exterior de la realitat de catalna és la que va reflectir “El fi de la festa”, és que ens cal revisar amb urgència i a fons, la nostra política de comunicació.
Ni és el camí presentar les queixes al setmanari via el pseudo ambaixador a Londres ni esquinçar-nos els vestits per la percepció que en tenen a fora de Catalunya, si no veure el fet com una oportunitat de millora, l’ampolla mig plena, perquè el que això indica és que no ens hem sabut explicar gens bé. A vegades ens és tan fàcil sentir-nos al·ludits quan no és el cas!.
Darrerament els integrants de la Casa Reial s’han especialitzat en entrar en jardins de difícil sortida. Primer fou el rei amb el “porqué no te callas!!”que li va etzibar al gamarús del president Chaves en la “cumbre iberoamericana” de l’any passat i ara la reina, en declaracions a la periodista Pilar Urbano s’ha posicionat en qüestions tan polèmiques com l’avortament, el matrimoni homosexual, l’ensenyament de la religió en les escoles o l’eutanàsia. Fins i tot s’ha atrevit a criticar decisions de països estrangers com la de la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush.
A vegades sobta i molt que persones que donen la imatge d’assenyades puguin fer les coses que fan i més quan es tracta de personatges públics i de l’ús que en fan dels diners que gestionen. Que el President del nostre Parlament l’Ernest Benach es gasti 9.000€ en extres per el seu cotxe oficial és per a dir-ho suaument, una lleugeresa que en temps de crisis havia de provocar la reacció que ha provocat, que s’esperaven?.
Per desgracia la dita aquella que diu, “gats amb gats no s’esgarrapen” és ben certa. Les reaccions del col·lectiu judicial afectat per la pluja d’adjectivacions negatives sobre l’actuació del jutge Tirado i la comdemna i inhabilitació de la seva secretaria judicial Juana Gálvez per dos anys en la gestió del que havia d’haver estat l’empresonament de l’assassí de la petita Mari Luz, en son una clara mostra.
Aquesta setmana m’ha sorprès un titular en la premsa, “les víctimes de violència de gènere, ha disminuït aquest any” i potser amb l’estadística a les mans la dada sigui certa, però segueixo sense estar d’acord amb el titular. Els números i més quan parlem d’aquest tema, per desgràcia el que reflecteixen majorment son els casos de les dones assassinades per el seu company, o els de les que per fartes de ser atonyinades han perdut la por i ho han denunciat.