Ara Bush jr., el que tots pensàvem que n’era el veritable artífex, o si més no la marioneta que el potent lobby jueu nord-americà havia utilitzat per aconseguir d’una tacada desballestar tot l’orient mitjà i fer-se amb la més important reserva petroliera del orbe, ens explica que ell era l’únic del seu govern que estava en contra de la guerra, realment curiós.

Algú vol fer l’aposta sobre quan trigarà a esmunyir-se com una gramarola, de les seves responsabilitats, l’altra implicat?. Aplicant la lògica més elemental si no ho fa haurem de concloure que l’Aznar és el que realment va liderar i dissenyar l’atac, senzillament, “el puto amo”.

La veritable discussió serà si de cas en identificar els progressistes i separar-los dels conservadors i aquest procés, per una simple classificació d’atributs que s’associen a ambdós mots, és molt més fàcil de dur a terme. Algú podria titllar al José Bono, Juan Carlos Rdez. Ibarra i a l’Alfonso Guerra de progressistes? i a Miguel Herrero de Miñón , l’ex ministre de Treball Manuel Pimentel o a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón com a conservadors?.

Qui és més progressista, qui s’esmerça en procurar un model econòmic que fomenti l’ocupació o el que en procura el subsidi en les èpoques magres?. Qui és més conservador, qui s’entesta en una cursa folla cap un model d’estat amb prestacions per sobre de les nostres possibilitats o el que proposa que el canvi ha de venir per apostar per tot allò que ens podem pagar?. Qui procura més pel benestar social, el que elimina impostos per a fomentar l’activitat comercial o el que malbarata recursos en xecs i prestacions socials, origen de l’espiral de dèficit que ens està afectant actualment?. Qui és més progressista, el qui adapta la immigració a les possibilitats reals o el que tanca els ulls al problema social que s’ha estat creant en els darrers anys?. Finalment, qui és més conservador el qui ajuda als bancs , actors principals de la crisi financera o el que focalitza en el ciutadà el centre de la seva actuació principal?.

No ho sé, possiblement en el que contestem cada un a nivell particular a preguntes com aquestes hi trobarem la veritat.

Com no podia ser d’una altra manera en un país suposadament democràtic i avançat com és el nostre, és de lògica que aquestes coses es parlin i debatin en el marc d’un Parlament amb total normalitat i sota l’ampara de les garanties que donen les lleis, que és el que toca quan del que es tracta és de legislar.

El que ja s’ha desvirtuat és el debat inicial que la plataforma prou.cat va promoure com a iniciativa legislativa popular. El suport que les 180.000 signatures que han aportat no pot amagar que les motivacions siguin també dispars, des de la que ho va motivar, el maltractament inhumà al brau, fins a les que aprofitant el merder hi han afegit l’identitari.

Com ja es preveia, en la resta de l’estat hi han vist un atac a les essències de “lo espanyol” motivats per els missatges que una minoria des de casa nostra i de manera interessada han llençat ,identificant erròniament com un moviment en contra d’una de les icones espanyoles, “la Fiesta” i de retruc en contra d’Espanya. La discussió s’ha desfermat com un brau ferit repartint cornades a tort i a dret i sense pensar-s’ho dues vagades abans de parlar (o potser amb la premeditació acostumada) s’han pres ja les posicions en clau electoral, en aquest país en sabem molt d’atiar els problemes però a l’hora d’arreglar-los se’ns arruga la ma.

Parlaments de comunitats que els va passar per alt una mesura semblat adoptada ja fa uns anys pel Parlament de les illes canàries, s’afanyen ara en declarar “la Fiesta” com a bé cultural que s’ha de preservar. Faríem be tots plegats de centrar degudament el debat en el que s’està parlant, que és del patiment d’un animal. Si la tradició fos tant important que impedís l’evolució d’una societat potser a la monumental aniríem a veure lluites de gladiadors o espectacles amb lleons i cristians i no curses de braus.

Algú serà capaç de deixar el punt a on li toca?.

Els catalans ja estem acostumats a actituds semblants quan no més extremes, hi estem avesats pels arguments grollers i fal·laços dels qui ens ataquen la llengua amb l’absurd del perill del castellà o quan ens acusen d’insolidaris i articulen campanyes polítiques per anar a buscar quatre vots a San Julián del culo prieto posant la ideologia davant de la convivència. Ho fan tant sovint que ja ens sembla fins i tot normal.

No han llegit el missatge que l’editorial ha transmès a Espanya i que no és altra que evidenciar ja n’estem farts de romanços i preses de pèl. Pocs pobles han contribuït tant a aquest país com nosaltres, amb estabilitat i amb diners i dol primer que no ens ho reconeguin i que no facin ni l’esforç d’escoltar-nos. Que tinguem paciència ens demanen continuament, fins a quan xavals?

Si els catalans en comptes de perdre el temps en lluites interessades, anéssim més de la ma en les qüestions importants que ens afecten possiblement el respecte que ens tindrien des d’Espanya seria un altre i s’ho pensarien dues vagades abans d’escometre’ns com ho fan ara que els està sortint de franc. Si l’estatut, tot i haver estat refrendat segons la norma i ser perfectament vigent, l’haguéssim votat el 90% dels catalans, moltes de les fal·làcies que s’escolten ara  per el país dels toca pilotes, no s’haurien produït, això no ho perdem de vista.

Els que s’omplen tant la boca amb la constitució per abordar l’atac a l’estatut pretenen que el text constitucional perduri eternament, però s’han preguntat quants dels 17 mil·lions d’espanyols que la varem votar som vius avui en dia?. Res és per a sempre i una constitució tampoc.

No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius catalans amb l’editorial que han publicat avui com una pressió intolerable al constitucional,  després de tres anys de conyes, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra fent servir falsedats, recusar a membres del tribunal perquè no puguin fer la seva feina o bloquejar la seva renovació per a manipular, pervertir i potinejar la voluntat d’un poble.

Fins i tot haig d’admetre que el rebuig del constitucional a l’estatut és la millor cosa que ens podia passar per adonar-nos-en que a Espanya els catalans no hi tenim cabuda si no abaixem el cap, arronsem la cua entre les cames i diem a tot “amén”. L’inici per engegar un procés desinhibit i col·lectiu que de la ma de la societat civil ens porti a l’avantsala d’un procés irreversible cap a la sobirania i a un plantejament valent com a societat moderna i compromesa, necessita d’un sotrac com aquest que aconsegueixi sense proposar-ho una unitat en el plantejament que fins ara no hi era.

M’emprenya que em vulguin prendre per idiota i potser la millor forma de fer-ho evident és transmetre el missatge que fins aquí hem arribat, els sembli be o malament a Espanya, perquè la veritat, se me’n fot el que puguin pensar!.

I sabeu que cagamandúrries del constitucional, Catalunya és una nació dieu el que dieu vosaltres.

Les persones que tracten dels temes solen ser de l’òrbita del partit popular i fins i tot d’una mica més enllà, però de tant en tant algú que es declara socialista també hi participa, el que provoca que el sofert espectador que se’ls mira, entre els crits que es llencen els uns als altres i la mania que tenen de parlar tots a una sense respectar el torn de paraula, (deu ser costum això a Espanya), dubto que en tregui l’aigua clara de cap dels temes que s’estan tractant, això si l’esport habitual d’aquests debats és fotre-li canya al Zapatero faci el que faci, no en surt massa ben parat el president.

Però sovint passa una cosa curiosa de veritat, en mig d’un descontrolat i embogit debat en el que a vegades sembla que els sortiran els ulls de les òrbites o algú d’ells escanyarà amb la corbata de seda al veí de la taula o directament s’ofegarà amb el cava valencià que consumeixen sense cap recança mentre hi vol dir la seva, qui exerceix de moderador  introdueix com qui no ho vol alguna cosa sobre l’estatut de Catalunya o de la situació del castellà a casa nostra i oh miracle!, tots plegats els del PP i els del PSOE comencen a desbarrar cap al mateix costat, i els que rebem els pals a partir d’aquell instant son nosaltres.

És evident que als catalans, criatures estranyes a on n’hi hagin, els servim per a quasi be tot, a més d’adjudicar-nos el paper de mamella fiscal a on s’hi amorra bona part de la resta de l’Estat, també ens han assignat el de ninot de goma per hostiar-lo sense parar i expulsar, verins, neures i fòbies que tenen enquistats en el racó més amagat i fosc del seu cor. No ho poden evitar, ens estimen tant que els surt de l’ànima.

I encare troben estrany que vulguem anar per les nostres, … ai animalets!!!

El que és evident, a part de consideracions varies com perquè el govern d’Espanya s’ha d’implicar en l’alliberament d’un vaixell que navegava sota una altra bandera o de la decisió maldestre de portar a Espanya dos dels pirates capturats quedant en un desavantatge evident a l’hora de negociar i deixant de banda errors palmaris que s’han produït per part de tots,  que aquí els “dolents” son els pirates i al mateix temps reconèixer que la negociació per l’alliberament ha estat un nyap de proporcions indescriptibles.

De totes maneres el pagament del rescat implica un perill cert per els vaixells espanyols que feinegen tonyines per aquells indrets que a partir d’ara veuran com els pirates els tindran a ells com objectius principals de pesca. Sembla però que l’exèrcit espanyol contribuirà en la seguretat dels pesquers i a més els armadors contractaran cossos de seguretat privades que aniran dins del vaixell per a protecció dels pescadors, i jo que no hi entenc el que em pregunto és perquè no ho havien fet abans tot això?.

Ens hauríem de preguntar dues coses més també, si al final s’ha d’acabar pagant,  perquè hem tingut a tota aquella gent patint quasi bé 50 dies en mans dels segrestadors drogats i en condicions inhumanes i si el segrest hagués estat obra d’ETA s’hagués actuat igualment pagant-los la penyora?. Un suggeriment per els pirates, si volen guanyar-se la vida i viure a cos de rei sense posar en joc la seva pell i la d’altres, que es muntin una SGAE i podran ficar la ma a les carteres de la gent de manera completament legal i sense risc, al menys aquí a Espanya és el que passa!!.

Mentre el sector financer espanyol en general, s’esgola per explicar-nos que el sistema de provisions que el Banc d’Espanya va fixar després del merder del Mario Conde i el Banesto, és l’enveja del món occidental, els que hi entenen ens diuen que amb els diners acumulats no ens tapem ni un caixal i per reorganitzar aquest girigai l’Estat espanyol, o sigui tots plegats, haurem d’injectar uns 300.000 M€ en el sistema per evitar que se’n vagi a la merda.

Si tot això ens hagués servit per a posar en ordre el galliner, fins i tot podríem estar d’acord amb l’esforç que tots plegats haurem de fer per salvar el cul dels gestors que han apropat els estalvis dels imponents al forat negre de la fallida, però al final després de tancar una pila d’oficines i fer fora uns quants milers de treballadors als qui pagaran amb els milions del FROB, ens trobarem que al capdavant de les institucions hi continuaran estant els de sempre, els partits polítics.

Veure en prime time la baralla de les administracions pel control de la caixa madrilenya entre la Espe o el Rajoy per imposar els seus candidats o l’empeny sense dissimular del president Camps per impedir fusions de les caixes del País Valencià amb d’altres de fora del territori, no auguren massa de bo en els canvis de la gestió i control que després del dineral que ens ha costat a tots plegats, s’haurien d’emprendre.

El que m’ha sorprès de veritat és que els impositors d’aquestes entitats no hagin sortit per potes amb els estalvis a sota del braç per amagar-los directament en el matalàs o a la rajola, serà veritat la frase aquella que diu que el pobles tenen els governants que es mereixen i jo hi afegeixo, els clients d’algunes caixes també.

Parlen d’això també:

• Fusions interessades – Bloc de notes de Josep Romeu
• Camps descarta les fusions de les “seves” caixes amb altres de fora – Valencianisme.com
• Perquè ell? – Avui.cat , Albert Om

“El placer està en tus manos” es titula de manera suggeridora el taller en el que s’ensenyen tècniques d’auto exploració personal juntament amb la utilització d’elements d’estimulació sexual com olis i cremes i joguines eròtiques, està impartit per les propietàries d’un Sex Shop de Lavapiés, segurament amb la titulació corresponent, això no ha transcendit. Si a més de classes teòriques el taller  consta també d’una part pràctica a hores d’ara deuen haver exhaurit totes les places.

I és que els temps han canviat amb una velocitat tal que espanta des de que anava a fer el batxillerat a la Salle de Cassà enfundat en un davantalet de ratlles blanques i blaves quan els frares  en plena repressió franquista ens ensenyaven que el camí més ràpid per arribar a la ceguesa era pelar-se-la. Tot i així els problemes relacionats  amb el desconeixement sexual segueixen essent els mateixos d’abans si no més grans els d’ara.

Si l’objectiu ha d’ésser la prevenció de malalties sexuals o els embarassos no volguts i procurar que a través del coneixement del propi cos l’adolescent arribi a ser conscient del que suposa mantenir relacions sexuals em sembla be, però em fa l’efecte que hi han moltes maneres per arribar al mateix resultat i fins i tot, des d’una ignorància pròpia que reconec,  poso en dubte l’efectivitat d’una iniciativa com aquesta.

No crec fos una bona idea incloure en una campanya contra el consum de drogues dures un taller per ensenyar a embullar un porro o coses per l’estil, però que vols potser és que no soc tant progressista com jo creia o simplement massa gran ja per a tanta modernitat. De totes maneres la iniciativa es tindrà que valorar amb els resultats finals i el grau d’aprofitament, tot i que coneixent com som més d’un es capaç de suspendre per a tornar-se a examinar el Setembre.

Si no saben que fer amb els diners que els enviem en concepte de solidaritat, els catalans ens oferim per aportar-los uns quantes idees!.

Em va saber greu perquè Jordi Pujol és des de fa molt de temps, el meu referent polític per ideologia i convicció catalanista i l’argument difícilment justificable de que els altres també ho han fet, fent referència a una de les  seves frases més conegudes, avui no toca. Quan estem veient que en el nostre país patim els mateixos problemes que pateixen arreu i que les corrupteles no respecten ni les institucions més nostrades, el que caldria en aquests moments és la ferma convicció i la complicitat per a regenerar la política i fer-ho ben evident, pel be de tots plegats.

Ahir va ser el Millet, avui la intervenció de la unitat anti corrupció dirigida pel jutge Garzón en els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet, Badalona o Sant Andreu de Llavaneres i la detenció del Lluís Prenafeta o de Macià Alavedra, demà serà una altra cosa, aquests son els nostres Malaies i Gürtels particulars que converteixen l’oasi català en un miratge. Des del carrer és té la sensació que la merda esquitxa a tothom i que el que s’ha perdut son valors tant importants com l’honestedat, la integritat i el bon govern. Sembla com si ens haguéssim oblidat del que ens van ensenyar a l’escola o a casa i que una folla ambició de diners ho hagués podrit tot. Val la pena anar-nos dessagnant gota a gota sense posar-hi remei?.

L’opció política que tingui l’encert de poder-se presentar davant de la gent fent creïble el missatge de netedat i decència, s’emportarà les eleccions de carrer, només faltarà que després el discurs articulat no es quedi solament com un eslògan electoral i es percebi veritablement el canvi que des de fa temps tots necessitem.

Sincerament, avui si que toca president i ja van sent hora!.

Amb el que no contaven aquests poca penes és que a part dels historiadors catalans que ja fa temps que ho deien, se’ls afegirien en la creuada altres de fora com el peruà Luís Ulloa, o el nord americà Charles Merrill, que no son ni de bon tros, catalanistes interessats. Ja només faltava que també l’Estelle Irizarry, prestigiosa i reputada hispanista i col·lega de l’Aznar a la Universitat de Georgetown, reforcés les teories de que la llengua de Cristòfol Colom era el català.

D’aquest fet tant important al final se’n haurà de revisar tota la història i investigar el que realment va passar, no és possible que la realitat hagi de ser tant difícil de deslligar de la ideologia, sigui quina sigui, per més que els interessos d’alguns hagin protegit una mentida com aquesta a través dels anys. Suposo que fets com aquests d’aquí cinc-cents anys serà impossible que passin, en plena era d’internet la informació està tant a l’abast de tothom que hom podrà discutir l’explicació del que va passar però mai els fets.

Si a això del Colom i la Hispanitat hi afegim que dos dels símbols més importants del concepte hispà, el Reial Madrid i la Feria de Abril, també els varen fundar dos catalans, hauríem de demanar que ens paguessin els royaltis que ens corresponen, per exemple amb un finançament com cal, ja perilla!!!.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=yZGjUe9UcS8[/youtube]

Aprofitant que d’aquí uns quants mesos els catalans serem cridats a les urnes i veient el resultat d’algunes enquestes no massa engrescadores, el PSC ha aprofitat l’avinentesa per facilitar els titulars d’alguns dels mitjans que no son de la crosta, acusant d’irregularitats no demostrades la fundació Trias Fargas de l’òrbita del CDC, procurant confondre a la opinió pública amb els conceptes de legalitat, legitimitat i ètica.

És legítim que una fundació acabi rebent d’una altra fundació privada uns diners per el foment de l’activitat que justifica la creació de la que els dona? òbviament que ho és i com a tal, aquests diners han hagut d’ésser justificats amb els corresponents convenis davant, entre d’altres, el ministeri d’Hisenda i el departament de Justícia de la Generalitat. Com que això és així per llei i aquesta s’ha complert escrupolosament, perquè s’insisteix des de l’àmbit socialista en reclamar uns justificants que les administracions ja tenen?.

A partir d’aquí és quan entrem en el debat, en el sublim debat de la legitimitat o de l’ètica i mira per on es demana que la fundació del CDC torni els quasi bé 600.000€ que va rebre de la fundació del Palau perquè ens diuen que això no és ètic sense recordar que al PSC li varen condonar més de set mil·lions d’euros  (7.000.000€) d’interessos d’un crèdit l’entitat d’estalvi que li va concedir. Si algú de nosaltres provés de fer el mateix el mínim que ens pot passar és que , el director, l’interventor i els caixers de la sucursal tots a una, es petin el cul del riure que els hi entra.

Alguns potser creuran que espanyolitzant el debat de la política catalana ens estan fent alguna mena de favor, que invocant legitimitat i ètica mirant solament cap a una direcció és el correcte, però el que ens ajudaria de veritat és que ens expliquessin perquè uns financien les seves fundacions , la Trias Fargas posem pel cas, amb aportacions majoritàriament privades i d’altres, la Josep Campalans per exemple, el 83% en el 2008, amb aportacions públiques, amb diners que surten dels nostres impostos i del nostre esforç.

Això seria fer un favor a la legitimitat i a l’ètica tot l’altre una tocada de collons, amb perdó.

Sobta tant que persones que com ell, no tenen cap mena de necessitat de fer-nos la “pilota” hagi explicitat el respecte cap a la cultura d’un poble  i la a gent que l’integra fent exhibició més que correcta de vocals neutres i pronoms febles en rebre el premi que el jurat li va concedir. Mentre d’altres, que porten entre nosaltres tants anys i alguns fins i tot amb responsabilitats de govern, en prou feina sàpiguen dir, “bona tarda”.

És bo crec jo, per aquells que encare creuen que els catalans utilitzem el català per fer emprenyar els espanyols, la lliçó que un senyor com el Viggo els ha donat, si tots aquest que veuen en el fet català una amenaça més que evident es dediquessin més a d’altres coses com per exemple a fer-nos sortir de la punyetera crisis, tots hi sortiríem guanyant.

Que el senyor Aznar pensi que els catalans estem malalts pel fet de no pensar com pensa ell és tot un elogi i el veure el respecte i l’educació amb la que gent com el Viggo Mortensen fan servir la nostra llengua, també.

És cert que el moment econòmic no permet massa alegries i que l’abundància de sense papers fa prou difícil que qui viu en la marginalitat pugui guanyar-se la vida sense delinquir, però és trist que en una societat moderna això hagi d’existir sense més. Em fa l’efecte que els problemes com, prostitució, immigració, etc. cremen i qui hi hauria de procurar sol·lucions es tapen els ulls o miren cap a altres costats fins que la pressió mediàtica els obliga.

És difícil habilitar una sol·lució d’avui per demà, per això sempre he reclamat que es parli d’aquestes qüestions fora dels processos electorals a on assistim al ja conegut espectacle de la denúncia populista d’una banda i de l’etiquetatge de xenofòbia i racisme per l’altra part sense que al final se’n parli de veritat i es cerquin mesures.

Probablement el desplegament de policia que ha fet l’Ajuntament de Barcelona al voltant de la Boqueria sol·lucionarà un problema en aquell sector concret temporalment traslladant-lo a altres indrets, però és així com s’ha de sol·lucionar aquest tema?. A mi em sembla que no.

Parlen d’això també:

• Mercat il·legal a la Boqueria – El bloc de Raquel Mateos
• Debat sobre la prostitució – Duran i Lleida blog
• Prostitució al carrer – Bloc de Júlia Tremols

I el fet és que la punyetera es conserva realment bé a la seva edat, des del 77 que vaig anar a fer el soldat ja se l’esmentava en la cançó que interpretàvem mentre apreníem a marcar el pas, “La cabra, la cabra, la p…   “. Tot i que ens varen voler fer creure en la seva mort com a conseqüència de la professió que moltes dones de l’entorn de la Boqueria exerceixen, s’ha vist que era una pura difamació. Haurien de canviar la lletra.

Ni tan sols la presència del reis i les infantes, del president del govern de la nació i els seus ministres, uns quant dels caps autonòmics, (Montilla et varen posar falta), ni les notes de l’himne espanyol ni l’homenatge que es va fer als soldats morts en el conflicte armat de l’Afghanistà els va fer callar, quina mania que li tenen a la pobra cabra a Madrid i això que ni tan sols és catalana!.

Pel que vaig veure els mateixos que la varen escridassar foren aquells que mesos enrere varen omplir diaris i tertúlies posant del revés als que se’ns va acudir xiular al rei en la final de copa de València. De ben segur que en els propers dies ens explicaran els perquès, ara que vist en perspectiva potser tenen raó i tot, una cosa és xiular a la cabra i l’altra al borbó tot i que a molts ens pugui semblar el mateix.

Alguns fins i tot ens varen voler fer creure que la xiulada era pel Zapatero, ai senyor quins manipuladors !!!

Il·lustració de Kalo Varea

La fascinació que Obama va escampar en el món sencer s’ha vist avui coronada en ser declarar com a guanyador del Premi Nobel de la Pau quan ni tan sols entrava en les travesses i és que com jo, qualsevol podria preguntar quins mèrits l’han portat a rebre’l?. EUA segueix intervenint militarment al Orient Mitjà, no ha aconseguit que la injustícia que pateix el poble palestí de mans dels israelians s’arregli, Guantànamo segueix obert i fins i tot a casa seva, està encarant amb més voluntat que encert la solució d’una crisi econòmica, de la lluita contra el canvi climàtic que els afecta especialment i la proposta d’una sanitat pública està per fer.

No hauria estat millor que quan el president Obama hagués aconseguit algun dels èxits que persegueix, tant a casa com a fora, se li acabés reconeguen amb el Nobel?. Si tan sols acabés fent realitat un vint per cent dels projectes que té pendents d’acabar i que estan relacionats amb la guerra o la violència ja n’hauria fet prou, però això està per confirmar.

Les expectatives que ha generat no justifiquen que hagi passat al davant d’altra gent amb molt més bagatge en aquest camp, una oportunitat perduda per a concedir-lo per exemple al Vicente Ferrer, que va dedicar tota la seva vida a aquesta fita. D’aquí a que li donin també l’Òscar al millor actor principal o que el vaticà el vulgui canonitzar directament només hi ha un pas, no m’estranyaria gens.

Il·lustració  obtinguda a Yad beYad

Segurament els que abans feien reverències a “don Vito” o a “el Bigotes” i els llepaven el cul, ara estan en la primera fila mediàtica posant cara d’incorruptes i mostrant la seva més sentida indignació quan algú sospita de la seva participació per formar part d’aquesta màfia o simplement per fer l’egipci parant la ma per un rellotge, un cotxe o un vestit d’Armani. Ara el que toca és que la merda no els esquitxi per tonar a posar-hi la ma més endavant.

En un país com el nostre a on les corrupteles més del dia a dia es succeeixen en temes tant corrents com la percepció del subsidi d’atur, la defraudació a hisenda, els pagaments generalitzats en negre, la generació d’economies submergides, els xanxullos amb les prestacions per invalidesa o darrerament amb les assignacions per a la llei de la dependència, es realment sorprenent que com ens diu l’evangeli algú s’atreveixi a llençar la primera pedra.

El que passa amb els Gürtels, Millet, Polítics que encarreguen informes i molts personatges més és que han trincat molt per sobre del que és el normal, l’acceptable per la mitjana del nivell ètic d’un país hipòcrita que es nega a veure el més evident. Fins i tot tinc el convenciment que si no hi haguessin estat implicats els bigotes, vitos corleones, albondigullas, millets, etc. altres haguèssin fet la feina igualment. En un país en el que generalment, quan es té l’ocasió es roba, els podem exigir als nostres polítics que siguin diferents?.

Pense’m-ho una estona i ens ho responem.

Entendria que el Conseller Saura o el parlamentari Sirera s’emprenyessin si algú es dediqués a interceptar missatges realitzats amb el seu propi mòbil, però quan el que s’està utilitzant és la BlackBerry últim model que tots els paguem per imbecil·litats com les destapades, que voleu que us digui, crec que hi tenim tot el dret.

Soc del parer que de l’activitat d’un parlamentari, hauriem de conèixer si el seu comportament està a l’alçada de la responsabilitat i seriositat que se’ls suposa i ells el deure de donar-nos-en comptes quan els hi demanem. Si jo fes ús de l’ordinador de la meva feina per accedir a segons quines xarxes socials en hores de treball o el mòbil per les xorrades que els solen emprar algunes de ses senyories, ja m’haurien fet fora faria temps.

És trist que mentre els escàndols per corrupteles estan farcint les pàgines dels diaris en forma d’informes pagats a preu d’or que no serveixen per res, trames de corrupció organitzades  al voltant de pagaments per favors i vinculades al sector del totxo o de la manca de control sobre la destinació de les subvencions que s’atorguen a Fundacions privades, avui els polítics de tots els partits representats en el Parlament, es facin solidaris amb els ofesos perquè els han enxampats passant-se missatges SMS en actitud més pròpia d’adolescents en cel que d’un representant del poble.

Quina barra que tenen tots plegats, cony!!!

La modernitat suposo que ho demanava, ja que si ens estem gastant els pocs diners que ens queden, després que els responsables d’administrar-los els dediquin en part pel finançament dels grups polítics als que pertanyen i de passada per arreglar-se el xalet , en qüestions com l’allargament de la percepció d’un subsidi d’atur que desincentiva la cerca d’ocupació per part dels qui el reben o amb la pastanaga electoral dels quatre-cents euros del IRPF que ens han tret un cop han accedit al govern, perquè no continuar per aquí?.

Des de l’addició d’un parell de punts al nostre carnet de conduir si ens comportem segons les normes de circulació vigent i no posem en perill els altres, passant per la remuneració variable que paguem als jutges per a dictar un nombre de sentències  mínimes encara que tinguin els calaixos plens d’expedients per encetar o la perversa adopció dels sistemes de bonus tant populars darrerament en l’entorn financer, veiem com en qualsevol àmbit paguem com a extres el que hauria de ser obligació.

Quan el sentit que té l’obligació, es perd, es perd també l’auto disciplina i els valors associats. Quan ens escandalitzem per les evidències de la desintegració moral i ètica que ens afecta a tots els nivells, ens qüestionem si tot això no estem provocant nosaltres motivant aquests comportaments i fent-ho girar tot al voltant dels premis i dels diners?. Ens estem passejant perillosament pel tall i potser quan ens adonem ja serà massa tard.

A finals dels setanta i després d’un procés en el que aquell nen a més de créixer va anar perdent poc a poc els trets i les faccions pròpies de la seva raça va tornar a la primera plana de l’actualitat musical aplegant un seguit d’èxits (Billie Jean, Thriller, Bad, Smoth criminal, Black or white, etc.) que el varen portar al tro de la música POP, ell era el rei. L’excentricitat i unes aficions no massa clares que el varen portar a les fronteres de la pederàstia varen fer que poc a poc, anés desapareixent de les seccions musicals de la premsa especialitzada i cada vegada més fos portada de la secció de succesos. Aquí es va acabar el Michael Jackson, la caiguda del ídol era ja un fet.

 La notícia de la seva recent mort coincideix amb l’anunci fet mesos enrera de la represa de la seva carrera amb l’anunci de una sèrie de concerts que havia de fer en els propers anys a Londres per a demostrar si quedava alguna cosa d’aquell que fou considerat rei del POP o del nen de saltirons fàcils i engrescadors de quan cantava juntament amb els five, no ho sabrem mai.

Descansi en pau.

No ens parem a pensar el perquè fem les coses ni com les fem, ni ens qüestionem tampoc gaire els procediments que utilitzem per a dur a terme qualsevol tasca o raonament, poc a poc abandonem el risc, la incertesa per aprendre i evolucionar. Ens és molt més fàcil, molt més còmode instal·lar-nos en les rutines i sentir-nos protegits de les pors a les transformacions. Canviar sempre fa mandra perquè representa allunyar-nos de la zona de confort que ens hem creat i endinssar-nos en l’aventura de descobrir coses noves, que no necessàriament bones, amb les que ens haurem d’enfrontar.

El repte que avui tenim al davant té molt a veure amb la nostra capacitat per a mutar, fer com les serps mudar la pell vella per a regenerar el que sabem i les nostres maneres de viure i de pensar, ens ha tocat viure aquesta època de canvi sense el terra ferm del nostre passat i la nostra confiança se’n resent, la nostra seguretat s’esquerda i els dubtes ens venen al cap. L’oportunitat no és la d’adaptar-nos als canvis que ens proposin d’altres limitant-nos a sobreviure si no en transformar el nostre entorn a noves realitats.

Queden pocs territoris per explorar i poques fites per assolir del món que ja ens és conegut, front de nosaltres s’obre  un nou espai per a on transitar i des de on accedir a partir de les noves formes de pensar. Els qui tenen pànic dels canvis hi veuran incerteses i perills, els nous líders, simplement oportunitats.

Embriagat pel penetrant perfum de la pell de la seva esposa que dormia dolçament al  seu costat, i obsessionat per la visió d’aquell cos que s’intuia més del que era normal, anava deixant fluir els instints carnals que habitualment reprimia i el desig s’anava fent cada cop més gran.

En el cap, el pensament d’una família ja massa gran que l’obligava a molts sacrificis i a llargues jornades de treball i la gran llosa de la creença inculcada per l’església que copular indefectiblement comportava procrear, lluitava contra les ganes de fondre’s amb la seva Maria i deixar-se anar, de pecar encara que fos un petit instant i en acabar descansar rendits un al costat de l’altra mirant el sostre agafats de la ma, un plaer tant esporàdic en la seva vida però a l’hora tant gratificant….

Feia dies que li voltava pel cap. Aprofitant la seva visita a la capital i d’amagat havia comprat el que en el seu veí, en Franz, li havia canviat la vida, una capsa de preservatius de color de carn que guardava curosament en un calaix de la tauleta des de feia dies i que aquella nit, aquella maleïda nit, plena d’erotisme i imatges pecaminoses anant i venint  pel seu cap, estava plenament disposat a estrenar.

L’amenaça d’un infern en flames es confonia amb el seu propi infern que el transportava cada cop més a les portes d’aquell pecat, al mateix temps l’anhel que li repicava dins del cap convertia en aigua la seva resistència fins el punt que, traspassant els límits de la moral apresa,  obrí de sobte aquell calaix i palpant a les fosques obtingué  el premi d’aquella caixa de pecat mortal que  cridava el seu nom cada cop amb més força.

La decisió ja estava pressa, aquella nit s’havia de condemnar així ho havia decidit, la idea que li havia fet bullir la sang d’aquella manera estava a punt de culminar, però com a qualsevol mortal en l’instant que s’ha d’enfrontar al Déu que ens ensenyen, decidí fer menor la seva pena i amb el condó a una ma  i les tisores de la Maria a l’altra el va foradar, al menys que el pecat sigui venial va pensar….

El petit Joseph, tercer fill de la família Ratzinger va néixer nou mesos més tard, fruit en parts iguals de l’amor, de l’escalfor d’aquella nit d’estiu……….i d’un condó foradat.

Se’m posa la pell de gallina tenir la consciència de com un fet tan aliè a la normalitat pot incidir en la vida quotidiana de tots plegats, dels que  allà hi varen morir, dels seus familiars i dels que des de la distància ens varen commocionar amb les notícies que ens venien, veient les imatges de tota aquella gent  a la que ni coneixiem però que a la vegada ens eren tant propers. Eren com a nosaltres gent que matina per anar a treballar, a estudiar …..

Després de cinc anys del succés i des de la prespectiva de un cruel passat que ha truncat les vides dels dos-cents noms anònims que avui hem recordat, hauriem d’acceptar tots plegats que d’alguna manera tots varem ésser víctimes de una realitat que ens ha despertat sobtadament a l’evidència que la vida és injusta amb els més febles, sempre ho ha estat.

Per a tots ells el meu record particular i el propòsit de viure el que a mi em toca i a gaudir-ne com si avui fos el darrer dia.

I un cop passat l’efecte que es buscava, en els implicats qui els restitueix el que se’ls ha pres de manera tan bastarda?, qui és l’espabil·lat capaç d’esborrar la percepció per a la resta dels mortals de que l’un és un corrupte, un espia o un pervertit sexual?.

Tenim una tropa de jutges que es dediquen a perseguir dictadors sud americans i en canvi se’ls arronsa la valentia quan haurien de jutjar els del nostre passat, de petits homes que pel fet d’haver estudiat cinc anys i haver passat unes oposicions es creuen amb el dret d’enfonsar reputacions que han costat moltíssim aixecar. Els podríem exigir entre tots una mica més de rigor en la feina que fan?. No us podeu ni imaginar el que em dol coincidir amb Rajoy ni que sigui per una vegada, però els afectats que han vist el seu nom en primera plana de un diari de gran tirada i han tingut que abaixar el cap davant els veïns d’escala, qui els restituirà?.

O som massa donats a veure fantasmes a on no n’hi han o els que haurien d’ésser l’exemple de discreció i pulcritud, és deixen vençer per la fama i acaben fent un nyap amb els diners públics que se’ls paguen. És massa bonic a vegades cobrar un bon sou, assolir una alta consideració social i a la feina deixar en llibertat a condemnats per pederastes  que acaben reincidint i matant. Quan l’opinió del ciutadà els estrenyi, sempre podran inventar-se una vaga per despistar.

Diuen els defensors de mantenir-lo, els sectors més conservadors d’aquest país és clar, que el Sant Crist ha esdevingut ja una tradició en les escoles i fent servir la mateixa argumentació que impedeix a Garzón desenterrar els morts del bàndol republicà o obviar el lamentable estat en que el català s’ha vist abocat al ser sotmès a persecució i submissió al castellà durant 40 anys, s’aferren a uns drets adquirits des de la il·legalitat de una guerra civil que ens va costar molts morts i l’irreparable llegat de un país partit en dues parts enfrontades sense remei.

Potser el fet que els que busquen en la coartada de la Constitució la negació al dret d’expressió dels pobles que conformen Espanya s’hagin passat pel folre el capítol en que és parla de l’aconfessionalitat d’un Estat anormal en el que els de la dreta més extrema i els més declarats comunistes defensen el que no està escrit, és el que fa que quan els bascos o els catalans demanem alguna cosa ens foten el text constitucional pel cap i si son ells qui ho reclamen  s’agafen a l’estratègia de fets consumats o dels drets adquirits.

I no ens estan exigint que retornem el retrat del Caudillo, fent servir les mateixes raons, perquè a la resta d’europa estaria mal vist, que si no!!!.