Aquest dies tenim el pati hispà esvalotat a resultes del debat que en el Parlament s’està duent a terme sobre la prohibició o no de les curses de braus.
Com no podia ser d’una altra manera en un país suposadament democràtic i avançat com és el nostre, és de lògica que aquestes coses es parlin i debatin en el marc d’un Parlament amb total normalitat i sota l’ampara de les garanties que donen les lleis, que és el que toca quan del que es tracta és de legislar.
Com no podia ser d’altra manera, les reaccions que l’editorial conjunt d’ahir han provocat a Madrid ja ens les esperàvem tots plegats, la constatació de la reacció indica que no han entès absolutament res del missatge al que de manera multitudinària varem donar suport molts catalans i de la resta de l’estat, dieu-me agosarat però jo diria que ni l’han llegit. La resposta a un text equilibrat, ponderat ple de seny i de coherència, ha vingut plena de desconsideracions, insults, manca de respecte i poca classe, qüestió d’estils.
Els catalans ja estem acostumats a actituds semblants quan no més extremes, hi estem avesats pels arguments grollers i fal·laços dels qui ens ataquen la llengua amb l’absurd del perill del castellà o quan ens acusen d’insolidaris i articulen campanyes polítiques per anar a buscar quatre vots a San Julián del culo prieto posant la ideologia davant de la convivència. Ho fan tant sovint que ja ens sembla fins i tot normal.
No m’agrada ser espanyol, em genera un rebuig tant gran cada dia que passa que dubto que mai el pugui reconduir. El meu projecte personal no passa ja per Espanya i menys quan he pogut comprovar que l’únic que els interessa de nosaltres és la contribució que fem amb el nostre 10% del PIB a la caixa nacional, per a pagar les festes dels altres.
No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius catalans amb l’editorial que han publicat avui com una pressió intolerable al constitucional, després de tres anys de conyes, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra fent servir falsedats, recusar a membres del tribunal perquè no puguin fer la seva feina o bloquejar la seva renovació per a manipular, pervertir i potinejar la voluntat d’un poble.
Les tertúlies de les emissores estatals de la digital terrestre hispana, aquests dies estan un pel esvalotades, les discussions ofereixen un ventall molt variat, entre el nyap del rescat de l’Alakrana, la controvèrsia que SITEL ha generat entre els populars, els 10M€ d’ajuts que papa Chávez li va concedir a l’empresa en la que la seva filla exerceix d’apoderada, el misteri de l’empadronament valencià de la vice de la Vega o els efectes de la convenció socialista del cap de setmana, en tenim per remenar i triar.
Les persones que tracten dels temes solen ser de l’òrbita del partit popular i fins i tot d’una mica més enllà, però de tant en tant algú que es declara socialista també hi participa, el que provoca que el sofert espectador que se’ls mira, entre els crits que es llencen els uns als altres i la mania que tenen de parlar tots a una sense respectar el torn de paraula, (deu ser costum això a Espanya), dubto que en tregui l’aigua clara de cap dels temes que s’estan tractant, això si l’esport habitual d’aquests debats és fotre-li canya al Zapatero faci el que faci, no en surt massa ben parat el president.
Finalment el serial, el show de l’Alakrana ha finalitzat feliçment per a la gent que estava retinguda a Somàlia i per els seus familiars. Han hagut de passar per caixa i pagar uns dos milions i mig d’euros, suposo que els propers dies ens explicaran a càrrec de qui ha anat la quota, si del govern o l’armador del pesquer, per a concloure un despropòsit que hagués pogut acabar en una veritable tragèdia per els tripulants i els seus.
El que és evident, a part de consideracions varies com perquè el govern d’Espanya s’ha d’implicar en l’alliberament d’un vaixell que navegava sota una altra bandera o de la decisió maldestre de portar a Espanya dos dels pirates capturats quedant en un desavantatge evident a l’hora de negociar i deixant de banda errors palmaris que s’han produït per part de tots, que aquí els “dolents” son els pirates i al mateix temps reconèixer que la negociació per l’alliberament ha estat un nyap de proporcions indescriptibles.
Bloc d'opinio de l'Eduard Diaz
Escriu el terme que vols cercar i prem entrar.
Copyright © 2004–2009. All rights reserved.
RSS Feed. Aquest bloc està optimitzat per a Wordpress i fa servir Modern Clix, un tema dissenyat per Rodrigo Galindez.