Blog
607
blog,paged,paged-9,bridge-core-1.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.0.9,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive

Blog

Definitivament no hi ha res més semblant a un espanyolista de dretes que un d'esquerres. Faig aquesta afirmació en veure el que ha durat el miratge de la tercera vía impulsada pel PSC, en el moment en el que la seva líder, "La Karma", l'ex president ara reconvertit en senador José Montilla o el que ha d'ajudar a portar tot aquest projecte endavant a Espanya, el cap visible del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba han decidit obrir la boca per parlar de l'Estat Federal o del dret d'autodeterminar-se. Poca broma, puntada al cul de la proposta federalista, del referèndum i la resta d'hòsties. Per ells, igual que pels del PP Espanya és una i fora conyes.

Amamos Cataluña, la queremos tanto que nos duele en el alma, hasta reventar. Queremos a sus gentes y su cultura, es por eso que no cejamos en nuestro empeño por joder a todo lo que huela a catalán. A pesar de los planes españolizadores de niños del Ministro Wert, de los esfuerzos por ningunear su lengua y perseguirla en las escuelas, administración y sistema judicial, la queremos, no lo podemos evitar.

Pels vols de l'any 2004, mentre a Catalunya es discutia el nou estatutet i a Espanya el PP recollia signatures en contra de tot el que fos sospitós de català, en Carod Rovira va despenjar-se amb unes declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid que provocaren el primer boicot seriós als productes catalans, principalment al cava, ja em diràs tu perquè no als iogurts Danone, les compreses Ausònia o als fesols de Santa Pau.

Fot quatre dies que se m'apareix en somnis l'Esperit Sant amb les tres ratlles d'Adidas per sobre les ales i l'escut del Reial Madrit i el logo de BTW a la pitrera piulant sense parar, Cristiano, Cristiano!. Al final tindrà raó en Gonzalo quan em vol convèncer de que la societat actual està dominada pel consumisme, culpa d'un capitalisme salvatge que ens domina i sobre el que no hi mana política ni govern. En part em satisfà que d'una de les coses dolentes que ens passen no en tinguem la culpa els nacionalistes catalans. Si els més propers a Déu nostre senyor estan esponsoritzats per alguna multinacional, ja m'explicaràs!.

Mentre en la Espanya unicel·lular i amèbica era tema central de qualsevol tertúlia el Villarato, quatre anys sense mamar-la amb la despesa que ha fet l'equip blanc per cert amb el crèdit de la Caja Madrid que haurem de pagar tots nosaltres, son molts anys i que si el Cristiano era millor que el Messi -Ai animalons-, a Catalunya s'ha estat treballant a nivell internacional per arribar fins a on som ara a tocar de les portes del nostre Estat. El tret de sortida va ser la sentència sobre l'Estatutet, ni aquesta merda ens van voler deixar tenir aquesta gent, i les retallades que en va fer un Constitucional desprestigiat, polititzat i caduc. El que es permetia en altres territoris amb texte calcat no ens ho permetien a nosaltres, però ja se sap, Catalunya és Catalunya.

Abans d'ahir havia de ser festa gran, El día de la Hispanidad. El 12O dia de la commemoració del genocidi perpetrat pels espanyols segles abans en el continent americà, el dia de la raça -i ens diuen Nazis a nosaltres-, havia de ser la constatació d'aquesta majoria silenciosa de catalans amb el 'corazón partio' amb els que tant el PP com Ciutadans s'han omplert la boca durant tants anys, els més de sis milions que segons ens explicaven per aquí i per allà, estaven a favor de la idea d'Espanya que ells defensen ja que no havien assistit a la mani del #11S2012. Els convocaren però no hi eren, senzillament no hi varen anar.

L'Agnès vella lluitadora antifranquista, veu estorada com el seu partit abans catalanista, trampeja en l'actualitat política sense rumb, com un boxejador sonat esperant la campana salvadora que li permeti parar una estona, agafar aire i descansar. Li cal més que l'aigua, perquè es mou pesant, sense reflexes i amb la guàrdia baixa, rep un cop darrera l'altra sense capaçitat per a reaccionar.

Mentre a Espanya li plouen hòsties per tots cantons i el president Rajoy fa l'estàtua, els ministres del seu govern tenen com a única obsessió espanyolitzar Catalunya com si la prima de risc, el rescat, el 25% d'atur, Bankia, el cas Gürtel o el deute acollonant no existissin. Està vist que des de la manifestació del 11S2012 tenen l'ocasió de plantejar el que sempre li funciona al nacionalisme espanyol, tapar amb el llençol català els problemes econòmics i socials que pateixen i reunificar la tropa ja sigui de dretes o d'esquerres. ¡Ataca Tizona, arremete Colada!.

En Narcís, el meu metge de capçalera al CAP, em diu que sap quan algún responsable del PP ha sortit explicant-ne alguna de grossa per TV perquè se li omple la consulta de pensionistes amb la tensió disparada i el marca passos a punt d'explotar per les taquicàrdies que els agafen. Acte seguit els veu per la finestra cames ajudeu-me, cap a la Caixa a esborrar la banda magnètica de la llibreta de tant passar-la per verificar que aquest més els hagin ingressat la pensió, fent parada abans a la farmàcia per a comprar les píndoles que els ha receptat i a on els espera una altra dosi d'emocions fortes amb el co pagament i l'euro sanitàri. A aquest ritme ens carreguarem a la meitat dels jubilats a base d'espants, o potser és el que volen?, aquests fills del Fraga en saben un niu d'això de reduïr despesses.

Collons quin espant! Ahir després de veure la resposta fulminant del Barça als crits contra Catalunya i els catalans que proferia l'afició sevillista en el partit del 6 de 6, vaig donar-me un petit homenatge veient Braveheart, de Mel Gibson, mala idea. M'he passat tota la nit somniant com la Sánchez Camacho i l'Albert Rivera, m'esquarteraven com si fos un escamarlà a la planxa en el poltre torturador al vell mig de la plaça de Catalunya de Girona, no sé que m'ha fotut més engoixa que em desmembressin davant de tothom o els llavis de pop de l'Alícia a punt d'explotar pel bòtox a dos pams de la meva cara, quin patir deu meu!!.

El xiuxiuejador, intrigador i glutural Alejo, l'ha tornat a liar, l'home li ha agafat gust a això de viure en un país de llibertats com el nostre, a pesar de que els seus avantpassats més recents ho van voler d'altra forma durant més de quaranta anys. A ell això de la democràcia i la llibertat, coses de rojos i de diables, li ha vingut de collons.

Avui tinc la sensació, equivocada o no el temps ho dirà, d'estar més a prop que mai d'aconseguir la independència del meu poble. M'ho diu el cor, alimentat per una il·lusió folla, sense lògica, que ha anat creixent arreu sense parar fins a arribar a transformar el desig en una realitat possible.

De petit recordo, en una Espanya endarrerida, reprimida i provinciana unes escenes de "l'últim tango a París" en les que el Marlon Brando es sucava el melindro amb mantega de la fina per sodomitzar a Maria Schneider a la cuina, varen provocar que la meitat del país anés en peregrinació a Perpinyà per a veure el film. El que l'havia vista l'explicava l'endemà als companys de feina com si fos el no sé què, mentre que l'altra meitat feien d'amplificador pel que s'inventaven, avui aquesta peli l'han feta ja unes quantes vegades per televisió, ja veus la tonteria. El sexe, juntament amb el fútbol, era una de les aspirines per una societat mancada de llibertats i a on tot era pecat, sobretot el que es relacionava amb el sexe. Passats 50 llargs anys des d'aquella època Espanya, en l'esencial, ha canviat ben poqueta cosa, aquí tothom presumeix de modernitat fins que apareix l'Olvido Hormigos i ja l'hem liada altra vegada.

Aquest cap de setmana el meu amic Alberto José Borja de Madrid, m'ha trucat més tensionat que un filferro perquè havia sentit en el Gato al agua, programa de TV, de culte a Espanya per enyorats del règim reconvertits en demòcrates de centre, que Pujol, l'ex-president Pujol s'havia afluixat el cinturó i el nus de la corbata i havia dit no se què d'unes putes romaneses en una entrevista publicada al setmanari Presència.