Blog
607
blog,paged,paged-8,bridge-core-1.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.0.9,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive

Blog

Ja he acabat la paciència, em declaro sobirà i independent tot a la vegada. Perquè matar el garrí a pessigades fent-lo patir podent-ho fer d'un sol cop? te molts més avantatges i és molt més efectiu. Declaro formalment no tenir ni rei ni amo i estableixo els límits de la meva parcel·la com república independent, fins que es proclami la catalana, moment en la que amb molt de gust li transferiré totes les meves autoritats i competències. Si tenen pebrots ara que vingui l'estirada de la Llanos de Luna amb les hòsties de la bandera que soc capaç de declarar-los la guerra. Per anar a partir d'ara a la feina, el súper, els cinemes o els restaurants, hauré de portar el passaport a la butxaca o infiltrar-me en territori hostil amb vestit de camuflatge i cara emmascarada a l'estil Steven Segal [Esteve Sigala pels amics] en les incursions que realitza per territori enemig en qualsevol de les seves pel·lícules, ja ho veurem!

Tinc molts amics i coneguts que son socialistes i la majoria d'ells son també independentistes, uns poquets no ho son. No en conec cap però que estigui en contra d'exercir el dret d'autodeterminació en general i en el cas de Catalunya en particular menys. Deu ésser cosa dels gironins perquè a ells i a mi ens costa d'entendre com la direcció del partit que els representa, hagi triat que el proper dimecres faran front comú amb el PPC i C's votant en contra del manifest sobiranista en el Parlament. El principi de legalitat que reclamen es podria donar si la consulta, no referèndum, es realitzés d'acord a la Llei de Consultes que s'ha de formular des de Catalunya, això seria prou per ells?, o dubto molt.

Si no es pren una mesura exemplificant amb tant de mangant que corre deixat anar n'acabarà passant una de grossa. Mentre els nostres governs retallen en sous, drets socials i la gent cau en cascada en la teranyina de l'atur, els casos de corrupció dels qui integren l'aparell de l'Estat, polítics i d'altres animalots de mena no paren d'arribar a les portades amb xifres milionàries. Ara és el PP que és veu implicat en el cas Bárcenas, que està cantant com un canari per salvar el cul, en una estafa d'incalculables proporcions polítiques pels comptes a Suïssa, per la quantitat de milions robats i no declarats, pels pagaments en negre als alts càrrecs i ministres del seu partit i tot això des de 1988, molt més que uns simples esborranys prefabricats de pressa i corrents com els del Mas o els Pujols.

A can PSC no han dormit massa aquesta nit decidint el discurs per explicar a la gent el que ahir els van dir els seus col·legues d'Espanya i aguantar la mirada. L'exercici de funambulisme que s'havien proposat fer era impossible i les tesis que el seu primer secretari va portar com a gran aposta al Comité Federal del PSOE varen ser rebutjades una darrera l'altra, el que els ha convertit ja per mèrits propis en els caganers de Catalunya. Ni una sola vegada, ni una puta vegada en la seva història que ja és dir, al PSC se li ha passat pel cap discutir la decisió del germà gran d'Espanya res realment important, ni quan entrava en conflicte amb el que s'entén hauria de ser prioritat i posicionar-se en defensa de Catalunya. Què es pot esperar de gent com el Navarro, Montilla o la Chacón si ni Reventós, Obiols o Maragall o varen fer?.

Si Catalunya fos Extremadura o Andalusia ja faria una pila d'anys que seríem independents, dit clar i ras. Ho digui o no la Constitució, si des de la presidència d'una o altra Junta el Monago o el Griñán fossin tant insistents amb el tema com ara ho és el president Mas, qui seria capaç de dir que no a deixar-los fotre el camp?. El problema de no ser un forat negre econòmicament parlant, és que crees addicció en els altres i Espanya comença a tenir "mono" de Catalunya.

Els presidents Rajoy i Mas es reuneixen a Moncloa per acordar la data del referèndum d'autodeterminació per el 11S2014. Alícia Sánchez Camacho ha dit exultant, "Des del PP sempre havíem entès que la democràcia era això, el que passa és que us volíem fer...

Una de les variables que feia oscil·lar més el resultat de les enquestes que es varen fer abans del 25N entre els favorables o contraris a la independència, era, si al final de tot aquest procés, Catalunya quedaria dins o fora d'Europa, bé millor dit, dins o fora de l'UE que no és el mateix. La manifestació del 11S2012 ens va fer encetar un debat tant necessari com incert, a on s'hi mesclen a parts iguals fal·làcies interessades i optimismes desmesurats que han fet difícil de situar la realitat d'un tema realment complexe a on a més dels sentiments s'hi barregen la política, la economia i la legalitat internacional i això no ho fa de per si gens senzill d'explicar i d'entendre.

Un dia qualsevol, en qualsevol claveguera de la capital del regne ....... PJ - Vamos a ver, tan difícil es encontrar alguna cosa que comprometa a cualquiera de los capitostes secesionistas catalanes? estamos perdiendo eficacia y precisión y eso años atrás no nos pasaba! JMA - Si, parece como si 40 años de democracia hayan borrado todo lo que se aprendió con el Caudillo, la inmersión ha hecho más daño de lo que pensábamos, menos mal que en el Mundo de arriba, estan los Wert, Montoro y Paco Marhuenda con sus portadas y algunos coroneles con cojones que si no .... SS - Es que no hay nada sr. Jo..

Mentre el Mou no sap com fer-s'ho perquè el Florentino el foti fora del Madrid i li pagui els 24M€ d'indemnització pactada, a Espanya la policia, els serveis secrets i els diaris que marquen tendències han perdut la vergonya i la cautela i elaboren els esborranys de cinc en cinc no fos cas que amb un de sol .... De fet la cosa no em sembla pas més greu del que ja ho va ser el que en campanya catalana va vincular el Mas i els Pujol amb els comptes a Suïssa, simplement a força de repetitiu menys original. Fins i tot amb el merder han aconseguit despertar de la letargia gironina post electoral un semi enterrat Nadal, no el del fum, fum fum, el del PSC, que posat en peus ha reclamat les mateixes responsabilitats que no varen assumir ells en l'època del Felipe Gonzàlez amb el terrorisme d'Estat dels GAL.

Srs Artur Mas i Oriol Junqueras;

Per decidir el futur del nostre poble no calen tantes converses si realment estem per temes de país i no per altres punyetes. No em vingueu amb negociacions eternes que ja ens coneixem fa estona. Passades les primeres escalfors d'orelles, els primers fogots i fal·leres ara els toca als dos ser valents i decidir quan ho podrem fer nosaltres.

L'homenet del bigoti dibuixat i abdominals de Geyperman ha tornat a la vida pública, bé ho ha fet evident sense dir-ho perquè no n'havia marxat mai. El president més dotat per les llengües que ha donat Espanya, capaç de parlar en català mentre follava, (era això el que va voler dir amb lo de la intimitat, no?) i al cap de poc en mexicà amb el superdotat intel·lectual del Bush bebent whisky i menjant galetes a una, vol tornar a la primera línia política o aquesta impressió em fa. Després d'una temporada exercint de Sàuron a la terra fosca de la FAES ens ha enviat el Wert, fidel Golum particular, a preparar-li el camí de tornada.

L'espanyolisme es diferencia del catalanisme, en la persistència, exageració i superba. És com un gran curró, amb les proteccions d'un estat al darrera que va fent via poc a poc, sense aturador ni clemència, no pararan mai. Si voléssim trobar un símil en el futbol, mentre el catalanisme, representat amb un Barça que enamora amb el seu joc, en té prou amb guanyar i fer-ho bonic, l'espanyolisme, el Madrid del Cristiano, el Pepe i el Mou busca la grenya i la humiliació del rival, si te'n poden fotre 5 no s'aturaran en 4.

Una de les raons per les que molts catalans no ens sentim espanyols és per la bel·ligerància persistent dels descendents del Cid Campeador amb el català. Han passat anys i panys i l'anhel dels espanyols per escanyar la nostra cultura i el nostre idioma es manté amb la mateixa força i el mateix empeny que nosaltres tenim per a conservar-los. Recordo ja fa uns quants anys, escoltant Francesc Ferrer en un programa a TV3 que li va dir al entrevistador referent al Felip V, que els espanyols ens havien volgut aniquilar no solament a nivell cultural sino físicament. Allò em va semblar una mica fort però veient el que està passant entenc que un home curós com ell digués el que va dir aleshores.

Si un tiu que hagués viscut els darrers 10 anys dins d'un ou Kinder gegant n'hagués sortit el 26N hauria tingut la sensació de que el PPc i C's eren els vencedors de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, però mirant els resultats de les dues formacions la pregunta que es faria és, i per què estan tant contents aquests?. Les dues opcions que es presentaren amb un programa unionista a sota del braç, només han aconseguit ser la representació del 20,7% dels catalans, i el PPc a més ha passat de ser la tercera a la quarta força política i tot això amb el discurs de l'home del sac, la guerra bruta de "El Mundo" i tot plegat. Voleu dir que n'hi ha per tant, companys?.

Hi havia una vegada tres catalanets que vivien plegats en una casa en la que el pas del temps i la manca de manteniment havien convertit en inhabitable. Humitats, falta d'aïllament, canonades foradades, fustes corcades i goteres havien fet de l'antiga llar un espai sense les condicions necessàries per a viure-hi mínimament bé. L'amo, el gran llop que els cobrava el lloguer amb el que mantenia confortables la seva i les altres setze cases que tenia llogades en el mateix carrer, els donava sempre llargues, quan els catalanets li reclamaven els arranjaments necessaris per a convertir la seva llar en un lloc digne s'havien de sentir que no era el moment, que no hi havien diners i d'altres mariconades. La darrera vegada mentre tornaven cap a casa cap cots veient com en la resta de les cases tots vivien molt millor que ells, varen decidir, ja que l'amo no estava disposat a ajudar-los, pendre determinacions.

La Camacho s'ha cobert de glòria en el debat i ha ensenyat a tota Catalunya que no sap sumar. Mentre argumentava els milions que trauria de les ambaixades i de les subvencions al català i es preocupava per l'estat de nervis del candidat del PSC el Pere Navarro, va la tia i ens ensenya un cartell amb una simple suma, mal feta, el que sumava 1.318M€ a ella n'hi donava 1.218M€!. Coneixent com fan els números els dos ministres del PP del ram econòmic d'Espanya, el de Guindos i el Montoro, un servidor no s'ha sobre excitat amb la cagada, a la fi que cony son 100M€ de més o de menys quan per Bankia la diferència comptable ens ha costat a tots plegats 35.000M€?.

Els calaixos del Ministeri de l'Interior no paren quiets buscant l'esborrany  que ha omplert les darreres portades de "El Mundo" sense èxit. Ningú de la brigada de delictes econòmics en té constància de que alguna vegada un informe així hagi existit, segurament al haver-lo redactat agents d'intel·ligència, tal i com passa en les pelis del 007, s'ha autodestruït als cinc segons d'haver-se publicat, el cos del delicte, l'esborrany que havia de posar en evidència que el president Mas, la família Pujol sencera i fins i tot el Conseller Felip Puig eren part de l'entramat del cas Palau a benefici particular, s'ha fet fonedís. Cada cop és més evident que s'han conjugat els tres elements per bastir la conxorxa que pretenia influir sobre el resultat del proper diumenge, 1) La por al procés sobiranista engegat a casa nostra, 2) Un suposat periodista capaç de menjar el que li donin sense preguntar l'Eduardo Inda, la puta del Rei del amo de El Mundo que serveix per tot allò que interessi fer 3) La Col·laboració necessaria de l'Estat i del Govern d'Espanya, en part o en la seva totalitat, per intentar destruir a l'Artur Mas amb males arts.

Ahir, en homenatge al gran pallasso Miliki, referent infantil de millers de nens d'aquest país els anys 70 i 80, a TV3, la nostra, varem assistir a la funció d'un espectacle de circ que em va fer posar els pèls de punta pensant quina classe de dirigents tenim. No tots es varen comportar com si estesin fent un monòleg del Club de la Comèdia, però uns quants d'ells s'hi podrien ben dedicar, altra cosa es si farien prou gràcia a l'auditori per a guanyar-se la vida amb aquestes coses que ja serien figues d'una altra panera.

I a la fi ha aparegut!. De la lluita mediàtica que des de fa temps es porta a terme a la capital de les Espanyes per erigir-se com l'abanderat contra les pretensions catalanes d'independència davant la renúncia que segons ells fa el govern, el Mundo, ha aixecat la ma i ha acusat al president Mas i a tota la família Pujol de corruptes, no s'hi posa per poc aquest. Us faré una petita confidència, feia molt de temps que ho esperava. Ha aparegut el bufó del regne!.

Hauré de maleir al pare del cap de bou que assigna el repartiment de zona d'enganxada de cartells electorals en el meu barri, cada any em fan el mateix, collons!. Obro la persiana quan encara no ha sortit el sol i em trobo amb l'Albert Rivera de C's al davant, retocat de dalt a baix amb Photoshop, quina mata de cabell que li han posat! i amb l'eslògan que ben podria ser d'una cançó de la Paloma San Basílio,- que se'n haurà fet d'aquesta dona-,  Mejor unidos. Com diu el meu amic Narcís, almenys aquest cop s'hi ha posat vestit i no ensenyant el cul!.

La Soraya, la primera portaveu del govern espanyol que fa servir un coixí sota el cul en les rodes de premsa, va fer el ridícul més evident i ja van no sé quantes vegades, argumentant l'exclusió d'una Catalunya independent de la UE i del euro llegint el pronunciament que va emetre el col·legi de comissaris de la CEE el 2004 sobre l'independència d'Argèlia de França el 1962. Ja és curiós, no ens volen equiparar amb els processos d'independència de Kossovo, Escòcia, Flandes, Eslovàquia i Txèquia o Quebec però en canvi amb el del país nord africà ja els hi va bé. El 1962 entre d'altres coses, ni existia la UE, ni l'euro havia nascut, els Estats Membres eren 6 no els vint-i-set que som ara, ni ens regia el Tractat de Lisboa ni s'havia celebrat la Convenció de Viena, Argèlia, si no ho tinc mal entès no està al continent i a l'España del Franco no la volien veure ni en pintura per Europa, bàsicament per ser un règim dictatorial d'aquells de referèndums del Montilla i això als europeus no els agrada ni en el 1962 ni ara.