Blog
607
blog,paged,paged-7,bridge-core-1.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.0.9,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive

Blog

El Senyor va voler fer coincidir en la mort tres personatges que molt poc o quasi be res varen tenir en comú en vida, potser per allò de compensar va cridar de cop Bigas Luna, Sara Montiel i va cloure la terna amb la Margaret Thatcher, la Dama de Ferro. Els milers de seguidors del director català i de l'actriu manxega ploren la seva pèrdua els cadells neoliberals d'inspiració thatcheriana de la seva ideologia Aznar, Bush, Sarkozy, Merkel, etc. m'hi jugaria un euro a que no. Els pebrots de ferro de la Thatcher van posar de moda el Thatcherisme i així tenim el món com el tenim avui, agafat tot ell amb pinces.

El president de la Xunta, Alfredo Nuñez Feijóo, possiblement l'home dins el PP amb el perfil de delfí més clar del seu actual lider Mariano Rajoy, s'ha ficat en un femer descomunal i la merda li arriba fins el coll. Unes fotos seves amb un narcotraficant condemnat ja fa vint anys compartint aficions i lleure l'han situat a l'ull de l'huracà i a hores d'ara el seu futur en la política nacional, està si més no, en qüestió.

No voldria que se m'interpretés malament, les cases reials i la noblesa per a mi son anacronismes del passat que no se ben be per quins set sous han arribat fins els nostres dies però la d'Espanya a mi fins fa ben poc no és que hem molestés ni poc ni massa. Hem conviscut amb ells a la televisió, les revistes del cor i amb alguna que altra visita a la ciutat de Girona que ho deixa tot potes amunt fins que no marxen. Els hem vist moquejar a la graderia de Barcelona 92, casar-se i procrear-se com llampins amb total normalitat  i darrerament tot apropant-se a lo més terrenal, divorciant-se. S'ha fet un lloc en la nostra quotidianitat.

Ja fa fosc quan el Manel surt de l'administració de loteries amb la butlleta a la mà. Una combinació que li ha donat poques alegries fins ara però que porta gravada en foc al cap des que es va inaugurar el sorteig de la lotto  5, 7, 14, 23, 35 i 36. Poca esperança per arreglar el que una crisi que li expliquen però que no entén li ha espatllat. Sense feina des de fa anys ni expectatives de trobar-ne puja a la moto que l'ha de portar cap a la casa que li ha hipotecat l'ànima, li ha ensorrat la vida.

El que faltava pel duro! Kim-Jong-Un president de la república de Korea del Nord i líder polític del país per herència per part d'avi, ha declarat des de la capital amb nom de tot-terreny low cost, Pyongyang, la guerra a Korea del Sud i de retruc als EUA. Que no ho sap aquest home que ens movem en plena crisi del deute i ara estem per altres coses? El Pujol ja li hauria etzibat ja un "ara no toca, xaval!". Veient el comunicat que va fer per televisió, jo esperava que s'arranqués d'un moment a l'altra amb un Gangnam Style en tota regla, però no. Aquest tiu no veu el Polònia, segur!.

Els economistes, cultivadors d'aquella ciència que ens explica les causes que ens han portat al desastre quan ja no hi ha remei, ja fa temps que com si fos moda pronostiquen la fi del món mundial, els desastres de Nostradamus venen molts de llibres i com a profetes de l'antic testament des de la columna setmanal o el programa televisiu que protagonitzen ens foten la pell de gallina un dia si i l'altre també. L'excusa per a que se'ns posi malament el sopar d'aquesta setmana és Xipre i les conseqüències immediates que el que allà ha passat acabi passant també aquí.

Darrerament en aquest país, tothom sap perfectament el que el President Mas hauria de dir i hauria de fer, fins i tot les intencions ocultes i els pensaments de l'únic president que ha tingut els pebrots de fer del procés de sobirania nacional full de ruta del seu govern, posant-hi plaç i comprometent-hi al mateix temps el seu futur personal, professional i   el prestigi. Considerats grans gurus de la comunicació que es dediquen a fer opinió sense cap més risc que l'audiència, pontifiquen sobre el que hauria d'ésser l'actuació d'un govern dedicat d'una banda al funambulisme pressupostari per poder pagar nòmines i proveïdors i de l'altra aconseguir amb l'ajut d'ERC, la majoria suficient per a no desviar-se ni un mil·límetre del camí sobiranista que s'han traçat. Catalunya s'hi juga molt més que l'audiència.

Al final, se'ls va aparèixer la Verge!. Les eminents autoritats econòmiques europees han descobert fa un parell de setmanes que Xipre, la petita illa mediterrània de poc més d'un milió d'habitants era, el que en l'argot es coneix com un paradís fiscal!. Ni els va fer malpensar que de fa més de 10 anys, el 70% de la seva economia es basés en l'activitat bancària ni que el flux de capitals no massa clars que els arrivaven des de can Putin i la resta d'europa a cabassos, s'emblanquinessin allà tal com fan amb les façanes minimalistes i pulcres dels poblets que acullen la segona font d'ingressos de la illa, el turisme.

Duran i Lleida es troba fent el paper que més li agrada. Sentir-se important a Espanya fa que s'infli com un gripau fumant-se un Ducados, el fa quasi trempar més que ser ministre que ja es trempar i els catalans, poble singular que quan no hi arribem ens passem de frenada, li seguim el joc amb una candidesa inusitada. Volgudament o sense, dieu-me ingenu, s'ha convertit per un espanyolisme al que no li arribava la camisa al cos, juntament amb els esborranys imaginaris de l'UDEF ara de baixa o en la imputació de  l'Oriol Pujol en el cas ITV, en el corrosiu ideal d'un president que amb voluntat de ferro, sense defallir ni un sol moment, va cremant les etapes marcades cap a la independència. En aquests moments Duran s'ha convertit en una de tantes pedres que Espanya ha posat en mig del camí cap a Ítaca que els catalans hem emprés, quan els deixi de fer servei, l'apartaran.

Si algú cinc anys enrera ens hagués dit que en l'actualitat els catalans tindríem la independència a tocar de la punta dels dits l'haguéssim titllat d'il·luminat, babau o somnia truites, i en canvi és a on som ara. La gran empenta del 11S2012 va encendre un moviment imparable, que només podem malbaratar nosaltres, per impaciència, volent accelerar el pas quan no toca i equivocant-nos.

Els fets que hem viscut aquesta setmana ens han confirmat que Alemanya, l'altra temps gran locomotora del creixement i l'abanderadajunt a França d'una idea d'europa que ara es troba a faltar, continua pilotant amb ma ferma la ruta de la sortida d'una crisi que ens venen com a sistèmica i que s'acabarà simplement quan els bancs de la Merkel hagin cobrat els préstecs amb els que el sub d'europa varen inflar la bombolla econòmica i s'hagin tret de sobre el deute porqueria dels PIGS. Merkel es massa Merkel i el Busdesbank massa Bundes per un BCE de fireta.

Si l'àvia Lluïsa fos la ministra d'Economia i Hisenda del regne d'Espanya ja faria anys que hauria agafat el seu petit bloc d'espiral i aquell llapis Staedler groc i negre del número 2 que havia reduït a la mínima expressió de tant passar-lo per la maquineta i llepant-lo de la punta, equivalent de prémer el botó d'engegar l'iPad avui en dia,  s'hagués posat a fer sumes i restes com una desesperada fins a quadrar el pressupost. És el que han fet tota la vida les economies de la casa, no estirar més el braç que la màniga i a més deixar uns quants duros en un racó per quan vinguin maldades. A Espanya des de que ens varen fer creure que jugàvem a la primera divisió amb els calers que ens deixava Alemanya, la llibreta s'ha endreçat en un calaix fins el punt que el nostre deute ha arribat quasi al nivell de la producció de riquesa d'un any sencer, un 90,5% del PIBAquesta casa és una ruïna, un producte tòxic.

Mentre Messi i companyia es cruspien un Milà amb les dents menys esmolades del que ens deien i al Vaticà es decidia el futur de l'església catòlica entre fumera i fumera, el missatge cada cop més consistent de la possibilitat que el Parlament tiri pel dret i inicii el procés d'independència a través d'una declaració unilateral (DUI) agafava més força. Fins i tot, en la compareixença de les retallades dels divendres, la metro i mig de la Soraya, enfilada de puntetes darrera el faristol, es va referir a aquesta possibilitat comparant l'estat econòmic d'una Kosovo, cas de DUI més recent, que està molt pitjor que Catalunya, obvi! abans de prendre aquesta decisió ja ho estaven també amb l'única diferència que ara sobre Kosovo decideixen ells i no altres.

L'ex-tresorer o tresorer encara, del PP amenaça amb fer saltar la banca amb els seus papers. En plena era digital i de les tecnologies una simple llibreta manuscrita ha aixecat un rebombori descomunal. En uns quants fulls ens expliquen el perquè de la construcció de l'Espanya radial a base de comissions i suborns i deixa en evidència fent l'egípcia a la plana major del PP, la d'ara i la d'abans. Tothom ho nega, però de la fortuna acumulada pel penques a Suïssa, 38M€ per la patilla, se'n dedueix que alguna cosa hi ha de veritat, o també ens voldran fer creure que allí l'únic que hi sucava era el Bárcenas?.

Espanya és un país de carcamals a on la democràcia encara es mastega amb dents de llet. Escàndols de corrupció col·losals que s'amaguen en pseudo-legalitats i queden en res mentre s'inhabilita el jutge que ho jutjava, aventures financeres com Bànkia que ens està costant a tots plegats bous i esquelles mentre els responsables del projecte, Aznar, Blesa, Aguirre o Rato es queden al marge, la trèpula de pseudo feixistes militars que fan de la sortida de to, pas en fals o agressió verbal la seva bandera. El país està sobre passat, a nivell econòmic, polític i ètic i lo nostre, lo dels catalans ha sigut la gota que els ha desbordat el got. Els qui defensen el concepte d'espanyolitat de l'època del imperi han perdut el nord i això per una banda te un perill innegable, però per l'altra ens apropa a l'Estat propi de manera accelerada.

La setmana passada tampoc me'n vaig oblidar. Cada any des de 1982 commemoro amb un sopar, el fracàs de cop d'Estat d'aquella pila d'integristes vestits de militars que creien que consumir la llibertat en grans dosis ens feia mal i protegir-nos de la decadència comunista i el llibertinatge amb 40 anys més de dictadura, era el seu deure sagrat (sacrosanto, en diuen ells).

Mentre Anne Hathaway assitia a la cerimònia d'entrega dels Òscars amb aquell vestit rosa de Prada, de tela lleu i suggerent que convertí els seus mugrons punxeguts en portada de la premsa de mig món, "la Karma" amb el dentat profident, blanc i lluent buscava titulars i fotos marcant paquet en el Congreso i abstenint-se d'una votació pel dret a decidir presentada per CiU a la que el seu partit havia decidit donar suport. A la primera, l'acadèmia de Holywood la va premiar amb un Òscar per a la seva excepcional interpretació en els Miserables, a la segona el grup parlamentari del que cobra, amb 600€ de multa per la miserable actuació de la cagadubtes major del regne! Si, ja sé que la Karma surt malparada en la comparació amb la Hathaway, però em podríeu dir amb qui no hi surt malament?.

Massa sovint tinc la sensació de que les coses passen al nostre voltant sense que siguem capaços de veure-les, de notar-les o intuir-les. Relacionar fets de vint anys enrera amb esdeveniments d'ara és un exercici reservat a un nivell d'observació fi, a l'anàlisi acurat i rigorós dels punts que marquen els fets i a un temps del que per desgràcia nostra a la majoria ens manca.

Hi ha moments en els que et sents vell, sense forces i quasi vençut. Anys enllà de les ganes i l'empenta dels vint anys, amb masses confrontacions a l'esquena i la mandra de lluitar-ne de noves, es barreja entre les olors d'una crisi que ofega i el crit dels qui la ploren, la recança d'una esperança tant obligada com impostora. Si no fos així que ens quedaria?

Trenta cinc anys després d'haver perdut de vista el malson de la dictadura feixista entenc que en converses de la gent del carrer s'expressi enyor d'una època fins i tot no viscuda a on el preu que tots pagàvem era la llibertat.

Aquesta matinada sense poder aclucar l'ull he coincidit en el menjador de casa amb el Cheewby, l'amo del castell, un gat negre que ens va regalar la Núria companya de treball, ja fa una pila d'anys. Segons els càlculs que fa la Jordina la meva dona, no sé de on les treu aquestes coses, cada any d'un gat equival a set dels nostres i per tant en Cheewby deu passar folgadament del segle ja que en té més de setze, és més vell que l'anar a peu!.