-1
home,blog,paged,paged-9,bridge-core-1.0.6,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.2,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

En veu alta

Collons quin espant! Ahir després de veure la resposta fulminant del Barça als crits contra Catalunya i els catalans que proferia l'afició sevillista en el partit del 6 de 6, vaig donar-me un petit homenatge veient Braveheart, de Mel Gibson, mala idea. M'he passat tota la nit somniant com la Sánchez Camacho i l'Albert Rivera, m'esquarteraven com si fos un escamarlà a la planxa en el poltre torturador al vell mig de la plaça de Catalunya de Girona, no sé que m'ha fotut més engoixa que em desmembressin davant de tothom o els llavis de pop de l'Alícia a punt d'explotar pel bòtox a dos pams de la meva cara, quin patir deu meu!!.

El xiuxiuejador, intrigador i glutural Alejo, l'ha tornat a liar, l'home li ha agafat gust a això de viure en un país de llibertats com el nostre, a pesar de que els seus avantpassats més recents ho van voler d'altra forma durant més de quaranta anys. A ell això de la democràcia i la llibertat, coses de rojos i de diables, li ha vingut de collons.

Avui tinc la sensació, equivocada o no el temps ho dirà, d'estar més a prop que mai d'aconseguir la independència del meu poble. M'ho diu el cor, alimentat per una il·lusió folla, sense lògica, que ha anat creixent arreu sense parar fins a arribar a transformar el desig en una realitat possible.

De petit recordo, en una Espanya endarrerida, reprimida i provinciana unes escenes de "l'últim tango a París" en les que el Marlon Brando es sucava el melindro amb mantega de la fina per sodomitzar a Maria Schneider a la cuina, varen provocar que la meitat del país anés en peregrinació a Perpinyà per a veure el film. El que l'havia vista l'explicava l'endemà als companys de feina com si fos el no sé què, mentre que l'altra meitat feien d'amplificador pel que s'inventaven, avui aquesta peli l'han feta ja unes quantes vegades per televisió, ja veus la tonteria. El sexe, juntament amb el fútbol, era una de les aspirines per una societat mancada de llibertats i a on tot era pecat, sobretot el que es relacionava amb el sexe. Passats 50 llargs anys des d'aquella època Espanya, en l'esencial, ha canviat ben poqueta cosa, aquí tothom presumeix de modernitat fins que apareix l'Olvido Hormigos i ja l'hem liada altra vegada.

Aquest cap de setmana el meu amic Alberto José Borja de Madrid, m'ha trucat més tensionat que un filferro perquè havia sentit en el Gato al agua, programa de TV, de culte a Espanya per enyorats del règim reconvertits en demòcrates de centre, que Pujol, l'ex-president Pujol s'havia afluixat el cinturó i el nus de la corbata i havia dit no se què d'unes putes romaneses en una entrevista publicada al setmanari Presència.

Del que diuen la majoria dels polítics en els mítings als que ens sotmeten en plena campanya electoral, com deia la meva àvia, "la meitat de la meitat", això ens hem de creure. Des de la etiqueta que pengen al Mas com a independentista des de les files del PPC i el PSC, (ja és curiosa la coincidència de l'anàlisi, cony) fins a l'etiquetatge que en fan des d'Esquerra com un servent defensor de les polítiques de Zapatero o de soci ideal per el Rajoy, hi ha tant de tros que es fa impossible que ambdues siguin certes. El que deia, "la meitat de la meitat".

Quan la Jordina em va convèncer per a visitar París, mai no hagués dit que la ciutat m’agradaria tant. París és ense cap mena de dubtes una d’aquelles capitals a on qualsevol s’hi pot sentir bé, com a casa i si a més hi afegim la tranquil·litat d’un mes d’Agost i la sensació de tenir tot el temps del món estant de vacances, encare més.

Mesos enrera, la dimissió de Tony Blair va escenificar el primer esgraó del desintegrament de la aliança occidental en contra del món musulmà que es va escenificar amb la tristament famosa foto del trio calaveres a les Açores. Li va faltar temps, entre conferència i conferència, de renegar de les seves responsabilitats en un dels més cruels assassinats massius de la nostra història.

Cada cop que s'acosten eleccions el vell i gastat diria jo, discurs de les esquerres i la dreta es repeteix cercant en el subconscient popular el registre de la por que més d'una vegada en aquest país ha guanyat algun procés electoral. És tant evident que la dicotomia ha canviat des de fa temps com preocupant el fet que, des de els aparells de propaganda de partits sobretot etiquetats com d'esquerres, davant de manca de propostes sempre va bé apel·lar l'home del sac.

1. No t'has de prendre mai, un somnífer i un laxant la mateixa nit, si ho fas cagada l'has (mai millor dit). 2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l'any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda. 3. El millor amic de l'home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.

Heus ací que el dimecres passat ens varem despertar a Espanya sent un país intervingut per les autoritats econòmiques mundials. L'FMI i la UE ens han imposat uns estalvis que abans no havíem aprés a fer i a qui els ha tocat "la grossa" de la retallada han estat els de sempre, funcionaris, pensionistes, famílies i treballadors en general. De cop, lluny d'estar jugant a la Champions  econòmica ens hem trobat disputant-nos el play-off per a no baixar amb Grècia, Itàlia, Irlanda i Portugal. El país sencer en la puta misèria.

El passat febrer la Maria ens va deixar després d’una llarga malaltia de molts anys. L’Alzheimer li va recluir una ment d’infant en un cos envellit i gastat que a la fi no va poder resistir-se més al que es preveia com inevitable desenllaç i va col·lapsar.

Spain is different, i tant que ho és que li ho preguntin als magistrats del constitucional, o els jutges que s'entesten en ignorar lleis com les dels crims contra la humanitat o a la patrulla de polítics que s'intuien per sobre del bé i del mal i no han parat de posar la ma a la caixa. Que li ho diguin als 5 mil·lions d'aturats, als mil·lers d'empreses que tanquen per manca de crèdit, als que s'han sentit estafats pels bancs a qui a més els han de pagar les festes.