-1
home,blog,paged,paged-8,bridge-core-1.0.6,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.2,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

En veu alta

Srs Artur Mas i Oriol Junqueras;

Per decidir el futur del nostre poble no calen tantes converses si realment estem per temes de país i no per altres punyetes. No em vingueu amb negociacions eternes que ja ens coneixem fa estona. Passades les primeres escalfors d'orelles, els primers fogots i fal·leres ara els toca als dos ser valents i decidir quan ho podrem fer nosaltres.

L'homenet del bigoti dibuixat i abdominals de Geyperman ha tornat a la vida pública, bé ho ha fet evident sense dir-ho perquè no n'havia marxat mai. El president més dotat per les llengües que ha donat Espanya, capaç de parlar en català mentre follava, (era això el que va voler dir amb lo de la intimitat, no?) i al cap de poc en mexicà amb el superdotat intel·lectual del Bush bebent whisky i menjant galetes a una, vol tornar a la primera línia política o aquesta impressió em fa. Després d'una temporada exercint de Sàuron a la terra fosca de la FAES ens ha enviat el Wert, fidel Golum particular, a preparar-li el camí de tornada.

L'espanyolisme es diferencia del catalanisme, en la persistència, exageració i superba. És com un gran curró, amb les proteccions d'un estat al darrera que va fent via poc a poc, sense aturador ni clemència, no pararan mai. Si voléssim trobar un símil en el futbol, mentre el catalanisme, representat amb un Barça que enamora amb el seu joc, en té prou amb guanyar i fer-ho bonic, l'espanyolisme, el Madrid del Cristiano, el Pepe i el Mou busca la grenya i la humiliació del rival, si te'n poden fotre 5 no s'aturaran en 4.

Una de les raons per les que molts catalans no ens sentim espanyols és per la bel·ligerància persistent dels descendents del Cid Campeador amb el català. Han passat anys i panys i l'anhel dels espanyols per escanyar la nostra cultura i el nostre idioma es manté amb la mateixa força i el mateix empeny que nosaltres tenim per a conservar-los. Recordo ja fa uns quants anys, escoltant Francesc Ferrer en un programa a TV3 que li va dir al entrevistador referent al Felip V, que els espanyols ens havien volgut aniquilar no solament a nivell cultural sino físicament. Allò em va semblar una mica fort però veient el que està passant entenc que un home curós com ell digués el que va dir aleshores.

Si un tiu que hagués viscut els darrers 10 anys dins d'un ou Kinder gegant n'hagués sortit el 26N hauria tingut la sensació de que el PPc i C's eren els vencedors de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, però mirant els resultats de les dues formacions la pregunta que es faria és, i per què estan tant contents aquests?. Les dues opcions que es presentaren amb un programa unionista a sota del braç, només han aconseguit ser la representació del 20,7% dels catalans, i el PPc a més ha passat de ser la tercera a la quarta força política i tot això amb el discurs de l'home del sac, la guerra bruta de "El Mundo" i tot plegat. Voleu dir que n'hi ha per tant, companys?.

Hi havia una vegada tres catalanets que vivien plegats en una casa en la que el pas del temps i la manca de manteniment havien convertit en inhabitable. Humitats, falta d'aïllament, canonades foradades, fustes corcades i goteres havien fet de l'antiga llar un espai sense les condicions necessàries per a viure-hi mínimament bé. L'amo, el gran llop que els cobrava el lloguer amb el que mantenia confortables la seva i les altres setze cases que tenia llogades en el mateix carrer, els donava sempre llargues, quan els catalanets li reclamaven els arranjaments necessaris per a convertir la seva llar en un lloc digne s'havien de sentir que no era el moment, que no hi havien diners i d'altres mariconades. La darrera vegada mentre tornaven cap a casa cap cots veient com en la resta de les cases tots vivien molt millor que ells, varen decidir, ja que l'amo no estava disposat a ajudar-los, pendre determinacions.

La Camacho s'ha cobert de glòria en el debat i ha ensenyat a tota Catalunya que no sap sumar. Mentre argumentava els milions que trauria de les ambaixades i de les subvencions al català i es preocupava per l'estat de nervis del candidat del PSC el Pere Navarro, va la tia i ens ensenya un cartell amb una simple suma, mal feta, el que sumava 1.318M€ a ella n'hi donava 1.218M€!. Coneixent com fan els números els dos ministres del PP del ram econòmic d'Espanya, el de Guindos i el Montoro, un servidor no s'ha sobre excitat amb la cagada, a la fi que cony son 100M€ de més o de menys quan per Bankia la diferència comptable ens ha costat a tots plegats 35.000M€?.

Els calaixos del Ministeri de l'Interior no paren quiets buscant l'esborrany  que ha omplert les darreres portades de "El Mundo" sense èxit. Ningú de la brigada de delictes econòmics en té constància de que alguna vegada un informe així hagi existit, segurament al haver-lo redactat agents d'intel·ligència, tal i com passa en les pelis del 007, s'ha autodestruït als cinc segons d'haver-se publicat, el cos del delicte, l'esborrany que havia de posar en evidència que el president Mas, la família Pujol sencera i fins i tot el Conseller Felip Puig eren part de l'entramat del cas Palau a benefici particular, s'ha fet fonedís. Cada cop és més evident que s'han conjugat els tres elements per bastir la conxorxa que pretenia influir sobre el resultat del proper diumenge, 1) La por al procés sobiranista engegat a casa nostra, 2) Un suposat periodista capaç de menjar el que li donin sense preguntar l'Eduardo Inda, la puta del Rei del amo de El Mundo que serveix per tot allò que interessi fer 3) La Col·laboració necessaria de l'Estat i del Govern d'Espanya, en part o en la seva totalitat, per intentar destruir a l'Artur Mas amb males arts.

Ahir, en homenatge al gran pallasso Miliki, referent infantil de millers de nens d'aquest país els anys 70 i 80, a TV3, la nostra, varem assistir a la funció d'un espectacle de circ que em va fer posar els pèls de punta pensant quina classe de dirigents tenim. No tots es varen comportar com si estesin fent un monòleg del Club de la Comèdia, però uns quants d'ells s'hi podrien ben dedicar, altra cosa es si farien prou gràcia a l'auditori per a guanyar-se la vida amb aquestes coses que ja serien figues d'una altra panera.

I a la fi ha aparegut!. De la lluita mediàtica que des de fa temps es porta a terme a la capital de les Espanyes per erigir-se com l'abanderat contra les pretensions catalanes d'independència davant la renúncia que segons ells fa el govern, el Mundo, ha aixecat la ma i ha acusat al president Mas i a tota la família Pujol de corruptes, no s'hi posa per poc aquest. Us faré una petita confidència, feia molt de temps que ho esperava. Ha aparegut el bufó del regne!.

Hauré de maleir al pare del cap de bou que assigna el repartiment de zona d'enganxada de cartells electorals en el meu barri, cada any em fan el mateix, collons!. Obro la persiana quan encara no ha sortit el sol i em trobo amb l'Albert Rivera de C's al davant, retocat de dalt a baix amb Photoshop, quina mata de cabell que li han posat! i amb l'eslògan que ben podria ser d'una cançó de la Paloma San Basílio,- que se'n haurà fet d'aquesta dona-,  Mejor unidos. Com diu el meu amic Narcís, almenys aquest cop s'hi ha posat vestit i no ensenyant el cul!.

La Soraya, la primera portaveu del govern espanyol que fa servir un coixí sota el cul en les rodes de premsa, va fer el ridícul més evident i ja van no sé quantes vegades, argumentant l'exclusió d'una Catalunya independent de la UE i del euro llegint el pronunciament que va emetre el col·legi de comissaris de la CEE el 2004 sobre l'independència d'Argèlia de França el 1962. Ja és curiós, no ens volen equiparar amb els processos d'independència de Kossovo, Escòcia, Flandes, Eslovàquia i Txèquia o Quebec però en canvi amb el del país nord africà ja els hi va bé. El 1962 entre d'altres coses, ni existia la UE, ni l'euro havia nascut, els Estats Membres eren 6 no els vint-i-set que som ara, ni ens regia el Tractat de Lisboa ni s'havia celebrat la Convenció de Viena, Argèlia, si no ho tinc mal entès no està al continent i a l'España del Franco no la volien veure ni en pintura per Europa, bàsicament per ser un règim dictatorial d'aquells de referèndums del Montilla i això als europeus no els agrada ni en el 1962 ni ara.

Definitivament no hi ha res més semblant a un espanyolista de dretes que un d'esquerres. Faig aquesta afirmació en veure el que ha durat el miratge de la tercera vía impulsada pel PSC, en el moment en el que la seva líder, "La Karma", l'ex president ara reconvertit en senador José Montilla o el que ha d'ajudar a portar tot aquest projecte endavant a Espanya, el cap visible del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba han decidit obrir la boca per parlar de l'Estat Federal o del dret d'autodeterminar-se. Poca broma, puntada al cul de la proposta federalista, del referèndum i la resta d'hòsties. Per ells, igual que pels del PP Espanya és una i fora conyes.

Amamos Cataluña, la queremos tanto que nos duele en el alma, hasta reventar. Queremos a sus gentes y su cultura, es por eso que no cejamos en nuestro empeño por joder a todo lo que huela a catalán. A pesar de los planes españolizadores de niños del Ministro Wert, de los esfuerzos por ningunear su lengua y perseguirla en las escuelas, administración y sistema judicial, la queremos, no lo podemos evitar.

Pels vols de l'any 2004, mentre a Catalunya es discutia el nou estatutet i a Espanya el PP recollia signatures en contra de tot el que fos sospitós de català, en Carod Rovira va despenjar-se amb unes declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid que provocaren el primer boicot seriós als productes catalans, principalment al cava, ja em diràs tu perquè no als iogurts Danone, les compreses Ausònia o als fesols de Santa Pau.

Fot quatre dies que se m'apareix en somnis l'Esperit Sant amb les tres ratlles d'Adidas per sobre les ales i l'escut del Reial Madrit i el logo de BTW a la pitrera piulant sense parar, Cristiano, Cristiano!. Al final tindrà raó en Gonzalo quan em vol convèncer de que la societat actual està dominada pel consumisme, culpa d'un capitalisme salvatge que ens domina i sobre el que no hi mana política ni govern. En part em satisfà que d'una de les coses dolentes que ens passen no en tinguem la culpa els nacionalistes catalans. Si els més propers a Déu nostre senyor estan esponsoritzats per alguna multinacional, ja m'explicaràs!.

Mentre en la Espanya unicel·lular i amèbica era tema central de qualsevol tertúlia el Villarato, quatre anys sense mamar-la amb la despesa que ha fet l'equip blanc per cert amb el crèdit de la Caja Madrid que haurem de pagar tots nosaltres, son molts anys i que si el Cristiano era millor que el Messi -Ai animalons-, a Catalunya s'ha estat treballant a nivell internacional per arribar fins a on som ara a tocar de les portes del nostre Estat. El tret de sortida va ser la sentència sobre l'Estatutet, ni aquesta merda ens van voler deixar tenir aquesta gent, i les retallades que en va fer un Constitucional desprestigiat, polititzat i caduc. El que es permetia en altres territoris amb texte calcat no ens ho permetien a nosaltres, però ja se sap, Catalunya és Catalunya.

Abans d'ahir havia de ser festa gran, El día de la Hispanidad. El 12O dia de la commemoració del genocidi perpetrat pels espanyols segles abans en el continent americà, el dia de la raça -i ens diuen Nazis a nosaltres-, havia de ser la constatació d'aquesta majoria silenciosa de catalans amb el 'corazón partio' amb els que tant el PP com Ciutadans s'han omplert la boca durant tants anys, els més de sis milions que segons ens explicaven per aquí i per allà, estaven a favor de la idea d'Espanya que ells defensen ja que no havien assistit a la mani del #11S2012. Els convocaren però no hi eren, senzillament no hi varen anar.

L'Agnès vella lluitadora antifranquista, veu estorada com el seu partit abans catalanista, trampeja en l'actualitat política sense rumb, com un boxejador sonat esperant la campana salvadora que li permeti parar una estona, agafar aire i descansar. Li cal més que l'aigua, perquè es mou pesant, sense reflexes i amb la guàrdia baixa, rep un cop darrera l'altra sense capaçitat per a reaccionar.

Mentre a Espanya li plouen hòsties per tots cantons i el president Rajoy fa l'estàtua, els ministres del seu govern tenen com a única obsessió espanyolitzar Catalunya com si la prima de risc, el rescat, el 25% d'atur, Bankia, el cas Gürtel o el deute acollonant no existissin. Està vist que des de la manifestació del 11S2012 tenen l'ocasió de plantejar el que sempre li funciona al nacionalisme espanyol, tapar amb el llençol català els problemes econòmics i socials que pateixen i reunificar la tropa ja sigui de dretes o d'esquerres. ¡Ataca Tizona, arremete Colada!.

En Narcís, el meu metge de capçalera al CAP, em diu que sap quan algún responsable del PP ha sortit explicant-ne alguna de grossa per TV perquè se li omple la consulta de pensionistes amb la tensió disparada i el marca passos a punt d'explotar per les taquicàrdies que els agafen. Acte seguit els veu per la finestra cames ajudeu-me, cap a la Caixa a esborrar la banda magnètica de la llibreta de tant passar-la per verificar que aquest més els hagin ingressat la pensió, fent parada abans a la farmàcia per a comprar les píndoles que els ha receptat i a on els espera una altra dosi d'emocions fortes amb el co pagament i l'euro sanitàri. A aquest ritme ens carreguarem a la meitat dels jubilats a base d'espants, o potser és el que volen?, aquests fills del Fraga en saben un niu d'això de reduïr despesses.