-1
home,blog,paged,paged-6,bridge-core-1.0.6,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.2,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

En veu alta

Segurament, si avui Aznar hagués de passar el relleu del lideratge del govern i del seu partit no triaria Mariano Rajoy, antes muerto que sencillo!. Ho va deixar ben clar l'altra dia en una entrevista en Prime-Time a A3 amb la parafernàlia d'un president de govern en actiu i davant l'expectant audiència, va deixar prou clar que aquest PP no és el que ell volia per Espanya i el seu president tampoc, en va fer renúncia de la paternitat ja no és el seu successor.

Cada cop que obro la tele espero la imatge del Franco inaugurant algún pantà o alçant la ma com un Click de Famobil en plena Plaza de Oriente. Em sorprèn el subconscient amagat des de fa tants anys que em recorda vestit de calça curta amb davantalet blau i blanc, format en perfecte filera en el pati de l'escola cantant el Cara al Sol. La involució ideològica i política a la que ens estan sotmetent la gent del PP és tant important que fins em fa reviure a contracor un passat al que no m'agradaria tornar. Això no ho podem permetre de cap manera!

Un dels riscos de la clonació és que a algú amb més poc seny que el Sergio Ramos i amb els recursos suficients com per a no mirar prim li surti de la fava replicar José Maria Aznar, el rei o el Bárcenas. Algú es pot imaginar la seu de la FAES plena d'Aznarets petits corrent pasillo amunt i avall talment com barrufets amb bigoti i abdominals desproporcionats? o el rei i les seves rèpliques caçant tots a una elefants de Botswana?. Si el Bàrcenas tot sol s'ha emportat mitja Espanya a Suïssa que no s'hi haurien haver pogut emportar ell i els seus clons? fa venir esgarrifances i tot només de pensar-hi.

El parlament aragonès, format majoritàriament per lingüistes de reconegut prestigi mundial (!!??), han decidit en reunió solemne que a partir de les 00:00 del dimecres passat, interessant la precisió horària, el català que es parlava a la Franja, el que abans despectivament en deien Chapurriau, s'anomeni LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental) a més també n'han fet nèixer una altra que han anomenat LAPAPYP (Lengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenques i Prepirinenques) com que s'han deixat per definir la resta de la parla i per no deixar de banda les ganes de fer el ridícul que han demostrat, algú ja els ha proposat LAPOLLA (Llengua Aragonesa Pròpia de Otros Lindos Lugares de Aragón), però amb dues llengues noves ja s'havien passat del cupo setmanal.

Aquesta setmana passada, com solen fer cada dos anys, vaig rebre una trucada que esperava, un venedor de l'Editorial Planeta de la que era client des de feia més de vint-i-cinc anys em demanava dia i hora per passar per casa a presentar-me els novetats d'aquest any. Quan li vaig dir que no calia em va preguntar pels motius i no es va sorprendre gens ni mica en fer evident que era per l'actitud del seu president cap a Catalunya, per la zona de Girona estava rebent moltes negatives com la meva. El pare de Lara i tants altres com ell, va arribar a casa nostra fa molts anys amb una ma al davant i l'altra al darrera i amb esforç, treball i tenacitat va saber aprofitar les oportunitats que Catalunya li oferí i que no van trobar a la seva terra. Molts d'ells agraïts per la porta oberta es varen quedar i els seus fills i nets son ara els que aixecant una estelada criden en les manifestacions de l'onze de Setembre en favor de la independència, en català i en castellà. Pel que sembla això no li va passar al sr. Lara.

Un polític que "treballi", és un dir, en el Congreso de los Diputados de Madrid, percep per fotre potes enlaire el país, pujar-nos els impostos i deixar-nos sense feina un sou mig de 6.100,00€ cada mes. Molta pasta? depèn, si ho mirem amb els ulls del Duran i Lleida per exemple que es queixà no fa massa amargament, un polític a Espanya cobra poc. Per a algú que cobra de l'atur o el subsidi de subsistència o per a qualsevol pensionista, molt més del que disposa ell i els seus per a menjar tot un any.

Estimados:

Vaya por delante que entiendo ese miedo inconfesable que os provocó ver por la tele el pasado 11 de septiembre a millón y medio de catalanes enarbolando esteladas por las calles de Barcelona al tiempo que reclamaban su libertad. Que comprendo vuestra dificultad manifiesta para el análisis y el entendimiento que un acto sin parangón como este representa, no os habeis caracterizado jamás, desde tiempos inmemoriales, por vuestra facilidad para razonar ni empatizar y hasta me conmueve ese pánico casi infantil a permitir que la gente se exprese invocando no se que precepto constitucional. Por eso a mi no me ha extrañado en absoluto el resultado de la encuesta del CIS.

A Espanya el cognom més comú en comptes del "Garcia" hauria d'ésser "Malo" i darrera d'aquest en segon i tercer lloc, "Corrupto i Inepto". Tan li fot a més que el porti gent d'esquerres o dretes, alguns dos dels tres per part de pare i de mare, que el NYAP, així en majúscules, està assegurat. La mateixa setmana que la EPA (Enquesta de  Població Activa) situava de moment en 6,2 milions el rècord d'aturats, coneixíem que la presidenta de Sareb, el banc dolent dissenyat a càrrec de les nostres costelles, cobrava per la feina feta d'un mes 33.000,00€!

Per a mi és tot un misteri com la Llanos de Luna va venir a lluir roba de marques cares per aquí des de la seva Sevilla natal. Potser una mala nota en la oposició que la convertí en funcionària de l'Estat i va haver de triar de les últimes o un escalfament de joventut fruit d'un estiu d'aquells d'abans a la Costa Brava ens la va portar al Principat. El fet és que s'hi ha arrapat com en Pepitu a la grenya i d'aquí no en marxà ni amb aigua calenta, a veure si amb la independència tenim sort!. Per una nena amb currículum justet, més aviat escàs, arribar fins a on ha arribat la virreina deu ésser el "més Súper-Súper", parlant clar i ras, mola mazo i el més normal és que et pugin el fums al cap.

El millor que els podria passar a europa és que fotessin fora Espanya de la UE. Espanya és el càncer d'Europa i no el país gran i important que ens volen fer creures'ha convertit per mèrits pròpis en un Passiu Tòxic capaç d'engegar a la merda ella sola la idea d'europa que varen parir fa anys pro homes com Willy Brandt. És ja el paradís oficial de la mediocritat, de la corrupció, de la ineptitud política ...el país amb més lladres i pillos per metre quadrat de l'univers, el forat negre més important de tota la història econòmica mundial. Veient tot això algú pot tenir dubtes del que ens convé més els catalans?.

A dos dies d'un Sant Jordi transcendent per a reafirmar l'11S2012, les reaccions que dos vídeos publicats la setmana passada al YouTube han provocat a la xarxa a nivell de l'Estat espanyol han posat en evidència que a Espanya el que hauria d'ésser normalitat és excepció. Els dos valents que es varen atrevir a defensar-nos a cara descoberta el primer Ramón Cotarelo catedràtic de Ciències Polítiques de l'UNED el dret de Catalunya i els catalans a exercir l'autodeterminació des de la tertúlia política de la Tuerka.net i la Mel Domínguez una jove de Huelva resident a Barcelona, explicant l'adoctrinament catalanofòbic que des de petits es reb a la resta d'Espanya, els ha convertit en la diana dels insults més agres que havia llegit en molt de temps i mira que n'he sentit de grossos.

Reinhart, Rogoff i Falciani son tres noms que ens diran poc a la majoria dels mortals, però segurament d'aquí uns anys quan les dades per a fer l'anàlisi ens hagin arribat senceres ocuparan una part important en el puzzle que explicarà la nostra història. Els dos primers son dos economistes reputats de Harvard, que s'han fet un nom amb una teoria econòmica que demostrava que quan el deute dels estats superava el 90% del PIB d'un país, el creixement mutava de manera automàtica en decreixement i es feia necessària l'aplicació d'un concepte molt familiar, l'austeritat. El segon, un ex empleat de banca que va aconseguir acumular una llista de dipositants del banc HBSC de Suïssa i que ha posat en escac a milers de defraudadors i delinqüents que s'han emportat els diners que ara fan falta al paradís fiscal Helvètic.

Els polítics d'aquest país viuen en la seva bombolla particular. S'equivoquen quan trien defensar al poderós en front del feble i ho fan novament quan creuen que aquests es quedaran de braços plegats veient com els bancs els roben directament els estalvis de tota una vida o els prenen el pis per no poder pagar hipoteques abusives o per haver avalat el dels fills. L'escratxing surt de la desesperació del qui no li queda res més per perdre.

El Senyor va voler fer coincidir en la mort tres personatges que molt poc o quasi be res varen tenir en comú en vida, potser per allò de compensar va cridar de cop Bigas Luna, Sara Montiel i va cloure la terna amb la Margaret Thatcher, la Dama de Ferro. Els milers de seguidors del director català i de l'actriu manxega ploren la seva pèrdua els cadells neoliberals d'inspiració thatcheriana de la seva ideologia Aznar, Bush, Sarkozy, Merkel, etc. m'hi jugaria un euro a que no. Els pebrots de ferro de la Thatcher van posar de moda el Thatcherisme i així tenim el món com el tenim avui, agafat tot ell amb pinces.

El president de la Xunta, Alfredo Nuñez Feijóo, possiblement l'home dins el PP amb el perfil de delfí més clar del seu actual lider Mariano Rajoy, s'ha ficat en un femer descomunal i la merda li arriba fins el coll. Unes fotos seves amb un narcotraficant condemnat ja fa vint anys compartint aficions i lleure l'han situat a l'ull de l'huracà i a hores d'ara el seu futur en la política nacional, està si més no, en qüestió.

No voldria que se m'interpretés malament, les cases reials i la noblesa per a mi son anacronismes del passat que no se ben be per quins set sous han arribat fins els nostres dies però la d'Espanya a mi fins fa ben poc no és que hem molestés ni poc ni massa. Hem conviscut amb ells a la televisió, les revistes del cor i amb alguna que altra visita a la ciutat de Girona que ho deixa tot potes amunt fins que no marxen. Els hem vist moquejar a la graderia de Barcelona 92, casar-se i procrear-se com llampins amb total normalitat  i darrerament tot apropant-se a lo més terrenal, divorciant-se. S'ha fet un lloc en la nostra quotidianitat.

Ja fa fosc quan el Manel surt de l'administració de loteries amb la butlleta a la mà. Una combinació que li ha donat poques alegries fins ara però que porta gravada en foc al cap des que es va inaugurar el sorteig de la lotto  5, 7, 14, 23, 35 i 36. Poca esperança per arreglar el que una crisi que li expliquen però que no entén li ha espatllat. Sense feina des de fa anys ni expectatives de trobar-ne puja a la moto que l'ha de portar cap a la casa que li ha hipotecat l'ànima, li ha ensorrat la vida.

El que faltava pel duro! Kim-Jong-Un president de la república de Korea del Nord i líder polític del país per herència per part d'avi, ha declarat des de la capital amb nom de tot-terreny low cost, Pyongyang, la guerra a Korea del Sud i de retruc als EUA. Que no ho sap aquest home que ens movem en plena crisi del deute i ara estem per altres coses? El Pujol ja li hauria etzibat ja un "ara no toca, xaval!". Veient el comunicat que va fer per televisió, jo esperava que s'arranqués d'un moment a l'altra amb un Gangnam Style en tota regla, però no. Aquest tiu no veu el Polònia, segur!.

Els economistes, cultivadors d'aquella ciència que ens explica les causes que ens han portat al desastre quan ja no hi ha remei, ja fa temps que com si fos moda pronostiquen la fi del món mundial, els desastres de Nostradamus venen molts de llibres i com a profetes de l'antic testament des de la columna setmanal o el programa televisiu que protagonitzen ens foten la pell de gallina un dia si i l'altre també. L'excusa per a que se'ns posi malament el sopar d'aquesta setmana és Xipre i les conseqüències immediates que el que allà ha passat acabi passant també aquí.

Darrerament en aquest país, tothom sap perfectament el que el President Mas hauria de dir i hauria de fer, fins i tot les intencions ocultes i els pensaments de l'únic president que ha tingut els pebrots de fer del procés de sobirania nacional full de ruta del seu govern, posant-hi plaç i comprometent-hi al mateix temps el seu futur personal, professional i   el prestigi. Considerats grans gurus de la comunicació que es dediquen a fer opinió sense cap més risc que l'audiència, pontifiquen sobre el que hauria d'ésser l'actuació d'un govern dedicat d'una banda al funambulisme pressupostari per poder pagar nòmines i proveïdors i de l'altra aconseguir amb l'ajut d'ERC, la majoria suficient per a no desviar-se ni un mil·límetre del camí sobiranista que s'han traçat. Catalunya s'hi juga molt més que l'audiència.

Al final, se'ls va aparèixer la Verge!. Les eminents autoritats econòmiques europees han descobert fa un parell de setmanes que Xipre, la petita illa mediterrània de poc més d'un milió d'habitants era, el que en l'argot es coneix com un paradís fiscal!. Ni els va fer malpensar que de fa més de 10 anys, el 70% de la seva economia es basés en l'activitat bancària ni que el flux de capitals no massa clars que els arrivaven des de can Putin i la resta d'europa a cabassos, s'emblanquinessin allà tal com fan amb les façanes minimalistes i pulcres dels poblets que acullen la segona font d'ingressos de la illa, el turisme.

Duran i Lleida es troba fent el paper que més li agrada. Sentir-se important a Espanya fa que s'infli com un gripau fumant-se un Ducados, el fa quasi trempar més que ser ministre que ja es trempar i els catalans, poble singular que quan no hi arribem ens passem de frenada, li seguim el joc amb una candidesa inusitada. Volgudament o sense, dieu-me ingenu, s'ha convertit per un espanyolisme al que no li arribava la camisa al cos, juntament amb els esborranys imaginaris de l'UDEF ara de baixa o en la imputació de  l'Oriol Pujol en el cas ITV, en el corrosiu ideal d'un president que amb voluntat de ferro, sense defallir ni un sol moment, va cremant les etapes marcades cap a la independència. En aquests moments Duran s'ha convertit en una de tantes pedres que Espanya ha posat en mig del camí cap a Ítaca que els catalans hem emprés, quan els deixi de fer servei, l'apartaran.

Si algú cinc anys enrera ens hagués dit que en l'actualitat els catalans tindríem la independència a tocar de la punta dels dits l'haguéssim titllat d'il·luminat, babau o somnia truites, i en canvi és a on som ara. La gran empenta del 11S2012 va encendre un moviment imparable, que només podem malbaratar nosaltres, per impaciència, volent accelerar el pas quan no toca i equivocant-nos.

Els fets que hem viscut aquesta setmana ens han confirmat que Alemanya, l'altra temps gran locomotora del creixement i l'abanderadajunt a França d'una idea d'europa que ara es troba a faltar, continua pilotant amb ma ferma la ruta de la sortida d'una crisi que ens venen com a sistèmica i que s'acabarà simplement quan els bancs de la Merkel hagin cobrat els préstecs amb els que el sub d'europa varen inflar la bombolla econòmica i s'hagin tret de sobre el deute porqueria dels PIGS. Merkel es massa Merkel i el Busdesbank massa Bundes per un BCE de fireta.

Si l'àvia Lluïsa fos la ministra d'Economia i Hisenda del regne d'Espanya ja faria anys que hauria agafat el seu petit bloc d'espiral i aquell llapis Staedler groc i negre del número 2 que havia reduït a la mínima expressió de tant passar-lo per la maquineta i llepant-lo de la punta, equivalent de prémer el botó d'engegar l'iPad avui en dia,  s'hagués posat a fer sumes i restes com una desesperada fins a quadrar el pressupost. És el que han fet tota la vida les economies de la casa, no estirar més el braç que la màniga i a més deixar uns quants duros en un racó per quan vinguin maldades. A Espanya des de que ens varen fer creure que jugàvem a la primera divisió amb els calers que ens deixava Alemanya, la llibreta s'ha endreçat en un calaix fins el punt que el nostre deute ha arribat quasi al nivell de la producció de riquesa d'un any sencer, un 90,5% del PIBAquesta casa és una ruïna, un producte tòxic.