A la Ville de, Rio de Janeiro

04 oct. A la Ville de, Rio de Janeiro

En el moment en que vaig connectar la tele de l’hospital veient tot el que havien preparat des de la Plaça de Oriente de la capital, vaig tenir el clar pressentiment, de que Madrid no seria l’escollida per a organitzar els jocs del 2016. En mig de raons lògiques com que els jocs del 2012 es celebren a Londres i per tant les següents sempre canvien de continent, altres menys tangibles menys explicables m’ho feien evident, allò que des de la capital es coneix com a “pálpito”.

El sorprenent però és que els aconteixements invertien la lògica més evident i en la primera tacada es quedava fora el màxim pretendent, la Chicago dels Obama i en la següent la repetidora Tokyo, deixant l’elecció de la Seu entre Madrid i Rio de Janeiro. En aquest moment la correcció, el “savoir faire” l’exquisidesa del saber estar i l’esperit olímpic va desaparèixer i el “a por ellos” va començar a sonar insistentment fins i tot en l’hotel de Compenaghen a on la representació de Madrid hi tenia la seu.

Per la tele ens ensenyaven com la Plaça de Oriente, es vestia amb les banderes “rojigualdas” rememorant altres temps en el mateix indret i milers de ciutadans saltaven, ballaven i cridaven com si ja estés tot fet, lo del blat quan és al sac i ben lligat no tocava, això normalment ho fem només els catalans. En aquest moment una suor freda em va córrer per l’espinada preveient el tsunami espanyolista que se’ns vindria a sobre si Madrid acabés vencent però va durar poc temps. Quan l’eufòria desbordava la cautela i la insensatesa s’avançava el moment, el president del COI, amb l’habitual majestuositat d’aquests esdeveniments girava la cartulina amb el nom de Rio de Janeiro i de sobta tot es transformà en silenci, plors, cares llargues i decepció més tard en retrets, mal perdre i mala llet.

I és una llàstima perquè en el moment en el que estem un impuls d’aquestes característiques ens hagués anat d’allò més bé per a sortir d’aquesta crisis que ens ofega cada cop més. Per davant queden quatre anys més per a recapacitar, fer balanç i intentar millorar una ja molt bona proposta, segons els quiehi entenen la millor,  i optar per l’esdeveniment del 2020 i si pot ésser desterrar aquestes manifestacions d’espanyolisme, tot i que ens neguin la seva existència. Segurament Madrid acabarà per ésser Olímpica i tant de bo que jo ho pugui veure des d’una Catalunya independent, l’únic que ens cal és paciència i deixar passar el temps. Me’n alegraré d’allò més us ho juro, dubto que ells facin el mateix.

L’important no és guanyar si no participar, no defallir i això ho podem fer uns i altres, cada cert temps.