19 febr. Entre habans, rom i coca coles.
Per a aquells que vivim els dies previs a la mort del Caudillo, el que està passant ara amb en Comandant, Fidel Castro, no ens és desconegut, més aviat jo diria, ens és bastant familiar.
Des de la batzegada, soferta pel dictador fa ja uns quants mesos, poc o gens, excepte el que ens han filtrat des del departament de comunicacions del govern, hem sabut d’ell i des de la flaquesa, el seu germà Raúl, ha estat movent els fils del govern en el que s’endevina com una suau transició fins al que ha de ser l’època post-castrista.
Si hagués d’aventurar-me a donar una opinió, jo diria que Fidel, està mort, o com mal menor, incapacitat totalment per a governar, no obstant això l’evidència que això pugui ser cert, no és ni remotament tan perillosa com la certesa absoluta, i aplicant l’estratègia que van seguir els seguidors del Cid, fins a mort volen que guanyi batalles.
La normalització democràtica d’un país com Cuba, ha d’escometre’s sense demora més enllà que certs valors que ara gestiona el poble cubà, hagin, al meu entendre que conviure amb les tradicions democràtiques, per la salut mental d’un poble que viu sense massa complicacions, ni luxes ni per descomptat llibertats, però viu.
El que passa amb els Salvadors que esdevenen en dictadors i que quan els tocaria retornar el poder a aquest poble que han “alliberat” s’aferren a les seves butaques com si estiguessin clavats a elles, és com el de l’artista que no ha sabut retirar-se en plenitud i ha de fer-lo en el seu pitjor moment, quan tota l’opinió pública li és adversa i fins i tot el seu públic li ha perdut l’estima.
El Comandant, segurament va complir el seu destí, no ho sé, i va allotjar al seu poble en un règim polític de manual, per a uns encertadament per a uns altres, gairebé tots a Miami o en les presons cubanes o morts, no. Del que si tinc la certesa és que el seu temps ja va passar fa molt temps i que la seva llegenda, al costat de la del seu revolucionari amic el “Ché”, perdurarà en la història de Cuba i en la ment d’aquells que han vist a la Cuba dels últims 50 anys, el reflex més evident del anti-americanisme i anti capitalisme i una pregunta surarà eternament en l’aire sense resposta, Què hauria estat de Cuba i de Fidel sense el bloqueig nord-americà?.
No Comments